IN FERNEM LAND

ADRIANA VARELA al Liceu


01-encaje

No sé si el famós triangle de les ciutats tanguistes format per Buenos Aires – París – Barcelona, és una realitat o una llegenda local. Per la reacció i acollida del púbic que va assistir dissabte per la nit al Liceu i el triomf assolit per Adriana Varela, no sembla pas que es tracti d’una llegenda urbana, però també és cert que la entregada, efusiva i participativa parròquia, estava nodrida per molts argentins i uruguaians que es ven fer notar de manera sorollosa i divertida.

El Teatre es va omplir fins la bandera, amb una cua d’última hora davant de les taquilles del teatre inaudita i engrescadora. No estem acostumats a veure cues d’aquestes dimensions per comprar entrades a última hora, quan normalment tot es compra amb una absurda i esquizofrènica pràctica, amb molts mesos d’antelació.

Un escenari amb una immensa cortina negre que cobria el fons i tres punt de llum sobre el piano, la tarima on es col•locaria el bandeonista i un altre sobre la cadira del guitarrista, més una cadira, un faristol i un tauleta a boca d’escenari, eren els únics attrezzos per rebre i vestir un recital intens.

Ja sabeu que aquesta golfa (la gran golfa) estava prevista en dues sessions i amb tota la parafernàlia de les tauletes sobre la platea, com si el Liceu fos un gran Cabaret. Això es va desestimar, segurament per un problema pressupostari, i es va decidir encabir tot el personal en una única sessió i amb el teatre tal i com és habitual, amb les butaques ordenades per fileres. Doncs bé, segurament aquesta sessió d’ahir, haurà estat, malgrat no estar distribuïts en tauletes com al Foyer, amb les espelmetes i les copes de cava, la sessió més golfa de totes les que he assistit jo i segurament de les que s’hauran fet, ja que si res ho impedeix, a part de la que ens queda aquest any i les dues anunciades per l’any vinent (contractades prèviament als darrers canvis del teatre), aquestes sessions golfes passaran a millor vida.  Segurament per quadrar el pressupost, ja que d’algun lloc s’ha de retallar, dic jo,  per pagar al Consell Assessor (vaig llegir que 1000 € per càpita i per sessió). Feu números.  Quina pena, oi?. Ja en tornarem a parlar d’aquest tema.

Adriana Varela

Adriana Varela

Per fer una sessió golfa, cal un intèrpret capaç de generar una complicitat entre l’escenari i el públic. Adriana Varela, enfrontada amb la immensa sala, va crear una complicitat que molts dels artistes que han actuat en el més “íntim” Foyer no han assolit ni en somnis.

El gran actiu de la cantant argentina és la abassegadora personalitat i la gran força que té interpretant les cançons, fet remarcable en un gènere com el tango, que cada peça acostuma a ser, com en el cas de la copla, una petita tragèdia.

La veu d’Adriana Varela és molt particular, amb un timbre i color “cazallesc” i un registre limitadament poderós. Sap extraure de cada paraula i de cada nota, la “seva versió”. Això trobo que és d’agrair, quan estem acostumats a escoltar artistes plans i freds que ens ofereixen versions estandaritzades de les obres. Ella s’implica fins el moll de l’os, pot agradar o no, però no hi ha cap dubte que no deixa indiferent i de que deixa la pell i les emocions sobre l’escenari. BRAVA!

L’estil de la Varela encara és més particular que la veu. A vegades sembla que escoltis a Joan Manuel Serrat (són molt amics), amb un vibrato recolzat en el nas, oferint a l’emissió un to una mica ingrat i altres vegades parla més que canta, com feia la Lupe, però són moments i recursos que la intèrpret utilitza per donar més èmfasi a un cant que surt clarament de dins. Potser per a ella és més important el dir, que com dir.

El que està clar és que la comunió entre auditori i artista no triga a produir-se, ja sigui durant les cançons o en els breus però contundents parlaments entre peça i peça.

El repertori no va ser el que molts voldríem, diguem que no varen sovintejar els tangos més típics i tòpics, potser per això quan va cantar Volver i va convidar a cantar al públic, després d’uns lleus i alarmants dubtes del “cor”, el Liceu es va omplir d’emoció.

També va tenir especial dramatisme i complicitat el “Con la frente marchita” de Joaquin Sabina.

Trio acompanyant de grandíssim nivell, amb Marcelo Macri al piano, Walther Castro bandoneó i Horacio Avilano a la guitarra, que ens varen oferir a la meitat del recital, per tal de que la diva es canvies de vestuari (molt més afavoridor el segon) dos peces suggerents i magistrals del grandíssim Astor Piazzola.

Triomf sense cap mena de reserva i demostració que una golfa pot ser molt més que una sessió dedicada al musical americà o al cabaret alemany. Quants gèneres s’han quedat al calaix!

Malgrat que ens el va fer aplaudir, el técnic de so que va portar per tal de que l’escoltessim de la manera més nítida possible, no ho va assolir. En molts moments, i a part de que no domino l’argot i les paculiaritats idiomàtiques argentines, no vaig entendre un esborrall del que m’arribava. Cap a la meitat dels espectacle es va corregir el nivell de greus i tot va fluir millor.

La Varela va dedicar el recital al seu gran amic i avalador a l’Estat Espanyol, malauradament desaparegut, l’escriptor Manolo Vázquez Montalbán.

5 comments

  1. Va ser una actuació poderosa, realment, encara que el format, com dius, no va ajudar gens. Crec que ella va començar freda, el teatre deu imposar a qui està acostumats a ambients menys suntuosos.

    El format de tauletes amb espelma i copes de cava hagués estat molt més idoni, i ben segur que l’exuberant Adriana s’hagués mogut enmig els assistents amb sinuositat cabaretera, i ben segur que s’hagués acabat seient a la falda d’algún senyor, el Marcos Ordoñez, per exemple, o tu mateix, Joaquim, per citar eminents crítics musicals (je, je). Llàstima de foto perduda, amb ho bé que hagués quedat per a obrir el post.

    Malgrat tot, ella, les seves tables, i el seu domini escènic van acabar imposant-se, calentant l’ambient i oferint un bon espectacle. Encara que ella reciti més que canti, encara que la veu es resenteixi respecte fa uns anys…quants, per cert? Una de les converses preferides de la nit, va ser (ho vaig sentir comentar a diverses persones, als seients, als passadissos)…quans anys diries que té, l’Adriana? L’afecció de la societat argentina a la cirurgia estética, i la uniformitat que les operacions imposen a les faccions, fa que, de vegades, algú se li posin inclús més anys dels que té, enlloc de treure-li. Conversa sentida a un senyor pel passadís…”jo diria que en té 50, pero amb tanta operació sembla més gran”. (!). Però no importa, el que importa de l’Adriana és el que dona al escenari, la seva expresivitat incendiaria.

    I ja ens explicaras que passa amb això de les Golfes, oi?…ara que li estic agafant el gust, he vist això de que l’any que vé només n’hi han dues…

    M'agrada

  2. Silvia

    Joaquim, qué completo tu blog, ópera, conciertos, crítica de una película (que por cierto veré esta noche) y ahora un recital de tango. Me muero de envidia (de la sana) por no haber podido ver a la Varela como tú y muchos de mis compatriotas. En los últimos años ha habido un renacimiento del tango, tanto en Argentina como en el resto del mundo, y han surgido nuevos cantantes, como la personalísima Adriana Varela, su estilo es “a lo reo” o de los bajos fondos. Si te gusta un tipo de cantante más lírica, también actual, te recomiendo a María Graña, muy expresiva, con una voz que de haber querido dedicarse a la ópera tendríamos una buena soprano. Piazzolla, qué decir, un revolucionario, un dios. Al argot al que te refieres es el “lunfardo”, una jerga muy rica nacida en los suburbios, las cárceles, con influencias de las muchas lenguas que hablaban los inmigrantes que poblaban Buenos Aires. Existen diccionarios, o para cualquier consulta aquí me tienes. En fin, que me has puesto un poquito nostálgica con tu artículo.

    M'agrada

  3. colbran

    Adriana Varela posee una personalidad arrolladora y el tono de su voz aguardentosa me ha gustado mucho, pero tiene poca voz, No me refiero a volumen porque al estar amplificada (y muy mal amplificada) nunca puedes saberlo, sino a su registro vocal. Tiene pocas notas, por cuya razón ha de hablar o recitar más que cantar. Y saca mucho provecho de su recitado, pero a mí el tango me gusta cantado.

    Ha tomado como referencia a la gran Tita Merello (inmensa actríz, por otra parte), ya que sus condiciones vocales no le permiten referenciarse ni con Nelly Omar, ni con Azucena Maizani, ni con la gran Mercedes Simone, ni mucho menos con la gran Libertad Lamarque (que a mí me gustó siempre mucho).

    Todas estas grandísimas cantantes son, a mi entender, muy superiores a Adriana Varela, pero si lo que se lleva ahora es el tango recitado, muy bien recitado por cierto (aunque la megafonía aplicada impedía entenderla), pero poco cantado, debo añadir que a mí el tango me gusta cantado, como se cantaba antes.

    De todas formas, después de un arranque muy dubitativo, la Varela consiguió la complicidad del publico, muy especialmente de sus compatriotas, lo cual es lógico, pues a todos nos emociona escuchar algo de nuestra tierra, cuando estás lejos de ella.

    Yo, por ejemplo, recuerdo que viendo la película sueca “Mi hermana, mi amor”, durante mi primer viaje a Amsterdam, se me cayeron las lágrimas al escuchar la “Habanera del soldadito”, (de “Luisa Fernanda”) tocada con organillo, como fondo del noticiario que precedía al film.

    Adriana Varela hizo uso de cuanto estaba a su alcance para conseguir el beneplácito del público recurriendo a ciertos tópicos: encantada de estar en Barcelona, qué bonito teatro, .., aparte de un emocionado recuerdo a Vázquez Montalbán, todo ello acompañado de unos 500 o más toques de cabello que acabaron por ponerme nervioso porque ella nerviosa lo estaba mucho e insegura, aunque pretendía no demostrarlo.

    A pesar de que su forma de decir-cantar el tango no me satisface, he de señalar que me agradó su forma de interpretar “Malena” y, sobretodo, “Volver”, con cuya
    interpretacón consiguió el momento más mágico de la noche, con su peculiar versión del tema.

    Eché en falta los grandes títulos: “Uno”, “Nostalgias”, “Cuesta abajo”, “Bandoneón arrabalero”, “Cambalache”, “Yira, yira”, “Adiós Pampa mía”, “El choclo”, “La cumparsita”, “Madreselva”, “Caminito”, “Mi Buenos Aires querido”,.., ya que los que interpretó me son menos conocidos.

    De todas maneras no me aburrí en absoluto pues presencié la actuación de una interesantísima personalidad que se ha dedicado al tango, como hubiera podido dedicarse a la tragedia.

    La velada acabó con un éxito muy sonado y, en líneas generales, ha sido una de las sesiones golfas más interesantes que he visto, con buenos múscos y una intérprete que te puede gustar o no, pero que posee una personalidad tan importante que vale la pena contemplarla.

    M'agrada

  4. Carme

    Aquesta sí que va ser una disgna sessió Golfa, llàstima, com ja dieu, que no hi havia ni tauletes ni cava, i que l’Adrianan Varela només es podia passejar entre el públic des de la imaginació. La seva fina ironia va arrencar les complicitat del públic. Em va agradar molt, aquesta dona, sense gairebe cantar, arrossega amb els seu tangos.

    M'agrada

  5. Teresa, saps que li vaig preguntar al Colbran?, doncs, quants anys deu tenir aquesta senyora?.
    No m’acaba d’interessar gaire si està molt o poc retocada. Per dir-ho aviat, si s’ha retocat, est`pa mal retocada i si no , està estupenda.
    Segurament amb tauletes s’hagués assegut a la falda d’algun senyor, ara bé, t’has passat dos pobles i mig, posant al gran Marcos Ordoñez a la meva alçada. Marcos Ordoñez no t’ho perdonarà mai, JO SI.

    Silvia, me acordé de ti y pensé en medio del jolgorio general de un público absolutamente rendido, se lo hubiera pasado en grande. Tomo nota de la Sra. María Graña, aunque el tango me gusta más para voces poco impostadas y no creo que la voz lírica le sienta bien, pero prometo hacer los deberes y quién sabe, quizás la presentaré en el blog. ESte blog que no es completo, es más bien un reflejo de mi maravilloso caos existencial. De todo un poco y nada de mucho, aunque hay quién dice que Wagner está demasiado presente. Je, je, je.

    Colbran, ja et vaig comentar in person que si la Merello era gran, la Varela també, si una parla més que canta, l’altre també i que hi ha tantes maneres de cantar el tango, com persones disposades a deixar-hi la vida cantant-los. Altres de les grandíssimes que anomenes, potser les més grans, no m’acaben d’agradar, és més els tangos m’agraden més cantats per una veu d’home, així com la copla, m’agrada més per veu de dona. Digueu-me un cop més LIMITAT!

    Carme, estem d’acord, això és una GOLFA i es més, per que hi hagi una Golfa, hi ha d’haver GOLFISTES i la Varela ho és. Les tauletes, les llumetes i sobretot el cava, haguessin estat l’escenografia i el attrezzo perfecte.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: