Gustavo Dudamel i la Joven Orquesta Simón Bolívar
El concert extraordinari celebrat la nit de Sant Jordi al Auditor de Barcelona, dins el marc de les celebracions del 10è aniversari, el recordaré com un tsunami sonor i emocional. Un excés màgic que va més enllà del fet musical, que si m’ho permeteu us diré que malauradament ha semblat el menys important.
El projecte de la Joven Orquesta Simón Bolívar de Venezuela, liderat per Gustavo Dudamel és un fenomen extraordinari, d’abast acadèmic però amb moltes més connotacions socio culturals i patriòtiques del que pugui semblar aparentment.
Tot l’entusiasme del projecte es reflecteix en l’enèrgica i contagiosa vitalitat de jove director i dels dos-cents integrants de la formació que s’ho passen d’allò més bé i que acaben contagiant a tots els auditoris del món, amb els seus desinhibits mambos i ritmes tropicals que acostumen a acabar totes les seves actuacions musicals, fent aixecar de les cadires a totes les platees del món, fins i tot aquelles més estirades i aristocràtiques.
Ara bé, no acabo d’entendre que els dos-cents musics hagin d’actuar tots alhora. Una cosa es quan els escoltes enregistrats, doncs els tècnics de so controlen les forces desbocades d’aquest exèrcit musical. L’altre és escoltar-los en directe dins una sala, en plena primavera mediterrània i amb totes les hormones i feromones adolescents, en estat d’ebullició, sota la direcció d’aquesta força de la natura anomenada Gustavo Dudamel. L’adjectiu que em ve al cap és excessiu.
Excessiu tot. El nombre de musics, els decibels emprats, el públic desbocat des de la primera sortida del director.
Un públic nou, diferent, molt més jove, un públic barrejat de tota la colònia veneçolana de Barcelona, equipat amb el kit patriòtic pertinent i amb unes ganes de gaudir amb la seva orquestra. També d’un públic familiar acompanyat pels més petits de la casa i quan dic els més petits, dic petits de veritat. Al seient del costat em va tocar un matrimoni jove amb un angelet del cel, que no tindria dos anyets i que quan l’orquestra ha començat a tocar, ha volgut dir-hi la seva, intentant compatir amb la nodridíssima secció del metall. Per un moment he pensat que la maledicció de les castanyoles d’ahir es repetiria, però el pare del angelet, veient que la cosa no pintava bé i les meves mirades “Herodisíaques”, se’l ha endut en braços.
Haig de dir que avui m’estrenava en una zona del Auditori, molt interessant, però absolutament inadequada per les característiques atípiques de la formació veneçolana. Dos-cents musics són molt músics, i situar-te en els laterals sobre l’orquestra significa que tens al davant tot el metall i la nombrosa família percussionista i a la dreta la corda. Això si, veus al mestre Dudamel de cara, que això sòl ja val mitja entrada, doncs dirigeix fins i tot amb les celles, però la distribució sonora és inadequada, sobretot quan aquesta màquina imponent treballa amb tota la seva magnificència sonora.
Per tal de fer-vos una idea, us diré que la secció de violoncels esta formada per 20 musics, o dit d’un altre manera, el mestre Weigle en feria tres per fer els Meistersingers.
El so és magnífic, però excessiu. Molts musics bons no té que ser igual a millor música i la quantitat m’ha arribat a esgotar.
La primera part ha estat formada per tres obres molt interessants i diferents. Acostumats com estem a escoltar un repertori molt europeu, que les obres escollides hagin estat la Sensemayá del mexicà Silvestre Revueltas, el Mediodía en el Llano i Santa Cruz de Pacairigua dels veneçolans Antonio Estévez i Evencio Castellanos, és d’agrair. Una mica de novetat ens convé i ells són els musics ideals per interpretar-ho.
Aquestes peces, totes elles de ritmes, orquestracions i colors exuberants, són el mitjà idoni per tal de que l’orquestra pugui deixar anar tot el seu potencial entusiasme.
A la segona part la cosa s’ha complicat. Inicialment havien anunciat la impressionant cinquena simfonia de Xostakóvitx, però a última hora l’han canviat per la més popular, Quarta simfonia de P.I. Txaikovski. Un cop comprovat el públic tan eclèctic, han fet be en “suavitzar” la proposta. Tot i així, la part més esbojarrada del públic, ha volgut interrompre les pauses de la simfonia amb aplaudiments, crits i xaranga. Potser és una nova manera d’afrontar la música mal anomenada clàssica, sempre amb tendència a l’excessiva seriositat, però no hi ha cap dubte, que les mostres desaforades d’entusiasme en mig d’una obra, trenca la concentració. Concentració necessària per anar una mica més enllà de la pura diversió, que semblava que era el que buscaven part del públic assistent al Auditori.
Ha estat una festa, una festa a l’engròs, però no estic gaire segur que els concerts hagin de ser només això. La finalitat del projecte de la Jove Orquestra Simón Bolivar està clara i els objectius, plenament assolits.
Aquests joves s’ho passen d’allò més bé, fent el que els hi agrada i liderats per un fora de sèrie. El so de l’orquestra és aclaparador i de qualitat i fan coses per treure’ns el barret. Veure aquesta immensa formació seguint de manera extraordinàriament disciplinada al seu mestre, mentre els sotmet a les dinàmiques més extremes, fent bona música és molt gratificant, però nosaltres, el públic, que també ens ho volem passar bé, no hem de ser sotmesos a aquesta allau excessiva, sense més argumentació que són molts, joves, entusiastes i molt bons. Doncs escolti, faci tres orquestres i vagi de gira utilitzant les tres, però totes alhora no, si us plau.
La quarta simfonia de Txaikovski ha estat el claríssim exemple de que aquest model és excessiu i innecessari. La quantitat per molt bons que siguin, no ha d’anar associada sempre al corresponent nivell de resultats assolits. Ans el contrari, estic segur que amb menys de la meitat de la plantilla emprada, el resultat hagués estat millor. La qualitat dels musics així ho avala. Tenir aquella quantitat de musics en les seccions del vent, la fusta i el metall, per molta corda que hi hagi, el desequilibri està garantit.
En el fenomenal pizzicato del tercer moviment, les diferències sonores han estat abismals, i jo crec que això va en detriment del equilibri global de l’obra. Si el que es pretén és un exercici, un treball de final de curs, em sembla sensacional, si el que es vol es fer un concert simfònic, comparable amb qualsevol orquestra del circuït, és obvi que el resultat, sota el meu punt de vista no és del tot satisfactori.
Cal dir-ho això i matissar que aquesta visió negativa, no li treu ni mitja micra de la valuosíssima tasca que estan duent a terme aquests joves musics i els seus responsables, però la música és un altre cosa, no tan sols virtuosisme, precisió o tècnica, i com a públic, crec que jo també puc reclamar més contenció, més interiorització, més profunditat i menys espectacularitat, en excés i gratuïta.
Un altre cosa són les propines. Per elles soles un altre espectacle inoblidable i dignes de ser vistes i viscudes. Veure aquell moviment, aquella dansa de cossos movent-se com un mar, amb una coreografia aparentment anàrquica i on tothom sembla que faci el que li dona la gana, al ritme vertiginós del Mambo del West Side Story de Bernstein o el Malambo del ballet Estancia de Alberto Ginastera, és una cosa catàrtica, contagiosa, de vitalitat i eufòria inenarrables, que vulguis o no, et fa aixecar de la cadira. És tota una festa, però en acabar m’he quedat per un moment desitjant uns quants minuts del silenci més absolut, que m’han fet pensar que he viscut moltes nits de veritat musical, sense tanta parafernàlia.
Benvinguts amics de la Joven Orquesta Simón Bolívar i que el vostre entusiasme sigui exemple per a molts joves del món.
Sr. Dudamel, l’esperem tantes vegades vulgui venir. I pensar que els gestors de l’OBC el varen desestimar com a possible director titular. És clar que potser varen pensar que es movia massa al dirigir. Aneu a saber!!!, Valguem Déu, quina colla.
IN FERNEM LAND 
Los gestores de la OBC son ligeramente…raros , no ? 😉
Y a mi que me gustaria ver el espectaculo de esta orquesta…eso si, pillaria una entrada un poco de lejos…es que soy sensible al exceso de sonido , es lo que tiene que te entre por un solo oido, un Wagner ya me cuesta.
Para verle la cara al señor Dudamel, casi mejor en la opera , que fijo los gestos son los mismos.
Me alegro que lo pasaras bien 🙂
M'agradaM'agrada
Jo que no puc fer tantes consideracions técniques com tú, Joaquim, he de dir que….VA SER UN ESPECTACLE FABULÓS !!!
Será que a mi els “excessos” no em semblen “excessius”, sino diferenciadors y molt expressius. No vaig trobar, com dius, que la espectacularitat fos gratuita, sino molt inteligentment portada.
Les explosions, poden ser, com en aquest cas, tan perfectes des del punt de vista musical, com contencions que s’adiuen més en altres orquestres, en altres repertoris, potser.
Crec que Dudamel es una “força de la naturalesa”, que potser la seva manera de entendre la direcció musical no s’ajusti a molts canons, pero, precisament, aquest “no contenirse” junt amb una execució musical impecable i d’alt nivell per part de la orquestra, donen uns resultats tan espectaculars i facin al públic gaudir tant. Que, en definitiva, deu ser del que es tracta, no?
M'agradaM'agrada
Que Diada de Sant Jordi……
Con mi amor, con unas rosas preciosas, con unos queridisimos amigos y ………..a unos metros de Dudamel………
Lo que daría yo, con tener una conversación con él, y sólo utilizara las cejas y los párpados. Me muero… seguro.
Porque así dirigió a una inmensa, (en número y vitalidad), grupo de juventud, (divino tesoro), de un maravilloso proyecto de vida.
Excesivo ? Puede que sí..
Pero ayer el Caribe inundó el Auditori…..
M'agradaM'agrada
Muchísimo mejor de lo que me temía (dado el poderoso marketing que sustenta este ciclón, y que incluye el que a los abonados se nos justificase el aumento de la cuota porque “viene Dudamel”), lo que ahora mismo me impresiona más es la capacidad analítica del director de este blog, pues las emociones ayer eran ambivalentes, el fenómeno era más sociológico que musical, la crítica es arriesgada, y las ideas confusas… Los aplausos que interrumpieron la sinfonia son un buen ejemplo: Irritantes, pero comprensibles (y previsibles, especialmente cuando en la primera parte se interpretaron tres piezas de un solo movimiento), pues para buena parte del público era su primer concierto de música clásica, y eso es sin duda la cara de la moneda.
Suscribo al 100% lo escrito (y en buena parte revelado) por Joaquim: Más no siempre es mejor, el silencio tambien es música, y sin quitar un ápice de mérito a lo que hacen estos jovenes y al valor de su propuesta, me gustaría verlos con un programa un poco más comprometido (por ejemplo, lo inicialmente anunciado…) y sobre todo, menos ruidoso. Desde luego, se elegió muy bien para lo que probablemente hacen mejor. A pesar de lo que disfruté con ellos, creo que olvidaré antes el Mambo, el Sensemaya, la imagen de un escenario abarrotado y los bailes de los instrumentos, que el final de la sexta de Tchaikovsky que dirigió Gergiev el año pasado, cuando los golpes de la cuerda se iban apagando hasta dejar la sala en completo silencio. Y sin una tos. Excitación versus emoción.
M'agradaM'agrada
Estic completament d’acord amb Teresa.
També ho he trobat un espectacle fabulós. Diferent i fora dels cànons; amb els seus 200 músics, amb el seu so impressionant, amb el seu Mambo (que no oblidaré, igual que no ho obliden els nombrosos escenaris en els quals s’han presentat), amb els seus aplaudiments. No cal deixar d’entendre el que implica aquest meravellós programa social que és el Sistema Nacional d’Orquestres juvenils de Veneçuela.
Va ser una nit estupenda. sense crítiques. Sense necessitat de crítiques.
M'agradaM'agrada
Me gusta mucho Gustavo Dudamel como director y “su” orquesta es fenomenal, llena de juventud, precisión y entusiasmo, pero lo de ayer fue una exageración se mire por donde se mire.
Acabé el concierto fatigado, sin ganas de aplaudir y harto de tanto supersonido. Una vez y basta.
M'agradaM'agrada
Extraordinari, el concert d’ahir. Jo no vaig trobar res excessiu. El jove Dudamel em va impressionar i l’orquestra també. Com tocaven, com seguien les directrius del mestre, ara sense mans, ara només amb els ulls, somrient.
El públic va gaudir, es va deixar anar, perquè l’orquestra i el seu director també es deixaven anar. Anaven lluny, sense por.
Diria que Dudamel te, a part d’una gran professionalitat i unes dots extraordinàries per la música, una forma de dirigir molt sensual i ahir tot l’Auditori es va omplir d’aquesta sensualitat, se’ns va encomanar, a tothom que no es va posar obstacles, es clar.
Jo crec que en tot allò que proporciona plaer les persones no ens hem de posar límits, s’ha de ser atrevit, ser agosarats en tot, ser valents per explorar nous àmbits. Prous límits ens posa la quotidianitat de la vida, anar a treballar, fer els deures de l’escola, etcètera. El desig no pot tenir límits, no ha de fer por.
Ahir m’ho vaig passar molt be, perquè Dudamel no es reprimia, no tallava les ales als músics. A mi m’agraden les persones que no es tallen les ales, que no es reprimeixen el desig que impulsa cap al plaer, que exploren nous horitzons, són les persones que no tenen por a viure.
M'agradaM'agrada
el lunes pasado asistí en el Auditorio Nacional de Madrid al concierto que dirigió Dudamel al frente de la “Simón Bolivar”.
Parece que vimos espectáculos diferentes. Para empezar en Madrid lo que había a tutiplé eran policías, revisando hasta las alcantarillas de los alrrededores y abriendo los maleteros de los coches por si llevabas la bomba a mano, quiero decir a ojo, hasta arcos detectores de metales como en los aeropuertos (pasada total), pues venian sus majestades o sus altezas (Reina y Principe) que no se muy bien como se dice…
No se si fué por eso pero el ambiente no estaba de mucho jolgorio, de kits venezolanos no ví ni uno, eso si “abarrotao” el Auditorio como nunca.
Ligera variación del programa, en la primera parte, Dafnis y Cloe (Ravel)2 suite, que fue para mí, una autentica delicia, luego la santa Cruz , de Evencio Castellanos, que tuvo un enorme exito también y la segunda partela nº4 de Tchaikovsky. Yo no tengo la oreja tan fina como tú Joaquim, quizá por lo que explicas yo tenía mejor localidad lateral izquierda, además podía ver de perfil a Dudamel y su mano izquierda, dirigiendo con una pasión y un sentimiento extraordinarios.
Yo lo encontré muy maduro y sobrio para su edad hasta en la manera de andar al salir y entrar del escenario y la pasión con la que hace suya la música y dirige y acompaña a la orquesta la verdad no la había visto nunca. Tampoco había visto músicos tan jóvenes, algunos apenas 14 años cumplidos, tocar con tanto rigor y entrega.
M'agradaM'agrada
O m’explico fatal o llegiu el que jo no he escrit i interpreteu que he escrit.
No he posat en dubte en cap moment la vàlua de Dudamel. Aquest no és el primer post que li dedico i us recordo que en el fantàstic concert que va fer amb l’altre orquestra que dirigeix, la de Götteborg, em vaig desfer en elogis, com em sembla que ho he fet en aquest.
El director és el mateix, les orquestres són diferents i els resultats, també ho son.
En cap cas he parlat que l’orquestra Simón Bolívar fos dolenta, ni mediocre, ni que els seus components no fossin admirables, ans el contrari.
He dit i ho repeteixo, que 200 musics desbocats tocant la 4ª de Txaikovski era excessiu.
Per altre part, ja sabeu com sóc, parlo sempre de la meva manera de percebre allò que veig. No us hauria de sorprendre.
Curiosament els que avui hem recrimineu que tinc una manera de veure els concerts, diguem que poc oberta, o massa analítica, o ves a saber què més, ahir amb la Bartoli, coincidíem al 100%. Ahir no hi havia problema.
L’actitud majoritària del públic en els dos concerts, la podem qualificar de festiva. En el concert de la Bartoli hi havia qui s’estranyeu de la resposta positiva davant alguna cosa que no entenia (jo tampoc). Però l’endemà mateix, si jo dic que en el concert hi varen haver aspectes que no em varen agradar, m’ho recrimineu.
Doncs ves per on, no ho trobo coherència.
Jo he parlat, com sempre, d’allò que m’ha agradat i del que no. No sé per quin motiu un dia no se’m recrimina aquest posicionament i l’altre si. Misteris
Per sort Pilar, els concerts van ser diferents. Pensar que un concert d’aquestes característiques serà calcat d’un auditori a un altre, em fa pensar en interpretacions mecàniques i estic seguir que amb aquesta canalla, això no és possible.
Els musics i la seva joventut son aspectes admirables. Em feien enveja, voleu que ho digui més clar?. Però insisteixo que la música necessita de quelcom més que l’entusiasme desbordat i amb el mateix rigor extrem que vaig veure’ls tocar ahir, es poden obtenir resultats una mica més sensibles. Jo així ho hagués volgut.
Totes les altres interpretacions, insisteixo que no poden ser fruit del que he escrit en el post. Doncs em sembla que he lloat com es mereix, un projecte com aquest, amb uns resultats tan extraordinaris.
Altre cosa és l’actitud d’una part del públic, que potser per ser la primera vegada que anaven a un concert simfònic, no respectaven els codis propis d’un espectacle on es demana el silenci i una certa concentració, per tal de no distreure als intèrprets i al públic que ens envolta. Digueu-me carca.
Si després es xiula com si estiguéssim al camp del Barça o s’exhibeixen banderoles, no em molesta, són coses anecdòtiques. Però si fossin banderes espanyoles en un concert de JONDE, no sé si a tots ho semblaria bé.
Aprofito per donar la benvinguda a la Irene i agrair el comentari. Espero que hi torni, sempre que vulgui.
Finalment vull fer justícia al Assur, que al finalitzar al concert , va ser l’únic de la colleta que ens varem quedar fent-la petar, que va dir que la segona propina era de Ginastera. Ell no guanya els concursos mensuals d’aquesta casa, per què no li dona la gana.
M'agradaM'agrada
Esta vez no pude ir al Palau en Valencia para escucharlo, me hubiera encantado. Lo que estan haciendo con los chavales en Venezuela con toda esa cantidad de orquestas autogestionadas me parece absolutamente ejemplar y además lo hacen con muy pocos recursos, honestamente creo que deberíamos tomar ejemplo. Hace poco ví el DVD de Dudamel “The promise of music” y me quedé absolutamente ojiplático.
M'agradaM'agrada
Jo també estava al lateral d’escena, és el meu lloc preferit per a assajos i també concerts, el que passa és que l’acústica no és ni molt menys la millor.
En quant a això de la funció real de la música, jo crec que potser seria un tema greu si totes les orquestres es posessin a fer això, però que n’hi hagi una que ho faci em sembla que dóna una altra perspectiva a la música i que enriqueix. A part que la gent que sap al que va s’ho passa pipa als concerts… això no els (ens) hi treu ningú. Jo hi tornaré, sense dubte.
M'agradaM'agrada
Vaig trobar que era un concert diferent on a la joventut dels músics i del director s’hi unia l’execució d’un programa tan eclèctic que ens portava de l’accelerament carib més ballador amb fragment d’un voluptuós lirisme a la tristesa estepària d’en Txaijvoksky. Hi havia molt jovent que amb energia envejable s’aixeva dret, cridava, xiulava i aplaudia. Quan va tocar el torn del músic rus l’aforament de seguidors de Dudamel ja estava enverinat pel ritme trepidant de la primera part.
No era un concert ortodoxe, No buscava la trascedència dels grans concerts centre-europeus que tant imposen al respectable. Ahir amb mal d’orelles o no tocava vibrar.
Dudamel i els seu nombrós equip madurarà.
M'agradaM'agrada
Joaquim: Quiza será por aquello de “o caixa o faixa”
M'agradaM'agrada
Caram ,penso que els nois de l’orquestra Simon Bolivar a la seva curta edat tenen un nivell que faria sortir els colors a les orquestes del nostre Estat.Potser el nombre de músics era excessiu pero estar clar quan s’acompanya d’aquesta qualitat técnica i aquest entusiasme la cosa funciona de maravella i aixeca el públic de la butaca.Crec que l’arrivada del genial Gustavo Dudamel y “sus muchachos” al món de la música classica suposa una inyecció de sàvia nova(Ja era hora) que pot ajudar a crear nou públic,coneixer nous repertoris i al cap i a la fi gaudir extraordinariament.L’èxit que estan obtenint a les millors sales de concert del món potser seria demostratiu…
M'agradaM'agrada
I qui diu el contrari, amic Dandini?
M'agradaM'agrada
Carme ,no se si ens coneixem pero la meva dona i jo et volem felicitar pel teu comentari.Un concert com aquest dona molta alegria i ganes de viure.
M'agradaM'agrada
Dandini, sí que ens coneixem, sóc l’amiga de la Teresa. Abans de començar el concert, la Teresa i jo ens vem saludar amb la teva dona.
M'agradaM'agrada
El concert va ser sorprenent i formidable, però no acabo d’entendre això que diuen dels cànons.
Quins cànons es van trencar dijous passat?
Si us referiu a la festa que fan en acabar, és una diversió que res té a veure amb la música. És la manera que té Gustavo Dudamel d’alliberar-los de la tensió extrema en que els ha mantingut durant el concert. Si algú pensa que les orquestres en un futur han de fer aquesta xaranga, crec que està mol equivocat.
El públic em va molestar molt, tant que amb la meva dona varem haver de canviar dos cops de seients. Em va semblar que no els importava gaire el que tocaven, més aviat qui tocava. Els primer no paraven de donar copets amb el peu a la butaca i els segons no van parar de parlar, fluixet però de manera força molesta. Quan els hi semblava després d’un tutti que allò s’havia acabat, aplaudien i emetien crits d’aprovació.
Contractaria sense pensar-m’ho uns quants d’aquests musics per les nostres orquestres i tant que si, i també ho vaig trobar en molts moments sorollós en excés.
M'agradaM'agrada
He de començar dient que no hi entec gaire de música,
també he de dir que estavem bastant lluny de l’orquestra,
adalt de tot de l’auditori,.
No sé si les obres que es van tocar eren de molta dificultat tècnica o no, ni tampoc vaig veure les celles de Dudamel, però si que puc dir que la música que vaig escoltar dijous em va emocionar de forma especial i que en cap moment em va semblar que els músics estiguéssin desbocats, al contrari em va sorprendre la precisió a la que pot arribar una orquestra tan nombrosa.
Penso que arribar a fer el que han fet aquests nois i aquells que els han format és envejable.
Si que és veritat que el caràcter caribeny és molt menys contingut que el nostre però no sé si això és bo o dolent.
M'agradaM'agrada
Jo també vaig GAUDIR, amb majúscules, d’aquest concert. També vaig estar asseguda a un lateral i vaig estremir-me en veure el Gustavo dirigir amb els ulls i crear els silencis i la tensió que va crear. Mai no havia vist una cosa així i crec que n’hem d’aprendre molt, nosaltres, d’aquestos xavals, en quant a energia i espontaneitat. Estic d’acord amb moltes de les idees que s’han comentat al post i als comentaris (Joaquim, no coneixia el teu blog però m’ha deixat sorpresa la teua anàlisi), i m’agradaria afegir que la música no només és música, sino que hi ha molt més al voltant (per allò que parlem del fenomen sociològic). Crec que és molt enriquidor que darrere de la música amb la que ens van emocionar hi haja quelcom més.
Jo tornaria a pagar (l’elevada) entrada mil vegades per tornar a vibrar com ho vaig fer aquell vespre…
M'agradaM'agrada
Hola Clara R., benvinguda a In Fernem Land.
Jo crec que si investigues pel blog te’n adonaràs que precisament en tots els meus comentaris i impressions hi ha alguna cosa més que la música. Estem d’acord en això.
En aquest fantàstic concert de la setmana passada, hi van haver moltes més coses que música, potser masses.
No tinguis cap dubte que jo també vaig gaudir molt, no em cansaré de repetir-ho, tot i que sembla que entre tots no us ho acabeu de creure.
Però també haig de dir-te que aquest blog ha de ser sempre el vehicle per explicar-vos el que em semblen les coses que em passen o veig. Això no és la crítica oficial dels concerts, per això ja hi han persones molt més autoritzades.
Espero que ens tornem a llegir i gràcies per deixar la teva opinió.
M'agradaM'agrada
No hay duda de que asistimos y disfrutamos de un gran concierto. La doble orquesta es extraordinaria por la gran capacidad técnica que demuestran los músicos venezolanos, y el maestro, “chapeau”. Éste demuestra tener una grandísima sensibilidad y técnica dirigiendo. Me gusta mucho su gesto amplio del brazo derecho y la capacidad de comunicación que tiene el izquiedo (algún célebre crítico musical madrileño hablaría seguramente de la muñeca, de su ductilidad y capacidad para la expresión que se solicita a los jóvenes músicos); y es totalmente cierto, no había más que verlo. Su mano izquierda hablaba, matizaba, pintaba el sonido, y era un goce para nuestros ojos comprobar el torrente sonoro que salían de aquellos instrumentos sometiéndose a los dictados de G. Dudamel. Fue un placer. Pensaba qué baratas nos han costado las caras entradas que hemos adquirido… Nos están dando tanta satisfacción que volveríamos a ir de nuevo la semana siguiente si continuaran aquí.
Pero también me preguntaba, ¿cómo sonaría la sinfonía de Tchaickosky con una orquesta standar, reducida al número habitual de profesores de cualquier orquesta sinfónica? Eso es lo que deseo para la próxima vez, y así poder comparar la orquesta juvenil S.B. con cualquiera de las orquestas europeas que hemos tenido ocasión de ver repetidas veces. De esa forma tendremos un juicio más justo, más contrastado y más afinado. Porque no sé si tantos decibelios es lo que más conviene a la interpretación musical de esa obra del XIX. Quizás si el compositor viviera aprobaría la duplicación de fuerzas, pero puede ser también que lo repudiara y que prefiriese oir sus obras como él las vivió en su época. Porque puestos a pensar que mejoramos la calidad artística del hecho musical doblando instrumentos, ¿por qué no los triplicamos…?
No obstante, esta reflexión, confieso que gocé como un niño con aquella fiesta y que no podía dejar de sonreír… Fue como una buena dosis de vitaminas.
M'agradaM'agrada
Olave: La respuesta la dio Maazel el pasado lunes, dirigiendo con una elegancia pasmosa a una maravillosa “pequeña” orquesta (Philarmonia Orchestra), que me emocionó muchisimo más que la Simon Bolivar. Absolutamente de acuerdo con tu comentario y tu tono, sobre todo porque disfrutar no excluye hacerse preguntas, y criticar sólo es opinar. Al final, ya pasados unos dias, me ha quedado la sensacion de que promete más Dudamel que su orquesta, al margen del valor social que ésta supone, y sin negar lo bien que nos lo pasamos y lo mucho que se agradece que de cuando en cuando suenen cosas menos o nada conocidas (en eso Maazel, fué de un extremo a otro…)
M'agradaM'agrada