Gioachino Rossini va escriure la Petite Messe Solennelle l’any 1863, originalment escrita per a 12 cantants (4 solistes i 8 de cor), dos pianos i harmònium i la va dedicar a la comtessa Louise Pillet-Will.
Quan va escriure aquesta missa, Rossini estava instal•lat a Paris gaudint de la fama extraordinària del seu gloriós passat operístic, en una jubilació anticipada pel que fa al teatre, però amb una relativa activitat, que tractant-se d’un dels musics més importants del s.XIX, inclou obres mestres.
L’obra es va interpretar per primera vegada el 14 de març de 1864 a les deu de la nit a casa de l’esmentada comtessa, en ocasió de la consagració d’una nova capella al Palau dels comtes de Pillet-Will, en el número 12 de la rue de Moncey, avui inexistent.
Els intèrprets del quartet varen ser les germanes Marchisio, La Carlotta i la Barbara, soprano i contralt, provinents d’una família molt musical i molt famoses al Paris rossinià. Varen cantar juntes moltes obres de Rossini (Matilde di Shabran, Edoardo e Cristina, Guglielmo Tell, Otello i sobretot la Semiramide que varen arribar a fer en francès, en unes notabilíssimes representacions l’any 1860), però també varen cantar la Norma i la Lucrezia Borgia. Seguint amb els cantants de l’estrena, el tenor va ser Italo Gardoni (primer intèrpret del Carlo de I Masnadieri de Verdi) i el baix belga Louis Agniez (també conegut com Luigi Agnessi). Els cantants del cor varen ser alumnes del Conservatori de Cant de Paris, triats per Daniel Auber, però no varen ser 8 com volia Rossini. Varen ser 15 i la part instrumental va anar a càrrec de George Mathias i Andrea Peruzzi als pianos i Albert Lavignac que amb 18 anys va portar la responsabilitat de la part del harmònium, tots dirigits per Jules Cohen.
L’obra va ser admirada per tota la societat musical parisenca, des de Meyerbeer, Carafa, Auber o Thomas i l’èxit va fer que just un any després de l’estrena, l’obra es tornés a interpretar amb els mateixos intèrprets, en el mateix lloc.
Molts varen ser els que varen insistir a Rossini per orquestrar l’obra i fins i tot es varen fer gestions per tal de que el Papa Pio IX concedís el permís per tal de que l’obra es pugés interpretar a l’església.
Sembla ser que a Rossini el preocupava que algú l’orquestrés un cop ell hagués mort. Durant els primer mesos del any 1867 l’orquestració es va enllestir, però l’obra no es va tornar a interpretar en vida del autor.
Olympie Pélissier la vídua de Rossini, va vendre els drets de l’obra al empresari Maurice Strakosch. Quan la Pélissier va morir (1878) el manuscrit de l’obra va ser transferit a la Fundació Rossini de Pesaro, amb les dues modalitats, l’original i l’orquestrada.
Hi han multitud de versions i edicions de les dues partitures.
L’estrena d’aquesta versió orquestral, que deixa sense sentit l’adjectiu de Petite, malgrat que quan s’interpreta en aquesta forma consta el títol original de manera incomprensible, va tenir lloc a Paris al Théâtre Italien, el 24 de febrer de 1869, és a dir, de manera pòstuma doncs Rossini va morir a Passy, el 13 de novembre de 1868.
Els cantants de l’estrena orquestral varen ser Gabrielle Kraus, l’eminent contralt Marietta Alboni, Ernest Nicolas i Luigi Agnesin (el mateix que en la versió original).
L’obra d’una durada aproximada de 85 minuts, està dividida en 14 números:
I Kyrie eleison (Cor)
II Gloria in excelsis Deo (Cor i quartet)
III Gratias agimus tibi (Contralt, tenor i baix)
IV Domine Deus (Tenor)
V Qui tollis peccata mundi (Soprano i contralt)
VI Quoniam tu solus sanctus (Baix)
VII Cum Sancto Spiritu (Cor)
VIII Credo in unum Deum (Cor i quartet)
IX Crucifixus (Soprano)
X Et resurrexit (Cor i quartet)
XI Prélude religieux (Orgue)
XII Sanctus (Cor i quartet)
XIII O Salutaris hostia (Soprano)
XIV Agnus Dei (Contralt i cor)
D’aquesta fantàstica obra i de la versió orquestral, avui us proposo baixar-vos un concert celebrat al ja llunyà 20 d’octubre de 1996 a Roma, amb el següent i interessant repartiment:
Anna Caterina Antonacci (soprano)
Luciana d’Intino (contralt)
Vincenzo La Scola (tenor)
Michele Pertusi (baix)
Orchestra e Coro Accademia Nazionale Santa Cecilia
Director Daniele Gatti
Director del cor Norbert Balatsch
Roma – 20 d’octobre de 1996
Per fer boca us deixo tres fragments:
El duo Qui tollis peccata mundi (Antonacci – D’Intino), on podreu apreciar la magnifica i delicada melodia i la preciosa harmonia entre les dues veus femenines, sempre acompanyades per l’eteri so de l’arpa. La dificilíssima i espectacular fuga coral Cum Sancto Spiritu i per acabar el colpidor final, l’Agnus Dei, amb la contralt, l’estupenda Luciana D’Intino i el cor de l’Accademia Santa Cecilia de Roma.
Espero que aquests tres fragments us facin agafar ganes de baixar-vos tota la missa, creiu-me que val la pena.
El proper 20 d’agost, el ROF 2009 clourà l’edició d’enguany amb aquesta obra, en la versió orquestral i amb Kate Aldrich, Anna Bonitatibus, Francesco Meli i Mirco Pallazzi, l’orquestra del Teatro Comunale di Bologna i el Cor de Cambra de Praga, tots sota la direcció de Paolo Carignani.
IN FERNEM LAND 
Bon dia Joaquim. Gràcies de nou per facilitar-me o facilitar-nos, aquestes gravacions, es pot saber de on les treus?.
M’he baixat tota l’obra i ja l’he escoltada sencera.
Vincenzo la Scola, que recordo molt malament a la Norma de la Cedolins m’ha sorprès amb una veu molt bonica i cantant molt bé. Quina llàstima que s’hagi maltractat tant. La resta molt bé.
Si em permets un suggeriment, fora millor que els fragments que has deixat per escoltar, fossin per separat, així podríem escollir el que més interessa, sense necessitat d’escoltar els altres.
M'agradaM'agrada
Hola Concep.
Si haig de jutjar pels comentaris, sembles l’única interessada en aquesta perla.
Sé que no és així, doncs hi han forces baixades dels arxius, però aquesta setmana no ha estat gaire rica en comentaris. Això ja acostuma a passar.
També jo, quan vaig veure a Vincenzo La Scola, em vaig témer el pitjor, però t’haig de donar la raó. Està força bé i la veu era, abans de convertir-se en això que és ara, molt maca.
Els arxius són d’intercanvi, entre melòmans de tot el món.
Pel que fa al suggeriment no ho vaig fer per falta de temps, però situant el cursor sobre la barra d’audició, el pots fer avançar fins trobar el fragment que t’interessa.
Gràcies per participar.
M'agradaM'agrada
Como bien dices, amigo Joaquim, una auténtica perla. Y el Agnus Dei de la D’Intino absolutamente impresionante y demoledor. Tremendo.
No he podido evitar una malévola sonrisa ante el “abans de convertir-se en això que és ara”.
M'agradaM'agrada