IN FERNEM LAND

LE NOZZE DI FIGARO AMB SORDINA


Ketelsen, Sala, Bell, Tézier, McLaughlin, Röhlig i Giménez (foto Bofill)

Ketelsen, Sala, Bell, Tézier, McLaughlin, Röhlig i Giménez (foto Bofill)

Ahir dia 11 de novembre es va inaugurar oficialment la temporada d’òpera del Gran Teatre del Liceu. Quina vejenada, oi?, doncs és cert.

Les autoritats que jo reclamava el dia del primer Tiefland, la societat civil, els agents socials i una de les filles del cap d’Estat (la nostre que diuen alguns brètols), van col•lapsar l’entrada de Les Rambles, amb la Guàrdia Urbana empolainada fins el cap de munt. Res a dir, la inauguració del Liceu, encara que amb el segon títol programat, es mereix això. Ho he manifestat moltes vegades i no em cansaré de dir-ho. Veure baixar per les escales del teatre, a representants sindicals, al costat d’antics propietaris del Teatre i a tot l’arc parlamentari, per celebrar la inauguració de la temporada d’òpera m’enorgulleix. Ja ho sé que molts de vosaltres voldríeu que fos una funció més, jo en canvi dono molta importància a que tots aquells que fan possible que el Liceu pugui organitzar any rere any una temporada, es trobin a la inauguració per celebrar-ho.

L’òpera escollida és sense cap mena de dubte, un dels grans títols de la història de la música i l’equip encarregat de portar-ho endavant, sobre el paper reuneix totes les garanties.

El prestigi d’Antoni Ros Marbà ha estat guanyat a pols, en una llarguíssima tasca de professionalitat fora de tota dubte i el seu coneixement i estima envers Mozart, és reconegut per a tothom. Haver-li encarregat a ell la direcció d’aquestes Nozze, podria assegurar un resultat reeixit. Malgrat tot això, a mi no m’ha agradat gens, ni com ha portat l’orquestra ni com l’ha fet sonar.

Un so ínfim, petit, baixet, amb una sordina permanent durant tota la representació avorreix i acaba per esgotar. No diré que l’orquestra sonés malament. Fins hi tot hi ha hagut acompanyaments modèlics, però a la direcció de Ros Marbà li ha faltat tremp, sentit del drama, sentit teatral. No hi han hagut crescendos que hagin fet desaparèixer la sensació tediosa d’una vida absolutament avorrida i letàrgica al Palau dels Almaviva.

Mozart reserva pel final del segon acte, des de l’entrada del jardiner Antonio, fins el final, un dels concertants més gloriosos que s’hagin escrit mai. En les mans de Ros Marbà tot ha estat lineal, com un encefalograma pla.

No hi ha hagut un acord amb alguns cantants i més d’un s’ha desfiatat en les seves àries. Potser un sincronització més perfecte entre el fossar i l’escenari, hagués evitat aquests petits desajustos que han minvat alguna prestació i sobretot han donat encara més, la sensació que amb un altre director d’orquestra, el boníssim planter de cantants hagués rendit a un nivell millor.

El Gran Teatre del Liceu, o el seu director artístic, el Sr. Matabosch s’ha lluït amb aquest equip de cantants. Són molt bons i molt mozartians, sobretot els 5 primers papers han estat servits a un nivell que voreja l’excel•lència.

El Compte Almaviva de Ludovic Tézier és excel•lent. Sap dir, sap frasejar amb la intenció necessària i sobretot té veu, fiato, projecció i presència. En la gran ària del tercer acte “Hai già vinto la causa!…Vedrò, mentre io sospiro” ha demostrat la seva categoria amb escreix.

La veu i el cant d’Emma Bell son luxosos. És una veu gran, no del tot homogènia, ja que ens mostra dos o tres colors diferents, però és una veu que omple el teatre i al Liceu aquestes veus agraden, doncs no és fàcil trobar-ne que s’adaptin a les dimensions de la nostre sala. La seva dolça entrada amb el “Porgi amor” ha aturat la respiració, malgrat que com el dia del assaig, a la veu li costa agafar una mica de calor i al inici denota un vibrato. No triga gaire a escalfar-se i a modular les frases, el pas de la veu, i el atac als aguts amb una morbidesa i finor, extraordinàries. Sap dir, sap estar, és molt elegant en la manera de cantar i d’estar, i això en un rol com aquest és fonamental. En el tercer acte s’ha crescut encara més en un “E Susanna non vien!…Dove sono” d’autèntic manual. Els dies de funció normal d’abonament serà probable que el teatre s’ensorri.

Ketelsen i Sala al acte 1er (foto Bofill)

Ketelsen i Sala al acte 1er (foto Bofill)

Ofèlia Sala pel contrari, sempre que canta al Liceu o a teatres de grans dimensions, juga amb condicions adverses. La veu és petita i això fa que per guanyar-se al públic hagi d ’emprar-se a fons amb la musicalitat, l’expressió i el sentiment. Ho fa i guanya quasi sempre. Amb la Susanna, ella com la Bell, aturen el temps. Això és mèrit de Mozart, és cert, doncs els hi regala dues àries per treure’s el barret. En el cas de la màgica “Giunge alfin il momento…Deh, vieni non tardar”, la Sala ha aturat el temps i l’ha dominat com li ha donat la gana. Tenia el públic al seus peus. Això li he dit en persona i òbviament li ha fet molta il•lusió sentir-ho, però és cert. Estic convençut que quan un cantant està dalt del escenari i té el privilegi de cantar un ària com aquesta i de la manera que ho fa ella, deu ser un plaer que voreja l’èxtasi. Molt però que molt bé.

El Figaro del estimat Kyle Ketelsen m’ha semblat per sota del seu espectacular Leporello. Parlo d’aspectes musicals i vocals. El rol de Figaro necessita d’un cantant amb la zona greu més projectada o ferma. A Ketelsen li costa fer-se sentir, fins hi tot amb el so liliputià de Ros Marbà i sobretot en la difícil ària del quart acte, avui i també el dia del assaig, ha tingut problemes de fiato, que han impedit que les coloratures es mostressin netes i que la coordinació amb el director no fos el que tots haguéssim volgut. Tot hi així és un artistàs i és d’aquells que sap posar-se el públic immediatament a la butxaca. Té molt carisma escènic i quan trepitja l’escenari estàs pendent del que fa, encara que no canti. Un animal de teatre.

El Cherubino de Sophie Koch és de manual. Veu ideal per cantar aquest rol, tot i que a vegades li queda una mica endarrere, com enganxada al clatell. El rol li escau a la tipologia de la veu i al físic. El fa molt bé i hom desitjaria que el Cherubino tingués molt més protagonisme. Sort que l’any vinent ens treure’m el ventre de penes amb el seu Octavian. Molt bona cantant.

Marie McLaughlin havia estat una Susanna molt reconeguda i al Liceu ens havia cantat una Ilia de molt bon record. Han passat els anys i ara fa una Marcellina gastadota però convincent. És un rol de caràcter que requereix una senyora amb moltes taules i ella va sobrada. Tot i així fa una mica de pena escoltar alguns sons estridents a una cantant que s’havia caracteritzat per tot lo contrari. És un nom que dona relleu al cast, tot i que recordo en l’última edició, una divertidíssima Begoña Alberdi que no desmereixia gens, ans el contrari, la prestació d’enguany.

No m’ha agradat el Bartolo del baix Friedemann Röhlig i he trobat extraordinàriament nasal el Basilio de Raúl Giménez. No hi ha dubte que sap cantar i Mozart sempre ha estat en el seu repertori, per això m’han sorprès negativament aquests sons que no sé si son deguts a la caracterització burlesca del personatge o al pas cruel del temps.

Emma Bell i Ofelia Sala (foto Bofill)

Emma Bell i Ofelia Sala (foto Bofill)

Correcte el Don Curzio de Roger Padullés i simpàtica la Barbarina d’Eliana Bayón, amb bona projecció de la seva cavatina “L’ho perduta” al inici del quart acte.

L’Antonio de Valeriano Lanchas no passa desapercebut. Vocalment és projecta molt i escènicament li donen molt de joc. Ell ho aprofita i seguint l’escola Ketelsen és un roba escenes.

Les dues dones que intervenen al tercer acte han estat cantades per dos membres del cor, Olatz Gorrotxategi i Angels Padró, millor elles que la resta del seus companys, que segurament enduts per la tebiesa conceptual, han quedat també amb la sordina i a més a més, amb un so una mica vulgar.

Lluís Pasqual signa un espectacle apte per a tots els públics, o quasi. Un espectacle que no molestarà a ningú. Potser espantat per la cridòria del seu Don Giovanni del Real, ha optat pel conservadorisme, i planteja unes Nozze di Figaro molt tradicionals en el concepte i tan sols parcialment novadores en la part visual, que jo crec que no és reeixida del tot.

Potser hagués pogut treballar més alguna gestualitat del personatges. No crec que a la Susanna li escaigui bé la permanent gestualitat exagerada que utilitza Ofelia Sala. A vegades sembla que estiguem veien una pel•lícula de cinema mut. És clar que ambientant l’òpera al primer terç del segle XX, aquest concepte potser és buscat.

Els decorats de Paco Azorín, son bastant minimalistes, elegants, força espaiosos, però la permanent posició al viés del escenari, acaba per fer-se monòtona malgrat que el decorat canvií cada acte. Aquesta posició permet centrar força l’acció al centre del escenari, cosa que agrairan molt els espectadors dels laterals.

No ‘ha agradat el vestuari de la prestigiosa i omnipresent Franca Squarciapino. El vestit de núvia els hi escau com una petada a les dues soprano que l’ha de “lluir”. A una la fa més petita i l’altre sembla en Charly Rivel, però de blanc. Tampoc els colors emprats sembla que siguin dels que afavoreixin a la cara. Tan sols els dissenys de vestuari dels homes, amb els seus vestits, fracs o uniformes, llueixen elegància.

Ambientar l’òpera a un altre època ha esdevingut un clàssic. Jo crec que aviat serà originalíssim veure una posada en escena ambientada en l’època que descriu el llibret. Fins hi tot semblarà una provocació, que és precissament això el que busquen molts directors. Pasqual en aquest muntatge, no.

Le Nozze di Figaro (acte IV) foto Bofill

Le Nozze di Figaro (acte IV) foto Bofill

Ha optat per una il•luminació caòtica, ideada pel gran Albert Faura, amb un primer acte on a cada ària, un focus acolorit il•lumina al cantant. En el segon acte, en el gabinet de la Comtessa, la llum és mol més plana i els focus desapareixen a estones. En el tercer acte hi ha varis canvis de llum arbitraris i poc comprensibles i no hi han focus per les àries i en el quart acte, el més reeixit escènicament, pel meu gust, malgrat ser el més difícil, doncs l’argument el fa pràcticament impossible, Pasqual ha ideat amb Azorín un jardí de suggerents miralls que alhora fan de laberint, on els personatges han d’anar caient en les impossibles paranys que ells mateixos es preparen, fins el desenllaç final.

Visualment l’acte té moments poètics i la mobilitat dels miralls, amb els espais canviants, dona una agilitat a l’escena, tot i que Ros Marbà amb el seu tedi, pràcticament ho engega tot a rodar.

Unes Nozze interessants, que no crec que millorin gaire, doncs és un problema conceptual, més musical que escènic, el que impedeix que amb uns cantants amb tantes possibilitats, molts sortim amb cara d’avorrits o de prunes agres.

16 comments

  1. No hi entenc massa d’opera, de fet ahir va ser la meva estrena al Liceu, i en vaig sortir encantat. Amb ganes de tornar-hi. Val a dir però que també em vaig quedar amb la sensació que a les veus els manca força, projecció per omplir la sala (en excepció de la grandiosa Emma Bell, em va fer estremir). Per cert, no es va quedar amb la sensació que el Figaro (al iv acte) estava més pendent dels numerets amb la piloteta que de cantar, exagero però no vaig acabar d’entendre el numeret de la pilota.

    M'agrada

  2. Lo de la pelota yo tampoco lo entendí del todo… para mi gusto, sobraba. De momento sólo he estado en el ensayo general y hasta el 24 no me vuelve a tocar… El reparto es muy bueno, pero le faltaba un poco de sal y pimienta para ser espectacular. Culpa del director y de la puesta en escena, posiblemente.
    Ahora que veo la foto aquí al costado… ayer, el concierto de Argerich y Maisky fue ESPECTACULAR!!!

    M'agrada

  3. Tosca

    Gracias por la crónica Joaquim. Ya tengo yo ganas de oir el “Dove sono” de la Bell, una de mis arias favoritas que seguro disfrutaré y sacarme la espina de ver por fin en vivo y en directo a Ketelsen ,que tanto me gustó en el D.G. cinematográfico, y su “numerito” de la pelotita !

    M'agrada

  4. alex

    Buena crónica, Ximo y espero que a medida que avancen las representaciones, la batuta de Ros Marbá pierda algo de esta sosería o planicie que has descrito.
    Me incorporaré a las funciones a partir de la semana que viene, empezando el lunes 17 con el 2º cast.

    M'agrada

  5. chusco

    Ayer por la noche, muy cerca de donde estaba yo, tenía unas señoras sexualmente excitadas con el Sr. Ketelsen. Ni os podéis imaginar los comentarios que hacían. Cuando terminó el aria del cuarto acto le gritaron bravo y yo me pregunto. ¿Por cómo cantó? No creo, estuvo mediocre, con los fallos que comentas y más preocupado por el juego escénico que por la corrección musical. Eso parece un mal habitual en la ópera de hoy en día.
    Aburridas si que lo son, tediosas y lentas.
    Escénicamente me gustaron más, pelotitas a parte, aunque hay cosas incoherentes en la concepción escénica. Los personajes no se comportan con la corrección de los convencionalismos de los años 30, que es cuando se supone que transcurren Le Nozze de Pasqual. Todos parecen compis y en esa maravillosa obra, hay una crítica severa entre los clarísimos estratos sociales. Creo que Barbarina nunca se tiraría a los brazos del Conde delante de todo el mundo, a pesar de que él le prometiese en otras circunstancias, lo que le prometió.
    Si actúan como personajes actuales, la hubiera podido ambientar como Sellars hizo en la abucheada producción del Liceo de hace ya muchos años.
    Me gustaron mucho los decorados (poco sevillanos e improbables para la época).
    De los cantantes estamos casi de acuerdo en todos. Tezier me gustó muchísimo y para mi gusto a Sala le falta categoría vocal para este rol. Lo canta bien, ella es una buena cantante, pero la voz es insignificante.
    Yo prefiero una inauguración sin tanto boato (años luz de lo que eran en los 50 y 60) pero más intensas. Con el público de ayer, era difícil sacar aplausos y bravos, salvo las señoras vecinas de mi izquierda. Tampoco Ros Marbá se empeñó mucho en sacarnos del tedio.

    M'agrada

  6. colbran

    El resultado final de esta función es de una sosería y aburrimiento más que notables. Y el caso es que disponía de todos los ases para ganar.

    El reparto, sin ser el mejor de este mundo, es muy interesante; pero todos los cantantes parecían empeñados en cantar a media voz, como para no molestar…Claro que a una voz como la de Emma Bell es muy difícil hacerla cantar a medio gas.

    Yo no sé si todo ello proviene del concepto de Ros Marbá o de que ha de editarse en DVD y quedan mejor grabadas las medias voces que las voces enteras. Si esto fuera así estaríamos arreglados.

    Escénicamente es agradable, pero hay situaciones y movimientos de los cantantes muy poco ortodoxos y muy poco pensados. Lo de los focos es garrafal. Y lo de los farolitos y la pelotita dos bobadas.

    La resolución escénica del último cuadro o acto del jardín es mareante. Ya la idea original de la obra no me gusta nada, pues la situación la encuentro introducida con calzador. Pero tal como nos la presenta Lluis Pasqual llega a hartar. Afortunadamente en el jardín se canta esa maravilla de “Deh, vieni, non tardar” que Ofelia Sala canta muy inteligentemente y escuchando la música (tocada apagadita, apagadita) te tragas todo el resto.

    Los cantantes me han gustado en general, especialmente Emma Bell, que no sé por qué me recuerda la Sutherland de los buenos tiempos; quizás por su voz ancha, un poco oscura y potente y puede que también porque su dicción no es lo más valorable de su canto.

    El señor Ketelsen me gusta menos de lo que gusta al público en general.

    M'agrada

  7. oyoyoy…no me lo estais planteando nada atractivo!! Bueno yo voy con la idea de estrenarme con el Liceu y de pasar un rato agradable con una musica que me gusta y a saludar gente simpatica 😉 Procurare de todas formas que mis espectativas no sean demasiado altas para no salir con cara agria de ahi, mas que nada porque de primera impresion me gustaria que me conozcan sonriente 😉

    M'agrada

  8. Mimenor

    Vaya crònica, Ximo, estupenda, como si estuviera allí ahora mismo. No conozco a esta condesa pero ya hay ganas de oírla. En cuanto a Ofelia Sala, fantástica liederista, y una música total, muy trabajadora, no acabo de encajarla en el rol pizpireto de Susanna, pero seguro que afinó y matizó técnicamente muy bien (espero).

    M'agrada

  9. Hariclea no et refiïs de la meva percepció. La primera visita al Liceu et donarà més emocions que les que et pot oferir el Mozart servit per Ros Marbá.
    Chusco Quantes “granes veus” no han fet res de bo i quantes “veus insignificants” s’han guanyat un lloc en aquest món?. Podríem fer una llista.
    Ofèlia Sala, sempre m’ha semblat una senyora molt digne, seriosa, musical i extraordinàriament professional. Ella utilitza els seus mitjans obtenint un resultat molt valuós. Té molt més mèrit que aquelles cantants que han nascut amb un gran volum. S’ho treballa i toca fibra. És clar que hi ha molta gent que no vol fer el mínim esforç en deixar-se seduir per la musicalitat i vol artifici i foc d’encenalls, amb molt de glamur si pot ser.
    Mimenor, potser de tots els cantants d’aquestes Nozze, és la que afina més.
    Perl, ja m’hagués agradat tenir el do de la ubiqüitat, ja.
    Tosca, ja ens donaràs la teva opinió de la Bell i el Ketelsen.
    Papitu, benvingut!. No és la millor estrena, però això ho diran els anys. Si t’han agafat ganes de tornar-hi, HA ESTAT UNA BONA ESTRENA; NO HI HA DUBTE.
    SALUT A TOTHOM!

    M'agrada

  10. kenderina

    Estupenda crónica como siempre, Joaquim 🙂 Yo esperaré al 24 para hacerme mi propia idea, que estoy segura será bien diferente aunque solo sea porque , como le dices a Hariclea, en la primera visita al Liceu seguro me entran muchos mas factores de emoción 🙂 Y ademas esta Kyle Ketelsen…que muy mal lo tiene que hacer para que no me guste..y creo que no es el caso (un poco de fiato perdido entre las notas del letárgico Ros Marbá no es algo que me preocupe)jajaja..

    M'agrada

  11. dandini

    Parlo per la funció d’ahir :divendres 14 Novembre,1ª del segon repartiment.Potser és que sóc fàcil de contentar pero em va semblar un espectacle preciós.Si be es cert que Le Nozze necessitaria en condicions ideals un teatre més petit crec que la regia de Lluis Pascual (que no ofendrà a ningú)sap transmetre a la perfecció aquesta barreja de optimisme i denúncia,de ironía i sarcasme que li senten de maravella a l’argument i a la música de Mozart.Absolutament impagable el ball sevillano compartit pels protagonistes i el cos de ball a l’escena del casori.Tot aixó ve acompanyat per una minuciosa direcció d’artistes i uns interprets acurats.D’altre banda haig de dir que mai he sigut entusiasta de les direccions de Ros Marbà, en especial del seu darrer Otello.En aquest cas queda ben palès que ens trobem lluny de la pompositat de Klemperer o de la lectura nerviosa de Solti.Tantmateix se li nota que estima moltíssim aquest repertori i que mima la partitura aconseguint moments de bellesa extasiant.Dels cantants em va agradar molt Ainhoa Garmendia(ja va fer Servilia al Liceu).Molt acurada musicalment i bona actriu.Joan Martín-Royo és un Fígaro musicalíssim que malauradament perd projecció vocal en els conjunts.Maite Alberola una veu important per la Contessa amb alguna petita i esporàdica entrabancada en el fiato i l’afinació que té tota la pinta de millorar en posteriors representacions.Jossie Pérez es una cantant i actriu molt solvent pero amb una impostació vocal estranya en les notes superiors.Sempre m’ha agradat el color de la veu de David Menéndez que tenia un dia una mica insegur i que possiblement millorará.Èxit i bravos per tothom.

    M'agrada

  12. alex

    He asistido al segundo cast de ayer día 17 y puedo decir con satisfacción que por fin Joan Martín Royo , en su mejor actuación liceistica, me ha demostrado que es un gran mozartiano con un Figaro de mucho gusto, musical, con clase y moviéndose por el escenario con gran desparpajo.
    Fue de largo y par mi gusto, el mejor de la función bien acompañado de Ainhoa Garmendia.
    El que sigue sin entender que LE NOZZE es una “commedia gioccosa” es el maestro Ros MARBÁ.
    Dirección plana ,sin matices, sin ápice de brío, sosísima sobre todo los dos últimos actos, aburrida ( en el último, casi me duermo)

    M'agrada

  13. Retroenllaç: Els drets de Beaumarchais « Max Aue

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: