IN FERNEM LAND

GOMORRA: imprescindible!


gomorra

Hi ha vegades que surts del cinema i estàs una estona sense parlar, no pots dir res, et quedes mut, sense ganes de parlar i sobretot amb ganes reprimides de cridar un renec o pegar un cop de puny sobre la taula.

Així va succeir diumenge en acabar Gomorra, el film de Matteo Garrone basat en la novel•la del escriptor Roberto Saviano, que relata la quotidianitat de la Camorra napolitana.

Gomorra és una pel•lícula sense concessions, sense una trama clara, on es barregen vàries històries com si d’un documental es tractés i filmada de manera portentosa, amb una càmera que sembla entrar d’incògnit en mig de converses i situacions absolutament creïbles i que mai sorprèn amb efectes no previstos, ans el contrari i malauradament, saps pràcticament sempre, el que succeirà en l’escena següent.

Gomorra és el brillantíssim retorn del cinema neorealista i alhora és una reflexió profunda, política i social. D’acord que parla de la Camorra, que no és precisament qualsevol cosa, però hom imagina situacions similars en els barris més marginals de qualsevol altre ciutat, amb repercussió a tota la xarxa social, incloses les nostres.

Les històries de Gomorra fan molta por, precisament per ser tan reals, tan fàcilment assimilables. Hi han pocs moments per l’esperança, tot i així alguns personatges surten de la difícil trama, sense arribar a saber que serà de les seves vides.

gomorra-1

Res a veure amb les pel·lícules de la Màfia que tantes obres mestres ha donat al cinema, sobretot nord-americà. Cap concessió doncs al luxe, al glamur i a una certa estètica mítica i operística, deguda al gran Coppola, a Scorsese o a Sergio Leone. En la pel·lícula de Garrone tot és sòrdid i real, tant, que esborrona del inici a la fí.

El treball dels actors és extraordinàriament creïble. Costa creure que siguin actors. No hi han aparentment grans moments per lluir-se, doncs les interpretacions estan fetes des de la veritat i el que costa creure, és que allò que t’ensenya la càmera no sigui un documental fet amb na càmera infiltrada.

Prodigiosa pel•lícula molt difícil de pair, no pel que es veu, si no pel que transmet i fa entendre.
Hi ha molts moments memorables, però jo em quedo amb el ball de camions a la pedrera, allò em va fer molt mal.

gomorra_3

De imprescindible visió, malgrat l’estona tensa i difícil que passes i que no acaba amb els crèdits finals.

16 comments

  1. maria teresa

    Totalment d’acord, ja havía llegit el llibre i anava amb més curiositat que res per veure com s’ho farien per fer de tot alló una pel·licula, i no em va decebre gens, perque capta perfectament l’esperit, el clima del llibre, que no es gens fàcil.

    M'agrada

  2. Pues ya me has sembrado la duda. No fui a verla porque el libro no me gustó. En realidad, no me parece un libro, y menos una novela; es un reportaje periodístico y está escrito psché psché. Es muy interesante conocer cómo funcionan las industrias, el comercio, el poder y la mafia, pero como libro es muy endeble, y por eso decidí no ver la peli. Ahora ya no sé qué hacer. Ains.

    M'agrada

  3. colbran

    No niego que la película esté bien realizada e interpretada, aunque algo confusa con tánto personaje interrelacionado, y que sea importante como denuncia de algo que es evidente en Italia y en muchos otros países, pero se pasa tan mal viéndola que aconsejo a quien se decida ir a verla que vaya preparado.

    Las pocas veces que voy al cine necesito encontrarme con temas que me interesen y me hagan reflexionar, pero también que me distraigan. Para amargarme la vida no tengo más que pensar en lo que me queda por pagar de la hipoteca, no preciso ir a una sesión cinematográfica.

    M'agrada

  4. Pilar

    querido Colbran, pues a mí me gusta ir al cine para ver peliculas que me apasionen desde el principio hasta el final, como ésta para mi muy recomendable “Gomorra”, y a pesar de la opinión negativa de Salarino, pienso leer el libro.

    M'agrada

  5. teresa

    Jo no em vaig decidir d’anar-hi, per els comentaris sobre la seva violencia que m’havien fet fins ara. Si que vaig anar a veure IL DIVO (res que veure amb els “tenorinos” de marketing), sobre Giulio Andreotti. El trailer oficial, com pasa sovint, no dona molta idea del que és la peli, millor podeu veure aquesta escena, molt definitòria de la seva concepció de l’ús del poder.. M’imagino que les dues deuen ser películes molt complementàries, sent del mateix director, Paolo Sorrentino. L’actor que fa d’Andreotti, Toni Servillo, actúa també a Gomorra.

    La figura d’Andreotti es projecta sobre el paper de la Democracia Cristiana, le Brigate Rosse, la Mafia, i és realment impactant, encara que la realització de la peli no es lineal ni molt entenedora. Es com un quadre impressionista, que t’has de quedar amb la percepció del total, sense intentar veure sentit a cada detall. Es també una peli de frases, de sentencies d’Andreotti, més que de diàlegs. He llegit a un bloc una frase genial sobre Il Divo : “es com un Polonia en serio”.

    Potser desprès dels teus comentaris, Joaquim, m’animo a veure Gomorra, que, pel que dius, deu ser un bon “desengrasant” per desprès d’un matí de Reis amb molta familia, regals i turrons, oi?

    M'agrada

  6. Roberto

    No estoy de acuerdo con Colbran. La hipoteca la tendremos que pagar igualmente y éstas son películas que se tienen que hacer y que se deben ver. Es difícil de digerir, sales del cine con desagrado, cinematógraficamente es confusa (posiblemente a propósito), pero necesaria. Ya soy de los que opina que el cine tanto “entretiene” con temas profundos que causan malestar como con comedias ligeras que dejen buen sabor de boca. Todo depende de que lo que se esté viendo sea artísticamente valioso. Y en este caso creo que lo es.

    M'agrada

  7. Vayamos por partes. Comprendo el punto de vista de Colbran, y me atrevo a afirmar que, de haber visto la película, probablemente lo compartiría; como no la he visto, me callo. Sin embargo, en referencia al libro, afirmo con rotundidad que, a pesar de ser necesaria la denuncia, la información sobre el tema, artísticamente no tiene mucho valor. Más bien poco. Ni entretiene. Es más, a mi me pareció un soberano tostón, un galimatías sostenido en dos o tres tramas interesantes pésimamente desarrolladas y escritas con un manejo del lenguaje muy limitado. Eso no quita un ápice de valentía (¿temeridad?) al autor, ni resta interés al tema, ni credibilidad a su denuncia; creo que son dos cosas distintas: la necesidad de que toda esa basura, presente tanto en Nápoles como en muchos otros sitios (quizá de forma no tan sangrienta pero sí igual de corrupta) salga a la luz y sea expuesta públicamente del hecho de que al tratarlo se consiga algo con valor artístico. Quiero decir que yo puedo hacer una película, componer una ópera o escribir un libro sobre la barbarie en Ruanda y la legitimidad del tema no implica que lo que yo consiga con ello sea una obra maestra (probablemente consiguiera una birria, todo sea dicho). El caso es que ya me habéis pinchado y voy a intentar ver la peli como sea…

    M'agrada

  8. OLYMPIA

    Jo sóc de les que crec que s’ha de veure tot i el cinema ha estat un instrument ideal per endormiscar-nos quan ha calgut però també, sovint, ens ha fet obrir molt els ulls i tot fa prou falta.
    Gomorra deu estar tan ben feta que no tinc ni la sensació d’haver vist una pel·lícula. Ja m’ha passat altres vegades quan el cinema és tan punyentment realista. He presenciat escenes i ambients germans dels de Gomorra no gaire lluny de casa i no n’esmento els noms per no ferir susceptibilitats.
    Em va costar molt creure que aquells vailets, criats en el medi, fossin tan càndits. Vaig trovar espantós com es resolia la seva funció a la pel·lícula.
    Però, insisteixo, és com si no hagués anat al cinema aquell dia sinó a fer un vol per un determinat extrarradi que té els mateixos colors, les mateixes cares i els mateixos afanys que ns mostra Gomorra.

    M'agrada

  9. vicentsanz

    Ara mateix estic llegint el llibre i encara no he vist la pel·lícula. M’imagino que ha de ser com dieu, ja que el llibre no té un argument concret, sinó que navega entre el reportatge i la crònica biogràfica. Sobre Roberto Saviano hauria de saber-ne més coses per poder parlar-ne amb coneixement de causa, cosa que penso fer en acabar el llibre.
    De totes maneres, nos eria el primer llibre en què hi apareix una personatge que sembla ser el mateix autors, però que només és un personatge. A més, això sol passar en “novel·les” que ho semblen d’entrada però que després no tenen cap argument destriable.
    Potser es tracti d’un estètica buscada per transmetre unes determinades sensacions al voltant del tema que tracten, en aquest cas la camorra napolitana. I a fe que ho aconsegueix.

    M'agrada

  10. assai

    Colbran,
    Estoy absolutamente de acuerdo contigo en que uno va al cine para divertirse. No sabes lo que me alegra coincidir contigo porque te tengo por una persona de criterio, además de un gran cinéfilo.

    Seguro que tú también las recuerdas; mientras escribo esto tengo en mente -aunque por entonces era muy pequeña – aquellas magnificas presentaciones previas a las películas que hacía Alfonso Sánchez en TVE con su voz nasal carácterista, y que dieron desafortunada ocasión a humoristas para parodiarle utilizando su forma de decir y dejando a un lado sus grandes conocimientos, cuánto aprendí escuchándole.

    Pues bien, recuerdo uno de esos inteligentes comentarios suyos que decía algo así; el cine, señores, tiene una finalidad que debe de prevalecer sobre cualquier otra; que el público se divierta.

    Feliz año nuevo a todos y especialmente a ti, Colbran, espero seguir disfrutanto de tus inteligentes comentarios en el 2009!

    M'agrada

  11. Pilar

    ya que va de cine y para los que no queraís ir a Gomorra, “La Ola”, pelicula alemana de Dennis Gansel. Tampoco es una peli de divertimento, pero muy muy interesante.
    FELIZ AÑO A TODOS con o sin cine…

    M'agrada

  12. Benvingut vicentsanz, gràcies per deixar-nos un comentari. Espero que no serà l’últim.
    Interessant debat el que s’ha organitzat!
    Jo penso que el cinema, a part de ser un art d’entreteniment, és moltes altres coses. També ens cal un cinema compromès i de denuncia. Un altre cosa és que cadascú de nosaltres prefereixi un gènere o un altre, però limitar el cinema a un pur entreteniment, és anar en contra de la seva pròpia història i obviar veritables obres mestres que han anat una mica més enllà.

    M'agrada

  13. colbran

    En ningún caso he pretendido menospreciar este film, si releéis mi anterior comentario os daréis cuenta. Pero yo no puedo con la violencia y esta película es de las más crudamente violentas que he visto. A punto estuve de tomarme un Diazepan, como he tenido que hacer en otras ocasiones.

    Si hubiera sabido que contenía tal grado de violencia no hubiera ido a ver “Gomorra”, pero su título me llevó a confusión. Pensé que trataría de la Camorra, pero con ingredientes eróticos para compensar.

    No he negado ni niego la validez de este film, ni su importancia, peo a mí me amargó la tarde, lo siento. Por esta razón alertaba a quien quisiera ver este importante título, que vaya preparado a visualizar muy cruda violencia.

    Hace años alertaban al público sensible que determinado film contenía escenas que podian afectarle, ahora cuanta más violencia más éxito de público, independientemente de la calidad e importancia que pueda tener, como es el caso que nos ocupa.

    M'agrada

  14. dandini

    M’ha semblat una pel·licula esplèndida.Com no he llegit el libre no puc fer comparacions.Tanmateix crec que ens aporta una informació gairebé imprescindible del que succeeix en aquests ambients marginals i com a conseqüència ens fa reflexionar sobre temes importants ,malauradament reals…..

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: