Després d’una més que interessant obra de Jesús Rodríguez Picó, les Danses d’Ibèria, que demostren que hi ha compositors contemporanis que també poden oferir obres que interessin i motivin al públic que omplia quasi de gom a gom el Auditori, fent música que va més enllà de l’eterna banda sonora de pel•lícula de por, assolint més que una notable rebuda amb bravos i mostres d’aprovació incloses, l’OBC, sota la direcció del mestre Eiji Oue, ha signat una versió notable de la popular i impressionant novena simfonia de Ludwig van Beethoven.
Amb el primer acord ja me’n he adonat que la versió seria tensa i dramàtica, allunyada de la idíl•lica i morosa Pastoral de la setmana passada.
Als musics de l’OBC els he notat atents i molt implicats. Eiji Oue els ha fet tocar una versió molt personal, romàntica més que clàssica, amb detalls que mai havia escoltat d’aquesta manera o al menys, mai m’havia fixat en ells. Això després de tant temps d’escoltar novenes no estar gens malament.
Em confesso un admirador d’aquest monument simfònic, amb tots quatre moviments sublims i admiro el que Oue ha aconseguit.
No cal dir que l’OBC no és la Berliner Philharmoniker, ni cap de les orquestres referencials en aquest repertori, però el que m’ha interessat més, és precisament que amb les seves mancances, l’alarmant rotació dels seus components i les baixes que s’acumulen en aquest final de cicle d’un Gerent que ens deixa un desgavell monumental, l’OBC s’ha implicat al màxim per fer d’aquest darrer concert de la temporada i amb l’emblemàtica simfonia, una interpretació carregada de tensió, dramatisme, lirisme i exultant joia, a parts iguals.
Eiji Oue ja ha fet una legió d’amics i admiradors, així com d’acèrrims detractors. Uns li demostrem l’estima en acabar els concerts, a la sala, en allò que és normal en totes les sales de concert del món i també al carrer, en una mostra espontània que ja ha esdevingut cotidiana. Els altres en les seves crítiques implacables, que parlen més d’estètica, de mímica, de circ o braus, que sembla que és el que més els motiva i més arguments els dona, que no pas de música.
Amb el concert que clou la temporada i que es repetirà avui dissabte, demà diumenge i el proper dimarts, i que jo us recomano, es repetiran les mostres d’un i un altre bàndol.
A aquestes alçades de la pel•lícula, tot i que em queda molt per aprendre, no hi ha cap crític que em faci canviar d’opinió. El que escolto, és el principal argument que em fa valorar un concert. Ja he dit alguna altre vegada que quan el mestre Oue deixa anar tota la seva expressivitat gestual, el deixo de mirar i l’escolto.
I què es el que escolto?, doncs moltes coses que m’arriben directament, com són un so molt millorat, una sonoritat que aspira a ser pròpia, una nova personalitat en l’orquestra, fruit d’un treball delicat i precís amb els musics, una extrema tensió i implicació d’aquests, a les indicacions del seu director, que donen com a resultat una atenció diferent del públic, molt més receptiu que de costum, a la feina que es fa dalt del hemicicle.
Insisteixo, les versions poden agradar més o menys, però la qualitat de l’OBC en mans del seu director (amb altres també, és veritat, però ell és el titular i el que més concerts dirigeix i alguna cosa tindrà a veure, dic jo) és més notòria.
Mai un director rutinari i batutero, que també hem vist i patit aquest any, ha creat alguna cosa similar, es limiten a llegir i a vegades malament, de manera adotzenada i avorrida.
Ahir el mestre Oue, un cop més, va sacsejar la partitura, extraient una força contagiosa a tots i cadascun dels participants. A l’orquestra per suposat, però també a un Orfeó Català que mai l’havia escoltat així, sobretot les cordes femenines, en una part, sobretot per les sopranos, molt exigent i que acostuma a fer-les gallinejar. Ahir no, fins i tot en l’agut sostingut i extenuant, abans del esclat final, es varen mantenir atentes i disciplinades, amb un so delicat, quasi apianat però perfectament audible, seguint les ordres del mestre. Veritablement sorprenent.
Merescudíssim èxit el del Orfeó Català dirigit per Josep Vila, en una de les prestacions més reeixides que li he escoltat darrerament. Potser la corda de tenors ha patit una mica més, però estic segur que en els propers concerts sabran corregir algun desajust en acabar alguna frase, o obtenir un so més cobert en la zona més penjada de l’exigent partitura.
Del quartet solista tan sols puc dir que s’han mantingut en una discreta discreció, amb algun intent calamitós, per part del baix Gudjon Oskarsson, d’atacar les notes més agudes.
La soprano Arantxa Armentia ha fet notar el seu penetrant timbre i el tenor Jeffrey Lloyd-Roberts s’ha tret de sobre la impossible tessitura amb correcció. Anna Tobella no ha destacat gaire, però és que és pràcticament impossible fer-ho a la part destinada a la mezzo.
Si els detractors del mestre no en tenien prou amb la gestualitat exagerada que utilitza per fer música de veritat, ahir els va regalar amb una excentricitat divertida, però per molts innecessària. Un nou argument per cremar-lo a la foguera setmanal.
Un cop acabat el concert i després de la previsible i merescuda allau de bravos i aplaudiments per a tothom, va sortir amb mànigues de camisa i una camiseta i bufanda del Barça, que es va col•locar, no sense inconvenients i ajudat per la Tobella i la Armentia, produïts pels nervis de fer-ho ràpid i la gatzara del atònit públic que ho véiem, tot fent voleiar amb simpatia i entusiasme molt allunyats dels segurament esverats crítics i lletraferits, que són capaços d’admirar aquestes mostres excèntriques al mestre Dudamel i els seus xicots de la Simón Bolivar o als seus homenots de la Simfònica de Gotteborg i no poden arribar a entendre que aquest home, utilitza aquests mètodes per demostrar-nos la seva estima i el seu agraïment. Al assaig general (el dia del partit de Champions) ja ho va fer (teniu una foto penjada al blog, que vaig treure del blog del musics).
Ara que en Pep Guardiola serveix com exemple per a tothom, estereu d’acord que ambdós han fet equip i afició. Oue no ha sabut o no ha volgut guanyar-se a la direcció de l’OBC i a Laporta, Guardiola li ha posat les coses com ningú mai els hi havia posat abans.
En un comentari del Olave d’abans d’ahir, ens deia que volia pel Liceu un nivell com el assolit per Guardiola i els futbolistes a can Barça. Jo també el demano per l’OBC. El més trist és que em sembla que anàvem pel bon camí i entre tots plegats, s’ho han carregat un altre cop.
IN FERNEM LAND 
Força d´acord amb els seus comentaris de les veus, i com sempre, no tant ,amb els del mestre Oué, que a mi em treu de polleguera amb les seves “gracies”.
Pero ja se sap que a la gent l´hi va “el show ” i el mestre Oué , per mi s´equivoca en voler ser un hibrid entre Karajan i Luis Cobos.
La versió d´ahir de la novena em va agradar amb l´excepció del que em van semblar algunes exageracions en la percusió.
Pero no soc un entés sino simplement un afeccionat que s´estima la música i la terra.
M'agradaM'agrada
Gràcies i benvingut Pere Carles.
M’interessa molt més el resultat que la gestualitat del mestre Oue.
Tot és millorable, però l’orquestra amb el mestre Oue, guanya molt i amb conseqüència, tots en gaudim molt més.
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Totalment d’acord amb la teva crònica. Va ser una gran nit, des de Picó fins a Beethoven. L’orquestra va sonar molt i molt bé sota la direcció del mestre Oue, i l’Orfeó Català, senzilament sensacional. En termes futbolístics diriem allò d’una vetllada de les que fan afició, i compartint-la amb amics, encara més. Felicitats i una abraçada.
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep i Glòria per endolcir-me la diada
M'agradaM'agrada
Aviam, Joaquim…estic tot el dia pendent de si poses algo al blog o no…i sembla que no, de moment. I felicitar un dia desprès ja no és el mateix
Clar, s’ha d’escriure amb prudència, perquè no sé si vols fer públic el teu anniversari amb canvi de década…(com que no dic quina, qui no et coneix, tampoc ho sap…que cadascú imagini el que vulgui).
Per la meva part, MOLTES I MOLTES FELICITATS, NEN (?) !
M'agradaM'agrada
Joaquim:
Ara, després d’haver llegit la teva crònica, em sap molt greu haver perdut aquest concert, sobretot perquè vaig fer part de l’Orfeó durant una temporada i vaig debutar-hi justament amb la novena de Beethoven. A més, no he assistit a prou concerts dirigits pel mestre Oue com per formar-me’n una opinió, i després d’haver seguit en aquest blog unes quantes discussions sobre aquest tema, em faria gràcia haver-lo aprofitat millor… Això sí, t’he de confessar que m’acostumen treure de polleguera els directors amb excés de presència a l’escenari. Hem de tenir present que muntar un concert i assistir-hi és, tot plegat, un ritual, en el qual tots els participants han de tenir clar quin és el seu rol. El director ja haurà tingut tot el temps necessari per assajar, ballar i enfadar-se amb els músics, si cal, però a la “cerimònia”, és a dir, durant el concert, ha de ser discret i amagar una mica els tecnicismes i la batuta. El públic no té perquè saber si el director està efusiu o nerviós, relaxat o cabrejat. El director s’ha de fondre a l’escenari, amb humilitat, i donar lloc al que realment importa en aquest ritual, que és la música pròpiament dita. No pot pretendre ser el protagonista i aclaparar tota l’atenció, ja que això subverteix tot el ritual, espatlla el moment i trenca el pacte amb el públic.
Però torno a dir que no sé si aquest és el cas de Eiji Oue, ja que tampoc l’he vist tant en concert…
M'agradaM'agrada
Ah!, per cert, també et volia felicitar i me n’oblidava!! Felicitats!! No tinc ni idea de quina dècada acabes d’inaugurar (la Teresa ha estat prou discreta!) però espero que sigui l’inici d’una època molt feliç!
MOLTES FELICITATS!!! 😀
M'agradaM'agrada
Otro Geminis como yo ? 🙂 jejejeje No creo mucho en esas cosas…pero quien dice ! Eso si, yo con mis cumples soy muy poco discreta….
Felicidades 😉
M'agradaM'agrada
Hola.
El concert magnífic com tots els del mestre Oue, i coincideixo amb en Joaquim que vaig descobrir alguns aspectes de la partitura que desconeixia o que no havia considerat. Crec que la tensió a la que sotmet a la orquestra fa que els músics treguin un profit que amb direccions menys passionals no s’obtindrien. Malgrat això, i considerant el seu Beethoven com a magnífics, no puc evitar preferir-lo en el repertori més romàntic i en el mahlerià (la ‘patètica’ de Txaikovski i la ‘tercera’ de Mahler han estat dos concerts inoblidables).
Amb el que no estic d’acord és amb l’exhibició final de samarreta i bufanda. I no és un problema de ser del Barça (a casa tots ho són, pero estic una mica tip de que el futbol ens envaeixi quotidianament; els meus nebots no viuen més que pel futbol!). No em vull posar ‘purista’ ja que m’agrada la distensió i la simpatia en el moment de les salutacions al públic. Penso, però, que no és comparable al que va fer en Dudamel (en tot cas en l’únic concert que li he vist al director veneçolà) però si aquest ho fes, també ho criticaria. D’altra banda, tampoc existeix la unanimitat en el futbol i, donades les emocions que aquest esport desvetlla, què podien pensar els afeccionats a altres clubs? És sincera la manifestació del mestre Oue o és simplement ‘apostar’ a guanyador?
Sincerament, pel que fa a mi, ja em tenia guanyat com afeccionat a la música i no calia que fes l’exhibició de la samarreta. El concert havia acabat tan bé que el ‘show’ em va desinflar, malgrat la disbauxa molt general del públic que va rebre el seu gest, val a dir-ho, amb gran entusiasme. En fi, dec ser una mica raret, però és que estic de futbol fins…
Finalment, desitjar que el cessament del mestre Oue no suposi el canvi de director en els concerts previstos per la propera temporada. Quina pèrdua! El trobaré a faltar!
M'agradaM'agrada
Quedé entusiasmado por la pieza estrenada “Danses d´Iberia”, de Jesús Rodríguez-Picò y es algo que casi nunca me sucede con las novedades de los compositores en ejercicio. Merecidísimos los aplausos dedicados al autor que como estaba presente fue invitado por el maestro Oue a subir al escenario, donde recibió las fuertes ovaciones y bravos muy agradecido y, creo, un tanto sorprendido de que una composición de 2008 fuera tan bien aceptada e interpretada por la OBC, dirgida por su titular el gran maestro japonés Oue.
La “Coral” de Beethoven fue espléndidamente servida con vigor, brío y entrega, como nos ha indicado Joaquim y con un Oue con ganas de agradecer al público la admiración que le profesa, mediante una interpretación con un tempo para mí ideal y con un sonido orquestal muy bien conseguido. L´Orfeò Català extraordinario, especialmente la cuerda femenina.
Lo de la camiseta del Barça lo encontré innecesario, no porque no me hiciera gracia sino por las críticas negativas que le van a acarrear a Oue, a cargo de los que se relamen de gusto con los “Viva Cartagena!” -versión venezolana- de Dudamel y que no aceptarían que una orquesta española o catalana hiciera algo similar fuera (o dentro) de nuestras fronteras con las banderas respectivas y que además tacharían tal acción de hortera y fascistoide…
M'agradaM'agrada
Hola! Al concert d’avui, diumenge, el resultat ha estat, simplement, EXTRAORDINARI. No sé si dir que és la millor direcció que he vist d’Oue (i la millor de la Novena en molt de temps): la memòria auditiva enganya molt i l’entusiasme més proper pot enterbolir altres interpretacions més llunyanes. En tot cas, el noi d’Hiroshima ha demostrat que d’aquesta orquestra se’n poden treure coses magnífiques. Li ha donat un relleu, una tensió, una força i, alhora, un lirisme i una precisió en els diminuendos i pianos que Déu n’hi do. S’ha lliurat completament: jo, David, no veig que Oue vulgui lluir-se o interpretar un paper quan “actua” sobre la tarima, sinó que, sense pensar-hi, es deixa endur per ell mateix, caient en moviments que, possiblement, estan justificats per l’arrauxament que la música li produeix i que, des de fora, poden semblar ridícols. No sóc jo gaire entusiasta d’aquest tipus de coreografies tan comentades en parlar d’Oue (de fet, Foster no feia més que saltar i, francament, no m’agradava quan ho feia; i quan he vist vídeos de Bernstein, em fa venir vergonya aliena de veure’l tan absolutament desmelenat), però avui, no sé… he trobat que estaven tan justificades per la manera com estava dirigint que ni les veia: la música era tan subjugadora que feia que tot allò tingués una raó de ser. Hi ha hagut un moment, al primer moviment, de tensió extrema: Oue ha baixat, literalment de la tarima, per a apropar-se als violoncels, com qui diu, apropant-s’hi “més, més”, gairebé tocant-los amb les mans. Pot ser ridícol, però no crec que sigui premeditat, sinó que en aquell moment, lliurat a una idea de l’obra que s’apodera de tot ell, aquesta li demana que faci això per obtenir encara més. A la inversa, avui han abundat els moments que el director baixava els braços i deixava fer a l’orquestra, només aixecant-los per a donar una nova entrada. Aquestes coses, que altres cops em molesten, avui les he trobat coherents amb el que se sentia. Fins i tot hi ha hagut moments amb algun moviment francament poètic, digne d’un ballet contemporani.
El resultat, insisteixo per si algú encara pot anar el dimarts, ha estat de treure’s el barret. Des de l’inici del primer moviment (que avui ha interromput per un mòbil inoportú que ha sonat a les tres notes d’haver començat) al final. Poques vegades totes les famílies han sonat tan bé, sense excepcions. Poques vegades la precisió del conjunt ha estat tan gran com avui. I l’Orfeó, francament bé (els tenors també: val a dir que la tessitura que tenen a l’obraés molt exigent) i els soliste, bé.
L’obra del Rodríguez Picó, realment, de les més estrenes més aplaudides en mooooooooooooolt de temps. Deu ser un bon senyal. Rodríguez Picó fa coses interessants, realment. Trobo que, amb el Salvador Brotons (i amb el Palomar, Vivancos i algun altre, potser), és dels músics que podrien anar bastint un repertori d’estrenes que tranquil·lament es poden exportar i repetir de tant en tant. Sense deixar de ser actuals, han deixat enrere aquella música purament tímbrica que només entenen altres músics i que pocs cosa més diu que ha dominat durant anys l’escena.
Concert, doncs, molt recomanable, com ja heu dit. Llàstima que no poguem continuar tenint com a titular el que ha fet possible tot això. A veure com funcionarà el Pablo González. Al cap i a la fi, tampoc ningú no creia en el Guardiola, quan va començar…
Potser sí que em sobrava la referència al Barça, avui. El divendres, un dia després de tot plegat, encara es podria justificar, però avui… no sé. EN tot cas, després del que s’ha sentit, avui se li podia perdonar tot.
M'agradaM'agrada
Avui (estrany en mí ) no trobo paraules …. malauradament no he pogut anar al L’Auditori, però conscient del que em perdìa, a tres cuarts d’onze del matí he tancat totes les portes d’on em venen tots els sorolls del carrer, per aillar-m’he dins el meu “bunker” una petita galeria desde on púc disfrutar,per ser l’últim pis, de la visió d’una bona part del cel…..aquest es el meu llòc de recolliment, lectura, música , pensaments enyorança i d’avegades una mica de costura però avui …..no volía res més que emboltar-m’he de Música ,la Novena,Beethoven, el meu estimat Mestre i la nostre “benvolguda i fantástica Orquestra” que com dieu els més “puris”no será la millor del món, sòc conscient , però jo m’he l’estimo perque em fa sentir com mai……com diu l’amic Pere després de centenars de Novenas escoltades avui he descobert algún passatge en el que mai hi havia parat prou atenció i em passave desapercegut ( em passa sovint amb el Mestre ) però avui ha estat tan especial ! També penso que l’Orfeó ha sonat molt bé ,per las sopranos tot un repte que han lliurat amb dignitat, penso que els solistes treient la soprano no han estat a l’altura de la orquestra . Aquest matí he passat dues hores de les més tendres i emocionants escoltant música i quan sento aixó sempre em trobo amb el mateix culpable,el nostre estimat “Mestre” EIJI.OUE.
Glòria.A. ( també Gèminis,8-juny.)
M'agradaM'agrada
Anda, Gloria…yo el 7 🙂
M'agradaM'agrada
jo he anat aquest matí.
També sóc un “fan” del mestre Oue. I el que he sentit, i vist, avui m’ha meravellat.
Davant el tecnicisme i la perfecció dels enregistraments més coneguts de l’obra de Beethoven, m’he trobat una interpretació quasi zen.
Jo no crec que el mestre Oue actuï… Més aviat penso que interpreta la partitura com la resta de músics fan amb l’instrument.
Avui que he tingut l’oportunitat de veure’l de ben aprop, he pogut copsar aquest fet.
I alguna cosa màgica ha tingut la interpretació d’avui, perquè, us ho creieu o no, hem sigut molts a posar-nos dempeus aplaudint amb llàgrimes als ulls.
M'agradaM'agrada
No insistiré amb el controvertit tema de la gestualitat del mestre Oue o de qualsevol altre director, si els resultats són els que són.
Com arriba el mestre Oue a obtenir la resposta de l’OBC en els darrers concerts m’importa poc, jo el que vull és que els concerts siguin el que són sota la seva direcció.
Ja poden anar dient el que vulguin els que es deixen endur per altres tipus de valoracions. Mai, amb l’orquestra de casa nostre s’havia assolit aquest entusiasme col•lectiu, si per arribar-hi, hem de tenir al davant un acròbata del tai-xí, benvingut sigui.
Benvinguts Pere i Barbollaire, espero tornar-vos a veure aviat per In Fernem Land.
Demà dimarts 2 de juy, m’agradaria tornar-hi
M'agradaM'agrada
Vull expressar-li el meu agraïment per les bones paraules dedicades a l’Orfeó, del qual n’he format part aquests dies, (dimarts donarem l’última versió).
Res més que un granet de sorra (“l’umile ancella”) dins el tot, per cantar la JOIA d’aquesta magna obra.
Salutacions ben musicals.
Alba Bohigas
M'agradaM'agrada
Pués me adelanto un poquito por si ese dia no puedo hacerlo y tedeseo muchas Felicidades Kenderina !!! seguro que yo te gano en años no se que pasa que allá donde me meto siempre soy la más mayor…. escuche caer bombas en el vientre de mi madre así que haz números y lo comprobarás,
repito, que lo pases feliz ese dia y muchos,muchos más……..!Gloria.A.
M'agradaM'agrada
Fue un concierto inolvidable por la calidad de la interpretación de esa monumental sinfonía. Un broche de oro para el final de la temporada…
M'agradaM'agrada
Anoche me invitaron unos buenos amigos al concierto de la Novena de Beethoven en el Auditori de la Ciutat de Barcelona, bajo la dirección de Eiji Oue. Si hubiese sido una pieza poco conocida, uno podría haber tenido dudas sobre algún matiz o algún pasaje, pero “El Himno a la Alegría” que nos ha acompañado tanto, anoche no consiguió dárnosla.
Ya desde el principio, el Allegro ma non troppo no acababa de arrancar, y siguiendo el Ma non troppo de la indicación, la orquesta pareció no entrar en calor durante gran parte de la entrada. Y de Allegro, poco. “Démosle un momento”, pensamos varios, para arrimar un voto de confianza como si nos pusiéramos en que todos tenemos un mal día, disculpa transitoria que no debería permitírsele a una orquesta de este calibre, y menos, con una obra como ésta.
Todo el conjunto avanzaba vacilante. Beethoven -genio de esos claroscuros que pueden pasar de la tormenta más densa a un tintineo de cristal al acorde siguiente intercalando sus silencios breves y geniales- seguramente buscaría a alguien de su quinta para dirigir su Novena, y anoche seguro que no quedó contento. Bien es cierto que hay versiones célebres que nos han amputado la posibilidad de disfrutar de otras, como las series de von Karajan, aunque puestos a puristas muchos le señalen haber creado un estilo tan cantabile que del espíritu original quedaba un poco menos, debate que siempre polariza los gustos entre los arqueólogos y los restauradores de la música. Unos, quieren la música tal y como era, aunque suene áspera; los otros, necesitan un placer para los sentidos aunque la transforme en un medio más fácil de incorporar aun a precio de quitar parte del espíritu primario de la obra. Los más queremos el reflejo de un trabajo completo, y simplemente música, nada más.
Pasa a veces que, con todo el respeto ante el esfuerzo de los músicos, una nube se cierne si sentimos que una orquesta sinfónica se escorza hacia la sonoridad de una banda de policía. Con toda su solidez y sus buenas individualidades, la Orquesta remó como pudo y su consistencia se hacía evidente especialmente en los solos, porque en esas interpretaciones de la OBC aflora sin ambages que nadie puede enseñarles a los músicos a ejecutar sus partituras porque la llevan dentro. Pero el problema estaba en el conjunto, y no es tarea de los músicos conseguir el empaste. Increíblemente, había una enorme confusión de planos, y los cuerpos melódicos (violines) apenas se distinguían de los fondos que se les venían encima hasta apartarlos. El timbal estuvo a borde de sonar a tambor. Una misma orquesta suena de una manera u otra según se lleve el timón. Las entradas a solo tenían el mérito de los músicos, pero eran pequeñas victorias de bolsillo en una guerra que se anunciaba perdida. Hasta que la entrada de los vientos en el Adagio y en el Presto-Allegro estuvieron… ¡ay!, casi al punto de calar la afinación.
Si una orquesta supone una deriva, instintivamente miramos al Director tratando de buscar explicaciones. Gestualmente, su presencia era al menos, confusa, con gestos que a uno mismo, si fuese parte de la orquesta, se le harían difícilmente comprensibles.
El Orfeó sonó como siempre, potente y confiable, y era imposible que hicieran mal su parte. Los cuatro solistas fueron correctos, si bien la soprano y la mezzo llevaron sus partituras en una tensión por momentos poco amable. Es tarea del director calibrar también esa convivencia.
Al final, como en una mise-en-scène de mitin, con gestos calculados y ampulosos, el Sr. Oue fue indicándole al público los distintos sectores del conjunto, a lo cual el respetable respondió aplaudiendo fiel y con buena voluntad, pero parecía más un barrer bajo la alfombra del Director que un intercambio de emociones y de agradecimientos.
Hasta que finalmente, un gesto suyo nos hizo pensar en que no se retiraba del proscenio sin sospechas, porque arrancó un último aplauso vistiéndose con una camiseta del Barça y girando en molinete una bufanda de tifoso. No es que un intelectual de la música no pueda disfrutar del fútbol. Lo que no tiene que hacer es darnos a pensar que dirige mejor los aplausos que su propia orquesta.
M'agradaM'agrada
Hola Claudi, benvingut.
Suposo que et refereixes al concert de la nit de divendres, el mateix que comento jo.
Bé, és evident que ens ho mirem des de diferents angles.
De la gestualitat, no en parlaré més, penso que ja està tot argumentat.
Ara bé, és curiós que fonamentant en profunditat, com ho fas, l’actuació detallada de l’orquestra i de les seves seccions, pràcticament music a music, el resultat fos tan bo.
Tu creus que el mestre Oue té poders hipnòtics que tinguin influència en el públic, per tal de que no ens adonem d’aquest manifest desastre i en canvi aplaudiment al final entusiasmats?.
Penses que la majoria del públic és tan neòfita i poc preparada que s’empassa gat per llebre?
Creus fins i tot que els musics són tan mediocres que en la seva immensa majoria s’estimen més un director tan perniciós com el mestre Oue?
Tot plegat podria ser, no et dic pas que no, però que creus que ens porta a estar a molta gent equivocats?
Continuaré pensat amb tot el que dius i espero continua comptant amb les teves valuoses opinions. No estic d’acord amb elles, però les trobo necessàries.
M'agradaM'agrada
Gran nit del darrer concert de la temporada. La millor versió de la Coral que he sentit en els darrers anys pels membres de l’OBC.
Sense poder valorar els tecnicismes per manca de coneixements, només puc dir que vaig gaudir cada segon, i que vaig agrair infinitament els tempos lents, sobre tot al tercer moviment, com si una posta de sol pogués fer-se encara més lenta. Durant els compasos previs a la intervenció dels solistes, se’m van posar la carn de gallina. Quina tensió més ben calculada. És veritat que després hi havia moments de rapidesa, però eren aclaparadors, i m’han encantat.
A la meva localitat, sentia una mica fort al Sr. Murcia, però potser era falta de costum. El cor ha cantat molt bé. Estic d’acord amb el comentari anterior de la millor actuació de les veus femenines. Quant els solistes, al menys els he pogut sentir bé. El baix és el que menys m’ha agradat, soprano emb els seus aguts forts, millor, però en tots s’ha percebut la comunió amb el sentiment de grandiositat del mestre Oué.
Torno a dir que la seva gestualitat i el seu moure tot el cos son vehicle d’una sensibilitat molt forta i que crec que els músics la saben veure. Si no, no en serien partidaris del mestre com ho han estat. A més, no fa pas moviments bruscs ni soroll, i no roba l’atenció als músics.
Puc dir-me afortunat en haver pogut sentir una versió que m’ha emplenat moltíssim d’una obra que escolto amb molta freqüencia, i de la que conec moltes gravacions. Darrerament m’ha agradat molt una recent del Haitnik, on per cert l’Evgeni Grach fa de segon violí amb la LSO. No sé si una gravació “cega” d’aquesta d’avui m’hagués agradat tant, però en viu l’he trobada captivadora.
Pel que fa la samarreta, el pobre mestre Oué no té bons assessors, però amb això, i amb la senyera que anaba besant, s’ha guanyat una part del públic, de fet ja era la sala mig buida.
Desitjo a tots els col·laboradors de In fernem Land i a en Joaquim molta sort per als concerts de la temporada que bé, i que les seves cròniques siguin totes com aquesta.
M'agradaM'agrada
Por favor: que alguien le explique al señor Oue lo que significa “Molto Vivace”. Ayer destrozó la Novena, sobretodo a partir de este segundo movimiento, como no imaginaba que se puidera hacer. La orquesta sonaba como una banda de feria, totalmente despistada, igual que coro y solistas. Considero que este director molesta a los músicos y al público. Soy abonado desde hace diecisiete años y nunca había salido tan malhumorado del Auditori. Estoy deseando que cambien al director. No soporto sus payasadas y su afán de protagonismo. Me sorprendió muchísimo que la gente aplaudiera al acabar el concierto. No soy ningún experto pero llevo muchos años escuchando música y asistiendo a conciertos. Lo de ayer merecía un abucheo.
Felicidades por el blog. Me parece interesantísimo.
M'agradaM'agrada