IN FERNEM LAND

Les Mamelles de Tirésias: Ainhoa Arteta em sorprèn


Les Mamelles al MET.

Les Mamelles al MET.

Un dels principals atractius de la propera temporada, tot i que en dues úniques funcions ( 27 i 29 de maig de 2010) és la programació de Les Mamelles de Tirésias de Francis Poulenc.

Les Mamelles de Tirésias es va estrenar al Theatre de l’Òpera Comique de Paris el 3 de juny de 1947 obtenint un èxit esclatant.

Basada en l’obra del mateix títol de Guillaume Apollinaire, estrena, aquesta amb gran escàndol, el 24 de juny de 1917, l’obra de Poulenc trasllada l’acció de l’africana Zanzibar a una ciutat imaginaria al voltant de Monte Carlo anomenada també Zanzibar, traslladant l’acció als anys 30 del segle passat.

Les Mamelles al MET

Les Mamelles al MET

L’obra podríem emmarcar-la en el corrent clarament surrealista, amb situacions grotesques i la mar de divertides, amb personatges sempre vorejant o immersos descaradament en el teatre del absurd.

El missatge antimilitarista i clarament feminista de les Mamelles de Tirésies va escandalitzar a la societat del primer quart de segle, en plena I Guerra Mundial.

Quan Poulenc va estrenar l’obra, acabada la II Guerra Mundial, la societat havia evolucionat moltíssim i l’èxit va ser enorme.
Un argument ple de situacions equivoques i un text amb abundància de dobles sentits, molt del gust francès i una exquisida música, que a vegades podria recordar l’opereta vienesa, per l’abundància de polques i valsos, però amb una instrumentació subtil i rica, plena de les influències dels grans musics estimats per Poulenc, com Debussy, Stravinsky o el mateix Richard Strauss, ens predisposa a passar una curta (una hora aproximadament), divertia i intensa experiència operística.

mamelles1

L’obra estructurada en un pròleg i dos actes va ser estrenada per la soprano de Poulenc, és a dir Denise Duval, la mateixa que li va estrenar Les Dialogues de Carmelites i la Voix Humaine, en el rol de Thérèse/Tirésias i el tenor Paul Payen en el exigent rol del marit.

Les exigències vocals de la partitura són molt altes. La soprano ha de ser una lírica amb bon centre, però amb un registre agut molt sanejat doncs ha de pujar vàries vegades fins el Do agut, mantenint la nota durant cinc compassos, no pas picat. Durant totes les seves intervencions, però principalment en l’escena d’entrada i en l’escena de les cartes (escena setena) les demostracions de virtuosisme vocal són constants, amb coloratures, escales ascendents i descendents, trinos, picats i tota la varietat expressiva d’aquest esbojarrat personatge.

El marit ha de ser defensat per un tenor capaç de cantar tota l’estona en la zona del passatge de la veu, és a dir el Sol, La, Si bemoll, cosa que esgota una mica i si tenim en compte que està quasi tota l’òpera present en l’escena, el rol és una mica esgotador. A vegades aquest rol l’han cantat els barítons, però utilitzant el falset per tal d’arribar a les notes altes amb comoditat.

El Director del Teatre, que és qui inicia l’òpera aparentment seriosa en u pròleg que més aviat despista, és per a baríton i la resta de rols molt menors, no presenten excessives dificultats de tessitura, però si tècniques.

Un altre part important en l’òpera és la coral, harmònicament molt brillant i que retrobarem en la seva obra religiosa.

D’aquesta obra avui us proposo la versió que es va fer al MET de New York, sota la direcció del mestre James Levine i amb el protagonisme de la soprano basca Ainhoa Arteta, de la que després d’escoltar aquesta gravació haig de reconèixer que hauré de ser més magnànim. M’ha encantat i segurament si poguéssim gaudir de la versió escènica encara ens agradaria més. El públic del MET sembla que s’ho passi d’allò més bé.

Us deixo escoltar l’entrada de Thérèse abans d’esdevenir Tirésias, però us recomano que us baixeu tota l’obra, és una pura delícia.

La producció del Liceu, amb coproducció amb l’ABAO estarà dirigida per Josep Vicent a la part musical i Emilio Sagi en l’escènica.  Comptarà per la protagonista, amb una de les representants del meu bestiari negre particular, la Maria Bayo (protagonista anunciada) espero que estigui a l’alçada i que com l’Arteta al MET, em sorprengui positivament.

El repartiment complert de la versió que us proposo és:

LES MAMELLES DE TIRESIAS
Francis Poulenc
Metropolitan Opera House
16 de març de 2002

Thérèse/Tirésias: Ainhoa Arteta
Fortuneteller: Ainhoa Arteta
Husband: Earle Patriarco
TheaterManager: Ian Greenlaw
Presto: Franco Pomponi
Lacouf: Eduardo Valdes
Gendarme: John Hancock
Newspaper Seller: Jane Bunnell
Journalist: Bernard Fitch
on: Tony Stevenson
Elegant Woman: Janet Hopkins
Large Woman: Jane Shaulis Bearded
Man: Richard Vernon

Director: James Levine

  • Per baixar-vos tota la representació premeu aquí

    11 comments

    1. toni

      Muchas gracias Joaquim.

      Que tal lo del Auditori de hoy , con los “chicos” del Liceu ?
      La pobre y o fashion A.A. servía para Musetta y alguna cosilla más, allá en el Met.

      Por cierto, el Lacouf ( Eduardo Valdés ) me suena a café SAIMAZA.

      Saludos

      M'agrada

    2. dandini

      M’ha agradat molt la música i l’interpret.L’Ainoha Arteta a pesar de gaudir d’una imatge glamourosa i sortir sovint a la premsa rosa és una soprano interesant i gens despreciable.Però ja sabem que hi ha una part del públic que no li perdonará mai la seva imatge i ni se l’escoltrá.Aquesta actitud tancada,intransigent, purista,severa no ajuda gens ni mica a crear nous afeccionats i ens dona una imatge de freakies eternament emprenyats.

      M'agrada

      • Dandini, tenir una imatge glamurosa i cantar bé no estar renyit. Tenim molts exemples de cantants excel·lents amb imatges fascinants.
        El cas del Arteta és un altre, al menys així ho crec jo. Sense haver fet grans coses, s’ha projectat com una gran diva. És una cantant correcta, però sembla que hagem d’estar davant d’una sensació i no és el cas. Aquí m’ha sorprès molt i per això l’he volgut portar al blog, aprofitant l’interès de l’obra que s’anuncia per la propera temporada del Liceu.
        Toni, no he anat al Auditori aquest cap de setmana. Si vols que et sigui sincer, no confiava gaire en el programa que oferia l’orquestra del Liceu i ves per on, uns amics m’han dit que divendres va estar molt bé. Me’n alegro molt.
        Confiava escoltar-lo per Catalunya Música i resulta que l’orquestra del Liceu no ha donat els drets d’emissió. Es cotitzen, això està bé, però potser filen molt prim, no us sembla?
        Chusco, he estat a punt de posar la sinopsi i després he desistit, tot i que certament és molt ocurrent.

        M'agrada

    3. Chusco

      Gracias Joaquim.
      Interesante. Creo que hubieras podido poner una pequeña sinopsis del argumento.
      He buscado por Internet y me ha parecido divertidísimo.

      M'agrada

    4. Xavier

      No em feu posar la mà al foc, però crec que la que no va donar els drets d’emissió va ser la violinista, Tabea Zimmermann. O almenys això crec que va comentar en Joan Vives durant l’última retransmissió.

      M'agrada

    5. Jo no sóc ni seguidora ni detractora de l’Arteta però puc dir que al MET servia bastant més que per fer la Musetta. Recordo quan va entusiasmar la direcció del teatre novaiorqués amb uns Contes d’Hoffmann que li varen suposar un altra contracte en aquell temple.
      Anant al gra de l’ària de Poulenc que aquí he escoltat, haig de dir que m’ha fet molt feliç: ària i soprano. Me la baixaré.
      Joaquim, gràcies home!

      M'agrada

    6. Xavier

      Perdó pel lapsus linguae més amunt. La senyora en qüestió no és violinista, sinó violista. Estic una mica tonto…
      Per cert, Joaquim, això que ens has deixat de Poulenc està molt bé! Pronostico bofetades per aconseguir entrades l’any que ve….

      M'agrada

    Els comentaris estan tancats.

    %d bloggers like this: