IN FERNEM LAND

La Berliner Philharmoniker s’ho passa bé amb Bernstein


El últim concert de l’any de la Berliner Philharmoniker acostuma a ser distés. Una festa per acabar l’any, diguem que és la versió dels berlinesos del que fa la seva gran rival europea, la Wiener Philharmoniker l’endemà en el concert de Cap d’Any. Els berlinesos no tenen un tema monogràfic, com son les obsessives fins a la sacietat, obres de la família Strauss. Ells més eclèctics, acostumen a fer concerts festius, amb solistes i fragments de grans obres, bastant populars. No arriba a ser la disbauxa colorista del últim concert dels PROMS londinencs, però en qualsevol cas, hi ha prou registres al mercat, que confirmen que la nit de Sant Silvestre a Berlín, s’acomiada l’any amb alegria.

L’any 2002, Sir Simon Rattle va fer allò que hom qualificaria com una heretgia. A la gran sala de l’orquestra més famosa del món, va programar un musical, va fer ballar una Conga a l’orquestra més elitista i tibada i no content amb aquest happening, va fer embogir al engalanat públic berlinès, que atònit, divertit i finalment desinhibit, es va sumar al que veia sobre l’escenari, ballant tots plegats una Conga col·lectiva, que cada vegada que ho veig, m’emociona.

L’obra escollida va ser Wonderful Town de Leonard Bernstein, obra que Rattle ja havia enregistrat 6 anys abans per la EMI, amb el Birminghan Contemporany Music Group i Kim Criswell, Audra McDonald, Thomas Hampson, Brent Barrett i Rodney Gilfry.

A Berlín varen repetir el quatre primers solistes i el cor va estar format per un grup anomenat European Voices, que fa tot l’efecte que va ser per l’ocasió, però tenint com a base i director, el mateix que ho va enregistrar per la EMI, els London Voices dirigits per Simon Halsey.

D’aquests concerts es va fer una gravació en DVD, comercialitzada per EuroArts, que és el que comentaré avui.

De Wonderful Town ja en vaig parlar quan vaig dedicar-li una entrada a la Rosalind Russell, que va estrenar-la, però de manera col·lateral.

Wonderful Town es un musical amb llibret de Joseph A. Fields i Jerome Chodorov, amb lletres de les cançons de Betty Comdem i Adolph Green. La música és del gran Leonard Bernstein, que va acceptar l’encàrrec, desprès de les reticències inicials, ja que després de la seva primera experiència en el teatre musical, amb On the Town, Serge Koussevitzki que era el seu mestre, li va recriminar que perdés el temps amb música banal, ja que ell era de l’opinió que calia concentrar tots els seus esforços creatius escrivint música seriosa. Per sort Bernstein no li va fer cas.

Leonard Bernstein 1955

Leonard Bernstein 1955

Es va estrenar en el Winter Garden de Broadway el 25 de febrer de 1953.

Aquest musical esta basat en l’obra de teatre My Sister Eileen, alhora inspirada en els relats periodístics i sobretot autobiogràfics de Ruth McKinney. Va romandre en cartell durant 559 representacions i va guanyar 5 premis Tony©: al millor musical, a la millor actriu Rosalind Russell, millor disseny escènic (Raoul Pène du Bois), millor coreografia (Donald Saddler) i millor direcció musical (Lehman Enge).

La història és un cant a New York i a la gent diversa que hi viu. Amb One the Town i West Side Story, forma la trilogia que Bernstein va escriure tenint com a rerefons la gran poma.

Ambientada al estiu de 1935, l’obra comença quan les germanes, Ruth i Eillen arriben a Nova York des de la llunyana, tranquil·la i provinciana Columbus (Ohio), per fer fortuna com escriptora i actriu i trobar els homes de la seva vida. S’instal·len al Greenvich Village i allà es creuran amb multitud de personatges i situacions. No serà tan fàcil triomfar com elles creien.

La història i la partitura son una exaltació optimista de la vida i Bernstein va escriure cançons que varen esdevenir immediatament grans èxits dels anys 50 (Ohio, What a Waste, A Quiet Girl o It’s Love).

Kim Criswell (Ruth)

Kim Criswell (Ruth)

La versió que ens proposa Simon Rattle està protagonitzada per la malaguanyada i fantàstica Kim Criswell (no sé a que esperem per portar-la a una Golfa del Liceu o a la sala Gran) interpretant el rol de Ruth, el que va estrenar la Russell i la fabulosa Audra McDonald (que no és la primera vegada que apareix a In Fernem Land i un altre candidata a golfejar a can Liceu) interpreta a la germana Eileen. El rol de Robert Baker, l’editor, està interpretat per Thomas Hampson, que la veritat és que vocalment no dona la talla. No és prou baríton i quan força el registre, fins hi tot desafina una mica. Brent Barrett, aquest si que és un assidu de les Golfes, interpreta amb la solvència de sempre, 4 rols menors i la resta de cantants secundaris, són tots excel·lents.

Audra McDonald (Eileen)

Audra McDonald (Eileen)

Amb les dues dones, brilla de manera fulgurant l’orquestra berlinesa i la brillantíssima direcció de Rattle, que estima l’obra i la dirigeix amb la mateixa devoció que si tingués al davant qualsevol obra del repertori més selecta.

La progressió del públic, davant del que Rattle i tots i cadascun dels participants en aquesta gran festassa ens ofereixen, és molt significativa i quan en acabar el concert, el director anglés es dirigeix al públic per tornar a repetir la contagiosa Conga i els hi fa cridar el CONGA! que ha de donar pas a l’esbojarrada interpretació dels solistes i l’orquestra, dins del auditori es desferma l’esperit Bernstein, que de haver-ho vist, segur que hagués estat l’home més feliç del món.

És una llàstima que l’únic vídeo que hi ha en el yotube d’aquest concert, sigui la Conga! oficial i no la repetició final. Tot hi així, veure a la Crimswell esbojarrada com mai, sent enlairada i transportada literalment pels coristes, mentre la contagiosa música de Bernstein esclata, és tot un espectacle.

Avui us deixaré la banda sonora d’aquest concert per si la voleu baixar i un parell de fragments, més l’únic youtube esmentat.

Jo crec que és una bona música per començar la setmana. Aquells que sou reticents als musicals crec que hauríeu de deixar-vos endur per la magnífica música escrita per Bernstein, ja sigui en les cançons o la música pels dos ballets. Una música que tocada per aquesta orquestra i dirigida amb aquesta passió desfermada us ajudarà, sense cap mena de dubte, a veureu tot amb una mica més d’optimisme.

Comencem amb l’entrada de les dues germanes cantant el melangiós Ohio. Kim Criswell (Ruth) la veu més greu i Audra McDonald (Eileen).

Us hauria de posar A Little Bit in Love per la McDonald, però ja hi ha un altre versió en el bloc, premeu aquí per accedir-hi.

Ara toca la Conga! que tanca el primer acte. La Criswell divertidament desfermada.

En el segon acte trobem It’s Love cantada per Eileen (Audra McDonald), Baker (Thomas Hampson) i el cor seguida del ballet at the Village Vortex (bernstein 100%).

Finalment, si aquests fragments us han fet agafar més ganes de Bernstein, Wonderful Town, Simon Rattle i tota la tropa, aquí teniu l’enllaç amb tot l’àudio de la nit de Sant Silvestre.

A gaudir-ho!

5 comments

  1. colbran

    Esta maravilla de musical es mi preferido de la trilogía de Nueva York, de Bernstein, y uno de aquellos títulos a los que siempre vuelvo cuando estoy bajo de moral.

    La música es pimpante y espontánea porque está inspirada en personajes reales. Todos los que aparecen en la obra lo son, con nombres cambiados.

    Tal como explica Ximo, el origen de todo ello fue una serie de historietas que Ruth McKenney publicó en “The New Yorker”, acerca de sí misma, de su espectacular hermana y de sus aventuras y también de sus vecinos del Greenwich Village. Luego vino la obra de teatro que estrenó Shirley Booth y que estuvo a punto de no estrenarse porque la auténtica Eileen murió, junto a su marido, en un accidente de automóvil el día anterior del estreno previsto. Y los empresarios dudaron en estrenarla. Finalmente decidieron hacerlo porque serviría como un acto de homenaje a ella.

    Posteriormente (1942) Rosalind Russell y Janet Blair interpretarían la versión fílmica de la comedia y, posteriormente, la Russell triunfaría en el musical tanto en el teatro (1953) como en la televisión (1958).

    La versión musical cinematográfica (1955), tuvo como intérpretes a Betty Garrett y Janet Leigh, aparte de Bob Fosse y Tommy Rall (el bailarín-barítono de “Seven brides for seven brothers”), pero imcomprensiblemente se le encargó la partitura y canciones al genial Jule Styne que, en esta ocasión, estuvo muy por debajo de su talento y, por supuesto, de la prodigiosa partitura de Leonard Bernstein.

    Haceros con la grabación completa que os facilita Ximo porque es un auténtico regalo para los oídos.

    M'agrada

  2. Joanpau, amb la contundència de l’Awake, més curt i clar impossible, deixat de gèneres, si t’agrada, ja ni ha prou, no cal pensar que és un gènere que en principi no ens agrada gaire. Potser si profunditzes, et portaràs gratíssimes sorpreses. És més, n’estic segur, tu prova i ja ens ho sabràs dir.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: