És ben senzilla i gratificant la crònica d’avui, una nit immillorable. La millor vetllada musical de la temporada, al Liceu. El millor cantant de la temporada, a l’espera del que succeeixi amb la Salome de la Nina Stemme.
Aquí podria acabar la crònica i us asseguro que no hi sobre, ni falta res. Però deixeu-me esplaiar-me una mica.
La Die Schöne Müllerin de Franz Schubert, tal i com l’han interpretada Thomas Quasthoff i el pianista Justus Zeyen, és la justificació màxima de l’essència del cant, sense els artificis, tantes vegades gratuïts de les escenificacions o les direccions musicals tocades per les arbitràries genialitats del director corresponent i sense els artificis vocals del divo/a de torn que es guanya al públic, amb el primer pinyol.
Un artista sensible, intens, musical fins el deliri, dotat d’una veu extensíssima, en l’actualitat amb més comoditat en l’espectacular zona central i greu del registre de baix baríton, que no pas en el més agut de baríton, que malgrat tot manté, però sense l’homogeneïtat de temps enrere i sobretot, dotat de la comunicació directa, des de la primera frase, amb el públic absolutament embadalit i atònit, que un cop més queda colpit per la veritat del lied.
El magnetisme que desprèn aquest cantant és l’essència del art, allò que està al abast de molt pocs, però molt pocs artistes. Ell ho té i senzillament, escoltar Quasthoff, és el més proper a la perfecció musical en boca d’un cantant. Ens hauríem de remuntar als grans tòtems del lied, per trobar quelcom similar.
Aquesta mateixa temporada ens ha visitat l’altre gran sacerdot del lied actual, Mathias Goerne. Trobo que entre tots dos, hi ha una diferència i precisament és la manera que tenen de comunicació l’art que tots dos fan. Goerne sembla que canti més per a ell, amb un cant introvertit i Quasthoff, sembla que ho faci per a tots els que l’han anat a escoltar. Tots dos en el olimp, això si, però sentir que estan cantant per a tu i d’aquesta manera,és el millor que ens pot passar a un teatre o a una sala de concerts, al menys a mi.
Quasthoff es presentava al Liceu, no a Barcelona on ja havia cantat en dues ocasions més, un recital al Palau i la fabulosa Creació de Haydn amb l’Orfeó Català, de la que ja us vaig deixar crònica. Què el Liceu no presentés un ple a vessar era d’esperar, però que hi hagués una mitja entrada, generosa, és trist.
El públic ha estat tan respectuós, sempre amb algun estossec molest, això si, en acabar una de les peces, aprofitant la pausa, però atent i en comunió amb els artistes del escenari, tant que ha motivat unes sorprenents paraules molt emotives del artista al públic (Hampson també ho va fer en el darrer liederabend que va fer al Liceu), dient-nos que poques vegades havia vist un públic tan atent i respectuós, jo li hagués volgut dir, és que molt poques vegades, Herr Quasthoff, escoltem cantar així.
Els aplaudiments han estat entusiastes, amb la platea immediatament dreta i tot i que el mateix cantant ens ha dit que era difícil cantar alguna cosa després del fascinant cicle de Schubert, sobretot amb els dos darrers lieders, que ens han deixat trasbalsats, ens oferiria una propina, del mateix Schubert, és clar i la perla no podia ser més adient, una continuitat al cicle apenes acabat, La Mort i la Doncella.
Quasthoff ha insistit en fer-nos mal, tocant-nos el moll del os, acabant amb una veritat nua i terrible, tot entonant un greu d’accents profunds mai efectista i sempre sincer, que molts dels anomenats baixos de veritat, no han somiat mai. Quina sensibilitat!, quina elegància!, quina veritat musical més definitiva!
Ho he avançat tot començant, si la Stemme no hi posa remei, Thomas Quasthoff rebrà el meu vot al millor cantant de la temporada.
Tot i que he deixat el reclinatori a la “penya levantisca”, doncs estan que no toquen vores amb la Die Walküre que varen veure dimarts, he anat amb el darrer Euromed a buscar-lo. Ja me’l demanaran si s’escau pel Siegfried, però de moment el tenim a can In Fernem Land, davant el senzill i definitiu altar de sa santedat, Thomas Quasthoff.
ACTUALITZACIÓ:
Si voleu baixar-vos el concert premeu aquí. Concert de Radio Clásica de Radio Nacional de España.
IN FERNEM LAND 
Estuve oyendolo por la radio , de milagro me acordé que lo retransmitian…5 minutos antes de que empezara !
No puedo decir nada a lo que has dicho, ha sido simplemente precioso. Y eso que la Müllerin no es mi favorito….pero el final con la canción de cuna ha sido espectacular. Lastima no haber podido estar ahí y lastima que con el lieder no se llenen los teatros aquí ni siquiera con los grandes (aunque ciertamente el Liceu tiene mucha capacidad, se suele hacer en salas de conciertos).
Bravo , Herr Quasthoff !!
Por cierto, no hubo backstage ? 😉
M'agradaM'agrada
Dada mi sensibilidad a flor de piel, el impacto visual de verlo en escena , me fue , a veces inquietante. pero………. Que voz, Dios mío, que voz..
Me recordaba, como cuando en navidad o aniversario, te hacen regalos y siempre en el envoltorio o cajita menos agraciada, aparece ese regalo que mas te gusta y sorprende.
Esto es para mí Quasthoff…
Una preciosa joya en un cofre pequeñito.
Ah…. Salvo alguna canción, para mí, el lied no lo soporto… que le vamos a hacer…..
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord. Al mig i per abaix, la veu és sensacional; per dalt, se’n va sortir bé amb els “Mein” de “Mein!”, amb una grandíssima musicalitat., i algun altre agut, que no n’hi ha tants. L’última peça del cicle, de bo de bo, mai no l’havia sentit com ahir: valia per tota una temporada. La parella de lieder El caçador i la que segueix va fer-la amb un ritme i una veritat extraordinàries. Té una expressivitat fora mida i matisa com ningú. Corprenedor. El pianista, potser, no em va entusiasmar. Tenia alguna nota que em sonava seca, semblava molt més distant, en un segon pla massa secundari… Però va ser maco, molt maco.
Ara, més que trist, vergonyós: no hi havia ni mig teatre ocupat. Sobre el paper, venia el millor baríton en el seu gènere, una no futura sinó ja present llegenda del cant, amb una peça que és un cim de la història de la música… i el teatre està més buit que ple. El Palau sí que ho estava, l’últim cop: no va venir aquell públic de Palau? Allí també van només els abonats? Barcelona no té prou públic per a un recital com aquest? Està vist que, definitivament, el lied no està fet per a la nostra sensibilitat… Això, sí: el públic present va respondre i no es va limitar, com d’altres cops, a l’aplaudiment de cortesia. També és veritat que això no se sent cada dia, no senyor.
Sí, com a veu, saber cantar, saber dir i saber expressar, deu ser el millor de la temporada, i ja no crec que li tregui ningú. I com a experiència musical, si fa no fa.
M'agradaM'agrada
Jo ahir a la nit em vaig ennemorar del lied… En Thomas Quasthoff va anar desgranant les peces que formen la Müllerin, amb una senzillesa, naturalitat i emoció que em van tenir captivada desde el primer moment…no podia gairebé ni seguir el texte de la pantalla, ni falta que feia, estava sense recolzar l’esquena al seient fins que em va fer mal…
Ahir varem estar devant d’un gran artista…i ademés molt simpàtic! 🙂
M'agradaM'agrada
FANTÁSTICO! Una de las experiencias más totales y alucinantes que he vivido en directo en mi vida.
No creo que se pueda cantar mejor, emocionar de tal manera, sin artificios, con todos los matices posibles en la voz y todos bellísimos. Consiguió captar mi atención desde la primera nota y ahí me mantuvo atrapada hasta el final.
QUE GOZADA!!!!!!!!
M'agradaM'agrada
Va ser fantàstic, encara em dura el somriure de felicitat.
Torni quan vulgui, senyor Quasthoff!
M'agradaM'agrada
Amb discreció i admiració, m’afegeixo en aquest meravellós blog per opinar sobre el recital d’en Thomas Quasthoff el dia 17 de juny al Liceu.
El meu bagatge musical és l’únic que em permet donar la meva personal opinió en un espai obert com aquest doncs, si tingués en compte els meus coneixements musicals al costat d’una figura sublim i amb una humanitat fora de tota norma com en Thomas Quasthoff, podríem riure una estona només que fóra per comparació.
Ha estat una experiència d’aquelles que marquen per sempre. Quin frasseig! quin sentiment! quin equilibri! quin color de veu en tota la seva tessitura! en definitiva……..quina interpretació!.
Amb l’acompanyament d’en Justus Zeyen al piano, discret, fusionat amb el cantant i, sense voler destacar, s’ha creat el miracle de no projectar-se al públic un bon cantant i un bon pianista sino, senzillament: MÚSICA. Amb la més gran i pura de les dimensions. Personalment haig de dir que m’ha arribat especialment al moll de l’òs Der Neugierige . Ha perforat la meva cuirassa exigent que molts desenvolupem per escoltar tanta i tanta música.
Un home que dóna tot d’ell mateix, fins entregar en l’última nota tot el seu treball i somni convertits en un greu de color, timbre i col.locació com ell ens ha regalat, ja ho diu tot de la seva grandesa musical i humana.
M'agradaM'agrada
Benvingut Gabriel.
Gràcies pel teu sentit comentari. Em fa il·lusió que t’hagis estrenat comentant, per aquest memorable recital.
M'agradaM'agrada
Es verdad, Maria Teresa, no hacía falta seguir el texto de la pantalla para saber de qué hablaba… es tan expresivo que es capaz de transmitir hasta el más pequeño matiz de cada frase. Me encantaron esos breves segundos entre el final del ciclo y los aplausos, necesarios para que el público bajase de las nubes a las que nos había subido. Quasthoff hipnotiza al público, más que un cantante, parece un mago.
M'agradaM'agrada
Una nit força esperada pels seus admiradors i que va sobrepassar la seguretat que ja teníem de presenciar una vetllada de MÚSICA en tota la seva puresa. L’amalgama perfecta entre Quasthoff-Zeyen ens transportà directament al cor del moliner. No he sentit mai un Neugierige i un Der Müller und der Bach tan ben cantats, expressats, íntims, poètics (per posar un exemple). Els dons vocals de Thomas Quasthoff, fraseig, timbre, dinàmiques, colors, dicció; tot lliure d’efectismes van tenir-nos a tots completament endinsats en el cicle. Tot plegat, una gran llicó d’estètica, de com s’ha d’interpretar el Lied; de treball fet amb professionalitat i amor. A destacar també la humilitat de l’acompanyant, no tan sols a nivell d’interpretació, al servei del cant i el text, sino en les salutacions al públic. Un recital inoblidable. Esperem que no trigui gaire a tornar per a fer-nos gaudir del seu art.
M'agradaM'agrada