IN FERNEM LAND

HILDEGARD BEHRENS, trist retorn.


Hildegard Behrens Foto Erika Davidson

Hildegard Behrens Foto Erika Davidson

Sota l’ afecte narcotitzant de la música rossiniana vaig rebre, de cop, inesperadament, la trista noticia de la mort de la gran soprano Hildegard Behrens.

No tenia previst retornar a In Fernem Land amb un post com aquest, però no vull deixar-ho per més endavant, l’entranyable i estimada Behrens, es mereix amb tots els honors el inici de la nova temporada del blog.

Recordo que quan ella va esdevenir la Brünnhilde de Bayreuth, en el Ring del any 1983, amb el debut de Sir Georg Solti al Festival, tots li retrèiem que no era una veritable soprano dramàtica, al menys per la tessitura i el color de la seva veu, no tan solida com les grans Flagstad, Grob-Prandl, Varnay o Nilsson. Hores d’ara quan la gran soprano alemanya ja estava retirada i havia lluit i admirat, per tots els grans teatres i festivals del món, el vast i difícil repertori que va conrear, ja no ens queda cap dubte que era una gran dramàtica. Més per la intensitat, la intel·ligència, l’emotivitat i la força expressiva del seu cant, que no pas pel pes especific de la veu, molt punyent, però feble en la zona greu, per esdevenir, tan sols per mèrits vocals, en una veritable soprano dramàtica.

Commovedora Brünnhilde, Isolda, Senta, Leonora, Elektra, Salome o Marie del Wozzek, no va obviar ni el repertori mozartià, ni el italià, amb incursions, bàsicament al món puccinià.

Karajan la va llençar a la fama amb una fabulosa Salome en el Festival de Salzburg, però les relacions amb el gran director salzburguès varen ser tenses des de l’inici i no va ser possible realitzar el desig del director, de fer-li cantar el rol de Turandot.

Al Liceu la varem veure massa tard, tot i que encara ens va demostrar   el magnetisme del seu art amb una Leonora i una Brünnhilde de Die Walküre extraordinàries, totes elles en versió de concert, doncs va ser quan el Liceu s’havia cremat. També va cantar a la temporada de Ibercamera, cantant l’escena final de Salome i la immolació de Brünnhilde del Götterdammerung.

A Peralada (1997), quan el festival era quelcom més que l’actual festivalet estiuenc de “camacos barcelonins”, va cantar una Senta memorable amb l’orquestra i el cor del Festival de Savolinna, al costat de Simon Estes i Matti Salminen i a Madrid no oblidaran mai la seva fascinant Salomé i un grandiós concert al Real. També València va poder gaudir de la seva Brünnhilde per bé que com a Barcelona, en un Ring en versió de concert.

Son innombrables les gravacions discogràfiques i videogràfiques que ens deixen constància de la seva intensa, colpidora i fascinant manera de cantar i viure els personatges que interpretava. Jo sempre mantindré la seva Salomé com a referencial.

Avui,  a part de recordar-vos que en el post dedicat al Ring de Georg Solti a Bayreuth, trobareu tots els enllaços per recuperar la primera Brünnhilde de la Behrens a Bayreuth, us vull deixar uns enllaços on podreu escoltar-la al inicis de la seva carrera (va debutar l’any 1972). Cal prémer sobre cada títol del fragment, per baixar l’arxiu en format mp3.

Die Walküre (R.Wagner): acte 1er escena 3ª (1977)

Sieglinde: Hildegard Behrens
Siegmund: James King
Director: Wolfgnag Sawallisch

Der Fliegende Holländer (R.Wagner): Balada de Senta (1977)

Senta: Hildegard Behrens
Director: Erich Wild

Tristan und Isolde (R.Wagner): Liebestod (1980)

Isolda: Hildegard Behrens
Director: Wolfgang Sawallisch

Cosí fan tutte (W.A.Mozart): Come scoglio (1976) en alemany

Fiordiligi: Hildegard Behrens
Dircetor: Christoph von Dohnanyi

Ariadne auf Naxos (R.Strauss): Es gibt ein Reich (1979)

Ariadne: Hildegard Behrens
Director:
Karl Böhm

També us vull deixar la representació del dimecres 11 de febrer de 1998 de Die Walküre al Palau de la Música Catalana, dins la temporada del Gran Teatre del Liceu.

DIE WALKÜRE (Richard Wagner)

Siegmund: Jyrki Niskanen
Hunding: Matthias Hölle
Wotan: Robert Hale
Sieglinde: Alessandra Marc
Brünnhilde: Hildegard Behrens
Fricka: Eva Randova
Gerhilde: Maria Uriz
Ortlinde: Begoña Alberdi
Waltraute: Linda Mirabal
Schwertleite: Wendy Hoffman
Helmwige: Eva Steinsky
Siegrune: Maria Àngels Sarroca
Grimgerde: Rosa Maria Ysas
Rossweisse: Barbara Heimann
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Direcció musical: Pinchas Steinberg
Palau de la Música Catalana 11 de febrer de 1998

Aquest és el senzill i sentit homenatge a una gran cantant, que ens ha deixat. Com succeeix sempre amb els veritables artistes quan marxen, sentim un buit intens i la sensació que de mica en mica el Walhalla ens va deixant amb l’àrdua i difícil tasca de cercar nous cantants i artistes, que com ella,  atorguin a les interpretacions, quelcom més que unes notes, més o menys ben col·locades. Sembla fàcil, però no ho és.

Us deixo per escoltar, el Liebestod de la Isolda, tal i com el va cantar l’any 1980, sota la direcció de Wolfgang Sawallisch.

Demà iniciaré les cròniques rossinianes provinents del ROF 2009. Malgrat la intensa calor i els mosquits, tigres o panteres, tant li fa, l’excelsa musicà de Rossini i també Haydn ens han deparat moments de veritable reclinatori.

7 comments

  1. Benvingut, Joaquim! Potser no és la manera com ens agradaria començar el curs, però l’estiu també té els seus moments cruels.

    Ara, a esperar què diu Rossini i ens alegra la vida, com sol fer.

    M'agrada

  2. Branca

    Hola Joaquim,
    Com és normal en mi –ja arribarà el dia que no- no en sabia res de la soprano Hildegard Behrens. Però amb tot el que ens has deixat d’homenatge a ella, ja no ho podré dir més.
    Què bé que hagis tornat al blog, llàstima de la trista noticia amb la que ho fas, però segur que amb el dia a dia en vindran altres de molt diferents, perquè com en la vida n’arriben de tots colors.
    Salutacions

    M'agrada

  3. Isolda

    Hola Joaquim:
    Es trist obrir el bloc, just acabades les vacances, amb aquesta inesperada i lamentable notícia.
    Era una GRAN cantant, tant en la vessant musical com
    interpretativa. L’admirava “moltíssim. Lamentablement
    vaig poder gaudir-la en dues vegades, però estat suficient per no olblidar-la, sempre estarà dins al calaix dels records a prop del cor.
    Sortosament escoltarem la seva veu enregistrada sempre que la necesitem.

    M'agrada

  4. colbran

    Hildegard Behrens era una de esas estrellas de la ópera que destacan desde su debut, aunque éste tuviera lugar un poco tardío, a los 34 años, con “Le nozze di Figaro”.

    Como cantante considero que ha sido una de las mejores intérpretes wagnerianas y straussianas de los últimos 35 años y una indiscutible Marie de “Wozzek”, uno de sus roles favoritos.

    Como persona irradiaba un halo de bondad que la hacía entrañable y, aunque no era una belleza, su sonrisa la hacía atractiva. Por otra parte poseía una envidiable figura, como quedó patente en el Teatro de la Zarzuela de Madrid cuando interpretó “Salome”, danza incluída, dejando poco o nada oculto…

    Aunque la tengo presente en sus actuaciones en Barcelona, la recuerdo mejor por sus grabaciones en VHS y DVD, quizás porque las he visto varias veces, y en particular se ha quedado muy viva en mi memoria una actuación en TV, transmitida por toda Europa, con motivo del solsticio de verano de 1985 (21.6.1985), donde cantaba el “Wienerlied” “Draussen in Sievering bluht schon der Flieder”, de la opereta de Johan Strauss II “Die Tanzerin Fanny Elssler”, con una suavidad y convicción realmente conmovedoras

    Otra gran voz que ha enmudecido para siempre pero, como dice Isolda, podremos recordarla tantas veces como queramos a través de sus registros audiovisuales.

    M'agrada

  5. Golaud

    Me causó mucha tristeza cuando me enteré de la noticia, es una cantante por la que siento un cariño especial. La descubrí con su primera grabación comercial, Salome, y desde luego di en el clavo, es una de sus mejores interpretaciones.

    Ángel Fernando-Mayo escribió que Nilsson fue la última Brünnhilde de raza. Yo considero a Behrens la última Brünnhilde merecedora de ir al Walhalla para descansar eternamente.

    Un abrazo.

    M'agrada

    • Hola Golaud. No sabes lo que me alegra tu vuelta a In Fernem Land, aunque sea con motivo de un post tan triste como la desaparición de la adorable Hildegard Behrens.
      Si la Callas era la Divina, la Sutherland la Stupenda y la Caballé la Superba, a Behrens yo la bautizaría como la Entrañable. Ese cariño especial no eres el único que lo siente, creo que muchísimos seguidores de la ópera estarían de acuerdo en eso.
      A Ángel Fernández Mayo se le paró el reloj, es una autoridad, pero hay que leer las declaraciones que hizo, cuando Steme debutó en Bayreuth, para darse cuenta que también el se equivocaba.
      Si hablamos simplemente de voz, quizás tenía razón, pero Brünnhilde es algo más que voz y en eso, la Behrens era soberbia. Cuando se visiona la Tetralogía del MET se entiende perfectamente el motivo por el cual una soprano lírica, llegó a triunfar como Brünnhilde o Elektra, “engañando” a casi todo el mundo con su arte.
      Yo la adoraba.

      M'agrada

  6. Rex

    Hola, Ximo:

    Jo la vaig veure en directe en dues ocasions. La primera a València fent d’Isolda en el Capvespre amb Salminem de Hagen (els dos estiguéren fenomenals). Una excel.lent cantant i actriu.

    Més tard la vaig tonarnar a veure a Peralada (1997) fent de Senta, també amb Salminem (Daland) i Estes (Holandés).

    En el cas de València, es tractava de versió concert. Jo estava assegut en la tercera fila de platea. La tenia davant de mi i em va emocionar. ERA Isolda personificada. Va ser una de les millors funcions de tota ma vida.

    Wotan la tinga en el Walhalla.

    Una abraçada des de València.

    Rex.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: