IN FERNEM LAND

EL BARITENORE ROSSINIÀ, una vocalitat quasi impossible


Gilbert Duprez com a Otello.

Gilbert Duprez com a Otello.

Avui us vull parlar del baritenore rossinià, una vocalitat quasi impossible, malgrat que en els darrers anys hem pogut escoltar alguns tenors realment excepcionals, que han retornat als rols escrits per aquesta vocalitat, tot l’esplendor.

El baritenor ja existia abans de que Rossini el fes brillar de manera extraordinària. Monteverdi amb el seu Orfeo, va utilitzar una veu central, que fos capaç de cantar rols pròpiament de tenor o de baix, com era el cas del cantant que ho va estrenar, Francesco Rasi , per això avui en dia podem veure el primer rol que ha arribat fins els nostres dies, interpretat per tenors o barítons indistintament, sense necessitat de fer transposicions en la partitura. Això si, el tenor haurà de tenir un bon centre i baixar amb la presència suficient a la zona greu, i el baix (en aquell moment el baríton com a corda no existia), havia de tenir una bona extensió per tal d’assumir les notes més altes i resoldre la zona de pas, sempre conflictiva.

Ja en l’época de Rossini, les cordes masculines continuaven distribuint-se en dos grans blocs, tenors i baixos.

Tots els rols rossinians que més tard s’han atribuït a barítons, com el famós Figaro de Il Barbiere o el Guillaume Tell, eren cantats per baixos.

De la mateixa manera que els tenors rossinians s’agrupen en dos grans categories, tot i que encara podríem fer més subdivisions, el contraltino (Rodrigo al Otello, Don Ramiro a la Cenerentola o el Giannetto a La Gazza ladra)  i el baritenore (Otello, Pirro al Ermione o el Antenore de la Zelmira), els baixos s’agrupen en basso buffo (Figaro a Il barbiere di Siviglia, Dandini a La Cenerentola) i basso cantante (Assur a la Semiramide o Maometto).

Els contraltinos corresponen als tenors joves, enamorats impetuosos, amb gran agilitat vocal i molta facilitat per les coloratures en la zona alta de la veu. Un dels màxims exponents de l’època va ser Giovanni David i avui en dia tenim a Juan Diego Flórez. Pel que fa als baritenore, eren els encarregats d’assumir els rols principals i nobles, amb la personalitat més severa i complexa, que acompanyava la tessitura més greu, tot i que mai podien defugir la coloratura, un dels trets característics del cant rossinià a totes les cordes vocals. El baritenore més famós de l’època va ser Andrea Nozzari, però no l’únic, també  Manuel García, el pare de la Malibran, alternava els rols de contraltino i baritenore, com més tard ho faria Gilbert Duprez.

Avui en dia o més ben dit fins fa uns anys, varem tenir la sort de tenir un veritable i contundent baritenor, el nord americà Chris Merritt, que va esclatar per absoluta sorpresa de tothom, als inicis dels anys 80, amb el ressorgiment espectacular de les veus rossinianes al entorn de la recuperació duta a terme per la fabulosa tasca del Rossini Opera Festival de Pesaro.

Quan el cant rossinià va decaure a partir de la segona meitat del segle XIX, amb la progressiva evolució de l’escola operística, cap a la maduresa del belcanto donizettià i la nova escola imposada per les veus verdianes, les veus varen perdre lleugeresa i sobretot agilitat i el cant rossinià va anar adulterant-se per caprici dels mateixos divos, alhora que les seves òperes desapareixien dels teatres, per donar entrada a les noves escoles emergents.

Amb la recuperació portada a terme pel ROF, no tan sols ens va permetre conèixer òperes que feia molts anys que no veien la llum, doncs també ens va permetre descobrir com s’havien de cantar i amb qui tipus de veu.

Què aquesta renaixença anés acompanyada de fenòmens vocals com Chris Merritt o Rockwell Blake, com a capdavanters inqüestionables, ens va permetre descobrir aspectes del cant, que no creiem possibles abans.

El tenor rossinià s’associava sempre al tenore di grazia (o contraltino) i sense la majoria de les difícils i quasi impossibles coloratures que després s’han recuperat de les partitures originals, doncs a força dels anys i del maltractament esmentat abans, havien perdut la meitat de les notes, que els cantants anaven retallant a mida que la dificultat original els impedia cantar-les tal i com estaven pensades. Aquest fet va ser el motiu perquè l’ària del segon acte d’Almaviva a Il Barbiere di Siviglia, “cessa di più resistere”, fos literalment esborrada del mapa. És clar que el principal culpable ja va ser Manuel García que després de les dificultats passades en l’accidentada estrena, la va obviar.

En els primers intents de recuperació de les òperes rossinianes, principalment deguts al interès de les sopranos o mezzos que volien cantar els grans rols, les parts més maltractades varen ser els de les cordes masculines, tant els tenors com els baixos, no tenien l’escola més adient per fer-hi front. Ni en la famosa Armida del Maggio Musicale Fiorentino amb una irresistible Maria Callas al capdavant, cap dels cinc tenors co protagonistes, varen estar a l’alçada del cant rossinià, ni tampoc la recuperació de la Semiramide per part de Joan Sutherland i Marilyn Horne, no és va veure acompanyada per un Idreno i un Assur a l’alçada de les dames.

És per això que amb l’esclat del ROF i tots els tenors que varen anar sorgint com a bolets, varen poder descobrir una manera de cantar i unes fascinants partitures que havien quedat sepultades per els excessos del cant verdià i més tard per l’escola verista, que tan mal va fer a l’escola de cant belcantista.

En aquesta recuperació cal afegir-hi un fenomen que a l’època de l’estrena no varen sentir. Els aguts, en la corda de tenor, no es feien mai de pit, per tant els do, re, mi o fa’s que hem arribat a escoltar a plena veu, mai s’havien escoltat en l’època de Rossini i anteriors. Els tenors cantaven de pit fins el Sol3, quan havien d’afrontar el que ara coneixem com la famosa zona del passatge, emetien la veu en falset o cranial, de tal manera que accedir a notes com el Fa4, els hi era “molt fàcil”. Això tant val per les òperes rossinianes com per totes les coetànies. I Puritani amb els mítics Fa de “Ella è tremante” del tercer acte o el mateix Do4 del Pollione a la Norma, a “Ecco al altar di venere”, per no parlar de Il Pirata, que mal associem a tenors spinto d’escola més aviat discutible, com és el cas de Franco Corelli o Mario Del Monaco, amb unes veus portentoses, però un estil allunyat anys llum del belcanto, ens ha fet desvirtuar la veritable vocalitat d’aquests rols i l’escola adient.

Gilbert Duprez va ser el primer en intentar escalar les notes amb l’emissió de pit, obtenint ràpidament l’aprovació del públic. Com era normal, aviat varen sorgir competidors i Adolphe Nourrit, un altre dels tenors més celebrats de l’època, el va imitar cantant el Guillaume Tell a plena veu. Quan Rossini ho va escoltar per primera vegada va sortir del teatre esparverat, però la primera pedra ja estava llençada i l’efecte va ser imparable. Avui en dia no acceptem que un cantant quan arriba a la zona del passatge canti en falset, tant és així, que en les òperes de Rossini i també pels rols de baritenor, les notes més agudes les hem escoltat de pit. Si a més a més, afegim que el diapasó de les orquestres ha pujat considerablement, respecte a la tonalitat original, podem afirmar que el que escoltem avui és molt més prodigiós, que el que varen escoltar en l’època de l’estrena i podria ser que fins i tot més ben cantat, és clar que això romandrà sempre com un misteri impossible d’esbrinar i amb aquesta tendència d’elogiar els cantants del passat per sobre dels presents, encara més, però el que és un fet és que el que escoltem quan Juan Diego Florez canta les àries del famós Rubini, té molt més merit del que tenia quan el famós tenor italià feia embogir els auditoris, Flórez ho canta a plena veu i amb un diapasó més alt.

Per tal de tornar als baritenore, que era el motiu inicial d’aquest post, he pensat fer-vos escoltar el mateix fragment d’una mateixa òpera, per quatre tenors diferents. El primer quan encara havia d’aparèixer la Rossini renaissance, el segon amb l’esclat, el tercer amb la consolidació i el quart amb la decadència del panorama actual.

El fragment escollit no és altre que l’ària d’entrada d’Antenore, un dels dos tenors protagonistes de la Zelmira, l’òpera que m’ha trasbalsat aquest estiu, “Che vidi amic”.

Gastone Limarilli

Gastone Limarilli

En primer lloc escoltarem a Gastone Limarilli, un tenor líric que va cantar aquest rol l’any 1965 al Teatro San Carlo de Nàpols al costat Virginia Zeani, que va assumir el rol titular de Zelmira. El primer que cal dir és que Limarilli es limita a cantar la cavatina “Che vidi! amici!”, obviant la cabaletta “Sorte secondami” amb els seus difícils salts d’octava i coloratures, com podreu comprovar més endavant. Limarilli, a part de fer-nos patir, fa el que pot, no posseeix l’estil adequat, ni l’agilitat, ni l’extensió vocal, sobretot en la zona central i greu, on literalment desapareix quan ha de cantar la frase “Fra l’ombre degli abissi” on els greus li queden tan al abisme que no els sentim. El final del ària és arreglat per l’ocasió. Al seu costat escoltarem al baix Paolo Washington cantant el rol de Leucippo, tots ells dirigits per Carlo Fraci.

Chris Merritt

Chris Merritt

El segon exemple és l’esclat pràcticament sobrenatural d’una veu impossible, la del tenor (baritenor) nord americà Chris Merritt. La veu de Merritt assumia quasi amb una homogeneïtat sorprenent, tot un ample registre, amb unes notes agudes increïbles i uns greus decididament de baríton. El problema acostumava a ser l’afinació dubtosa, sobretot quan feia els salts d’octava o les coloratures més vertiginoses, però és indiscutible que va suposar un fenomen, malauradament efímer, doncs de la manera com cantava i amb l’assiduïtat que ho feia (tots els teatres se’l disputaven), més una ambició per assumir rols impropis, varen malmetre definitivament la veu i en conseqüència la carrera, que hores d’ara fa més aviat pena.

La gravació que escoltarem prové del Teatro dell’Opera di Roma l’any 1989 i l’estat vocal de Merritt és espectacular, potser millor que en la gravació comercial. Tot i que el so no és com el de la gravació d’estudi, crec que és molt important observar, com sense cap mena de trampa, Merritt salva la gran quantitat de paranys que te la partitura. A ell els “abissi” se li escolten perfectament i és clar, canta la dificilíssima cabaletta, amb totes les notes i alguna que altre variació que ell es treu de la màniga. Realment espectacular. L’acompanya el Leucippo de Roberto Servile i dirigeix l’orquestra Evelino Pidó.

Bruce Ford

Bruce Ford

La tercera gravació correspon al tenor també nord americà Bruce Ford. Amb una veu més homogènia, tot i que no tan gran, ni amb tanta projecció. Ford segons crec jo, va perfeccionar el cant de Merritt. Potser sense l’espectacularitat, però amb més rigor, tècnica i afinació.

Escolteu-lo en la interpretació que va fer al Festival d’Edimburg de l’any 2003, potser ja no eren els millors anys, però escoltar-lo sempre és un goig per l’homogeneïtat, la musicalitat i la bellesa d’emissió. Avui s’enyora molt.

Gregory Kunde (Antenore a Pesaro 2009)

Gregory Kunde (Antenore a Pesaro 2009)

Finalment escoltarem com està el panorama actual, ple de contraltinos excel·lents, però sense un veritable hereu de Merritt i Ford. Ja he comentat que Pesaro ha optat per donar els rols de baritenor a un altre nord americà, Gregory Kunde, que a força d’una tècnica particular i unes certes operacions de maquillatge vocal, acompanyat d’una bona dosi de musicalitat, sentit belcantista i molta testosterona, se’n surt. La comparació jo trobo que és sagnant. D’acord l’estil hi és, res a veure amb Limarilli, però no té el registre propi del baritenor i sempre que pot obvia la zona greu, molt més problemàtica per a ell, ascendint a terrenys on pot brillar millor.

Ell que va començar com a contraltino, ha anat evolucionant cap a rols més pesants, però no per això la veu ha anat eixamplant-se i el registre s’ha mantingut més o menys al mateix lloc.

Espero que el post d’avui us hagi agradat i si més no, us hagi pogut demostrar la vocalitat del baritenor, que tant se’n parla i que malauradament escassejant tant o és que potser un tenor amb una mica de greu ja fa de baríton?. Escoltaht els barítons de l’actualitat, potser deu ser això.

10 comments

  1. colbran

    Efectivamente Nozzari fue el baritenor más importante de la época de Rossini en el San Carlo de Nápoles, pero el sevillano Manuel García (tambien mencionado por Joaquim) era un caso aparte, pues, además de compositor de unas 50 óperas (algunas de gran éxito y actualmente repuestas en la Maestranza), fue el tenor más importante de su tiempo, con unas posibilidades vocales increíbles que le permitían cantar de baritenor y asumir incluso roles de bajo de Mozart (actualmente barítono, como el Guglielmo de “Cosí fan tutte” o el rol titular de “Don Giovanni”).

    Su memoria era prodigiosa y cuando a la compañía formada por él, su esposa , su amante y sus hijos recaló en Méjico y les robaron las partituras, reescribió de memoria las de “Don Giovanni”, “Otello” (de Rossini) e “Il barbiere di Siviglia”, con lo cual pudo cumplir con los contratos firmados.

    Magnífico post que me llena de orgullo por estar tan bien pormenorizado y dedicado a un compositor y a una tipología de voz que forman parte del bagaje musical de toda mi vida.

    M'agrada

  2. Entre tu i Mr. Colbran acabareu amb les meves neurones. Necessito dues jornades per llegir i processar aquesta masterclass.
    Jo també em guardaré aquest post.
    Amb molt d’afecte.

    M'agrada

  3. Joanpau

    Una entrada molt didàctica.
    Escoltar a Chris Merritt i quedar bocabadat és tot una.
    No serà que baritenors ni ha hagut sempre, però no han treballat bé amb els mestres, que no han sabut encaminar bé les seves possibilitats?
    Jo penso que les veus sempre hi son, però els mestres no saben situar-les en el repertori adequat, o potser son els cantants els que no volen dedicar-se a un repertori tan exigent. Però no em direu que és ben estrany que fins que no varen sortir Merritt i tota la colla de després, no ni hagués ni un.
    Limarilli segur que no ho era, però tampoc cap mestre dels anys 50, que es quan aquest tenor va estudiar, s’havia de l’existència de la Zelmira i en el cas de saber-ho, ho cantaven com si fos Donizzeti o Verdi.
    Un tenor potser s’estima més cantar La Bohème o el Duc de Mantua, que no una obra d’especialistes i d’un compromís extrem.
    M’ho has fet passar d’allò més bé.

    M'agrada

  4. Rosa

    Joaquim, buceando por el blog, que no hace mucho descubrí, me he tropezado con esta entrada y solamente quería felicitarte por el trabajo tan completo y documentado.
    Un joya

    M'agrada

    • Benvingut Enrico a In Fernem Land.
      T’agreixo les teves paraules, sobretot escrites en català encara m’enorgulleixen més.
      Aquest apunt també m’agrada molt en a mi. En el seu moment no va motivar massa interès, però de mica en mica va prenent un lloc entre els més visitats.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: