IN FERNEM LAND

DIE MEISTERSINGER vint anys després


Die Meistersinger, scte 3er segons Claus Guth

Die Meistersinger, scte 3er segons Claus Guth

La dificultat d’escenificar aquesta òpera gegantina, deu ser un dels motius per els quals no es programi tan sovint com altres del mateix compositor. Tot i així vint anys són molts anys sense Meistersinger i potser per això en tenia tantes ganes.

La darrera experiència liceista va ser excel•lent, amb algun cantant que no va estar a l’alçada, però en conjunt va suposar un moment per recordar de la història liceista. No ho tinc tan clar en el cas de les representacions d’enguay.

Si aquella vegada es varen restaurar els magnífics telons pintats per Mestres Cabanes (sota el meu punt de vista millor que els de l’Aida) i per tant, es va optar per una versió molt conservadora de la proposta escènica, aquest cop la direcció artística del teatre ha contractat una producció provinent de Dresden i signada per un dels directors d’escena alemanys més innovadors, d’aquells que tant li agraden a Joan Matabosch, Claus Guth.

L’equip musical està encapçalat per Sebastian Weigle, que amb unes declaracions publicades ahir a La Vanguardia ens diu, com ja us vaig fer constar en la ressenya del assaig general, que ell entén l’obra de manera cambrística i intimista.

El mestre Weigle hauria de saber millor que ningú, que amb l’Orquestra del Liceu, fins la temporada passada una de les seves i aquesta compartida amb el mestre Boder, no es poden fer gaires experiments.
Potser amb una gran i experimentada orquestra seria possible, reduint-la a la meitat, fer una filigrana com la que ell pretén amb els Meistersinger. Amb la fenomenal orquestra de Bayreuth, Weigle no se’n va sortir el primer any i l’any passat amb prou feines, doncs amb la del Liceu, penso que ho tenia molt difícil. Una temeritat imprudent per part seva?

Els resultats són els que són, i en els moments on l’orquestra ha de sonar amb esplendor, allò sembla una olla de cols (obertura o la dificilíssima fuga del final del segon acte). És veritat que en els altres moments més íntims i l’obra n’està farcida, aquesta concepció podria ser vàlida, però tal i com ha resultat l’experiment el primer dia, m’atreviria s a dir que com a mínim ha estat decebedor. Un cop més, Weigle tira per terra el prestigi de les seves primeres actuacions, que tantes esperances i il•lusions va crear en tots aquells que el varem veure com l’artífex del gran salt qualitatiu que l’orquestra del Liceu necessitava. Ara ja sabem que no ha estat així, però tampoc ens haguéssim pensat mai que l’orquestra sota les seves mans, tingués una resposta molt més vulgar que amb altres directors. Potser algun dia sabrem el per què de tot plegat i potser tampoc li haurem de donar tota la culpa a ell. Ja va sent hora que comencem a mirar als musics amb una mica més de severitat. A vegades sembla que estiguin instal•lats en un santenfotisme enervant.

La prestació del mestre Weigle millora al tercer acte, sobretot a la primera escena, malgrat que la resposta de l’orquestra ha estat grollera durant tota la nit, amb sortides de to del vent, la fusta i la corda. Crec que hi han hagut moments que l’obra se li ha escapat de les mans i penso que el quintet, un d’aquells moments que ell hauria de dominar, li ha sortit un nyap.

Es nota que ell vol fer coses i l’orquestra no respon. Altre cosa és que les coses que vol fer, m’agradin. No és el cas. La manera d’entendre aquesta òpera per part de Sebastian Weigle, no m’acaba de fer el pes i si la resposta orquestral no és bona, encara pitjor. Tampoc ha estat especialment encertat en l’espectacular entrada del cor “Wach auf” en la darrera escena, on recordo en l’última edició, que el gran cor del Liceu dirigit pel tàndem Gandolfi-Sicuri, va aconseguir un moment inoblidable. Avui no ha estat així.

Al final ha obtingut un gran reconeixement per part del públic. Jo a ell no, però a l’orquestra li hagués fet una bufada d’escàndol.

El cor ha estat bé, però no molt bé, com ha d’estar a Meistersinger. Ha estat reforçat per Intermezzo Programaciones Musicales i he trobat a faltar una mica més de homogeneitat sonora. Ha estat contundent, però no impressionant i ha tingut dubtes en entrades molt evidents. Les sopranos, com acostuma a succeir darrerament, han emès els aguts de manera una mica crispada.

L’equip vocal sobre el paper ja era de gran solvència. Ens quedava el dubte de com afrontaria Veronique Gens, una reputada mozartiana, el seu debut en un repertori fins ara aliè, però la resta són wagnerians consolidats, tan sols havíem d’esperar que el seu estat vocal fos òptim.

Albert Dohmen ha fet un Hans Sachs extraordinari. Ha acabat apurat, com tots, però tot i així s’ha imposat de manera brillant i contundent en l’últim monòleg, el del pamflet ideològic, però fins arribar a aquest esgotador final, ha fet coses magnífiques, amb moments d’un lirisme més que notable. És veritat que a vegades el so queda una mica nasal, però la veu és de veritable baix baríton, amb projecció i evolució dramàtica, amb un tercer acte per no oblidar.

Bo Skovhus no ens havia deixat gaire bon record amb el seu Wolfram del darrer Tannhäuser. El seu Beckmesser està molt marcat per la direcció escènica i és precisament aquesta caracterització la que més odio de totes les possibles lectures d’aquest difícil personatge. Beckmesser no és un pallaset patètic o al menys, jo no l’entenc així. Vocalment Skovhus, sense tenir una veu de veritable baríton, ha cantat molt bé. A vegades li ha faltat una certa consistència a la zona greu, però la línea sempre ha estat homogènia i el color no ha variat.

A Robert Dean Smith els Tristan i el Siegmund li han passat factura. La veu no està deteriorada, però ha perdut esmalt i brillantor. Sona més opaca i canta amb reserves evidents, per tal de fer un tercer acte digníssim. No força el instrument i això és bo, però la projecció durant el segon acte, sobretot, ha estat molt feble. La línea de cant i la veu continuen sent molt líriques, això vol dir que no per fer uns rols més densos, la veu hagi guanyat cos. En el seu cas no ha estat així. Continua sent un tenor líric, amb un estil molt acurat i amb un fraseig elegant, que l’ha lluït demostrant dominar el fiato i cant legato durant tota la cançó del premi, molt mimat per Weigle i l’acompanyament orquestral.

Véronique Gens ha estat quasi perfecte. Llàstima que en el moment més agraït de tota la seva partitura, en el preciós quintet del tercer acte, no ha rematat la feina amb la dolçor i les notes etèries que tantes grans sopranos acostumen a lluïr en aquest impressionant fragment. Estic segur que guanyarà amb les altres funcions i que aquest camí wagnerià, que ha encetat al Liceu, tindrà continuïtat. Ha estat una sorpresa inesperada i agradabilíssima.

Norbert Ernst fa un David magnífic. Amb una projecció vocal molt notable i un timbre molt més lluminós que el Walther. Escènicament li fan fer un caracterització una mica ridícula, però ha pogut molt més la vessant musical que no la caricatura escènica.

Stella Grigorian en el poc agraït rol de Magdalene i amb problemes en el registre agut, el excessivament juvenil Pogner de Reinhard Hagen.

Entre els mestres més que correctes mestres, cal remarcar el luxós Kothner de Robert Bork, un baríton que a la casa ha fet coses molt més exigents i meritòries.

L’escombriaire, que no sereno, que clou la disbauxa de la Nit de Sant Joan, Magnus Baldvinsson té problemes d’afinació. Calia portar un cantant amb aquesta peculiaritat de l’estranger?

La producció provinent de Sächsische Staatsoper Dresden i signada per aquest “enfant terrible” anomenat Claus Guth no m’ha agradat, a la immensa majoria del públic tampoc. Ha obtingut una esbroncada sorollosa i molt generalitzada, sense que els bravos hagin pogut imposar-se mai a les nombrosíssimes protestes.

La producció és bastant críptica en alguns missatges que sembla que ni els mateixos cantants coneixen, segons declaracions de Skovhus. Hi ha coses que no aporten res nou o al menys jo no ho he captat i que em distreuen. Les visions més aviat oníriques del segon acte, el desdoblament del quintet protagonista amb unes figures de drap. L’espai escènic del dret, primer acte i del inrevés al segon. Els elements gegantins (taules, tarimes i cadira). El cap de brau per Sachs i d’ase per a Beckmesser, un comparsa pintant la sala de cant en el primer acte, un tercer acte permanentment brut de les deixalles de la revetlla, una senyora ensenyant-nos els pits intentant seduir a un Beckemesser en calçotets i lligat a una caseta treta del Playmobil, la brigada de Nünberg Neta ballant amb els aprenents i moltes més cosetes. 280 minuts donen per moltes idees lluminoses.
Decorats lletjos i vestuari pitjor. Però això és el que es porta avui en dia. Cal ser modern, inventar-se més missatges, lectures i re-lectures del que l’autor original pretenia, per tal de innovar i sobretot, millor si tot es més aviat lletjot i brutot.

Sort que Die Meistersinger von Nürnberg és una obra mestra de cap a peus i malgrat els peròs esmentats, m’han fet gaudir moltíssim.

Hi tornaré el diumenge 29 de març i espero que algunes coses hagin millorat.

Si algú no té entrades i no vol perdre’s aquestes funcions, puc aconseguir dues entrades pel dia 8 d’abril, de primera fila de segon pis, núm. 82 i 84 per 47,50€ cadascuna. Els interessats us podeu posar en contacte al mail del blog, ximowb@gmail.com

JAS’HAN ADJUDICAT (19.03.2009)

14 comments

  1. Sorpresa de última hora, me invitaron al estreno ayer… Y la verdad es que salí casi encantada. La puesta en escena la vi bastante floja, por no decir que realmente me pareció una chorrada. Las hay peores, desde luego, pero no creo que ésta aportase nada a la historia, más bien la hace confusa para las personas que no la conocen (tuve que explicar el argumento a dos de las personas con las que iba porque no se estaban enterando de nada, lógico, a mi me costaba entender tantas “genialidades”).
    La orquesta pensaba que iba a estar aún peor, por vuestros comentarios sobre el ensayo. Así que no salí especialmente defraudada… Tampoco creo que esta sea una obra camerística, la verdad.
    El reparto bueno. Salí enamorada de Dohmen. MAGNÍFICO. Aunque también noté que el controvertido discurso final le estaba costando un montón. Dean Smith, a ratos sí, a ratos no. Correcto, pero no para echar cohetes ni mucho menos. Gens impresionante, me sorprendió mucho y me encantó. Muy bueno el comienzo del quinteto, al final se le fue una nota un poco, pero vamos, que con el papelón que hizo, se le perdona. Y Skovhus me gustó también bastante, aunque la caracterización del personaje dejaba que desear.
    El coro me gustó mucho.
    Resumiendo: disfruté bastante. La próxima, después de semana santa y en platea, cerca de la orquesta, a ver si así me suena más a Wagner!!

    M'agrada

    • Hola Jaume, benvingut a In Fernem Land. Tot un honor.
      Gràcies per la informació.
      Ja he canviat l’enllaç. Em varen informar malament.
      Pel que fa a la funció d’ahir, doncs està bé això de discrepar, que siguin diferents no vol dir que no hi hagin punts d’encontre. Segur.

      M'agrada

  2. Doncs si amic Wimsey. Al assaig general vaig comptar una orquestra de 60 a 70 membres, però més a prop de seixantena.
    És a dir, Weigle s’ha passat pel forro l’orquestra wagneriana, per tal de fer la “seva” versió. És clar que si els directors d’escena fan la “seva” versió, i els cantants també, no sé pas per que no hem de deixar que tothom es salti a la torera les indicacions del creador de l’obra.

    Bé, no dic res més, encara em titllaran de Beckmesserià.

    M'agrada

  3. tristany

    Això mai, home!

    Jo també discrepo de la teva visió del muntatge i coincideixo més amb en Radigales, però ho raones molt bé, i qualsevol opinió -com no hauria de ser d’altra manera- és sempre respectabilíssima.

    Salut!

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Nits d’Òpera, 59: Die Meistersinger von Nürnberg, de Richard Wagner « Un que passava

  5. Ferran - Un que passava

    Vaig anar-hi dilluns i en vaig sortir entusiasmat, tot i el cansament (sis hores són moltes hores, i més si estàs llevat des de les sis del matí). Música, veus, no tant l’escenografia, que no em va fer ni fred ni calor. Esperem que no hagin de passar vint anys per tornar-la a veure.

    Això que dius de l’olla de cols del segon acte, és l’aldarull que dic jo, em sembla; em va fer l’efecte que alguna cosa no funcionava i que més que música hi havia xivarri.

    M'agrada

  6. Jo també hi vaig anar dilluns.
    No entenc aquesta idea que la interpretació de Weigle és “camerística” que també expresava el crític d’algun diari. A l’orquestra hi havia tot el que hi havia d’haver; si bé és cert que en quantitat més reduida del que ens tenien acostumats Furtwangler i Karajan. Si s’escolta la versió de Bhom, també es nota que li dona aquest toc més intimista i menys grandiloquent que li donaven els altres. I a mi, sincerament, em sembla més encertat. En definitiva estem parlant de l’obra més estrictament dramàtica de Wagner i no veig motiu per interpretar-la de forma heroïca com es fa amb l’Anell o el Parsifal.
    Per a mi la relectura de la partitura que en fa Weigle, mereix un deu! O quasi… Per cert, pel que tinc entés, en Weigle s’ha portat un bon nombre de músics alemanys i, per tant, resulta dubtós parlar de l’orquestra del Liceu ( de la que tots en coneixem les deficiències).
    L’escenografia te coses interessants i d’akltres molt trivials, és cert. Potser el que més em va agradar va ser la inversió del escenari entre el 1er i el 2on acte: és una forma de diferenciar el món dels jutges del món del poble. L’olla de cols, aldarull, o el que sigui el final del segon acte, és cert que resulta bastant fora de lloc.
    Salutacions!

    M'agrada

  7. Hola Ferran. Tampoc ho entenc jo, però són declaracions del mestre Weigle, no pas invencions meves o d’algun crític que ho ha esmentat.

    Jo si trobo a faltar coses al fossar. Per començar qualitat i després cos. Amb 65 musics es pot fer, però dubto que l’orquestra original de Wagner sigui tan “esquemàtica”.
    Repeteixo, potser amb una orquestra de categoria, l’experiment és possible, amb la del Liceu, no.

    Sabíeu que han vingut reforços d’Alemanya?, doncs això he llegit. És a dir dels 65, ni ha que han vingut de fora.
    L’aspecte escenogràfic no m’interessa tan com la resposta orquestral, quan haguem resolt l’orquestra em fixaré més en es genialitats dels registes

    M'agrada

  8. Joaquim: Quan deia que al fossar no hi faltava res, hem referia als instruments previstos per Wagner. Hi havia els que hi havia d’haver. Ho he consultat a la partitura original (editada el 2001 per ERNST EULENBURG amb anotacions del propi Wagner). Potser faltava una trompeta i un trombó (Wagner en prosa tres de cada), però ja saps que es poden doblar (i també amb la tuba).
    Un altra qüestió diferent és la qualitat dels instrumentistes, que tots reconeixem que hi ha certes deficiències.

    M'agrada

  9. Perdona, Joaquim, arribo a deshores, però són coses del torn (E). Et pot agradar molt Wagner, però no es pot dir que “Els mestres cantaires” sigui una obra mestra de cap a peus. Els peus són molt sòlids, però el cap (els dos primers actes, sobre tot el primer) són d’una ineptitut dramàtica que clama al cel.

    Wagner “per se” és un indiscutible, però no tot el que va escriure està al mateix nivell. Sóc conscient que el que dic deu ser anatema a casa teva, però així ho sento i així t’ho dic.

    M'agrada

    • Hola AlbertU. Et puc entendre, però no comparteixo l’opinió de tallar res. Les obres s’han de fer integres o no fer-se. Segurament el primer acte de Meistersinger està mancat de teatralitat però també Velazquez era nefast per pintar els cavalls que aguantaven els seus imponents retrats.
      Les obres hem d’acceptar-les com son i per a mi els Meistersinger són una obra mestre, altre cosa és la versió que hem vist al Liceu, però ja m’he pronunciat al respecte i no em vull fer més pesat.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: