IN FERNEM LAND

HANSEL AND GRETEL AL MET


La casa EMI ha iniciat una relació amb el MET i ha fet el primer llançament amb 6 títols: La Bohéme, The First Emperor, Macbeth, Manon Lescaut, Peter Grimes i Hansel and Gretel.

En els teatres anglosaxons hi ha una tradició nadalenca que associa aquelles dates i el Hansel und Gretel d’Engelbert Humperdinck.

En la història del MET de New York, es registren 248 representacions d’aquesta òpera, des de el 25 de novembre de 1905 que es va estrenar, fins el 31 de gener d’aquest any. Grandíssims cantants han participat en aquestes representacions, quasi sempre en llengua anglesa, per fer més fàcil la comprensió pel públic infantil. És una bona manera d’iniciar-se al món operístic.

Ahir per la nit vàrem veure el Hansel and Gretel (versió anglesa) , que correspon a l’última producció estrenada en el teatre novaiorquès, en coproducció amb Welsh National Opera i la Lyric Opera de Chicago), signada per Richard Jones i dissenyada per John Macfarlane, que es va retransmetre via satèl•lit el dia de Cap d’Any del 2008, en format digital, pels cinemes dels Estats Units.

Abans d’entrar en matèria, haig de dir que segurament aquesta òpera és la que millor representació discogràfica i videogràfica deu tenir, de tota la història. Totes les versions que he escoltat o vist, son excel•lents, si bé és cert que al capdavant de totes elles, es situa la versió discogràfica del any 1953 dirigida per Karajan i un repartiment de reclinatori i en estat de gràcia divina. Grümmer, Schwarzkopf, von Ilosvay, Metternich i Schürrhoff. Però també Solti a l’any 1981 va fer una versió sensacional i aquesta es pot veure (disponible en DVD), amb una posada en escena d’August Everding, amb la Fassbaender, Gruberova, Dernesch, Prey o Jurinac. També Jeffrey Tate signa una versió més que notable amb la von Otter, Bonney, Schwarz i Lipovsek.

Aquesta que ens proposa el MET compta amb un equip molt cohesionat, encapçalat per la deliciosa soprano alemanya Christine Schäfer (Gretel) i la mezzo anglesa Alice Coote (Hansel). La ara mezzo Rosalind Plowright (Gertrud, la mare), Alan Held (Peter, el pare), Sasha Cooke (The Sadman), Lisette Oropesa (The Dew Fairy) acompanyen de manera molt convincent la resta de personatges i Philip Langridge, si el tenor anglès, cada cop més genial, signa una interpretació de la bruixa senzillament memorable.

La direcció musical, és del jove i brillant director rus Vladimir Jurowski.

El primer que sorprèn és la proposta escènica de Richard Jones, molt més truculenta, fosca i tètrica del que caldria esperar en un espectacle infantil d’un teatre com el MET, durant les festes de Nadal.

Schäfer, Cootes i Plowright

Schäfer, Cootes i Plowright

La acció es situa en l’actualitat i s’inicia en una cuina d’una família obrera molt humil. Els dos germans, abandonats a casa mentre el pare i la mare treballen, es dediquen a fer les dolenteries pròpies de l’edat. Una mare depressiva, al llindar del suïcidi i un pare alcohòlic, emmarquen aquesta família tan vulgarment quotidiana, en un compte fantàstic, amb una resolució visual, força onírica amb uns decorats i vestuari de John Macfarlane que vorejant en algun moment l’expressionisme, amb tocs onírics i de pel•lícula gore. Amb uns telons pintats sanguinolents de força impacte que recorden les pintures de Francis Bacon i que ens apropen més, en la terrorífica cuina de la Bruixa, a una sucursal del negoci de Miss Lovett del Sweeney Todd, que no del compte infantil, una mica pervers, tot cal dir-ho.

El treball de tots els cantants és magnífic. Vocalment la Schäfer i la Coote es compenetren de manera perfecte, diferenciant molt les dues vocalitats. A vegades quan el rol de Hansel és cantat per una soprano, no hi ha diferenciació entre els dos germans. Aquí si. Com a actrius, ambdues estan esplèndides i talment semblen dues criatures.
Rossalind Plowright
, en altres temps aspirant a soprano spinto verdiana, s’ha especialitzat en rols de mezzo, en aquesta fase madura de la seva carrera. Deu ser allò de m’he quedat sense aguts, faig de mezzo. La veu no està per gaires alegries, sobretot al inici. Un cop s’ha escalfat una mica, el cant és més fluid i sembla que no grinyoli tant. Això si com actriu està estupenda, composant una mare maníac depressiva una mica inquietant. L’arribada del marit la salva del intent de suïcidi, en veure la nevera buida i les poques possibilitats d’omplir-la.
Alan Held, el Wotan de l’última Walküre liceista, ens mostra el que és, un digne baríton i un bon actor.

En el fantàstic i breu rol del home de sorra (The Sandman), Saha Cooke captiva pel misteri de la seva aparició i recreació, abans del somni dels nens. El primer moment veritablement màgic de la producció, quan apareixen els cuiners que els serviran un exquisit sopar en mig del bosc.

Els inquietants i deliciosos cuiners del final del primer acte

Els inquietants i deliciosos cuiners del final del primer acte

Aquí la Fada de la rosada (Lisette Oropesa), en la seva breu i encisadora aparició renta els plats del oníric sopar, mentre llueix un veu molt lleugera i excessivament timbrada.
Que Philip Landgridge, l’eminent tenor anglès canti el rol de la Bruixa, és un encert total. Aquest rol escrit per una mezzo o contralt, és el bombó de l’obra. Permet a la cantant que l’interpreta, guanyar-se el públic durant tota la seva intervenció a l’escena tercera del segon acte. Al tenor anglès l’han sotmès a una sessió de maquillatge de un hora i vint minuts, per transformar-lo en una vella bruixa, gorda i repugnant, que ens ensenya de manera histriònica i divertida totes les possibilitats vocals i escèniques. Tot el intent de cruspir-se a la Gretel i la preparació del sopar que ha de fer engreixar al escanyolit Hansel (en el llibret, doncs a la senyora Coote li convindria una mica de règim), està treta del imaginari del ja esmentat Sweeney Todd.
Les delicioses melodies entren molt bé i no per això l’òpera deixa de ser una obra mestra del teatre operístic.
Jurowski extreu de la magnífica orquestra del MET multitud de colors i textures. Els preciosos preludis estan tocats amb una varietat d’atmosferes notables. Ja sigui el delicat final del primer acte o ja sigui en l’inquietant escena de la Bruixa. Minuciós i brillant direcció, d’un altre dels joves directors que estan destinats a donar-nos grans nits de glòria operística.

Sasha Cooke, Schäfer i Cootes

Sasha Cooke, Schäfer i Cootes

El DVD té una pega important. Mentre s’interpreten els preludis a teló baixat, se’ns ensenya el que passa darrera del escenari. Els canvis de decorats, els trucs d’attrezzo que treuen l’encanteri i el moviment que normalment queda en el anonimat del espectador. Perquè ens “regalen” amb aquesta visió trencadora?. Jo m’estimaria més que hi hagués un make in of, per poder veure aquestes curiositats, però que mentre se suposa que passa l’acció, ens deixessin amb el misteri proposat pels autors.
La meva estimada René Fleming, fa de mestre de cerimònies, introduint l’espectacle i fen-nos saber que entre el cor infantil del final, hi canta una filla seva. Sempre tan entranyable i sofisticadament casolana.
Un DVD molt recomanable, per passar una bona estona i gaudir d’una deliciosa òpera i d’un espectacle molt notable.

M’he enrotllat molt i aquí teniu uns youtubs que us poden ajudar a fer una idea. Corresponent a la primera escena del acte primer, amb Schäfer i Coote

L’escena de la bruixa amb el sorprenent Philip Langridge

i el final de l’òpera

2 comments

  1. El Richard Jones déu rebre una paga de part dels psiquiatres de NY per traumatitzar els xiquets que vagen al Met, perquè si no no m’ho explique, sobre tot aquest final que pareix que l’haja ideat Hannibal Lecter. Vocalment m’ha agradat molt, m’ha sorprés positivament el Langridge i la direcció de Jurowski sembla viva i efectiva.

    M'agrada

  2. dandini

    Vaig tenir l’ocasió de veure en directe la darrera representació d’aquesta producció l’any passat.En aquella funció dirigia un mestre desconegut per mí,intern del Met,que va ser rebut amb aclamacions per part del públic,nomenat J David Jackson que va demostrar ser un molt bon director i no un director de “relleno”.El pare va ser John Hancock també un molt bon element.La resta era igual que en el dvd.Alice Coote és una boníssima cantant ,actriu magnífica i jo diria que gairebé adicta als trousers rols.Christine Schäfer te una veu de volum moderat pero que corre molt be i una musicalitat de primer ordre com ja m’havia demostrat en la donna Anna de la Bastille.Philip Langridge va estar musical divertit i va demostrar que disfrutava fent el rol.En darrer lloc Richard Jones (l’enfant terrible de l’escena operística anglesa)va signar una producció goserada,atractiva ,amb un final del 2º acte inolvidable i amb els seus excessos gastronnòmics habituals.En resum una funció preciosa ideal per fer nous afeccionats a l’òpera.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: