Qui sap si amb l’Òpera Còmica de Barcelona succeirà el mateix que amb Woody Allen o Ventura Pons, que cada any esperarem la nova cita, la nova proposta, el nou enginy que Artur Arranz i Viviana Salisi han preparat en aquesta valuosa tasca de recuperació del patrimoni músic-teatral català.
En aquesta ocasió han “musicat” la comèdia de Joan Molas i Casals, La nit de nuvis, un vodevil estrenat el 17 d’abril de 1883 al qual han incorporat set números musicals, sis procedents de sarsueles d’Urbà Fandó i Rais (1855-1911), i un de Barbieri, malgrat que el programa no ho diu, segurament per no fer-li un lleig a Fandó, ja que ves per on és la millor, es tracta de El lorito de Puerto Rico, una havanera pujadeta de to de “El hombre es debil”, ideal per fer una “fusió” en mig d’aquesta joguina lírica, com l’anomena l’Arranz.
L’obreta, és d’una ingenuïtat entranyable, però funciona com un estudi rejovenit de les obres que feien les delícies del públic català a principis del segle XX.
Pel que fa a la música, provinent de les sarsueles del mestre Fandó, estem davant dels vals, les polques, masurques, havaneres, en definitiva dels ritmes ballables de moda que tant li fa que siguin de Fandó o de qualsevol altre, a no sé que sigui dels grans, ja que la música és deliciosa però està al servei de l’entreteniment més comercial, sense gaires aspiracions de perdurar i tret de comptades peces, molt iguals les unes a les altres.
Artur Arranz i Viviana Salisi han tornat a fer un bon treball, si bé penso que en propers projectes haurien de fer un petit o gran gir, ja que el pitjor que els podria passar és que esgotessin la fórmula que tan bé va funcionar en aquella memorable Música Clásica al Tantarantana (2008), i amb els dos experiments posteriors, ja en el Joventut de L’Hospitalet, com van ser el magnífic Sopar per a dos al 2010 i la delirant L’esquella de la Torrassa a finals del 2011.
Ara la fórmula ja no sorprèn, es repeteixen els arquetips, els personatges, les situacions i els intèrprets, i en més d’un moment em semblava retornar als espectacles anteriors, confonent moments, situacions i fins i tot músiques, és per això que jo crec que la propera proposta hauria de ser diferent, no oblidant en cap cas, aquesta valuosa tasca de recuperació i de recerca musical.
A l’espectacle ahir li faltava un assaig més per acabar de donar la seguretat i lleugeresa que una obra com aquesta necessita, podríem dir que ahir va ser com una prèvia o un assaig general, mentre que estic segur que avui i demà, tot rodarà més fluid i segur.
Malgrat els dubtes evidents, sobretot en el text, em va agradar molt Mariona Pallach fent la Quimeta, la criada de la senyora, després també fa, degudament camuflada, de donya Engràcia. Té uns recursos escènics i vocals esplèndids, però el que m’agrada més és que cantant pots seguir fil per randa tot el que diu, quelcom essencial per assaborir aquesta mena de cuplets que constantment juguen amb el doble sentit, amb humor i picardia.
També magnífic Jaume Costa, en el rol de Sr. Ignasi, un rol per a un actor-cantant de veu indefinida i recursos escènics sobrats, d’aquells que un actor amb taules se’n acaba sortint i perquè no dir-ho, donant seguretat a la resta alhora que “robant” protagonisme a altri, en les escenes on ell intervé.
Molt simpàtic Jordi Mas interpretant en Maurici, el promès de la Quimeta, un quinto que s’escapa del reclutament i es refugia a la casa on serveix la Quimeta, i on passarà tota l’obra en calçotets (llargs, això si). Per a ell i Pallach serà el fragment més notori, l’havanera de Barbieri, molt ben cantada, amb la intenció i la gràcia adients, amb la seva dosi eròtic festiva tan allunyada de la melangia a la que acostumem a associar a aquest ritme exportat i posteriorment importat.
Marta Casals va lluir la seva veu incisiva, si bé a ella em va costar més entendre el que deia. Va fer una bona caracterització escènica, ajudada per un vestuari (Rosa Maria Cañameras) esplèndid i un pentinat que la convertia en una model ideal per a Ramon Casas.
A Rafael Araganonés la tessitura del rol de Valentí li va fer passar uns moments complicats, sobrepassat per uns aguts segurament massa exigents per a les seves característiques. Escènicament també el vaig notar una mica insegur, segurament avui i demà, després de superada la nit d’estrena, tot acabarà fluint amb naturalitat.
Menció especial per a Viviana Salisi, a qui recau l’enorme responsabilitat de l’adaptació i direcció musical de l’espectacle, alhora que fer d’orquestra simfònica amb l’única ajuda del piano. Una tasca imprescindible resolta amb magnífics resultats.
Pel que fa a Artur Arranz, ha tornat a tenir cura de tota la vessant escènica, ajudat per un bon il·luminador, Dani Arcos, que també va acusar els nervis de l’estrena, i per les senzilles coreografies d’Isa Moren. Arranz aconsegueix amb els medis mínims, una escena detallista i elegant, fent amb els cantants/actors un senzill però efectiu treball de caracterització dels estereotipats personatges.
Si aneu al Joventut de L’Hospitalet teniu garantida una bona estona de simpàtica diversió.
Jo per la propera vegada, tot i tenir en compte les limitacions pressupostàries i el titànic esforç que suposa tirar endavant projectes com aquests, però comptant amb el talent d’aquesta parella incansable que lideren aquesta companyia, guardonada amb el Premi Serra d’Or de Teatre 2012, els demanaria un pas endavant i que ens proposessin una obra amb més pretensions musicals i teatrals, ja que repetint formats, podria ser que no superessin en futures edicions, la frescor que va suposar la irrupció d’aquesta companyia tan entusiasta com necessària en la recuperació d’aquest repertori tan injustament oblidat.
IN FERNEM LAND 
Joguina lírica = Olympia?
M'agradaM'agrada
Ai si et sent l’Olympia!, la nostra Olympia, no sé si l’agradarà que la “banalitzis” així 😉
M'agradaM'agrada
Hay que ver lo que llegó a durar la afición por los vodeviles catalanes! Si comenzaron en el último tercio del siglo XIX -quizás antes- perduraron hasta nuestra lamentable Guerra Civíl, gracias a las obras estrenadas por Josep Santpere, con todas sus picardías y en las que el público siempre esperaba la habitual escena de Santpere en “calçotets”. Después de la guerra también siguieron los vodeviles, pero tan “lights”, por causa de la inquisicional censura franquista, que perdieron casi toda la gracia. Solo las revistas musicales catalanas conservaron algunos sketches alusivos al tema, como “Maty Mont al aparato”, y después las revistas en castellano de Colsada con Luis Cuenca repitiendo siempre el mismo personaje y las mismas situaciones, herencia de los vodeviles de Santpere.
Me viene también a la memoria un vodevíl singular que dirigiera nuestro buen amigo Antoni Chic, recientemente premiado honoríficamente: “La noia de bosc”, con las intervenciones de la excelente Marta Padován y la añorada Mercé Bruquetas. Ahora el vodevíl está en desuso -la moral ha cambiado totalmente- y sólo José Luis Moreno se atrevió a presentarlo en TVE hace unos años, pero ya olía a rancio.
La Opera Cómica de Barcelona con más buena voluntad que presupuesto nos propone un entretenimiento picante pero inocentón, adobado con unas melodías fáciles pero muy agradables. A mí me gustó mucho el tango de la criada, cuya letra recuerda tanto la del “Tango de la Menegilda” de “La Gran Vía” -no sé cual de ellos se estrenó antes, el de ésta fue en1886-. Y por encima de todos los números la contagiosa habanera del genial Barbieri “El lorito de Puerto Rico”, cantada en el castellano original. A propósito, en el texto catalán escuchado hay una serie de “castellanadas” muy curiosas y la repetida mención a La Rambla de Barcelona viene a significar que era la calle más famosa de Catalunya a fines del siglo XIX. Probablemente aún lo sigue siendo.
Un espectáculo sencillo, con una puesta en escena muy cuidada, y que debiera tener una buena acogida, por el interés puesto en él por parte de toda la compañía y en especial por el inquieto Artur Arranz -un aplauso- y la excelente pianista/mujer orquesta Viviana Salisi otro aplauso-.
Yo también abogo porque esta compañía se decída -si es que los medios a su alcance se lo permiten- a arriesgarse con un título más ambicioso, ya sea en catalán o en castellano. La diferencia de títulos entre uno y otro idioma es aplastante: 9.500 -aprox.- en castellano, por 500 -aprox.- en catalán, por lo que la opción de recuperación de títulos infrecuentes es más fácil encontrarla en el apartado castellano. Hay muchas zarzuelas olvidadas que podando su texto y actualizando el que quede soportarían muy bien su escenificación, ya que la mayoría de ellas poseen partituras de auténtico mérito.
Mis mejores deseos de éxito para esta obra en todas las funciones que tengáis programadas.
M'agradaM'agrada
Evidentment, en el cas del Nananagonès aquest fallava el disseny del personatge. Si es pretenia que es lluís vocalment parlant podien haver buscat una coreografia més estàtica de les seves cançons; si, pel contrari, el que es buscava era que fes més el pallasso i anés corrent i saltant per l’escenari, podien haver-li simplificat les cançons.
M'agradaM'agrada
Naniano,
no et conec i espero que no et sàpiga greu el meu comentari.
Crec que a ningú no li agrada que es refereixin a ell com “el xxxx aquest”…
Els artistes no només estem sotmesos a crítica, sinó que l’agraim, però hi ha maneres de dir que ens poden ajudar a millorar i altres que no.
Gràcies a tots els qui expresseu la vostra opinió de forma constructiva i gràcies als qui ens seguiu espectacle rera espectacle. Una salutació a tots
M'agradaM'agrada
Hola Viviana, en primer lloc aprofito l’ocasió per felicitar-te i dir-te allò que hagués volgut fer en persona el passat divendres. Feu una magnífica tasca i la teva en particular és cabdal per tal de que l’estructura musical i vocal no trontolli. Divendres ho vas demostrar amb escreix.
Espero que ahir la cosa rodés definitivament, i avui excel·leixi.
Endavant!
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim pel vostre suport. Tenim molt en compte les vostres observacions. Una abraçada a tots!!!
M'agradaM'agrada
Hola Naniano, benvingut a IFL.
La veritat és que jo m’he fet una mica d’embolic amb el teu nick, i com anomenes a Rafael Aragonés, no ho he acabat d’agafar.
Gràcies per comentar, tot esperant que un altre vegada no em costi tant d’agafar la intenció del teu comentari.
M'agradaM'agrada
Se’ m’havia passat aquesta ressenya de “Renoi, quina nit de nuvis!”.
Feia temps que no m’ho passava tan bé, més que res perquè ha estat tota una sorpresa descobrir textos com aquests, que encara es mantenen tan frescos, i l’excel·lent treball de la Viviana, que vaig poder escoltar també en el recital fi de màster que va fer el juliol a l’Auditori, on, entre moltes d’altres alegries, ens va regalar el magnífic “Fandango en re menor” d’un sorprenent Antoni Soler (1729-1783).
M'agradaM'agrada
Anem una mica endarrerits 😉 Enric.
Si ho llegeix la Viviana estarà contenta, és una professional entusiasta, com el Artur.
Gràcies per deixar un comentari
M'agradaM'agrada
Hola, sóc rebesnét d’Urbà Fando i Rais. Tinc molts de materials i informacions d’aquest, però res de gravat que pugui veure o escoltar. Hi ha algun enregistrament on s’hagi utilitzat la seva música? Gràcies, salutacions.
M'agradaM'agrada
Hola Jordà, no ho sé, no en tinc ni idea.
M'agradaM'agrada
Aquí hi ha l’enregistrament, justament, del Renoi… https://atodazarzuela.blogspot.com/2021/04/renoi-quina-nit-de-nuvis.html
M'agradaM'agrada