IN FERNEM LAND

EL FENOMEN GRUBEROVA


Edita Gruberova al Liceu, 21 de juny de 2009

Edita Gruberova al Liceu, 21 de juny de 2009

No crec que en la història recent de l’òpera hi hagi cap soprano, que amb 62 anys i després d’una llarga i intensa carrera, mantingui un estat vocal com el que manté Edita Gruberova.

Cap de les grans, al 62 anys, ni Caballé, ni Sills, ni Sutherland, ni Scotto, no cal dir Callas o Tebaldi, mantenien un instrument tan espectacularment sa, com el que ha exhibit en el recital d’ahir diumenge al Liceu.

Espectacular recital, d’èxit previsible, però no tant per l’estat de forma excel·lent de la diva eslovaca i si per la lògica veneració que els seus fans li professen cada cop que trepitja el Liceu, definitivament un dels seus feus, al costat de Viena o Munic.

Estava interessat en el programa que inicialment ens proposava la Gruberova, amb una primera part dedicada a Mozart i Schubert i una segona amb Dvorák i Strauss. La incògnita era la previsible tercera part. Es mantindria Edita Gruberova coherent amb el repertori escollit pel recital o per contra saltaria l’ètica i l’estètica, oferint òpera com ja havia fet en el recent recital de Castelló?.

El Liceu no s’ha omplert. Un diumenge del mes de juny i per la tarda, no sembla ni el dia, ni l’hora més propicia per anar a un liederabend, però Edita Gruberova pot amb això i més, els seus fidels seguidors no han faltat a la cita.

Acompanyada al piano per un més que correcta i disciplinat Friederich Haider, ha començat el recital amb 5 cançons de W.A.Mozart. No m’han semblat especialment lluïdes, però si excel•lentment cantades.

Gruberova porta molts Mozarts a les seves esquenes i és un autor bàsic en la seva carrera. No hi ha secrets per a ella. L’únic que li hagués demanat és una mica més de risc, però diguem que li ha servit per escalfar de manera impecable la veu.

El segon bloc estava dedicat al rei del lied alemany, Franz Schubert, amb 7 lieds. Els 6 primers han format un bloc que ha acabat amb la preciosa i popular “An Silvia”, doncs el setè lied era “Der Hirt auf dem Felsen” per a soprano clarinet i piano, que per la seva bellesa i llargada, era com un bloc a part.

El Schubert d’Edita Gruberova m’ha semblat monòton. A la veu li falta gruix corpori i en els lieds li ha mancat una zona greu que malgrat els anys que porta de carrera, no ha guanyat. La veu continua sent bàsicament igual que quan va començar. Una varietat expressiva no li hagués anat malament en aquest bloc, doncs per a Schubert les belleses d’emissió són un fet secundari i és més important com dir allò que s’està cantant. Si es diu sempre bonic i prou, al tercer lied, per preciosos que siguin, comencen a produir-me un avorriment perillós.

La Gruberova és de les cantants que he conegut, que sap dominar millor al públic. Sap el que ha de fer per fer créixer el interés i ho acostuma a fer amb els innombrables recursos tècnics que posseeix.

El preciós lied “Der Hirt auf dem Felsen”, uneix una inspirada melodia amb un encisador acompanyament de clarinet, correctament interpretat per Juanjo Mercadal, solista de l’orquestra del Liceu. És una manera intel•ligent d’acabar la primera part, en punta. Jo li he trobat a faltar els greus que la partitura li demana i que ella, malgrat fer uns sons artificials que volen assemblar-se a un registre greu, no han arribat a tenir la presència vocal necessària per fer una interpretació totalment reeixida. Tant és, l’èxit estava assegurat.

El primer bloc de la segona part encara m’ha resultat més avorrit que el Schubert. Les set primeres cançons de Dvorák m’han semblat la mateixa. No hi havia grans canvis, malgrat que els texts que anava llegint em deien el contrari. Ella ens tenia preparada una sorpresa. En el darrer lied “Oh tu, únic amor de la meva ànima”, ha fet flotar les seves llegendàries notes, en uns pianíssims i mitges veus, marca de la casa, que han fet aturar el temps a la sala. Us en he parlat altres vegades. Tot i que la Gruberova no és santa de la meva devoció, haig de reconèixer que sap crear com ningú aquests moments de màgia vocal i comunió amb l’auditori, com quasi bé ningú.

Ha acabat el bloc, altre cop en punta. Sap utilitzar els seus recursos, és innegable.

El darrer bloc estava dedicat a Richard Strauss. L’estil hi és, no hi ha dubte, la varietat expressiva no tant i el gruix, doncs el que ja he dit abans. M’agraden els lieds de Strauss per veus més sensuals i carnoses, per veus més riques en harmònics i mes rodones, no tant enfocades en la zona aguda del registre. Gruberova com ja he dit, sap guanyar-se al seu públic amb allò que aquest espera de ella, quan la seducció ha de ser més expressiva que tècnica o virtuosística, no llueix igual que un altre soprano amb menys anomenada, però capaç d’omplir-nos l’esperit amb un “Zueignung” més sentit.

Allau d’aplaudiments que preludiaven una tercera part sorprenent, pels riscos assolits i també us haig de dir, que poc respectuosa amb el lied, doncs ha decidit trencar la coherència estètica i anar a la pirotècnia, que en definitiva és el que el 90% del públic que la idolatra, vol escoltar.

La primera propina va ser la virtuosística “Vilanelle” d’Eva Dell’Acqua, on la Gruberova va fer de tot. Trinats, picats, portaments, coloratures, calades i fixades, tot en una amalgama d’impacte que va fer embogir la sala. Per fi, varen pensar molts, tips de subtileses liderístiques que varen fer disparar els estossecs, senyal inequívoca de nerviosisme en l’auditori. En aquesta tercera part, no va estossegar ningú.

Pluja de paperets impresos, algunes flors caigudes dels pisos alts i l’habitual pancarta en la barana del prosceni de primer pis. No sé si amb permís o sense del teatre, que en el darrer concert de Mozart, va prohibir als fans, confiscant-los el “perillós material”, que el llencessin a la diva. Avui no. Clamor i segona propina, Gaetano Donizetti i la seva “Linda de Chamonix” amb l’espectacular “O luce di quest’anima”. Allò era el deliri i per mi l’absoluta incomprensió. No m’agrada el belcanto de la Gruberova. Si, ja ho sé, tinc un problema o un altre limitació d’aquelles que tants maldecaps em donen, però aquest belcanto, no m’interessa gens ni mica. És clar que això era un recital i no una representació, però és el mateix.

D’acord que quan l’encerta l’endevina i de quina manera, però quan cala, cala que dona gust i sembla que això no tingui gaire importància, o si un agut sona perillosament fixat, tampoc. El veritablement important és el circ d’abans i després. La fascinació per l’acrobàcia vocal portada al extrem. No dic pas que no tingui el seu mèrit. És clar que el té, però m’interessa poc. Això no m’emociona, com a molt em produeix admiració o perplexitat, però emoció gens.

Els aplaudiments no cessaven, doncs l’èxtasi era orgàsmic. En un enèsima sortida, Haider s’ha tret una nova partitura, amagada i aleshores li ha tocat el torn a Vicenzo Bellini. L’òpera escollida Beatrice di Tenda i l’escena “Ah! Se urna…Ah! la morte a cui m’apresso”. Un altre cop tot el desplegament de mitjans gruberovians al servei del seu belcanto, per a gaudi de la legió de seguidors.

Enèsim esclat emocional i interminables aplaudiments. He abandonat el teatre i quan ja era al carrer me’n he adonat que m’havia deixat les ulleres de sol a la butaca. He pujat corrent en el moment que Haider deia que no portaven res més preparat però que provarien amb una altre cosa. Renoi, és el que més m’ha agradat de tot el concert. Els cuplets del tercer acte de l’Adele del Fledermaus de Johann Strauss. Bogeria, vis còmica, coloratura i tècnica, és clar, al servei d’una diva que m’agradaria que m’agradés, però que m’acostuma a avorrir i atipar, soberanament.

El seu públic, hores d’ara encara no ha aterrat.

16 comments

  1. colbran

    No soporto los sonidos fijos, las notas caladas, los suprimidos y los añadidos y sobretodo no soporto el amaneramiento y el continuo portamento. El público enloquecido, para mí un extraordinario aburrimiento.

    M'agrada

  2. Emilio-Bcn

    BRAVA, BRAVA, BRAVA
    Lo presenciado ayer tarde en el Liceu, no se me olvidará, creo en años….. O sí.. cuando venga mi Jonás o la Netrebko…salvando las distancias…

    Esta señora, hace lo que le da la gana con su voz y encima a una edad, que ya querré yo.
    Que si la tecnica que si patatín que si patatán, con todo el cariño del mundo…..
    Dejadme tener una megadiva , que por mi edad, no he conocido a otra, por lo menos en vivo y en directo.

    Ayer el Liceu después de casi una hora de aplausos,
    aún quería más y más y lo tuvo. Extasis total.
    Señora….. a los altares……

    Santa Edita, en vos confío
    Santa Gruberova ora pro nobis

    M'agrada

  3. maria teresa

    Jo volía veure exactament el que vaig veure. L’Edita Gruberova en estat pur. No havía tingut mai l’oportunitat de veure-la, per cancelacions d’ella quan jo podía o per impossibilitat meva, quan ella cantava. L’havia seguit, aixó si en gravacions i DVD…I que voleu que us digui? A mi em va encantar, es cert que no te un registre greu ni bonic ni lleig, perque ho fa molt extrany, pero per altra banda sembla que tingui un regulador del volum a les seves cordes vocals i el faci anar com vulgui.
    A mi aquelles mitjes veus m’apassionen, les coloratures i demes gimnassies m’impressionen…pero mai havía vist el que ahir vaig veure al Liceu.
    Vingui quan vulgui, Sra, Gruberova, estaré encantada!!!!

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Nits d’Òpera, 61: recital d’Edita Gruberova « Un que passava

  5. Ferran - Un que passava

    La primera part és la que se’m va fer més pesada, tot i agradar-me. Suposo que, com tots, malgrat saber que anàvem a escoltar lieder, volíem Gruberova, l’altra Gruberova. La que va aparèixer als bisos. Estic d’acord amb tu amb una cosa, sobretot: de tot el recital, el millor va ser el darrer bis.

    M'agrada

  6. Pere

    Jo quan vaig a un concert em deixo a casa la partitura. Com que tampoc vaig als restaurants amb el recetari de cuïna. Us recomano a tots obrir els oïts, els de les orelles i els del cor i gaudir del que en aquell moment màgic i irrepetible s’ens ofereix. I gaudir de la interpretació única i personal que fa cada artista. per aixó s’anomenen interprets, perque interpreten el que l’autor ens ha legat. No és el mateix la Grube que la Hendrix…Pero ambdues son plenament disfrutables si estem oberts a la màgia, a la seducció,

    M'agrada

  7. Pink

    Gruberova

    Ahir vaig disfrutar , les cançons romántiques aquella hora costavem de manterni-te atenta ,pero cuan va sortir Mercadal ,clarinet i piano ja la cosa va cambiar et vas deixant portar per la “Veu”i reconec que te raó amb tanta paperets un gra massa, pero ella sap com encendre el teatre , ja que els temes con La golondrina “fou la demostració de les seves posibilitats.la veritat una tarda per recordar.

    M'agrada

  8. Després contestaré a la resta, però els paperets llençats des de les altures deien en eslovac i català:

    Ben tornada a casa. Celebrem el nostre afecte recíproc, generós i incondicional.
    Moltes gràcies!
    Gran Teatre del Liceu abril i juny de 2009

    Al mes d’abril no es varen poder llençar, en prohibir-ho la direcció del teatre. Finalment han esmenat l’errada.

    M'agrada

  9. Pere, benvingut.
    Jo crec que tots portem una partitura al cap, digues-li de pentagrames i amb notes o digues-li de model. No crec que hi hagi gent que vagi al teatre, a no ser que comencis, amb el disc dur net de precedents, de bagatge. Quan vaig a un restaurant també em passa, i creu-me gaudeixo molt a taula i al teatre i on calgui.

    He escoltat moltes coses i espero escoltar-ne moltes més. Cert, no sempre m’obro de cames a la primera de canvi. La Gruberova, des de el seu debut al Liceu, l’he vist sempre. A vegades m’ha agradat molt i altres gens.
    Tinc amors fidels com tothom i se embeinar-me-la quan cal, però tampoc combrego amb rodes de moli.

    Per sobre de tot, em deixo endur per l’emoció, com tots els que heu escrit i vareu gaudir tantíssim,però si no arriba, no arriba. Puc admirar les fascinants demostracions tècniques, però en cap cas m’emociona. Serà que el circ tampoc és un dels espectacles de la meva vida. Tot i així hi ha cantants pirotècnics que m’han fet sentir coses que la Gruberova, cantant belcanto, mai.

    En la tanda de lied em vaig avorrir (quina diferència de les sessions viscudes darrerament al mateix Liceu) i en la tercera part no va cantar el que a mi m’agrada que canti la Gruberova, tret de la darrera propina. La seva Adele és absolutament referencial, con tants d’altres rols.

    Però amb el seu belcanto no puc. De la mateixa manera que no m’agraden les ostres (en referència al símil gastronòmic, que consti).

    Espero doncs que s’entengui la meva discapacitat, com estic segur que vosaltres en teniu d’altres que a mi em semblarà incomprensible. NO està escrit en lloc, que a tots ens hagi d’agradar Monteverdi (ho recordeu?), Ligetti, Rubens o Franco Corelli.

    En qualsevol cas, estic molt content que hagueu deixat el vostre comentari.

    M'agrada

  10. dandini

    Va esser una tarda inoblidable. No havia vist mai en 40 anys de liceísta una resposta tant contundent del públic de platea(habitualment bastant passiu) com la d’ahir.Despres de la “Vilanelle” tothom es va posar d’empeus ipso facto.Per mí l’explicació es ben senzilla.Com totes les dives té les seves qualitats i les seves limitacions.(no us creguessiu pas als que diuen lo contrari…)Pero hi ha una dada objectiva segons el meu parer.Si ens fixem unicament en la suma d’ habilitats cánores(pianissims,sobreaguts,coloratura magistral ,domini del regulador de so)hem de dir que en aquest terreny resta inigualable(la que no coixeija per un cantó coixeija per l’altre). Recordo una anecdota molt maca del grandíssim director Karl Böhm arrel de la Zerbinetta(per cert farcida de portamentos)de l’Edita Gruberova: Criatura com pots cantar d’una forma tan maravellosa,si el meu amic Richard Strauss t’hagues conegut ,t’hauria dedicat el rol a tú.

    M'agrada

  11. No en tinc cap dubte d’això que dius Dandini, ara m’hagués agradat saber que dirien Bellini o Donizetti de la mateixa cantant, interpretant les seves òperes, però tant se val.
    Com s’ha dit una mica més amunt, les partitures sembla que estan per ser re interpretades i és clar, tenim la llibertat d’acceptar-ho o no.
    De les funcions glorioses, tots en portem moltes al cap.
    Salut a tots!

    M'agrada

  12. JaumeM

    Vaja!! jo no me vaig deixar res al seient i me vaig perdre lo millor-
    Estic totalment d’acord amb tu Joaquim (com he dit moltes vegades aixo me conforta) lo millor per a mi va ser la canço del pastor i la roca i, com en el Colbran, las pirotècniques me destrossen l’oide.Ara be si que ens varem divertir el diumenge, veure un public i uns artistes en tanta comunió y alegria es sempre un espectacle agradable i la pluja de paperines de colors sobre la radiant soprano va ser molt “guapo”.

    M'agrada

  13. Retroenllaç: Class action » Blog Archive » E-flat clarinet

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: