Segon Siegfried en pocs dies a IFL i amb dues coincidències amb el repartiment de Londres: l’Erda de Wiebke Lehmkuhl i el Fafner de Soloman Howard. Per tant, resulta molt interessant la comparació d’ambdues representacions, si bé la d’Holanda és en versió de concert, fet que també facilita la concentració en la part musical i vocal.

El director canadenc Yannick Nézet-Séguin, com sabeu, és actualment el director musical del Metropolitan Opera i també director honorari de l’orquestra de Rotterdam, que és precisament la formació d’aquesta representació concertant.

L’orquestra és magnífica i el director, que la coneix bé, fa lluir totes les sonoritats, colors i textures amb una gran fluïdesa dins la concepció dramàtica wagneriana, molt coherent, entusiasta i brillant. Opta per temps més reposats i una concepció més simfònica que no pas dramàtica. Nézet-Séguin dirigeix dotant el relat de més heroicitat que Antonio Pappano a Londres, on hi havia més jovialitat i optimisme en tota la llarga escena de la forja. En el segon acte, l’orquestra llueix una transparència magnífica en els murmuris del bosc i, en general, l’exposició dramàtica és més pausada, amb un tempo sostingut que a estones pren un caràcter contemplatiu. Això, si bé resta agilitat a una òpera conflictiva pel que fa a la poca acció escènica, li atorga una fastuosa sonoritat i una globalitat musical molt considerable. Al director canadenc li manca aquell rubato passional i teatral, o potser és que l’absència de producció escènica acaba afavorint aquesta percepció més simfònica, de continuïtat discursiva, dins d’una concepció arquitectònica globalment “menys wagneriana”, segons el meu entendre, és clar.

Siegfried sense escena pot ser un plat de difícil digestió, però també és cert que, depenent de com sigui l’escena, pot arribar a ser indigerible. Per tant, cerquem la part positiva: segurament gaudireu més així que intentant esbrinar què vol dir el director quan ens presenta, de manera obsessivament omnipresent, una Erda completament nua durant tota l’òpera (Barrie Kosky a la ROH). La qualitat de l’orquestra i la direcció de Nézet-Séguin, malgrat no ser especialment teatrals ni dinàmiques, garanteixen, amb un equip vocal sòlid i sense grans estrelles mediàtiques, un resultat òptim, tot i que amb matisos.

Cal dir que tots els cantants, malgrat ser una versió de concert, canten sense faristols ni partitures, que sovint resten versemblança i creen una certa distància interpretativa. Això juga clarament a favor de la vivència global.

El “nostre” Tristan, és a dir el tenor nord-americà Clay Hilley, torna a demostrar en un rol tan o més sever i exigent que Tristan que té una resistència molt notable, i això mai no va en detriment de la qualitat, el fraseig o la musicalitat. A la forja li manca una mica d’heroicitat, però potser això afavoreix que en el duo del tercer acte, després de les extenuants exigències del rol, arribi amb el lirisme i el cant elegíac que moltes de les frases d’amor exigeixen i que quasi cap tenor és capaç de fer en directe. Hilley llueix una emissió nítida i uns aguts més segurs que no pas lacerants, cosa que evita el crit i que s’agraeix moltíssim. És un Siegfried més líric, però això no vol dir que traeixi la vocalitat del rol: s’inscriu més aviat en la línia de Siegfried Jerusalem o René Kollo en els seus bons temps, o de Jess Thomas, el Siegfried de Herbert von Karajan. La seva interpretació és intel·ligent i sap emprar la seva veu per fer front a un rol extenuant en sacrifici d’aquella heroïcitat insultant dels heldentenors d’abans.

El Mime del tenor taiwanès Ya-Chung Huang és més genèric i hi ha moments en què sembla que a la veu li manca volum per traspassar la zona més greu del seu instrument, però posseeix una veu àgil i un timbre penetrant que, amb un declamat molt clar, el converteixen en un Mime solvent que evita la caricatura grotesca que tant em desagrada.

Brian Mulligan és en aquesta versió el Wanderer. La veu és molt clara per cantar el Wotan més envellit i caduc del Ring. És un bon cantant que segurament s’adequaria més al Wotan juvenil i prepotent de Das Rheingold. Jo desitjaria una veu amb més cos i més greu, més cavernosa, per mostrar aquest déu reflexiu i fins i tot temorós, a punt de ser vençut per l’heroi inconscient. Sovint queda sobrepassat per la densitat orquestral.

Alberich és el baix-baríton coreà Samuel Youn, prou conegut pel seu Holandès a Bayreuth. No és un cantant excessivament interessant; més aviat sempre l’he trobat monòton. En aquest rol, que com el de Mime molts intèrprets tendeixen a caricaturitzar de manera grotesca per mostrar l’antipatia dels nibelungs, ell ho modera amb encert, si bé la seva habitual monotonia resta foscor a l’escena amb Wotan.

Soloman Howard torna a ser Fafner pocs dies després d’interpretar-lo a Londres. Cantant excel·lent i veu que encara ha d’assolir tota la seva dimensió, degut a la seva joventut, però que ben segur el convertirà en un futur en el baix cavernós que el rol necessita.

Julie Roset és un deliciós ocell del bosc, de veu netíssima que sobresurt amb brillantor i refinament. Excel·lent.

També repetim amb l’Erda de la contralt alemanya Wiebke Lehmkuhl, que canta magníficament però que, per a mi, no té la rotunditat que necessita el rol en la important escena que inicia el tercer acte. La zona greu no és prou sonora. Tant Jasmin White en el Rheingold de Berlín amb Kirill Petrenko, com l’hongaresa Anna Kissjudit a Bayreuth, són veus que m’agraden més per a aquest rol: sonores i contundents, que no desapareguin en la cavernosa textura orquestral.

No tenia gens present Rebecca Nash, que en aquesta representació assumeix el rol de Brünnhilde. Té una veu lírica, com tantes altres que s’aventuren a cantar repertori dramàtic sense tenir el cos vocal suficient per sostenir-ne les exigències. No és una veu opulenta de Brünnhilde de manual, però d’aquestes fa temps que en som orfes i esperem amb ànsia que Lise Davidsen s’estreni en el rol. Nash comença destemplada, amb un vibrato poc agraït i la sensació que no oferirà res de gaire destacable. La part baixa és anònima i el personatge es dilueix. Quan la veu s’escalfa, la línia es torna més regular i aconsegueix donar una certa coherència a la interpretació, sobretot en les frases més líriques, si bé hi trobo a faltar l’heroicitat brillant i contundent pròpia d’una veu dramàtica capaç d’afrontar aquest rol.

Si no fos una qüestió intranscendent, parlaria del vestuari dels cantants, que òbviament no s’han posat d’acord per oferir una certa coherència estètica; però, com que és purament anecdòtic, tant li fa que us digui que Hilley sembli més el Roscoe de Follies que no l’adolescent malcarat i salvatge, o que Howard, curiosament també amb un vestit daurat, com en la producció de Kosky, però aquest del seu armari, no recordi en cap cas un drac temible i si un crupier de Las Vegas.

Al final de la representació, el públic esclata amb entusiasme, sobretot amb l’orquestra. Certament és una interpretació notable, sobretot gràcies a Nézet-Séguin, que aquí m’ha agradat molt més que en el Tristan del MET.

Richard Wagner
SIEGFRIED

Clay Hilley Siegfried
Ya-Chung Huang Mime
Brian Mulligan Der Wanderer
Samuel Youn Alberich
Soloman Howard Fafner
Julie Roset Der Waldvogel
Wiebke Lehmkuhl Erda
Rebecca Nash Brünnhilde

Director Yannick Nézet-Séguin
Rotterdamer Philharmonisches Orchester

Sala de Concerts De Doelen (Rotterdam)
17 d’abril de 2026

acte 1r

acte 2on

acte 3r