IN FERNEM LAND

Una Pastoral excessivament serena


OBC_33

Ahir estava cansat i començar el concert del cap de setmana amb una obra de Joan Guinjoan, us haig de dir que no em predisposava gaire a tenir la més feliç de les nits.

Joan Guinjoan, després d’haver escoltat unes quantes obres del seu catàleg, us haig de dir que se’m continua resistint. És una limitació més de les moltes que acumulo, però em sembla que aquesta vegada, no ocasionarà cap daltabaix com altres que he portat a In Fernem Land.

No he entès res d’aquesta Pantonal escrita l’any 1998 i jo si no entenc la música (i això que hi poso interès) acabo per desconnectar.

El programa ha continuat amb el concert per a violí i orquestra en re major de Igor Stravinsky. He dormit força estona. Un pertinent cop de colze d’en Colbran m’ha portat altre cop a la realitat, però malauradament la somnolència no m’ha abandonat del tot. Fins que la correcta i delicada Akiko Suwanai, per agrair les mostres d’efecte del públic, ens ha regalat un Bach, la música no ha tornat a interessar-me. No vull posar en dubte el concert per a violí i orquestra de Stravinsky, Déu me’n guardi!. Potser un altre dia, menys cansat i més receptiu el gaudiré més, però avui, no m’ha motivat gaire.

Ja sigui pel meu estat o potser perquè el mestre Oue i la Akiko Suwanai no han pogut vèncer al meu cansament, esperava que a la segona part i amb la Pastoral, l’emoció idil·líca de Beethoven em retornés al món dels vius.

Podrem o no, estar d’acord amb el mestre Oue, la seva forma de dirigir o el temps emprat, però hi ha una cosa innegable, quan ell dirigeix, l’orquestra té un so, un so de qualitat, un so de personalitat. Potser el so Oue o el inici del que hagués pogut ser el so de l’OBC, si el mestre hagués continuat amb una estada més llarga. Quina diferència, sense anar més lluny, amb el darrer programa.

El mestre Oue ha optat per uns temps excessivament amplis, al menys pel meu gust. L’OBC no és l’orquestra de Munic, malauradament, sota les ordres del mític Celebidache. L’estat actual de l’orquestra, amb una quantitat cada dia més grans de bolos (professors substituts dels titulars) no permet obtenir els resultats que segurament el mateix mestre Oue desitjaria.

Per mantenir la tensió i la línea, cal una qualitat individual en els musics, que em sembla que avui per avui, no la podem trobar a l’estimada OBC. Què ha passat amb l’orquestra en els darrers mesos?, no ho sé, caldrà esbrinar-ho, però els resultats, són millorables. Moltes cares noves i no precisament de nous fitxatges. Impossible fer un treball continuat amb l’orquestra si hi ha tanta rotació.

Altre cosa és la concepció que té el mestre Oue d’aquesta simfonia. Pel meu gust, massa serena, massa contemplativa, massa idíl•lica, en definitiva, massa lenta. Cert que hi ha moments d’un lirisme poètic, preciosista, molt atractius, però mantenir això durant els quasi tres quarts d’hora que li dura aquesta simfonia al mestre Oue, és una temeritat i en l’últim moviment, m’he arribat a remoure a la cadira. Un so magnífic en molts moments i unes intervencions solistes, força més reeixides que en el darrer concert, no m’han semblat suficients per mantenir-me tensionat.

Al públic, que quasi omplia l’Auditori li ha agradat molt i han ovacionat força al mestre i l’orquestra. També avui, coincidint amb la sortida al carrer del encara Director titular, un bon grup de incondicionals l’han (l’hem) aplaudit. No sé pas, quan tornarem a veure un fet com aquest.

La setmana vinent és el darrer concert de la temporada, amb la novena de Beethoven i el mestre Oue cloent una temporada difícil, convulsa i tensa, que s’ha acabat amb el trist anunci de la no renovació del seu contracte. Potser serà hora, un cop més, de mostrar-li l’estima i la gratitud pels grans i emocionants moments, que ens ha fet viure aquest any. Es preveuen grans aforaments pels tres concerts. Si voleu anar-hi i encara no teniu l’entrada, afanyeu-vos, no en queden gaires i estaria bé que el darrer fos apoteòsic, és clar que està més en les mans del mestre que no pas en les nostres. Espero que ens deixi un gran record.

19 comments

  1. Alejandro

    Ja esperava la crònica del Joaquim amb ganes, per haver anat al concert en divendres, que feia molts anys que no em passava.

    Deixaré de banda les dues primeres peces; jo no soc aficinat als tempos lents, però en aquest cas he de dir que no m’ha molestat en absolut. És veritat que el final era una mica anticlimàtic, però també ho és el de la Patètica. La orquestra va sonar contundent i precisa.

    Amb el mestre Oue la orquestra canvia, a millor. No oblidem que encara queden força concerts de la temporada vinent. Poden passar coses.

    I pel que fa el pròxim concert, no són tres sinó quatre dies: dimarts 2 de juny hi haurà l’últim de la temporada, però no se si hi hauran gaires fans de l’Oue en aquest horari novedós. Amb el concert d’ahir divendres tinc esperances: ja estic creuant els dits!

    M'agrada

  2. Isolda

    Joaquim, per mi el concert d’ahir deixant la peça de Joan Guinjoan sense massa interés, el vaig trobar fantàstic.
    El concert de Stravinsky em va agradar força e interpretat per la violinista Akiko Suwanai, encara més.
    Certament el mestre Oue té una manera molt personal i especial de dirigir, però els seus gests de vegades exagerats, són part de la seva personalitat, és emotiu i també apassionat i l’ important són els resultats i els hem notat amb la comunicació que hi ha entre l’orquestra i el director i també amb el públic.
    La Pastoral de Beethoven va ser una sinfonia transparent plena de matisos i detalls poques vegades escoltades, demostrant l’orquestra què quan està ben dirigida tenen materia prima. La vaig trobar una verdarera delicia.
    Joaquim ets un somniador, i si no baixes dels nuvols mai gaudiràs del què tenim. Nosaltres mai, mira el que dic mai, hem tingut, tenim ni tindrem una orquestra com la de Munic, Viena, Berlin o tantes altres, tenim el qué tenim i no és poc i res més.
    Després de tants anys he deixat de somniar, i per tant tinc una avantatge vers a tu, quan un nivell dins les nostres possibilitats procuro gaudir-les el màxim, i què consti, no em conformo en qualsevol cosa.
    Estimat Joaquim somniar és molt bonic i romàntic, però somniar lo impossible és anar contre corrent , per tant hem de trepitjar amb consitència el terra.
    Petonets.

    M'agrada

    • Benvolguda Isolda, tu em dius somniador jo et dic conformista.
      Saps que Oue m’ha fet gaudir moltíssim i no cal que et digui el posicionament, deixa’m dir que notori en defensa del mestre i l’OBC, que he fet utilitzant el blog i el ressò que ha tingut tot plegat

      Aquí no parlem de utopies, parlem de tempo i el escollit pel mestre em va semblar soporífer i que vols que et digui més, si no m’agrada amb Celebidache o Ros Marbà (l’etern alumne), tampoc m’ha d’agradar amb l’estimat Oue. És un altre problema que no té res a veure amb l’orquestra i la seva qualitat. És fàcil d’entendre.

      Jo ahir, com quasi bé tots els divendres estava esgotat i el per tu el poc interessant Guinjoan el vaig trobar insuportable, dit de manera clara i directa i el Stravinsky avorridíssim. Esperava que la Pastoral, al menys en la turmenta, em sacseges, però no em va passar res d’especial.

      Això no és una qüestió de ser un idealista. Saps que quan gaudeixo m’entrego en cos i ànima, exhibeixo demostracions sorolloses de satisfacció i això ho has vist tant al Auditori com al Palau o al Liceu i també a fora, però no vull parlar de les coses excepcionals i no tant, que hem vist plegats fora de casa, parlo del que hem vist amb les condicions a vegades més aviat precàries, amb resultats brillantíssims. Per tant de somniador, en el cas del concert d’ahir potser si, però no en el concepte que l’utilitzes tu, de idealista i utòpic, més aviat en el literal, com a resultat de les nonetes que vaig fer a la primera part, no pas a la segona, tot i no acabar-me d’agradar la versió.

      No tot el que fa el mestre Oue, com no tot el que fan els grans artistes m’ha d’agradar forçosament, senzillament per ser grans noms. En l’art musical, a part de la correcte execució de les obres hi ha una part personal de percepció, que per sort és individual e intransferible i aquesta, permetem que la gestionin les meves neurones i les terminals nervioses que des de el cervell fan que el tot el meu cos reaccioni als estímuls rebuts.

      Alejandro, és normal amb la Patètica aquell final de desolació, però en la Pastoral, m’esperava a part de la serenor idíl•lica i camperola, alguna cosa més estimulant, que com dic a la Isolda, no vaig trobar.

      Serà que ahir no estava per concerts?, potser si, però en el blog escric el que em sembla a mi, no pas altres coses, que per això, ja hi ha gent que ho sap fer molt millor, amb més coneixements i professionals.

      La setmana vinent em trauré el ventre de penes.

      M'agrada

    • Isolda, doncs jo tampoc sóc sonmiador, sóc ambiciós.
      En qualsevol cas, crec que no em vols entendre. La versió que fa el mestre Oue de la Pastoral no m’agrada i això no té res a veure amb si l’orquestra és la Berliner Philharmoniker o la simfònica de Gratallops.

      M'agrada

  3. un músic

    Joaquim, encara que coincideixo amb tu en allò dels “tempi” una mica lents, cal veure’ls com el “continent”, el “contingut” crec que va estar allà. Són pocs els que poden dirigir o tocar en un tempo lent sense que es perdi el discurs i crec que Oue ho aconsegueix; s’arrisca per treure a la llum el contingut allunyant d’allò espectacular. Però la teva opinió és també vàlida, aquest és el teu blog i escrius el que et sembla, ja està. Per a la novena vine’t descansat home, a veure si aquesta vegada no sals decebut.

    No s’ha de ser conformista però sí realistes, estem lluny d’assolir el nivell de Viena o Berlín, la principal raó de que sigui un somni quimèric és que els que porten les regnes de l’OBC no només són totalment ineptes sinó que a més no tenen el menor interès de potenciar l’orquestra, ja els va bé amb el que hi ha mentre els ompli l’Auditori i els toquem a les capitals de províncies per complir amb allò de “i Nacional de Catalunya”, per a què més? Ja ho he dit en un comentari anterior….. voldria veure com tocarien els de Viena si estiguessin sotmesos a un tracte degradant i malèfic com el que estem patint els músics de l’OBC.

    M'agrada

  4. Hola music, no he dit pas que el contingut no hi fos, he dit que el contingut no m’ha agradat o més dit, no m’ha estimulat. Per altre part, jo si crec que amb aqests temps tan amplis, amplíssims, en algun moment s’arriba a perdre el discurs, però és la meva opinió.

    Venir descansat o no, no depèn tant de mi, més aviat és que el divendres tots portem la tensió de la setmana acumulada i aquest proper cap de setmana, no puc venir altre dia que no sigui l’esgota’t divendres.

    Per acabar, si els musics, que podeu fer bastant més que el públic, però no tot, ja ho sé, no feu res per canviar aquest tracte degradant i malèfic, com tu l’anomenes, aleshores ja podem plegar. A Viena i a qualsevol altre part del món, si que ho farien, lluitarien pel seu lloc de treball, per la seva dignitat i professionalitat, no veig el motiu per la passivitat dels musics de l’OBC a fer-ho.
    Music, no és una qüestió de realisme és de justícia i de drets laborals. Donar-vos per vençuts és el últim que esperem de vosaltres. Mai, ni amb el millor director del món, però amb condicions de treball lamentables s’arribarà enlloc.

    El nivell de l’OBC no pot oscil•lar segons l’estat d’ànim global. Si sou capaços de deixar-nos admirats tocant Xostàkovitx o Mahler, amb un nivell altíssim, també ho heu de fer amb qualsevol obra del repertori. Si després, el director invitat és una patata, ja quedarà retratat,però no pas pel nivell de l’orquestra.

    Si els gestors no volen apostar per aixecar més el nivell, tot anirà a rodar, doncs el púbic que ara omple els concerts no tinguis cap dubte que deixarà de venir i aleshores aquests gestors, quan el mal ja estigui fet, començaran a buscar solucions, sobretot quan s’acostin les eleccions.

    Ambiciós, lluitador i si, somniador, amb els conformistes vestits de realistes però, callats no anirem enlloc, tant li fa que parlem dels polítics, els musics o el públic.

    Tot això no té res a veure amb la qualitat de l’orquestra quan la dirigeixen mestres de la competència del mestre Oue. Ja he dit en el post, que divendres el so era altre cop magnífic, l’únic que no m’agrada és la versió i aquí si que no hi tenen res a veure els realistes o els somniadors, senzillament no m’ha agradat com altres vegades.

    Ara mateix estic escoltant el concert per ràdio i em continua semblant exageradament lent. Preciosista si, però lentíssim.

    M'agrada

  5. Hola Joaquim,

    Parlant de concerts, jo ahir vaig anar al Palau i va ser la primera vegada a la meva vida que vaig decidir anar-me’n a mig del concert! M’havia tocat una entrada en un d’aquests sortejos que fan a Catalunya Música, de contrari ni tan sols hi hauria anat, i això, com a mínim, va fer que no em sentís tan estafat, perquè si arribo a gastar cèntims per aquesta estafa…

    Total, que va tocar la Simfònica del Vallès amb en Gilles Apap com a director i solista al violí. No havia vist mai una cosa així! Aquest senyor, en Gilles Apap, va estar tota l’estona passejant-se per entre els músics mentre tocava, al punt que una violinista va haver de parar de tocar per decantar una crossa que tenia al terra, al costat de la seva cadira, i mentre tocava, anava cantant! És a dir, se sentia com murmurava la melodia! Això de vegades passa a les gravacions de sonates per a piano, per exemple, ja que el micròfon deu estar col·locat molt a prop del músic, però que passi en un auditori ple amb una orquestra al darrere, tot i ser una orquestra reduïda, no ho trobo normal…

    Però el surrealista ja va ser a la cadenza final del concert per a violí nº 3 de Mozart: va començar per tocar el violí com si es tractés d’una guitarra, fent acords, i la melodia, la xiulava! Després ja es va allunyar totalment de Mozart i es va posar a tocar un potpourri de melodies populars de tot el món, des de melodies que recordaven els westerns americans fins a melodies índies, imitant-ne completament l’estil, fent els típics glissandos i tot, com si el violí fos una tempura! I així va seguir una bona estona, tocant coses que no tenien absolutament res a veure amb el l’època, l’estil, el caràcter de Mozart i molt menys amb l’obra pròpiament dita!

    No cal dir que el públic va adorar tot aquest circ i fins i tot alguns músics semblaven gaudir-ne!… Jo vaig abandonar la sala –com dic, no ho havia fet mai a la vida i de concerts ja n’he vists de bons i de dolents!– tot just quan va acabar el concert de Mozart i em vaig fixar que un parell d’altres persones també ho feien. Vaig voler pensar que ho feien pels mateixos motius que ho feia jo, però ves a saber…

    Entre que aquest era el típic públic-turista de diumenge a la tarda que aplaudeix entre cada moviment i que em fa l’efecte que no en té ni idea del que està escoltant; entre que el programa era d’allò més populista (no trobo normal que en un concert, fins i tot tractant-se de la Simfònica del Vallès, per la qual tinc molt de respecte, es programi “La Primavera” i “L’hivert” de Vivaldi!! Per fer un tast de les 4 estacions ja ho faré a casa d’entre les diverses gravacions que en tinc… Segur que no han interpretat també el cor dels esclaus perquè no hi havia cap cor disponible…); i entre que l’ego del director-solista ocupava tot l’espai que hauria d’ocupar la música, la veritat és que em vaig sentir decebut, estafat i indignat com mai m’havia sentit… L’únic motiu perquè em va valdre la pena anar-hi va ser per sentir per primera vegada en viu el “Fratres” d’Arvo Pärt…

    En fi, que el dia que em toqui l’euromillons penso crear una fundació a Barcelona imitant en forma i contingut la Fundació Calouste Gulbenkian de Lisboa. Sóc portuguès i això és l’únic que trobo a faltar de Portugal… Bé, a part del menjar… 😉

    M'agrada

  6. Gràcies David per compartir, encara que sigui aquesta mala experiència, entre tots nosaltres.
    Sembla mentida que encara hi hagi qui pensi que els concerts populars han de tenir un caire desenfadat i poc seriós. Quina manca de respecte!
    De Portugal no m’estranya que trobis a faltar coses, és un País magnífic i Lisboa enamora.

    M'agrada

  7. Olave

    Acabo de salir del concierto del domingo con el mismo programa, y creo haber tenido suerte porque me ha gustado mucho, sobre todo el concierto de violín y la pastoral. Es verdad que la versión era algo más lenta que otras, pero desde la fila 9 de la platea he escuchado muy bien, y me ha parecido que a pesar de la lentitud había siempre carne en el discurso musical y una dinámica evidente; no era música plana, la intensidad creciente o decreciente de las frases de las distintas familias instrumentales estaban ahí presentes y se mezclaban con otros sonidos de otros instrumentos con limpiezxa y perfecto ajuste, y el maestro transmitiendo al público apasionadamente una obra que se ve que ama. Creo que, a juzgar por las ovaciones, al público le ha gustado bastante la versión que ha ofrecido la orquesta con Oue. Yo, desde luego, he disfrutado. Si algo tuviera que juzgar negativamente del maestro japonés es el exceso de gestualidad, ese agacharse de forma tan constante, su expresión facial que, a veces, puede resultar tan exagerada que roza ciertos límites…; no tienbe la elegancia de algunos grandes maestros (Kleiber, Giulini, Karajan – cómo se concentraba este último cerrando los ojos pero controlando todo, todo-) pero lo acepto, él se expresa así y hace muy buena música, que es lo que a fin de cuentas importa de verdad.

    M'agrada

  8. kalamar

    A nosaltres ens ha semblat un concert lluït i fluïd. Totes les peces. encara que algun solista de vent falla, les cordes perfectes.Oue va parar entre moviments de la pastoral pel desagradable soroll agut que fa setmanes que sentim a la sala. Algú sap què passa?
    sospitem que els micròfons donen el problema.

    M'agrada

  9. Alejandro

    Pel que fa la gestualitat del mestre Oué, quan comença a empipar-me recordo a Junichi Hirokami, “la hormiga atómica” dels directors. Convidat més d’un cop per Foster, aquest sí que ballava, saltava, cridava i feia el ganso!!! Vaja, era per posar-li un biombo.

    El que li passa a l’Oué de jova va fer una parell de cursets de Kabuki 😉 i així fa aquestes ganyotes. Jo penso que malgrat les formes rares, els seus moviments sí connecten amb els músics. Després també és força carinyós amb ells en les salutacions finals.

    M'agrada

  10. gloria

    El concierto de ayer? en principio espextante por la primera pieza, J. Guinjoan no siempre me ha entusiasmado, pero ayer con su divertimento disfruté especialmente por el bien hacer de la orquesta….. luego Stravinski , no entiendo de tecnicismos pero para mí es era una pieza difícil que yo diría que la joven solista libró con muy buena nota , y por fin y en la esperada segunda parte , Beethoven y su “Pastoral” ahora toca relajarnos y soñar…. y así fué, y soñé con los ojos bien abiertos porque a mi me gustan las florituras del “Maestro” , no es incompatible una cosa con la otra es más ,todavia nos
    cabe algo más “sonreir” y en la última nota, al despertar, explotar en aplausos y …seguir sonriendo…..
    Así viví mi “Pastoral” ayer, la mejor…..Gracias Maestro.
    Glòria.A.

    M'agrada

  11. daniel

    companys, el concert va ser dolent.el guinjoan dificil, el stravinsky rar, mai es toca, i la pastoral irreconeixible de dolenta. Oue esperpentic.
    El pitido , un sonotone d’un company abonat del segon pis.

    M'agrada

  12. Jordi

    Realment a mi no m’acaba d’agradar l’Eiji Oue. L’orquestra en aquests moments ha perdut elements importants.
    Semblava com si deixés que toquesin sols, Vol dirigir sense partitura i per a mi aixó es nota.
    L’orquestra sembla que tingui por. els vaig sentir poc comvençuts. A voltes com frenats.
    No va ser la millor pastoral. Temnim massa proper el record de Paul Decker.
    Veurem que passarà diumenge amb la Novena. No n’espero massa

    M'agrada

  13. Jordi i Daniel, gràcies per deixar els vostres comentaris.

    Danielno em va agradar la versió de la Pastoral, ja ho he dit, però no crec que sigui dolenta com dius, és diferent, crec que és millor dir-ho així,
    Dolenta ho hagués estat si haguessin fet errades i coses similars, però per sort, el nivell és un altre.
    Jo tinc molta confiança en la Novena.
    Veurem i escoltarem, és clar.

    M'agrada

  14. Olave

    Mi interpretación de que el maestro dirigiese sin partitura es que conoce la obra perfectamente y no necesita apoyarse en la lectura continua de los pentagramas para saber qué familias instrumentales o qué instrumentos solistas han de intervenir en cada momento.

    Personalmente prefiero un director de ese tipo que aquel otro que no despega la vista del papel pautado porque, o bien no tiene el conocimiento preciso de cada compás y se esclaviza leyendo sin cesar vertical y horizontalmente la partitura impresa, o sí tiene ese conocimiento pero no la seguridad suficiente en la obra que se interpreta y se aferra a la lectura sin descanso y va pasando página tras página obedientemente y levantando la vista para comunicar a los profesores de la orquesta los matices que considera necesarios en pocas ocasiones. Ese tipo de directores no parece que disfruten de la obra que se ejecuta en ese momento, no se regocija con la sugerencia que da la interpretación musical y el significado simbólico que nos despierta o la reflexión que nos produce porque la lectura constante de la partitura les ata a ella sin misericordia.

    Muchos grandes maestros han dejado de batir los brazos en ciertos momentos porque comprobaban que la orquesta tocaba sola, con pleno conocimiento de lo que tenían entre manos, debido a los concienzudos ensayos que habían hecho y al estudio individual de cada uno de los profesores integrantes de la orquesta. En este sentido recuerdo a Kleiber y a Berstein, por ejemplo. Y con Karajan se podría ahondar más en lo mismo, porque si le ponían la partirura en el atril ni siquiera la miraba ya que cerraba los ojos y de esa manera dirigía con una concentración total y con un dominio absoluto de todo.

    A mí me pareció que esto es lo que sucedía el domingo con Oue.

    M'agrada

  15. Silvia

    Gracias Olave por tus observaciones tan acertadas e informativas. Desde mi punto de vista como músico cuando el director dirige de memoria no sólo es indicativo de su profundo conocimiento de la partitura sino que además con el contacto visual permanente puede establecer un mayor vínculo con la orquesta. Esto no significa que sea imprescindible que dirijan de memoria, lo importante es la capacidad de comunicación del director.
    Mencionas a dos de mis directores predilectos, Kleiber y Bernstein (he tenido el privilegio de tocar el último), sus movimientos corporales eran tan expresivos que lograban una compenetración extraordinaria con los músicos. El propio Decker dirigía trazando grandes frases sin necesidad de batir constantemente el compás.
    Cuando Oue deja de dirigir por momentos (en realidad continúa guiándonos con la mirada o pequeños gestos) es un voto de confianza a la orquesta, conoce muy bien las capacidades individuales y colectivas, se respalda en el trabajo realizado en los ensayos que le permite darnos esa autonomía. Personalmente me resulta estimulante y creo que da frescura y espontaneidad a la interpretación, “lo más arriesgado es no arriesgar”.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: