Fins el 22 de febrer teniu temps per intentar trobar una entrada per anar al Teatre Lliure a veure la Mort d’un Viatjant d’Arthur Miller, en la versió d’Eduardo Mendoza dirigida per Mario Gas.
El 10 de febrer de 1949, és a dir demà farà 60 anys, Arthur Miller va estrenar Death of Salesman al Morosco Theatre de New York. Dirigia el gran Elia Kazan i la varen protagonitzar Lee J.Cobb (Willy Loman), Mildred Dunnock (Linda), Arthur Kennedy (Biff), Cameron Mitchell (Happy) i Thomas Chalmers (Uncle Ben) entre d’altres.
L’obra va suposar l’esclat definitiu del autor, guanyant el New York Drama Critics’ Circle Best Play, Pulitzer Prize for Drama i el Tony Award for Best Play, el Tony al Best Supporting or Featured Actor (Arthur Kennedy), el Tony al Best Scenic Design (Jo Mielziner), el Tony al Author (Arthur Miller) i el Tony al Best Director (Elia Kazan).
Es va representar durant 742 funcions i ha esdevingut un clàssic absolut del teatre contemporani i la primera obra que es qüestiona obertament el somni americà, tot just quan feia quatre anys del acabament de la Segona Guerra Mundial, quan America tornava a renèixer i s’obria un nou període d’esperança.
Jordi Boixaderas (Willy Loman) Foto Ros Ribas
Podria fer una llarguíssima crònica d’aquest espectacle de imprescindible visió, però ras i curt tan sols us puc dir, correu a comprar l’entrada, feu tot allò que sigui possible per aconseguir una entrada per veure aquest prodigi d’emoció i de veritat teatral, aquest monument a la direcció d’actors, aquest recital d’emocions interpretatives encapçalat pel grandíssim Jordi Boixaderas i la immensa Rosa Renom, tots dos de reclinatori, tots dos de calfred permanent per l’espinada, però tot i així, estant ambdues interpretacions al capdamunt del més gran que jo he vist mai dalt d’un escenari, en l’escena més emotiva, ha esclatat en Pablo Derqui (Biff Loman) imposant el seu gran moment i robant absolutament el protagonisme als dos grans monstres i esdevenint l’artífex del nus a la gola més gran que algú m’ha produït en un teatre de text.
Rosa Renom (Linda) Jordi Boixaderas (Willy) Foto Ros Ribas
No cal dir que la resta de la companyia és excel•lent, tot i que és impossible estar a l’alçada dels grans protagonistes de l’obra, però Oriol Vila (Happy Loman), Víctor Valverde (oncle Ben) o Camilo García (Charley) mantenen un nivell de compacte qualitat i en rols més secundaris Frank Capdet (Howard), Carles Cruces (Stanley), Guillem Motos (Bernard) i les noies Anabel Moreno (dona), Raquel Salvador (Letta) i Maria Cirici (senyoreta Forsythe i Jenny) arrodoneixen un espectacle que no oblidaré mai.
Camilo García (Charley) Víctor Valverde (Ben) Jordi Boixaderas (Willy) Foto Ros Ribas
La gran tasca de Mario Gas ha estat deixar l’obra tal i com va ser escrita, sense canviar res, sense transposar-la als nostres dies i a la realitat actual. El text de Miller és tan potent que per ell mateix es fa vigent i permanentment actual, sense necessitat de canviar res.
Un muntatge bellíssim amb l’asfalt omnipresent d’una carretera i unes projeccions en blanc i negre que encerclen el món de la família Loman, són suficients per posar-nos al abast, un dels texts més potents que s’han escrit mai, sobre la tragèdia del home en un muntatge que estic segur que farà història.
Pablo Derqui (Biff Loman) i Oriol Vila (Happy Loman) Foto Ros Ribas
Si us plau, a tots aquells que us agrada el teatre aneu-hi.
Sembla ser que després l’espectacle marxa cap a Madrid, on es representarà en castellà. Para no perdérselo, avisados estáis.
Al finalitzar la funció i en un estat emocionalment, quasi lamentable, hem tingut l’oportunitat de gaudir d’una taula rodona amb tots els intèrprets i sobretot amb Mario Gas, al que no em cansaria mai d’escoltar. Té un magnetisme i una sapiència i sobretot sap dir tant bé el que vol dir, que ha monopolitzat quasi absolutament tota la vetllada, l’auditori bocabadat no hem pogut per menys que agrair-li que hagi estat el responsable d’aquest monument.
Jordi Boixaderas (Willy Loman) i Rosa Renom (Linda Loman) Foto Ros Ribas
Que feu encara asseguts davant In Fernem Land? sortiu i connecteu-vos al Teatre Lliure per comprar una entrada, JA!
IN FERNEM LAND 
ja fa dies que tinc les entrades per anar-hi però els meus companys de fugides teatrals estan ara prenent el sol a Canaries, per aixó haurem d’esperar, probablement i despres de llegir el teu comentari serà la funció de l’any
M'agradaM'agrada
7/2
Un buen trabajo interpretativo.
M'agradaM'agrada
En una época en que el cine, en un tanto por ciento muy elevado, se dedica mayormente a los efectos especiales, dejando de lado a los seres humanos con sus problemas y sus sentimientos, es de agradecer que el teatro nos reconforte con una obra tan extraordinariamente humana y bien escrita y que se nos sirve en una traducción que no reduce ni un ápice de su fuerza y de su intención.
La interpretación es extraordinaria, gracias a una dirección magistral de actores, por parte de ese gran director que es Mario Gas.
Qué lejano queda el día en que vi al pequeño Mario Gas, con 8/10 años, interpretando el rol de un principito heredero en la opereta “La princesa bebè”, de los maestros Mestres y Torrens (basada en la comedia homónima de Jacinto Benavente), en el teatro Victoria de Barcelona!
Yo comenzaba a interesarme por la lírica y fui a parar a este espectáculo musical, llevado por la fama de su padre el estupendo bajo Manuel Gas, al que había visto ya en “La tabernera del puerto” y “Don Manolito”.
De una familia de artistas (Mario Cabré era tío suyo) y creciendo en un ambiente en el que se respiraba teatro por todas partes, es lógico que él y su hermano Manuel se dedicaran al arte escénico. Mario se decantó por la interpretación y dirección y Manuel por la música.
En Mario Gas tenemos a uno de los mejores directores escénicos de la actualidad y esta puesta en escena de “Mort d`un viatjant” lo confirma brillantemente.
Yo no sé si es la obra que más me ha emocionado de las vistas a lo largo de mi vida, pero si una de las que más me ha conmovido
Os aconsejo que no os la perdáis.
M'agradaM'agrada
Què puc afegir?
Vaig veure la funció de diumenge, aprofitant que havia baixat a Barcelona per la Poppea i el concert de diumenge a l’Auditori i, com tu, des de l’enfrontament final Biff-Willy se’m va posar un nus a la boca de l’estómac que no em va deixar fins arribar a Lleida.
Les interpretacions són de primeríssim nivell i la direcció penament encertada. Mario Gas crec modestament que alterna encerts amb pífies monumentals, però aquí ha parit una posada escena que no crec que es pugui superar en cap teatre del món.
Boixaderas, Renom i Derqui estan insuperables tot i que, a priori, veia els dos protagonistes un pèl massa joves encara per als papers, però tenen tanta força, tanta contundència,respiren tanta veritat que t’oblides de la seva edat real als dos minuts de funció. Com canvien de registre en un segon per a ser el matrimoni jove i encara il·lusionat i els éssers absolutament enfonsats als seixanta anys!
Per desgràcia no em vaig poder quedar al col·loqui perquè havia d’agafar el bus, però va ser una tarda de teatre en majúscules que no oblidaré mai. I pel que sembla la vam compartir sense saber l’un de l’altre…
Salut!
M'agradaM'agrada
MISIÓN CUMPLIDA
el millor espectacle teatral que he vist en anys!
se li pot donar 12/10? o es una incorrecció aritmetica?
M'agradaM'agrada
Hem hagut d’esperar a la última funció per poder veure aquest meravellós espectacle. Ha estat una d’aquelles obres que es recorden durant anys, un repartiment excel•lent (increïble Boixaderas), una direcció magistral i una posta en escena creativa, original i impactant. Quan tot està a aquest nivell… què gran és el teatre!!!!
A més, hem pogut adonar-nos d’un fet molt aclaridor: avui el públic era especialment sorollós, cops al bellugar-se a la cadira i, per damunt de tot, molts problemes de salut, com innumerables refredats (estossegades i esternuts a dojo!) Doncs bé, en arribar al moment culminant de l’obra el silenci era brutal, es podia tallar, la sala era plena a vesar i s’hagués pogut sentir el vol d’un mosquit. Absolutament aclaparador!!! Fins i tot aquells que no saben estar en un espectacle en directe han quedat atrapats!!!
Gràcies al Lliure, gràcies a tot l’equip responsable i gràcies, Joaquim, per recomanar, mitjançant el bloc, aquesta obra imprescindible.
M'agradaM'agrada