El cinema espanyol té una assignatura pendent amb les pel·lícules d’època. Jo no parlo del cinema històric, però si el d’època. És difícil que una acció situada als anys quaranta o cinquanta, no s’acabi veient com fictícia i d’attrezzo.

En el cas de Los Girasoles Ciegos i per tal de trobar escenaris naturals menys radicalment transformats, el director i els productors de la pel·lícula varen decidir canviar el Madrid de la novel·la original per un Ourense, provincià i tancat. Aquest canvi no altera per a res l’essència de la història, el problema és que el Ourense que veiem, tan net i polit, amb uns carrers de decorat de sarsuela i amb uns nens tan de manual és poc creïble. Jo he tingut la sort de néixer molts anys després de l’any 1940, però no cal gaire esforç de memòria històrica per imaginar que els carrers no eren així i tot era més sòrdid, trist i brut.

És poc creïble que a casa de l’Elena i tenint en compte la situació extrema que viuen, pugui oferir un berenar com el que es veu als amiguets del Lorenzo.

En fi, digueu-me Pere punyetes, però això fa perdre la credibilitat d’una història intensament trista, tràgica i desesperada com aquesta. És clar que si estigués defensada per unes interpretacions de primer nivell, ja que tots els personatges son molt rics, dramàticament parlant, no m’hagués fixat tant amb els detalls de la producció .

Maribel Verdú (Elena) i Roger Princep (Lorenzo)

Maribel Verdú aprofita el personatge fins l’últim matís, fins l’última mirada i gest, tancant de manera extraordinàriament colpidora, la cabdal escena del passadís, al final de la pel·lícula. Una actuació així és mereixedora d’un premi.

Javier Cámara (Ricardo)

Al seu costat tothom queda una mica diluït, sobretot Javier Cámara, que francament, hagués pogut canviar una mica de registre. El seu personatge, sempre tan contingut, viu en la permanent derrota personal, en la por i la covardia, però això ho he hagut d’imaginar, ell no acaba de donar la replica.

Raúl Arévalo (Salvador)

El tercer personatge en discòrdia, el pervers, corrupte i malèfic Salvador, està interpretat per Raúl Arévalo. Aquest és un rol d’aquells que un actor pot fer una actuació per recordar, referencial, de llançament definitiu d’una carrera, però Arévalo no sap treure-li sempre el partit necessari i la credibilitat de la seva actuació deixa bastant que desitjar.

El nen, interpretat per Roger Princep, no deixa de ser un nen de pel·lícula, però en cap moment l’escanyaries, per entendre’ns.

Tot i així la pel·lícula commou, doncs compta amb un bon guió del gran Rafael Azcona (l’últim?) i una direcció molt pulcre de José Luis Cuerda, que sap anar creant la tensió en un crescendo que et manté amb el cor en un puny.

La història i els personatges son molt creïbles i traspassen la pantalla per arribar al cor del espectador. Llàstima que no hi hagi hagut una cura més realista en la producció. No ni ha prou amb que els pentinats, el vestuari i la sabates de la Verdú (això m’ho ha dit el Colbran) siguin absolutament de l’època, a les imatges els hi manca credibilitat històrica, però sobretot manca una replica a la memorable interpretació de la Verdú per part dels seus partenaires.

Suposo que si heu llegit el llibre d’Alberto Méndez, és millor que us quedeu a casa, si no proveu, és possible que hi trobeu coses que us commoguin, fins hi tot a mi m’ha passat.