Portada del disc de Kim Criswell dedicat a Irwing Berlin
Call me Madam, el nou musical que us porto en aquesta setmana santa tan “irreverent” que m’he proposat, es va estrenar el 2 d’octubre de 1950 al Imperial Theatre. Va romandre en cartell durant 644 representacions i va ser un vehicle pel lluïment de la gran diva del teatre musical americà, Ethel Merman.
L’estil de la Merman ha perpetuat una manera de fer els musicals, que molt poques dives han pogut emular, doncs el immens volum vocal de la Merman li permetia actuar sense els micros que de mica en mica es van imposar en els escenaris de Broadway, per a desesperació de la vella guàrdia, encapçalada, com no podia ser d’altre manera, per la Merman.
Finalment el micro es va imposar i el musical no va morir, com va predir la diva. Si ha mort, tal i com hem anat argumentant en el blog, les diferents vegades que em tractat el tema, ha estat per altres causes, no pas per l’arribada traïdora d’aquesta eina que va fer possible que cantants amb veus ínfimes, semblessin la Merman.
El Playbill de l'estrena de Call Me Madam amb una caricatura de la Merman
Call me Madam, un musical propagandista del partit demòcrata americà, va ser escrit per Howard Lindsay i Russell Crouse, amb música i lletres d’Irving Berlin, el compositor nascut a Rússia que un cop immigrat als Estats Units, va representar l’essència i l’esperit de la música americana.
Com molts dels musicals teatrals d’èxit, va ser portat al cinema i protagonitzat per la mateixa Merman i per George Sanders i Donald O’Connor.
La gravació original del espectacle no es va poder fer, degut a que la Merman gravava per la DECCA i l’espectacle el va promocionar la RCA. Aquesta confrontació d’interessos va fer que l’espectacle no pogués comptar amb la versió definitiva de l’estrena i mentre que la Merman va gravar un disc amb les cançons principals a ella encomanada, la versió oficial anés a càrrec de tota la companyia de l’estrena però amb Dinah Shore.
Posteriorment hi han hagut reposicions del espectacle amb Tyne Daly. De la del concert de 1995 es pot trobar l’enregistrament, però la que us porto avui al blog és la del concert de la BBC, amés el dia de Nadal del 2003 amb el següent repartiment:
CALL ME MADAM
Música i lletres d’Irving Berlin
Broadcast on the BBC, 25 de desembre de 2003
Sally Adams: Kim Criswell
Cosmo Constantine: Simon Green
Princess Maria: Anna Jane Casey
Kenneth Gibson: Julian Ovenden
Charge d’affaires: Mark Frederick
BBC Concert Orchestra
Director: Kevin Farrell
Ideat i Dirigit per Julia McKenzie
Sally Adams (Kim Criswell)
No és la primera vegada que ens visita Kim Criswell, la intèrpret de Sally Adams en aquesta edició de Call me Madam dirigida per Julia McKenzie, que sota l’auspici de la BBC es va fer el dia de Nadal del any 2003.
La Criswell, a part de les aproximacions a les inflexions vocals de la Merman, posseeix una veu important, amb un registre que l’apropa a les mezzos operístiques. Ja em dit també en altres ocasions que és una diva d’abans, de l’època gloriosa del musical i ara, lamentablement tan sols serveix per fer els revivals de les obres clàssiques.
La seva manera de interpretar i segurament les seves predileccions estètiques i musicals, s’allunyen molt de les estrenes de Broadway i Londres.
S’ha fet un tip de fer concerts i recitals en els principals teatres i sales de concert de mig món. Aquí podreu apreciar les característiques d’aquesta notabilíssima cantant que hagués estat la hereva natural de la gran Merman si no hagués nascut tan tard.
Escoltem-la en tres moments excel•lents d’aquest musical i concert.
En primer lloc el duet “The Best Thing For You“, el que podríem anomenar un clàssic, un número deliciós.
Please let me say from the start
I don’t pretend to be smart
I just suggest what I think best
Having your int’rest at heart
I only want what’s the best thing for you
And the best thing for you would be me
I’ve been convinced after thinking it through
That the best thing for you would be me
Ev’ry day
To myself I say
Point the way
What will it be
I ask myself what’s the best thing for you
And myself and I seem to agree
That the best thing for you would be me
Ara la cançó “Something To Dance About“, on escoltant-la no hi ha cap dubte que s’enmiralla i molt bé amb la Merman.
An old hand at giving parties
And I’ve learned an awful lot
The best reason for a party
And what keeps it boiling hot
An occasion when you’ve got
Something to dance about
Someone to dance it with
Something to dance it to
To a fox-trot or a waltz
Put on your dancing shoes
Here comes some happy news
Break up in twos and twos
To a fox-trot or a waltz
You and someone have parted
And your lonely heart yearns
While you’re there broken hearted
Suddenly he returns
That’s something to dance about
With someone to dance it with
Pick something to dance it to
To a fox-trot or a waltz
To a Charleston or a waltz
To a Tango or a waltz
Dance to the blues
Something to dance about
Someone to dance it with
Something to dance it to Blues
Dance it to a rhumba
Ah
To a fox-trot, Charleston, Tango or a waltz
Ooh-ah, ooh-ah
I finalment escoltarem el famós duet de Sally Adams (Kim Crinswell) i Kenneth Gibson (Julien Ovenden), “You’re Just In Love” on Irving Berlin fent una exhibició de domini de la melodia, el ritme i el contrapunt, crea dues melodies ben diferents, una per a cadascun dels personatges, i les uneix assolin un efecte sorprenent
[Kenneth:]
I hear singing and there’s no one there
I smell blossoms and the trees are bare
All day long I seem to walk on air
I wonder why
I wonder why
I keep tossing in my sleep at night
And what’s more I’ve lost my appetite
Stars that used to twinkle in the skies
Are twinkling in my eyes
I wonder why
[Sally:]
You don’t need analyzing
It is not so surprising
That you feel very strange but nice
Your heart goes pitter patter
I know just what’s the matter
Because I’ve been there once or twice
Put your head on my shoulder
You need someone who’s older
A rubdown with a velvet glove
There is nothing you can take
To relieve that pleasant ache
You’re not sick
You’re just in love
Bé amics,espero que aquesta nova incursió en el món del teatre musical, de la ma d’Irving Berlin i Kim Criswell, us agradi.
Si us han agradat els fragments i voleu baixar-vos tota l’obra, amb una selecció dels diàlegs, premeu aquí.
Finalment us deixo un enllaç amb una entrevista (en anglès) a Kim Criswell, arran de la seva participació a Call Me Madam, premeu aquí.
IN FERNEM LAND 
Joaquim, he publicat la meva crònica dels Mestres de dimecres i crec que aquesta vegada coincidirem poc…
M'agradaM'agrada
vaja, un temps sense venir i quan torno t’has unit a la febre dels musicals tant o més que jo! Precisament per final de curs em toca fer un Cole Porter, està bé anar comparant versions… I aquest “Call me madam” no el coneixia, gràcies per la culturització!
M'agradaM'agrada
No he podido abrir la página hasta hoy, parecía que también el blog se había ido de vacaciones como el resto de los comentaristas, por lo que se ve. Y siguen las delicias….. Esperaba leer algún comentario de Colbran sobre Kim Criswell y Ethel Merman, que ya llegará, estoy seguro. La voz de Criswell a pesar de la potencia que demuestra tener es menos estridente que la de Merman, y las tres canciones elegidas son estupendas. La tercera, el dúo, es de las que es imposible olvidar y en la película Merman, que la canta primero con Donald O’Connor y luego con George Sander, hacen una verdadera creación inolvidable.
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, volia agrair-te públicament les estones tan bones que m’has fet passar aquests dies, amb els musicals que m’he baixat del blog.
Si la raresa de la Lansbury va ser bona, en el fabulós Can Can de la LuPone i sobretot en el Call Me Madam de la Criswell, t’has superat.
Continuaràs?. Veig que has fet vacances, ben merescudes i avui ja has deixat el tema.
Estaré a la guait per no deixar-me’n perdre ni una de les gravacions que espero ens continuïs deixant.
T’estaré sempre, molt agraït.
M'agradaM'agrada
Me faltan dos números por escuchar de esta versión, pero creo que ya puedo opinar sobre la misma.
Yo siempre he dicho que Kim Criswell sería una magnífica Sally Adams y una extraordiaria Rose (“Gypsy”) . Lo que no sabía es que había protagonizado ya “Call me Madam”. Pues bien la escucha de esta grabación corrobora lo que me figuraba: está GENIAL!
La voz de Criswell quizás no sea tan voluminosa (aunque lo es mucho) como la de Ethel Merman, pero su musicalidad y tesitura son envidiables y las utiliza con una inteligencia superior.
A lo largo de todos los temas que canta la Criswell procura no parecerse a la Merman , pero al llegar al increíble duo “You´re just in love” (para mi gusto lo mejor que compusiera Berlin y eso que compuso verdaderas maravillas), no puede evitar efectuar inflexiones “mermanianas” que le quedan divinas y las acepto como homenaje a la más grande diva de Broadway: la inmensa Ethel Merman, de la cual Kim Criswell es su única heredera vocal.
Con razón considero a esta formidable cantante la mejor del panorama musical made in Broadway actual. La pena es que, como indica Joaquim, ha nacido muchos años tarde y su voz es para aquellos maravillosos musicales de los 30s, 40s y 50s del siglo pasado y no para los endebles musicales actuales, la mayoría pobres de orquesta y de inspiración melódica, con honrosas excepciones y Stephen Sondheim aparte.
M'agradaM'agrada