IN FERNEM LAND

PESARO 2009: GREGORY KUNDE


Recital Gregory Kunde Auditorium Pedrotti 17 d'agost de 2009

Recital Gregory Kunde Auditorium Pedrotti 17 d'agost de 2009

En l’edició del ROF del 2009 s’han programat 4 recitals.

El dia 13 Mariola Cantarero va inaugurar el cicle, amb un recital operístic d’extrema dificultat i exigència inusitada. Els que varen tenir la sort d’assistir-hi ens varen parlar d’un èxit sense pal·liatius. Llàstima no haver coincidit en les dates.

L’endemà el tenor granadí José Manuel Zapata, va oferir el segon concert. No sé com va anar, tot i que el tenor que també participava en les funcions de La Scala di seta, durant els primers dies del festival es va veure afectat d’un gran refredat, del que per fortuna se’n va sortir prou bé en la darrera funció que li varem poder veure i que ja comentaré.

El dia 17 va ser el torn del recital del estimat, pel públic del festival,  tenor nord-americà Gregory Kunde, que avui és el protagonista del post i finalment, el dia 19 cloïa la tanda, la soprano Olga Peretyatko, del que varem desestimar l’assistència.

Gregory Kunde, malgrat el que sempre ens ha volgut fer creure ell i la direcció artística del ROF, encarregant-li els rols de baritenor, rara avis entre la corda tenoril i del que en l’actualitat en tornem a estar orfes, és un tenor líric amb agilitats, que a base d’una tècnica particular i discutible, molta voluntat i una valentia fora de dubte, tot això acompanyat amb la sapiència que donen els anys de carrera, li ha permès assolir rols que no li corresponen. Ja en parlarem més detingudament en la crònica de la fabulosa representació de la Zelmira, però ja en ocasió del Otello del 2007, varem poder constatar els grans esforços vocals i tècnics que ha d’afrontar per poder assolir més que dignament, els compromisos suïcides que accepta.

Gregory Kunde

Gregory Kunde

És un tenor assidu al ROF des de l’any 1992, on ha interpretat 2 cops l’Idreno de la Semiramide (1992 i 2003), el Rinaldo de l’Armida (1993), l’Arnold del Guillaume Tell (1995), el Riccardo de Riccardo e Zoraida (1996), l’Argirio del Tancredi (2004), l’Otello (2007) i el Pirro de l’Ermione (2008).A part d’aquesta llista impressionant ha fet amb el d’enguany, tres concerts (1993 i 2007) i ha cantat la part de tenor del Stabat Mater (2003).

Aviat està dit, però el que ha cantat aquest tenor a Pesaro, està al abast de molt pocs tenors i s’ha de dir que pràcticament sempre s’en ha sortit més que dignament.

Potser per això, es va voler presentar amb un concert de lied molt concentrat i auster, que va cloure de manera oficial, amb l’ària i només l’ària, d’Arnold del Guillaume Tell de Rossini, en una elecció formalment molt discutible, però que pretenia, si més no, acontentar al seu públic fidel i a la legió de rossinians, que lògicament abarroten durant els dies del ROF, la ciutat marchegiana.

Recital de Gregory Kunde a l'Auditori Pedrotti de Pesaro el 17 d'agost de 2009

Recital de Gregory Kunde a l'Auditori Pedrotti de Pesaro el 17 d'agost de 2009

L’Auditori Pedrotti del Consevartori Rossini, oferia un ple absolut, d’un públic que com ja he dit adoren al tenor, suposo que sobretot perquè és l’únic, avui en dia, que s’atreveix amb uns rols que fins ara, i ho haig de dir, eren defensats amb més solvència vocal, tècnica i artística per tenors com el fenomen Chris Merritt i el més acurat però menys espectacular, Bruce Ford.

Acompanyat al piano de manera correcta, i prou, per Beryl Garver, Gregory Kunde va començar el recital cantant la cantata “Dopo tarde e tante pene” de Francesco Conti. Diria, si no conegués el que va succeir després, que la veu no acabava de centrar-se, pensant que tot plegat seria fruit d’una manca d’escalfament vocal.

Fent un salt estilístic prou important, va continuar amb 6 cançons de Ottorino Respighi:

Deità Silvane
I Fauni
Musica in Horto
Egle
Acqua
Crepuscolo

El tenor, de manera una mica ingènua, però molt eficaç, va demanar que el públic no interrompés les peces amb aplaudiments, tot i que si els hi agradava molt, no ho prohibiria pas. Els assistents es varen mostrar més disciplinats que no pas el cantant, que va enfocar les peces de Respighi, com si fossin àries d’òpera verista. La veu no acabava de centrar-se i ja s’evidenciava que la capacitat de Kunde per adaptar-se a una sonoritat i emissió molt allunyada de la que que ens té acostumats en l’òpera, era una tasca pràcticament impossible.

Kunde canta molt obert, potser forçat a assolir aquests rols no aptes, artificialment per la seva vocalitat. Té tres veus clarament diferenciades i una emissió més aviat afona. Ell es troba molt còmode en el registre agut, no tant en el centre, on la veu tendeix a desaparèixer en projecció i gens en la zona greu, on ha aprés a parlar entonant, en una solució prou enginyosa, però que deixa al descobert la seves limitacions, de manera sagnant.

Aquests problemes, en l’òpera, queden amagats en un context teatral i dramàtic, però en una sala de concerts i en un programa de lied no acaben d’encaixar.

Varen seguir 5 cançons franceses de diferents autors. Reynaldo Hahn i la fascinant A Chloris, Emile Paladilhe i l’evocadora Psyché, Gabriel Fauré amb la delicada Nell, Ernest Chausson amb la perla Hébé i finalment Henri Duparc i la trista Phidylé.

Jo crec que Kunde té la sensibilitat estilística per cantar aquest repertori, però la veu o la manera d’emetre-la, ara ja no l’acompanya. Qui conegui la gravació de la Lakmé de Leo Delibes amb la Dessay, haurà de reconèixer que sap cantar molt bé el repertori francès. És exquisit i sensible, sabent recollir el so, amb les “nuances” tan apropiades per aquest repertori. Però els particulars i poc ortodoxes mètodes vocals emprats en els darrers anys, li han passat factura. Malgrat això, va ser el bloc que més em va agradar, tot i reconèixer que s’ha fet malbé i que la veu de tenor, amb aires i pretensions d’heroic, a aquest repertori no li escauen gens ni mica.

Varen seguir 5 cançons d’un autor americà prou interessant i desconegut, fins aleshores per mi, Roger Quilter:

Seven Elizabethian Lyrics
My Life’s Delight
Damask Roses
By a Fountainside
Fair House of Joy

Tot creient que el repertori del seu país seria més adient, vaig adonar-me’n que Kunde anava passant d’un bloc a un altre, sense saber com sortint-se d’un concert que malgrat tenir l’auditori molt predisposat, ni el motivava ni ens motivava. Era talment un compromís que havia d’assolir, però rutinari, segurament perquè no es trobava del tot còmode.

És per això que ell i el públic es varen deixar anar en la poc apropiada ària, vist el caire del recital, del Guillaume Tell.

Potser, si tot el recital haguessin estat àries d’òpera, la cosa hagués estat diferent, però enllestir-ho amb un ària com aquella i sense la cabaletta, per acabar-ho d’arrodonir, em va semblar fora de lloc, tot i que el millor de la tarda, és clar. No sé si és la veu apropiada per l’Arnold, doncs la darrera opera de Rossini, ja no va ser escrita per un baritenor. Adolphe Nourrit, el celebre tenor francès, va ser considerat el primer tenor dramàtic, malgrat que fos l’intèrpret que va estrenar rols tan aparentment dispars en l’actualitat com, l’Eleazar de La Juive, Robert le Diable, el Raoul de Les Huguenots, Le Comte Ory o aquest quasi impossible Arnold, que va ser l’encarregat i privilegiat d’estrenar-lo, tot i sabent que en vida de Rossini, els sobreaguts de tenor, no es feien mai de pit.

Kunde és un tenor romàntic, que coneix bé el repertori belcantista i obviant la temible cabaletta, va fer un bon “Asile héréditaire”, sense més.

Per la reacció del públic, semblava que haguéssim escoltat un concert d’excepció i no va ser així, però era evident, que en volia més d’allò, més focs d’artifici. El tenor va respondre de manera inesperada amb una única i poc apropiada propina de George Gershwin.

Mai he sentit cantar tan malament “Love is here to stay”. Va voler fer jazz, amb les corresponents variacions i improvisacions, però ell tossut, no deixava aquella veu emfàticament operística ni que el matessin, i és clar, els resultats varen ser més aviat penosos. Ni la gràcia, ni l’estil, ni res de res.

No hi va haver res més, demostrant així, que ell tenia més ganes que s’acabés el concert, que alguns dels que varen assistir-hi.

Per la nit, i fora del programa inicialment previst, varem caure en la temptació d’anar a veure la reposició de Le Comte Ory, en la producció del any 2003 de Lluís Pasqual, però malauradament sense el cast que la va estrenar. Això us ho explicaré demà, d’acord?

5 comments

  1. Concep

    ¡Òndia Joaquim, ben tornat!
    Veig que has aprofitat el temps de vacances, sense deixar la música.
    Durant les vacances jo m’estimo més aturar-me de tot allò que faig durant l’any. Així quan retorno a la vida quotidiana, ho agafo amb més ganes.
    He badat totalment i veig que ja portes tres dies actiu. Jo creia que fins el setembre no emprendries de nou l’activitat.
    Ja et trobàvem a faltar.
    Durant aquest dies que no has tret res de nou, he aprofitat per fer un repàs de coses antigues i m’ho he passat la mar de bé, amb algunes discussions i comentaris, que encara que en alguns casos hagin perdut vigència, són molt il•lustratius i sobretot he escoltat moltes de les coses que he baixat del bloc i no paro d’escoltar aquest darrer concert de la DiDonato que ens vares deixar.
    Realment són àries precioses que en molts casos no coneixia. Ara tinc pendent els de la malaguanyada Hildegard Behrens. Mai la vaig veure en directe, però tinc un Holandès en vídeo, que em varen regalar, m’agrada molt i un Idomeneo amb el Pavarotti que fa posar la pell de gallina.

    M'agrada

  2. Francisco

    Puede que Kunde no le guste a Usted, pero su prolongada carrera internacional, con los mejores directores y en los mejores teatros lo avalan suficientemente.
    No asistí al recital que Usted menciona pero le aseguro que en la primera Zelmira fué el gran triunfador de la noche, más, incluso que Juan Diego Flórez.
    Ansío leer lo que Usted nos dirá de la representación a la que asistió.

    M'agrada

    • Bienvenido Sr. Francisco.
      Efectivamente, Gregory Kunde en este concierto no me gustó demasiado. Ya que Usted no pudo asistir, será difícil establecer un cambio de opiniones al respecto.
      En cuanto a la Zelmira, tendrá que esperar unos días. Aunque hayamos visto funciones distintas, hubo cosas que se repitieron en modo idéntico, ya que dispongo de la grabación de la RAI del primer día y así lo he podido constatar. Le anticipo que Gregory Kunde estuvo mejor en la función del día 18 (la última) que en la que usted asistió.
      Lo que si puedo decirle, es que en muchas ocasiones el Sr. Kunde me ha gustado mucho (en directo y en disco), con lo cual creo que queda suficientemente claro en el post, que lo que no me gustó demasiado en el recital.
      Espero seguir debatiendo el tema en ocasión de la Zelmira.

      M'agrada

  3. JaumeM

    Jo volia però no vaig poder anar-hi. Amb les cròniques teves es una mica com si hi hagués anat.
    He vist alguna retransmissió radiofònica del festival a Internet, ¿tindràs alguna gravació del festival?
    Moltes gracies i me n’alegro de que hagis tingut un bones vacances

    M'agrada

  4. colbran

    Gregory Kunde es un tenor que ha basado su carrera principalmente en las óperas de Rossini, pero nunca ha sido, ni podrá serlo, el baritenor que exigen muchas de ellas, pues carece de registro grave. Es un buen cantante que da todo lo que tiene con una gran valentía, pero que nunca llega a dar lo que le exigen ciertas partituras rossinianas, especialmente aquellas que Rossini compuso para Nozzari, el gran baritenor (hoy sería clasificado como barítono) de la compañía que Barbaja tenía en el San Carlo de Nápoles.

    Yo soy mucho más contundente que Joaqum: el recital fue un desastre, un aburrimiento y casi diría que una tomadura de pelo al público. Parecía como si le hubiera quedado una hora libre y no sabía qué hacer con ella. Cantó precipitadamente, sin implicación y con un registro central áfono, más propio de un vocalista que de un tenor de ópera.

    Como colofón nos ofreció el aria de Arnold, sin la cabaletta, que no encajaba con el resto de las canciones escogidas y donde estuvo aceptable, sin más. Y acabó con una interpretación desgraciada de la canción de Gershwin “Love is here to stay” (el penúltimo tema compuesto por el compositor norteamericano) que nos hizo añorar a Gene Kelly.

    La mayoría de los asistentes conocidos a este recital estuvimos de acuerdo en que este recital lo hubiéramos podido evitar, pues había sido totalmente prescindible, por la baja calidad del mismo y la falta de interés de Gregory Kunde. A mí me dió la impresión de que el tenor pensaba que el público lo aceptaría, cantara lo que cantara y sin esforzarse, dada su veteranía en el ROF.

    Su intervención en “Zelmira” fue algo totalmente distinto, pese a las citadas limitaciones del registro grave.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: