IN FERNEM LAND

LA PRIMERA SALOME DE NINA STEMME


El menjador de can Herodes a la Salome del Liceu. Foto Bofill

El menjador de can Herodes a la Salome del Liceu. Foto Bofill

Per acabar aquesta temporada, deixeu-me avançar el resum que faré a finals de juliol, bastant fluixa, el Liceu ens reservava un plat fort, la Salome de Richard Strauss amb el debut en aquest rol, de la gran Nina Stemme, sense cap mena de dubte, una de les sopranos del moment i que ja ha esdevingut “reina de la casa”.

La darrera vegada que la varem veure escenificada va ser en la temporada 1991-1992 amb la Marton i Simon Estes i en una temporada, ara fa 10 anys, en versió de concert, al Palau de la Música, on Anna Tomowa-Sintow i Robert Hale, eren els encarregats de colpir-nos amb la genial, sensual i brutal partitura.

La història d’aquesta òpera al Liceu està plegada dels grans noms de la lírica i amb aquesta nova versió, estrenada ahir, amb la gran soprano sueca, la tradició segueix.

Amb la Salome no es poden fer experiments orquestrals i Michael Boder, el nou director musical del teatre, ha optat per assegurar la feina, amb una interpretació on he trobat a faltar més subtileses, però que ha mantingut el pols i la tensió necessària. A vegades m’ha semblat que la contundència sonora era excessiva, sobretot si no deixava escoltar amb tota la claredat als cantants i a vegades el equilibri entre les famílies orquestrals estava descompensat, és clar que això també pot estar motivat per la meva situació, excessivament lateral i amb el metall massa present.

Estic segur que en els propers dies, les funcions assoliran el equilibri i segurament s’anivellaran els excessos, obtenint òptims resultats orquestrals. Ja m’estic acostumant a veure unes primeres més properes a assajos generals i unes darreres funcions amb més bon nivell. Això ja he dit alguna vegada que no és just, però és el que tenim.

El mestre Boder no sembla un mestre gaire genial, però és eficaç i potser el nivell de l’orquestra requereix més un mestre com ell, que vagi per feina i que deixi per més endavant, les millores qualitatives que algun dia hauran de venir.

Nina Stemme, Jane Henschel i Robert Brubaker. Foto Bofill

Salome (Nina Stemme) entrega el vídeo de la dansa (?) a Herodes (Robert Brubaker), mentre l'Herodias (Jane Henschel) recela. Foto Bofill

Li ha costat una mica escalfar la veu a Nina Stemme. En la seva sortida i durant una estona, la veu no acabava de fluir i projectar com és normal en ella. Per sort en el seu primer monòleg, en la confrontació amb el profeta, la veu ja mostrava tot l’esplendor i riquesa.

En molts moments, escoltant-la, talment dona la sensació de ser una veritable soprano dramàtica, tot i que crec que la seva veu no ho és, però el canó sonor, l’amplitud del centre i la potencia i seguretat en el registre agut, ens ho fan creure, sorprenent-nos i colpint-nos, per la bellesa de la veu, la precisió de l’emissió i el sentiment i varietat del cant.

Pianos, fortes, mitges veus (quan la deixen), atacs en forte, sense portaments, trucs i ajudes propis de veus malmeses. Ella està molt sana i s’exhibeix sense reserves. La seva escena final ha estat una demostració d’expressivitat i mitjans, ben mesurats i una progressió excel•lent cap el clímax terrorífic que clou l’òpera. L’èxit ha estat gran i molt merescut i a mida que vagi mesurant les possibilitats dels personatge, no tinc cap dubte que esdevindrà un del seus referents. Si hagués tingut un director escènic més coneixedor de com fer actuar als cantants, encara hagués pogut arrodonir més una prestació memorable.

Mereixia la Stemme un Jochanaan millor, penso en Struckmann, Dohmen o Volle, per no citar a Terfel. El que havia escoltat fins ara de Mark Delavan no en feia tenir gaires esperances, però també us haig de dir que m’ho esperava pitjor. A la veu li manca rotunditat i sobretot presència messiànica. Les frases lapidàries que llença en les arengues místic incendiàries, no impressionen, ni fan por, ni tan sols mereixen gaire l’atenció i m’estranya que posin calenta a la princesa Salome. La veu té una tendència a fixar alguns sons, sobretot en la zona aguda, però la seva prestació la deixaria en discreta i en cap cas mereixedora de les isolades protestes rebudes.

Absolutament sensacional el Herodes de Robert Brubaker. Aquest tenor americà, ja em va cridar l’atenció en el seu debut al teatre amb l’Erik del Fliegender (no va cantar ell, que si va estar anunciat,va ser Endrik Wotrich), però sobretot en la Khovantxina, on al costat de Galouzine feien una parella tenoril de luxe.

Per fi un Herodes cantat amb veu heroica, com reclama l’amic Wimsey en la seva excel•lent crònica preparatòria a la Llança. La interpretació escènica ha estat molt treballada, és clar que és el rol més agraït i molt més fàcil que la Salome, però en tot moment ha estat creïble tot i la caracterització a lo Karl Lagerfeld, com molt bé ens feia notar la Mei, en la seva crònica del assaig general. El més sorprenent de Brubaker és la part musical i vocal, en un rol massa sovint maltractat per cantants gastats i caducs que no emeten ni una sola nota, amb sons castrats i gestualitat de dubtosa masculinitat. No és el cas d’aquest Herodes, que el situa com el segon gran triomfador de la nit.

Lo de Jane Henschel sempre em costa d’entendre. No és que ho faci malament, però tampoc ni ha per tant. Fa una carrera notabilíssima, de fet es una cantant “Mortier”, que s’ha beneficiat de ser contractada per muntatges notoris, però vocalment és bastant discreta i sempre, condicionada el seu físic, però no hauria de ser, vestint els seus personatges amb un caire ordinari i vulgar. Per què s’acostuma a interpretar sempre el personatge de Herodias així?.

En prou feines he sentit els curts però importants rols de Narraboth i sobretot el patge d’Herodias, interpretats per Francisco Vas (segons el full de ma, no el programa) ni Anna Tobella. Veus absolutament insuficients per traspassar la massa orquestral straussiana. M’estranya en el cas de Vas, però si haig de fer cas al full, era ell. Visualment, tots els rols dels participants a la primera escena vesteixen igual, look pulp fiction.

Una mica descuadrats els cinc jueus en la seva cabdal escena i la resta de breus intervencions discretets.

Escena primera de la nova producció de la Salome al Liceu. Foto Bofill

Escena primera de la nova producció de la Salome al Liceu. Foto Bofill

Després de la desastrosa Elektra de la temporada passada, esperava el pitjor de Guy Joosten. No crec que sigui mereixedor de la immensa i llarguíssima esbroncada que ha rebut ell i el seu equip “d’enfants et femme, terribles”, però caldria que considerés algunes coses d’aquest muntatge. La més greu, la dansa, que comença molt bé, però aviat se li acaben les idees i la solució emprada és senzillament anticlimàtica, pitjor, destrempadora, quan hauria de ser tot el contrari. No acabo d’entendre com l’Herodes arriba al orgasme amb la pel•lícula fetitxista que veiem, mentre la Salome, asseguda a una butaca, prepara la venjança. Aquesta escenificació de la dansa, crec que és el principal motiu de la monumental esbroncada. És clar que la omnipresència del profeta, sortint pel lloc més inesperat i no per la cisterna, per altre part anacrònica amb les situació escènica actualitzada i la seva indumentària que no denota cap signe d’empresonament, tortura o captiveri, no ajuda gens a acabar-lo de situar en un context, més enllà de la fantasia eròtica d’una noia marcada pel abusos comesos pel seu padastre des de la seva infantesa (això ho suposem per aquesta pel•lícula que es projecte en la festa de Tetrarca i que dona peu a la meitat de la hipotètica dansa).

Que la Salome matí a Narraboth d’un tret o que el profeta sempre que aparegui en escena vagi envoltat de “guripes” amb metralletes, és marca Joosten, és a dir de ridícula i prescindible provocació i massa foc d’encenalls. Als treballs de Joosten trobo que els hi manca profunditat dramatùrgica i més treball de interpretació amb els cantants. És incapaç de fer creible la tensió musical amb el que veiem en escena.

Per contra el muntatge té coses interessants, que m’han semblat inspirades en el fantàstic muntatge del ROH, comentat al bloc, signat per McVicar. Però aquella tensió colpidora, en aquest muntatge, coproduït amb La Monnaie de Brussel•les, no la trobem enlloc, té masses moments mal acabats i prescindibles.

No hi ha una gran dramatúrgia, més enllà del que ja coneixem. Joosten canvia l’època, això és obligat per ser modern i practica aquestes “innovacions” en els moments més esperats.

Al final, tot i haver-li tallat el cap, Jochanaan surt lluint caparró, en el moment que Herodes anuncia que matin a la perversa fillola, com volent unir-los definitivament en la mort. Però massa fàcil per voler ser innovador i massa mal fet, per ser impactant.

Grandíssims aplaudiments al final, per casi tothom. Boder s’ha apuntat a la moda de fer pujar a l’orquestra a dalt del escenari per rebre els aplaudiments i potser posar-se als musics a la butxaca o com agraïment per tota la feina feta a la temporada (malgrat que encara falta la Turandot). El públic els ha aplaudit molt, al director i quan s’ha enlairat el teló, mostrant-nos a l’orquestra en mig del menjador de can Herodes, els bravos i aplaudiments han pujat de intensitat.

Tan sols al final, quan han invitat a sortir al equip escènic s’han despertat les feres generalitzades i mentre tot l’equip escènic han estat a dalt del escenari, no hi ha hagut cap moment de treva, proesta sorollosa i generalitzada. No ni havia per tant, però al final Joosten ha fet un gest prescindible. Quan ja pràcticament havia sortit del escenari, ha enlairat el braç, amb les flors que li acabaven de donar, reptant al públic. En aquell moment i tan sols en aquell moment m’ha sortit un petit buuuuuuuu. Què s’ha cregut aquest noiet? Comprenc que no li agradi que es protesti la “seva obra” d’aquesta manera, però un altre vegada que s’esmeri més, o millor, que no hi hagi propera vegada, al menys al Liceu, amb dos cops anem servits.

Val la pena que si no teniu una entrada, correu a comprar-la, la part musical s’ho mereix i encara millorarà.

Aquesta nit i torno pel segon repartiment. Ja us diré el què, és clar.

9 comments

  1. Molt be la teva cronica, espero veure alguna de les darreres funcions. I si la Nina Stemme ha triat el Liceu per estrenar els seus papers (ja ho va fer amb Jenufa), jo no em queixare pas…

    He anat a mirar si Der Rosenkavalier tambe la dirigeix Joosten i per sort no… tot i que mai no opino de les posades en escena fins haver-les vist.

    M'agrada

  2. colbran

    Se asegura que las adaptaciones escénicas de las óperas de repertorio se llevan a cabo para atraer a un nuevo público joven. Es curioso que las protestas contra estas adaptaciones, merecidas o no, procedan precisamente de los asistentes más jóvenes a esos espectáculos. Los mayores ya raramente protestamos. Entonces yo me pregunto: a quién van dirigidas estas originalidades? La respuesta parece sencilla: a otros adaptadores, para competir entre sí y demostrar quién es más original y quién llega más lejos. Que al público guste o no guste eso es lo de menos; en realidad cuando un director escénico es protestado es cuando más satisfecho parece estar. Hoy en día las protestas son equivalentes a éxitos y a nuevas producciones en el mismo teatro donde han sido protestados. No sé cuánto va a durar todo esto pero yo creo que va en perjuicio de la continuidad de la ópera como espectáculo.

    El caso es que una buena parte del público está de acuerdo con las innovaciones, yo incluído, siempre y cuando no rechinen con el texto y la situación histórica
    que fueron los motivos inspiradores del compositor. Yo no puedo entender que se esté hablando (en este caso cantando) del César y del Hijo del Hombre que acaba de resucitar a varias personas y a continuación se ponga en marcha un DVD donde una señora, cual anuncio de L´Oreal , se pasa más de 5 minutos peinándose el cabello y que, además, esto corresponda a la “danza de los siete velos”.

    Para acabarlo de arreglar y para ser más “original” el señor Joosten, al principio de la “danza” (?) obliga a Nina Stemme a situarse debajo de la mesa pasando por todos los comensales masculinos, menos Herodes, y realizando (se supone porque no se vé) unos toques especiales en ciertas partes de su anatomía que les obliga a incorporarse por gusto o por sorpresa. Por lo visto este director vió el pase televisivo que se realizó en 1995 a nivel mundial del musical “Bye bye Birdie”, donde aparecía una escena calcada en el número “Spanish Rose” que interpretaba Vanessa Williams y le gustó tanto que decidió incluirlo en esta “Salome”, cambiando turcos (entonces) por judíos (ahora). Nada nuevo bajo el sol…

    Vocalmente me ha gustado mucho Nina Stemme de media ópera en adelante; en la primera parte se la oye muy poco, quizás por las peculiaridades de la escena, por el volumen orquestal desde el foso o porque su voz precisa de calentamiento. Ella tiene el registro grave que requiere el rol de Salome pero no lo emite con contundencia y sólo traspasa la orquesta cuando ésta aminora su intensidad. Creo sinceramente que será una extraordinaria Salome cuando dependa de otro director escénico y musical.

    Robert Brubaker estuvo mucho más contundente en el ensayo que en la función de ayer; de todas formas su Herodes es antológico y a mí me va a servir como referencia de los posibles futuros Herodes que pueda ver o escuchar. Nunca he visto este personaje mejor interpretado o cantado.

    Los cantantes restantes me han parecido muy inferiores y es increible que hoy que se mira tan con lupa el aspecto físico de los intérpretes, se haya contratado para el personaje de Jochanaan a un cantante tan poco agraciado para un rol del que constantemente se alaba su belleza y su planta; sin olvidar a Jane Henschel que aparte de ser una cantante muy discreta parece la abuela de Salome, no su madre.

    La dirección musical me ha parecido correcta en cuanto a tempo, pero poco matizada y excesiva de volumen por momentos.

    M'agrada

  3. Extraordinario post, Joaquim. Desde el éxtasis wagneriano-levantisco celebro que estéis disfrutando de un magnífico Strauss.
    Amigo Colbran el primer párrafo de tu lúcido comentario lo suscribo íntegramente entre aplausos. ¡Cuánta razón tienes y cuánto tiempo vengo yo diciendo lo mismo!. Apoyo la innovación, claro que sí, pero aborrezco el vacuo onanismo escénico.

    M'agrada

  4. Ra

    Estic pràcticament d’acord amb tot el que comenta el Joaquim, excepte en una cosa: la posada en escena sí es mereix l’esbroncada que va tenir.

    Per cert, si no agrada al públic, com ha estat evident (feia anys que no escoltava una esbroncada tan gran, i a més a més per motius purament artísitics, que ja sabem que de vegades el que mou la bronca organitzada és la pretesa moralitat d’alguns), el responsable cobra el mateix pel contracte? Al menys espero que l’acomiadin in perpetuum. I si a més a més, com diu el colbran, ni tan sols és original es ja de traca.

    El més pobre de tot és, per descomptat, l’escena de la dansa, que en comptes de seduir el que provoca és son. Que l’Herodes li concedeixi al final el cap del Jochanaan després del que es veu en escena és incongruent i increible. Un altre cap li havia de donar!

    I la resta no és tampoc creible en cap moment. El Jochanaan sembla el més mudat de tots, malgrat el captiveri i penúries. Deu ser per la força divina que l’inspira. Quan al final li tallen el cap moren la meitat dels convidats amb trets que no se sap molt d’on venen. Due seu també la força divina. i les corredises, passant la mateixa gent tota l’estona d’esquerra a dreta sembla una escena de pel·lícula muda, les que feien al primer Hollywood en un matí improvisant el guió per 500 dólars. Segur que aquesta posta en escena ens ha costat una mica més. Malguanyats diners!

    M'agrada

  5. Jo vaig ser a l’assaig general que vaig seguir amb autentic interès. Com que la nul·la escenificació de la dança em va indignar, perquè si el senyor Joosten no té imaginació que trii un altra ofici, he decidit que dilluns, a la funció, tancaré els ulls quan comenci la bellíssima dança i em concentraré en el treball dels músics-molt notable-com si escoltés una suite sinfònica. Em reservo més d’un “Bravo” pel duo Herodes-Salome, si mantenen el que ja han assolit, i un sonor “buuuuu” per l’esmentat Joosten.
    Sóc molt capaç d’acceptar que personatges amb aparença actual parlin de fets que tenen dos mil anys sempre i quan hi hagi alguna ràfega de talent, només alguna.
    Gràcies per deixar-me explaiar, Joaquim.

    M'agrada

  6. La puesta en escena, como ya comenté en el blog de Mei, me pareció de vergüenza (y conste que me gustan las innovaciones y que defiendo a capa y espada, entre otros, el Don Giovanni de Bieito).
    No es para nada original, pero lo peor no es eso, lo peor, creo yo, es que se carga la intensidad dramática de las mejores escenas de la ópera. El dúo de Salomé y Jokanaan es imposible tomárselo en serio, con el santo bajando varias veces las escaleras y saliendo otra vez a escena por otro lado… ¿alguien entiende para qué hace esto?
    Stemme me encantó en el ensayo general, pero creo que le faltó algo de implicación con el personaje, posiblemente también culpa de Joosten. Debe ser dificilísimo, por no decir imposible, meterse en la piel de Salomé con una puesta en escena tan absurda.
    ¿Y esa escena “congelada” de los invitados a la mesa imitando la Viridiana de Buñuel, que imitaba a su vez, con bastante más gracia, el fresco de la última cena de Leonardo? De echarse a llorar…
    Estas genialidades sólo sirven para distraer al público, que trata de entender la lógica de Joosten cuando, en realidad, me temo que no existe.
    Una lástima que no salga a saludar también el 25, que es cuando tengo entrada… para poder sumarme a la protesta colectiva.

    M'agrada

  7. José Luis

    Sesion del lunes. No he salido demasiado satisfecho. Mejor las partes que el todo. Stemme, por momentos excepcional, y con una voz siempre preciosa, ha quedado demaiado a menudo ahogada por la orquesta. Herodes, 10 en todo. El Bautista, muy muy justo (pero abuchearlo… no basta con no aplaudir?) La orquesta ha sonado muy bien, pero le faltaba.. ¿energía? (¿rauxa?). La puesta en escena no me ha parecido mal por lo que aventuraba (me ha gustado la proyeccion “Lolita” , y la idea de un Bautista omnipresente), sino porque creo que le faltaba lo esencial. No ha aportado tensión dramática, y no tanto por extravagante como por malo, creo que es lo que más ha estropeado la función que yo he visto, teatralmente pésima. Mala la direccion artística (algunos abucheos dirigidos al director musical, pensando que era Joosten, que quizás por eso ya ni ha salido a saludar), y regular direccion musical.

    M'agrada

  8. Alejandro

    Avui dimecres 1 de juliol he pogut gaudir d’una nit d’opera maravellosa, amb una Nina Stemme que ha arrassat. M’han agradat molt els cantants protagonistes, inclós el Delavan, potser no gaire ben tractat pel director d’escena, i moltíssim el Robert Brubaker, m’ha recordat al Graham Clark, no pas per la línia de cant, sino pel magnetisme escènic, que en aquest cas sí que ha sabut posar del seu costat.

    Aquesta vegada l’escenografia i la direcció escènica no m’han alterat. M’ha agradat molt la il·luminació del segon quadre, però estic d’acord que no se sap a què venia fer un “momento” Ultim Sopar, ni fer anar a la Salomé per sota la taula. Dec haver baixat el “listón”. Sí que és veritat que l’aparició del profeta per tot arreu es una mica estranya, però no incomoda. La substitució de la dança pel vídeo eròtic-oníric m’ha mantingut captivat. Suposo que avui en día té més morbo una cosa així que ballar fins a quedar nua. Els cinc jutges eren una mica massa paròdics, i no sé què pintava un sacerdot (potser era un toc “romà”). En fin, n’he vist de pitjors sol·lucions o recreacions. Com sempre, tot el moviment escènic sempre uns tres metres per darrera de la vora del fossar, i els cantants sovint intentant fer-se sentir des de molt endins.

    Està clar que quan la música la serveixen bé (com en aquest cas el director i la orquestra, que des del quart pis un xic lateral esquerra fa predominar alguns instruments, com comentava el Joaquim) i els cantants són bons, es pot perdonar alguna cosa. Aquesta ópera té de bó que és tan impactant des del punt de vista musical i escènic, que et manté inmers tot el temps, i els 105 minuts es fan ben curts. En això em recorda molt a la Jenufa, que va fer també Stemme. Per cert, avui la cridaven pel nom en abaixar-se el telò per segón cop, i l’han llençat un ram de flors. Els bravos han estat unànims i aclaparadors, m’ha semblat sentir cops de peus!, amb un teatre amb molts forats. Avui Joosten no ha saludat.

    Al Liceu estem passant una temporada Straussiana, amb l’Electra i la Salomè, la Dona sense ombra de fa pocs anys i El Cavaller de la Rosa la temporada que vé. L’Electra em va decebre una miqueta, i la Salomé ha estat fantàstica. La Dona no la he vist, però ja estic creuant els dits pel Cavaller.

    M'agrada

  9. Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » segur que passaran coses terribles!

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: