IN FERNEM LAND

LA GRUBEROVA QUE M’AGRADA


concert-mozart-liceu

No cal que posi les cartes sobre la taula, tots els que em coneixeu o que llegiu el blog, sabeu l’opinió que tinc de la Gruberova i potser per això algú podrà pensar que l’encapçalament és una provocació. Doncs lamento informar-los que no, que l’encapçalament d’avui és el que és i reflecteix una evidència. La Gruberova quan canta Mozart m’agrada.

M’agrada amb altres coses?, doncs dependrà de quines coses, però si avui parlem de Mozart i del concert que va fer ahir al Liceu, us he de dir que si i en algunes àries, moltíssim.

Si un concert porta el títol genèric de concert Mozart el que hauríem de creure és que totes les obres seran de Mozart. Doncs no, de la mateixa manera que el últim concert anomenat Handel, també s’interpretaven obres de Gluck i Respighi, en el d’avui, s’interpretaven obres de Cimarosa i Mendelssohn, i no serà per manca d’obres en el catàleg del salzsburguès.

Bé anem al que més m’interessa.

Per l’ocasió, el d’un concert de la diva del teatre, no s’han esgotat les entrades i per la repetició del  concert de dissabte vinent, s’ofereixen localitats amb descomptes importants. És estrany, però és així. He consultat l’aforament en la web del teatre, i els puntets verds tenyeixen de manera alarmant el planell. Jo us recomano que compreu una entrada, aprofitant els importants descomptes. L’ocasió s’ho mereix, doncs la Gruberova està esplèndida de veu i el seu conegut art canor, amb totes les característiques pròpies de la soprano eslovaca, encaixa a la perfecció amb el repertori que ens va oferir ahir.

Quan vaig veure per primera vegada a la Gruberova, precisament cantant Mozart en un inoblidable Konstanze de Die Entführung aus dem Serail, del seu debut al Liceu en la temporada 1977-78, la veu no variava gaire de la que hem escoltat avui. Bé, avui ja no pot fer la Reina de la Nit i el legato ha perdur intensitat, però el color no ha variat gaire. La Gruberova continua sent una soprano líric lleugera, amb greus problemes a la zona baixa, que ella salva amb magisteri i professionalitat. Les virtuts continuen sent les mateixes, si bé amb els anys ha aprés amb la seva tècnica prodigiosa, a amagar-nos les mancances de la seva veu per a un repertori inicalment massa dramàtic per a ella. L’estil de la Gruberova és fruit d’una formació i educació musical molt centreeuropea i potser per això quan canta Mozart, el seu cant em sembla molt més natural i espontani, que quan afronta el repertori belcantista i on definitivament, m’estimo més altres senyores.

El concert, estructurat per la clàssica i feixuga estructura de fragment musical, ària, fragment musical, s’ha iniciat amb l’obertura de Lucio Silla, amb una Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu, una mica verda, sota l’atenta batuta de Sebastian Weigle. No era un concert fàcil per l’orquestra, que no ha passat de la correcta discreció, malgrat que avui Weigle m’ha semblat més inspirat que les darreres actuacions que l’he vist, però la formació, avui per avui,  no passa més enllà de la correcció.

Quan la Gruberova ha entrat al escenari, el Liceu l’ha rebuda amb l’entusiasme i la gratitud del seu públic fidel.

Ha iniciat el concert amb la preciosa ària de la Pamina “Ach ich fühl’s“, però el resultat ha estat massa fred i l’acoblament amb Weigle no ha estat del tot reexit. Ella marcava un tempo i el mestre un altre. Ha guanyat ella, però el resultat final ha estat discret, malgrat que ja ha deixat clar que allò tenia tota la pinta de convertir-se en un festival.

Després d’una correcta, sense més, obertura de Il matrimonio segreto de Domenico Cimarosa, la Gruberova ha cantat dues àries de Konstanze, la preciosa “Welcher Wechsel herrscht in meiner Seele. Traurigket ward mir zum Lose“, sense la fredor inicial i molt més implicada dramàticament i l’espectacular “Marten aller Arten“. En aquesta darrera, ha deixat a quasi la immensa majoria del públic estorat. La capacitat que té la Gruberova per sorprendre i parar la respiració de la sala, és prodigiosa i és d’agrair. És cert que en aquesta ària, Mozart exigeix a la soprano un registre greu molt notable i ella no s’esforça gaire per fer-se notar en aquesta part conflictiva del seu registre. La resta ha estat atacat amb molta valentia i de manera molt enèrgica, cosa que li ha provocat algunes afinacions dubtoses al inici i uns atacs a la zona aguda sense la perfecció de fa uns anys. És el pas inexorable del temps, però l’entrega de la soprano ha fet aixecar al públic dels seus seients. Tota la tècnica i la musicalitat al servei de la partitura, sense gaires concessions al preciosisme gratuït. L’acompanyament dels solistes orquestrals, tan important en aquesta ària, no ha lluït com hagués estat desitjable.

La segona part s’ha iniciat amb l’obertura de Le nozze di Figaro, molt ben dirigida però tan sols correctament tocada.

Tot seguit la Gruberova ha interpretat un “Dove sono” molt elegíac, allunyat del dramatisme de la Emma Bell en la inauguració oficial d’aquesta temporada i potser més a prop del personatge de la Comtesa. Les frases sospeses en l’aire i el cant melangiós de la soprano,  s’escauen a la perfecció amb aquest moment de nostàlgia i malenconia.

Ha seguit una peça bellíssima de Felix Mendelssohn, l’obertura “Das Märchen von der schönen Melusine“. Weigle s’ha esforçat per treure de la jove orquestra, el millor so possible.

La darrera tanda per la Gruberova estava formada per dues àries del Don Giovanni. “In quelli eccessi…Mi tradi” de Donna Elvira i el “Crudele?…Non mi dir” de la Donna Anna. En l’Elvira, no m’han agradat gaire ni la interpretació dramàtica de l’ària, ni el resultat vocal, doncs aquest rol, que també acostumen a cantar les mezzos agudes, per la seva tessitura central, no és gaire còmode per a ella. En cavi en el “Non mi dir” ha desplegat tots els recursos expressius i tècnics, per tornar a signar una interpretació extraordinària.

Els aplaudiments i bravos han obligat sense fer-se pregar gaire, doncs es veia a la Gruberova molt satisfeta i agraïda, a regalar-nos dues fantàstiques propines. La meravellosa “Giunse alfin il momento…Deh, vieni non tardar“, on s’ha tret de la màniga una interpretació molt personal i bellíssima, una mica manierista, és cert, però poètica i dolcíssima, un xiuxiueig a cau d’orella del estorat públic.

I per acabar de manera espectacular, un sobtat contrast amb la fantàstica i dramàtica ària de l’Elettra del Idomeneo, “d’Oreste , d’Aiace“. No podia acabar de manera més brillant i contundent.
Al final grans aplaudiments, bravos a dojo, llançada de flors i el llençol amb fotografia de la diva penjat des de la barana del primer pis, pels membres més destacats de la legió de seguidors que la idolatren.

Avui, també m’ha fet gaudir de valent.

Els fragments musicals són de la gravació de Radio Clasica.

4 comments

  1. Isolda

    Soprano en un estil molt peculiar i personal. Crec què, aquest és el rapartori que més li escau, té unes certes macances però sempre les ha tingut, i en el concert d’ahir va demostrar que àquestes són relativament importants devant d’una bona técnica i un saber cantar amb intel.ligència, malgrat la edat, encara manté una veu a tenir compte.
    Per mi va èsser una sorpresa, i vaig gaudir com els seus millors temps.
    Felicitats Edita…!!!

    M'agrada

  2. Moltes gràcies per la crònica, dissabte hi aniré, no m’ho puc perdre! Sobretot tenint en compte que encara no l’he escoltat en directe! Quanta feina queda per fer en això de l’òpera!!

    En tot cas, és una bona setmana operística, avui “coneixeré” en directe la veu de la Bartoli i dissabte a la Gruberova; déu ni do!

    Gràcies de nou i fins la propera!

    M'agrada

  3. Joaquim, jo també hi era i vaig gaudir molt del concert, malgrat alguna esgratinyada en algun moment del començament. I ara a més gràcies a tu sé quines van ser les propines, que no les conec.

    I canviant de soprano a mezzo: acabo d’arribar de veure la Cecilia Bartoli. No faré comparacions, evidentment, perquè estarien fora de lloc, però quin recital! I quina artista! Tenia ganes de veure-la i escoltar-la en directe, a veure si la porten per alguna òpera.

    Apa, bona nit a tothom.

    M'agrada

  4. anna

    Jo també vaig anar dimarts al concert i em va gradar molt. Jo no ser filar tan prim con vosaltres en les questions tècniquest i per tant m’ho vaig passar molt bé(..la felicitat dels ignorants?) Possiblement sigui millor cantant Mozart que belcanto però jo hauria preferit un concert de compositors belcantistes perquè m’agraden més que els clàssics, ni que es tracti de Mozart.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: