Esperava amb moltes ganes el concert de Cecilia Bartoli i després de llegir les cròniques del Salarino a Valladolid, del maac, del Titus i la Kenderina a Castelló, encara més.
El Palau no és precisament la millor sala de concerts del món, és un monument arquitectònic preciós, però denota unes mancances acústiques greus i en el concert d’avui, molt greus, gravíssimes.
Des de la inaugural “Anzoleta avanti la regata” de Rossini, fins la segona tanda de Bellini, un grupet d’adolescents, suposo que asseguts en els bancs del carrer Amadeu Vives, han cantat, fent palmes i tocant les castanyoles, arruïnant la preciosa interpretació de les cançons bellinianes. He sortit dues vegades de la sala per queixar-me al personal, que m’han informat que avisarien als mossos d’esquadra per tal de fer-hi alguna cosa.
El problema és molt greu. No és possible que una sala de concerts de prestigi, amb un cicle de concerts important i una programació internacional, pateixi aquesta manca de insonorització tan gran. Sobretot després dels processos de millora i restauració que ha sofert. Sabem que un clàxon de la propera Via Laietana, o una sirena d’alguna ambulància, cotxe de bombers o policia, et poden esgarrar un moment màgic, però el que ha succeït avui ha estat lamentable. Potser molta gent no se’n han adonat, però tots aquells que estaven situats a la banda dreta de la sala, ho hem patit durant més de 35 minuts. Hi ha hagut un moment que estava tan desconcentrat i enfadat que he estat a punt de parar el concert, amb totes les conseqüències que això m’hagués suposat, però és que creia que és el que havia de fer per respecte als artistes i al públic.
Perdoneu aquesta llarga introducció, però crec que cal fer alguna cosa i avui, aquest fet lamentable m’ha esgarrat pràcticament tota la primera part.
Una primera part que ha acabat amb un bloc de rossinià, amb l’Esule, una impressionant Canzonetta spagnola, on la Bartoli ha fet, i molt ben feta, una demostració de facultats, de tècnica insuperable. Ha acabat de manera poc acurada amb La danza, una cançó que voreja per si sola, el mal gust més exquisit i en la veu d’una Bartoli esbojarrada, encara més.
I és en aquest punt on vull parlar de la bipolaritat de la Cecilia Bartoli. És una cantant extraordinària, no cal que ho digui jo. El volum sonor, cada vegada és més gran, ho dic pels detractors que encara fan córrer la llegenda urbana del poc volum i dotada d’una tècnica espectacular i discutible.
Sons entubats, canvis de color constants, les “i” i les “e” més feridores i la seva particular metralladora que llença les notes amb una velocitat vertiginosa, mentre la cara i el cos es convulsionen com la nena del exorcista.
Això i moltes coses més és la gran Cecilia Bartoli, capaç d’aturar el temps amb una delicadíssima tanda del Rossini en francès, per immediatament després, maltractar-nos els oïdes i el bon gust amb un final de concert demencial i irritant, amb dos de les peces més ordinàries, al menys en les seves mans, que mai s’han escrit. el “Yo que soy contrabandista” de manuel García i el encara pitjor “Rataplan” de la seva filla, la gran María Malibran, que diguem-ho ja, és vergonyós.
Què voleu que us digui!, a mi em fa mal a les orelles i malgrat que m’estimo molt a aquesta senyora vital, romana fins al moll de l’os, temperamental i tota ella una caixa de sorpreses, no li puc perdonar que un concert llarg, seriós i ple de delicats moments de gran música, l’acabi de manera tan absolutament vulgar i grollera.
És clar que ella, guarda tres moments més de la seva bipolaritat artística, amb una primera propina de RECLINATORI, un “Caro, ti voglio tanto bene” de De Curtis d’extraordinària emoció, contenció i musicalitat extrema, sense cap canvi de color, amb una veu preciosa, vellutada i amb una projecció perfecte. Tan sols per aquesta propina, ha valgut la pena la mala estona que he passat a la primera part amb les castanyoles terroristes i a la segona amb els Contrabandistes i els rataplans.
Però la Ceci és molt Ceci i immediatament després de tenir-nos durant tres minuts al cel o al paradís, on us estimeu més, ens ha baixat de cop al infern més vulgar i impresentable amb un Canto Negro de Xavier Montsalvatge, de insofribles bajanades vitals. El mestre Montsalvatge es deu haver remogut una mica en el seu etern descans.
Ha fet una tercera propina que ens ha deixat a les portes del cel, tot intentant el miracle del primer De Curtis, amb un preciós “non ti scordar di me”.
Un recital amb 26 peces, més tres propines és un senyor recital. La Bartoli és una cantant amb un gran carisma i magnetisme, que és capaç en tres minuts de portar-nos del cel al infern i tornar-nos al cel, amb un públic absolutament entregat amb la vitalitat i l’entusiasme d’uns recursos artístics i tècnics que voregen els fenòmens paranormals. Ara bé, a vegades la Bartoli ens treu de polleguera i és que ella és així. O l’estimes o l’odies, no hi ha altre opció.
El recital ha estat molt ben acompanyat per Sergio Ciomei, que m’ha semblat que s’ho passa d’allò més bé amb la Bartoli. La distracció la té assegurada.
No vull parlar de les indumentàries, collarets, braçalets i sabates. Són el fidel reflexa de la seva bipolaritat artística i estètica
IN FERNEM LAND 
Amén!
Coincideixo absolutament amb tot el que has dit. A mi,la primera tanda de Bellini, L’Esule de Rossini de la primera part (malgrat les castanyoles) em van entusiasmar i a la segona “Amore e morte” de Donizzeti i sobretot “Beltà crudele” de Rossini van valdre perque li perdonés els Rataplans i contrabandos…que curiosament van ser fortissimament aplaudits, eh?
Altra cosa es l’espectacle off-Palau que varem haver se suportar ahir. Es indignant, diría que fins i tot es indecent que no es tingui aquesta sala mes ben insonoritzada!!!. Gracies per fer els advertiments al personal per conseguir aturar-ho, sino,em penso que encara cantaríen ara.
Bon Sant Jordi!
M'agradaM'agrada
Subrayo el comentario de Joaquim y los nervios que me han producido los “cantantes ambulantes” que nos han estropeado gran parte de la primera mitad de este recital, sumamente importante, a pesar de sus altibajos, pero con una entrega total de Cecilia Bartoli durante más de dos horas de canto (el recital ha durado con el descanso dos horas y media).
Pero quiero hacer un comentario sobre el programa de mano (doble en esta ocasión). No sé quién es el “artífice” del contenido en esta ocasión, pues no viene firmado o no he sabido encontrar la firma, pero pocas veces he leído tal cúmulo de errores.
Rossini sólo compuso 39 óperas, no 40 como dice el programa. De dos supuestas óperas comenzadas: “Ugo, re d´Italia” y “La figlia dell´aria”, sólo se conservan pequeños fragmentos de la primera. Y de los 5 “pasticci” (óperas basadas en música de Rossini pero con nuevos textos), sólo dos: “Ivanhoe” y “Robert Bruce”, fueron estrenadas con el consentimiento del cisne de Pésaro, pero no pueden ser consideradas óperas del mismo; si lo fueran llegaríamos a un total de 44 obras estrenadas.
Pero como también hay dos óperas, resultado de cambiar el texto por uno nuevo, procedentes de “Il viaggio a Reims”: “Andremo in Parigi” (en este caso para celebrar el derrocamiento de Carlos X, en lugar de sus ascenso al trono, y “Andremo in Viena”, para celebrar los esponsales de Sissi y Francisco José de Austria, el total de sus óperas sería 46. Pero no es así,
la producción total de óperas compuestas y estrenadas por Rossini es de 39 títulos, incluídas en ellos las versiones francesas de óperas italianas que difieren en música y texto como “Le siège de Corinthe” y “Moïse et Pharaon” y “Le comte Ory” , ésta con un 40% de la partitura procedente de “Il viaggio a Reims”.
Aparte de las obras que menciona el comentarista en el programa, Rossini compuso numerosas cantatas, algunas de ellas ya grabadas, unas preciosas sonatas (compuestas cuando tenía 12 años en Ravena) y muchos himnos, música religiosa (es muy destacable su hermosa “Messa di Gloria”), aparte de numerosa música instrumental y vocal no señalada en el comentario.
Llamar compositor ocasional a Manuel García es un sarcasmo. Compuso numerosas tonadillas y zarzuelas, poemas sinfónicos (uno de ellos “Sevilla”, es el origen del intermedio del 4º acto de “Carmen”, la famosa “Aragonesa”, con tiempo de jota) y, además, unas 50 óperas, entre ellas 17 en castellano, 18 en italiano y 8 en francés, de las cuales ya hay grabadas en disco tres y dos están pendientes o de grabación o de salida al mercado. Si a esto se le pude llamar compositor ocasional que baje Dios y lo diga.
El colmo de los errores del repetido comentario del programa de la Bartoli es considerar a Manuel Vicente García hermano del célebre padre de la Malibrán, cuando en realidad era SU HIJO y, por consiguiente hermano de María Malibran y de su hermana Pauline Vardort, la gran mezzo/contralto, una de las cantantes más importantes de la segunda mitad del siglo XIX. El susodicho hijo de Manuel García no sólo fue el mejor maestro de canto de su tiempo, como el comentarista indica, sino de todo el siglo XIX , pues vivió 101 años (nació en 1805 y murió en 1906) y enseñó a prácticamente a todos los maestros importantes de canto comprendidos entre 1829 y su muerte, pues estuvo activo toda su vida, y es el inventor del famoso laringoscopio.
Volviendo al recital de Cecilia Bartoli, yo creo que sus momentos culminantes fueron los dedicados al canto suave y con color auténtico de mezzo y los menos conseguidos, algunos iiritantes, cuando opta por el registro de soprano. Aparte de las piezas que tan bien destaca Joaquim, yo añadiría dos que me conmovieron y entusiasmaron: “Amore e morte”, de Donizetti y “Beltá crudele” de Rossini.
Demencial fue acabar la primera parte con “La danza”, tan erróneamente interpretada y la segunda con el imposible “Rataplan” que compusiera María Malibran. Su versión de “Yo que soy contrabandista” se ha convertido en una auténtica parodia y debiera volver a cantarla como está escrita, aunque para ello tendría que ser tenor. Por cierto el autor de la letra no es ningún anónimo, como se señala en el programa de mano (otro error), sino el propio compositor Manuel García, aunque durante un tiempo se atribuyó su autoría a un tal Diego del Castillo, cosa que no tiene ningún fundamento.
En mi opinión, mi admirada Cecilia Bartoli debiera centrarse en la tesitura de mezzosoprano y dejar a un lado sus incursiones sopraniles, en este desesperado afán de emular a Isabel Colbran, Giuditta Pasta, Teresa Belloc, Henriette Sontac , Giulia Grisi, etc. cuyas voces (muy propias del momento, con orquestas mínimas) nadaban entre los registros de soprano y mezzo, sin estar del todo definidas y optando por uno u otro registro o por los dos al mismo tiempo, según el rol que cantaban.
M'agradaM'agrada
Comparto la opinión de que lo peor del recital fueron los finales de cada una de las partes, sobre todo La danza, discrepo respecto a la oportunidad de su inclusión. Es lo que gran parte del público, entre la que me incluyo, espera, pero sí, para qué nos vamos a engañar, es en las piezas más líricas donde Bartoli despliega su potencial y buen hacer.
Estoy convencido de que si el pasado lunes en Castellón salgo sin haber escuchado El contrabandijta me hubiera faltado algo.
La dosificación de piezas y su planificación me pareció coherente, al margen del título del recital y los bises.
También es verdad que era la primera vez que escuchaba a Bartoli y estaba emocionado.
M'agradaM'agrada
Bueno, lo primero gracias Colbran, por tu comentario. Me gustaría escuchar la del contrabandijta en alguna otra versión.
Después, tela con los ruidos del Palau. He leido esta crónica y la de Mei y no doy crédito.
Por lo demás, creo que todos los que hemos asistido a recitales de esta gira coincidimos: momentos mágicos en las partes más intimistas, donde saca lo mejor de ella, y momentos efectistas para terminar cada parte, que es lo que el público jalea.
M'agradaM'agrada
Coincideixo totalment amb el tema “bipolaritat”, ahi jo deia, al sortir: hi han dos Bartolis, una m’agrada extraordinariament i l’aoltra la trobo esperpéntica. No semblen la mateixa, la capaç d’interpretar amb tanta subtilesa i sentiment les cançons de De Curtis i la que bombardeja contrabandijtes i rataplanes sense pietat.
És cert que el públic aplaudia per igual les dues coses, o més encara les segones. Jo no ho entenc.
M'agradaM'agrada
Joaquim, referent al soroll provingut del carrer estic completament d’acord, el que va passar ahir és indignant i injustificable. ja fa temps que els afeccionats patim aquest problema i àquest continua sense possar-hi remei. El Sr. Millet hauria de rebre una carta signada per tots els abonats i seguidors dels concerts, demanant-li explicacions d’un problema què estic segura n’està assebantat.
El concert vaig gaudir-lo molt, i tal com dius, és una cantant capaç de transportar-te del cel a l’infern en minuts, però davant de gairabé dues hores de cantar és perdonable.
M'agradaM'agrada
Mocho, tanto la Berganza como Ernesto Palacio tienen sendas versiones de este “polo” o “caballo” de la ópera-monólogo “El poeta calculista” que está editada completa en disco y muy bien interpretada.
Si te interesa, puedo buscarte mis grabaciones y darte los datos de estas tres versions que, en este momento, no tengo a mano, pero están en casa.
La versión completa la compré hace menos de un año en “El Corte Inglés”.
M'agradaM'agrada
Ohhh..madre mia que pena mas grande que os estropeen asi la atmosfera 😦 Yo creo que de la rabia no hubiera podido concentrarme en lo que quedaba…. Coincido Joaquim en que lo mas normal hubiera sido parar despues de 2 canciones si se nota que el ruido de fuera no para y esperar los minutos que haga falta para convencer a los de fuera que por favor muden si fiesta un poco mas alla. Pero eso les tocaba a los responsables de la sala…. em conto tambien Kenderina otras cosas que pasan en el auditorio de Castellon tb y yo la flipo…. Tan poco respeto para el publico que paga, para la musica en general y las responsablidades de los que trabajan en estas instituciones es decepcionante. Pero a Kenderina y a mi nos pasaron cosas peores en Paris en el Garnier 😦 A estas alturas he llegado a asombrarme cuando hay amabilidad y las cosas van bien y esperar normalmente lo peor.
Me has hecho reir con la cronica sobre los contrastes de Ceci… y me has hecho recordar unos trozos de recitales que vi hace anos en la tele. Ella es asi… Tengo curiosidad de oirla en vivo, lastima que en Roh no viene nunca, pero en algun recital me gustaria pillarla si es que algun dia dejare de estar mas tiempo fuera q dentro d ela ciudad por el trabajo… Escuche, creo que gracias a maac su Non ti scordar di me y he quedado encantadisima, me ha emocionado mil veces mas q los ejercitos de tenores que la ha chillado a tope por ahi 🙂
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Aquesta és la paraula: Bipolaritat. Ja saps que no sóc bartoliana però la respecto molt i de vegades fins i tot m’entusiasma però quan ens mostra el “dark side” i deixa anar sons i coloratures estridents no em pot agradar de cap manera.
Amore e Morte és una cançó-joia que ella broda.
L’enéssim feliç Sant Jordi per a tu, els teus i la gent del blog, inefable Joaquim.
M'agradaM'agrada
Joaquim, jo era al segon pis, a la zona dels senars, i sentia perfectament els cants i les palmes. És vergonyós que passi això al Palau, i no és l’única vegada que ho he viscut. (Per cert, em sembla que ja t’he posat cara; si et veig algun pel Liceu ho comprovaré, si no et fa res).
Quant al recital, també coincideixo amb la “bipolaritat” de la Bartoli. Però si no tingués aquest doble vessant no seria la Bartoli, no? Fins ara no he vist ningú, en un recital, que assoleixi les fites d’expressivitat gestual que assoleix ella… i portant les coses als extrems, és fàcil que caigui en la vulgaritat. En fi, per sort el balanç és positiu.
I què me’n dius dels TRES mòbils que han sonat durant el recital? Això no ho he vist al Liceu ni un dia dels dolents…
M'agradaM'agrada
Yo disfruté, a pesar de los móviles, a pesar del “espontáneo acompañamiento palmero”, disfruté y lo hice tanto en las piezas suaves (que para mi desgracia fueron de las más afectadas por los palmeros) como en las “más ordinarias” (por seguir con la terminología aquí usada) que me sorprendieron. Me conmovió su “Amore e morte” i sus De curtis (intuyo que los Bellini de la primera, escuchados en condiciones normales, también lo hubieran conseguido) y me encantó su “canzoneta Spangnola”. Su expresividad es total y la lleva al extremo, estamos de acuerdo, pero, en esta ocasión, a mi no me molesto en absoluto. Es una artista a quien, por lo menos en directo y en la primera ocasión que la escucho, le perdono el contrabandista dichoso. Tengo ganas de su Handel en diciembre ( y sin interferencias, por favor!!)
M'agradaM'agrada
La bipolaritat forma part de l’encant de la Bartoli, a mi també em va agradar més la vessant malenconiosa, però si tot el concert hagués estat així faltaria alguna cosa per ser un autèntic concert de la Bartoli. Per una altra part, el “Rataplan” és un divertiment amb més valor festiu que musical, d’acord. No ho era també allò de “la tarántula” que tant ha cantat la Caballé en recitals i que fins i tot la Netrebko ho ha gravat al seu últim disc? No ho dic com a crítica, que consti, que a mi em pareix molt bé si la Bartoli, la Caballé o la Netrebko es volen divertir una mica. A mi la tarántula, com el rataplan, em pareixen peces divertides que no deuen substituir mai altres amb més valor musical i interpretatiu però que si poden complementar-les.
M'agradaM'agrada
És la primera vegada que deixo un comentari en aquest bloc, que visito de manera assídua.
Ahir vaig sortir indignada del Palau, per les raons que esmentes dels sorolls insuportables, però també per altres motius.
Jo també em vaig queixar al personal del primer pis. Tinc un abonament al lateral dret i ja ens hem queixat vàries vegades. Sempre ens diuen el mateix, que ells no poden fer res i que avisaran, a no se sap qui.
Ahir la broma va durar molt i ens va esgarrar quasi tota la primera part.
La indignació no s’acaba amb aquest fet lamentable, doncs també crec que el públic, cada vegada més mal educat, aplaudeix quan li sembla, sense respectar els blocs indicats al programa i no desconnecta mòbils o estossega quan li sembla i de la manera més molesta possible.
Finalment la indignació artística ens la va oferir la mateixa protagonista del recital, amb una actuació en molts moments lamentable i que no va quedar, al menys per a mi, compensada pels bons moments que també hi va haver. Si sempre fos igualment grollera, pensaria que no hi ha res a fer, però precisament per demostrar-nos que també ho sap fer bé, em va molestar aquell seguit de despropòsits musicals.
El públic es conforma amb lo més discutible, a jutjar per la intensitat dels aplaudiments rebuts en acabar les peces més vulgars.
Aquestes peces més”populars” les podria deixar per les propines que tant agraden a la gent. La tercera ja no la varem sentir, vàrem sortir horroritzats després de la peça de Montsalvatge.
Per a tot això i em sembla que no és poca cosa, vaig trobar el d’ahir, un concert indignant.
M'agradaM'agrada
Benvinguda Concep.
Ho lamento. Compartim punts de vista, però no estem d’acord. La única indignitat va ser la molèstia extra musical.
Wimsey, si parlem d’aquet fet. No ho tinc tan clar que al carrer és pugui cantar i tocar les castanyoles amb total normalitat i llibertat. Hi ha una ordenança municipal, que tothom òbviament se salta a la torera, que prohibeix als musics tocar al carrer, o recordeu?, doncs que algú m’expliqui que hi feien durant més de mitja hora llarga aquest improvisat grupet, donant la tabarra.
Altre cosa és la lamentable, No insonorització del Palau de la Música.
Sembla ser que la NOVA sala de cambra i el Petit Palau, deixen molt que desitjar en aquest aspecte.
Definitivament en aquest país tan sols sabem fer a part dels de bacallà i els de vent, bunyols.
M'agradaM'agrada
A veure, hi ha una cosa que no entenc, perquè també li he llegit a la Mei. Els nanos que feien soroll eren al carrer i els mossos d’esquadra els han fet fora perquè molestaven dins el Palau.
I jo dic: una cosa és que fossin dins el recinte cridant, però feien algun delicte si eren a la via pública? Quina culpa en tenien que els responsables de la restauració de l’edifici del costat fossin uns ineptes i uns incapaços?
M'agradaM'agrada
Joaquim,
A mi em va encantar, en línies generals el recital d’ahir. Fenomenal la Bartoli quan canta Rossini i Donizetti, i molt especialment Bellini i De Curtis.
Coincidim en en el “fora de joc” del “yo que soy contrabandista”, però no tant amb el Rataplan i la Danza de final de la primera part, que les considero una “llicencia” de cara a la galèria. La teva queixa sobre la sonorització, és justificadíssima i lamentable que es repeteixi assiduament.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Era la primera vegada que escoltava la Bartoli en directe, anava al recital esperant molt, però els sorolls dels nanos del carrer al començament em van destorbar i no vaig poder escoltar be les primeres peces. Després va millorar molt.
Estic d’acord amb el que dieu algunes persones, amb unes peces et feia anar pels núuvols i en altres et deixava asseguda a la cadira. De tota manera la faceta folklòrica és la que menys em va agradar, sobretot al final del recital.
M'agradaM'agrada
Pues si, hay bipolaridad..pero si dejara de haberla ya no sería Cecilia Bartoli la que da el recital, sería otra persona. Y yo voy a verla a ella, con todo lo suyo, no quiero ver una Bartoli censurada.
Siento el tema de la insonorización, de verdad, no se hacen peor las cosas porque no se puede…pero estoy de acuerdo con wimsey ..los de la calle no tienen la culpa de la inutilidad de los responsables de la restauración y llamar a los mossos por ello me parece muy fuera de lugar. Quizá una denuncia por la chapuza realizada era mejor solución.
M'agradaM'agrada
Pero qué cuentas, Joaquim! No lo puedo creer, qué vergonzoso! Es una falta de respeto total, evidentemente, y también habría salido enfadado del concierto. A pesar de la bipolaridad de la Bartoli (que incluye su delirium tremens), envidio que hayáis podido asistir. Con el tiempo, la Bartoli es una cantante a la que se echa de menos, sobre todo a aquella de los noventa, antes de convertirse en un martillo de notas que piensa que cualquier forma de emitir un sonido es correcta. Desgraciadamente, muchos iniciados la imitan, sienta cátedra, pero la gran mayoría de los buenos cantantes ya no reverencian su técnica. El comentario entre bambalinas entre colegas de profesión no le es muy favorable.
Aún así, la Bartoli es capaz de momentos impresionantes, no dudo nada de lo que cuentas, porque se saca magia de la chistera cuando quiere. Hace unos días lo comentaba con un amigo. No sé si esta vez cantó el belliniano “Ma rendi pur contento”, pero a pesar de ser una obra fácil (y de manual de interpretación) es en mi criterio, quien mejor lo canta desde siempre.
Su Montsalvatge es grosero. El “Canto negro” requiere una expresividad que no desborde la propia idea de que quien canta es un esclavo afrocubano. Su histrionismo la pierde, no consigue transmitir el matiz requerido, y se enreda en la búsqueda de lo versátil. En esto ni siquiera se acerca a una Berganza, por ejemplo, con lo cual demuestra que no comprende la pieza, sólo da las notas y listo.
Yo estoy un poco cansado de las manías de grandeza de la Bartoli, de su pretensión de ser la reencarnación de la Malibran (mirad el documental donde se prueba sus joyas y hasta coquetea con la máscara mortuoria), y por ello también de sus versiones de “Yo que soy contrabandista” (que ha convertido en folclore), y del “Rataplan”. Ella se divierte, pero han de divertirse primero los que pagan su entrada, que son a los que tiene que conquistar.
De todos modos, la mayoría de estos conciertos los pueblan incondicionales. Y ella va a darles lo que piden: Bartoli, bipolar y convulsiva, en estado puro.
M'agradaM'agrada