IN FERNEM LAND

EL SACRIFICIUM DE CECILIA BARTOLI


Sacrificium Cecilia Bartoli

La pitjor coberta que hom hagi imaginat mai (difícil de superar-ho per la Nightingale, la discogràfica d’una famosa soprano, especialitzada entre altres coses, per tenir les cobertes més kitsch, per no dir lletges de la història del disc), amaga un altre sorprenent regal de la gran Cecilia Bartoli, aquest cop dedicat al repertori dels castrats, amb obres de Nicola Porpora, Antonio Caldara, Francesco Araia, Carl Heinrich Graun, Leonardo Leo, Leonardo Vinci, Riccardo Broschi, Georg Frideric Händel i Geminiano Giacomelli.

Tan sols per aquesta llista, ja crida l’atenció aquest nou treball de recerca del més inquiet estel operístic dels últims anys i que ha revolucionat una mica l’encartonat mercat discogràfic, acostumat als mateixos autors i obres, en infinites versions que no acostumen a portar res de nou a un repertori interpretat fins l’extenuació.

La Bartoli en canvi, ho sacseja tot, repertoris i interpretacions, amb una constant i imparable necessitat de descobrir autors i sobretot possibilitats vocals, utilitzant aquesta prodigiosa tècnica que l’obliga, potser en excés, a ornamentar-ho tot fins a l’extenuació, al llindar del bon gust, però que sap adobar-ho amb una sensibilitat i musicalitat extrema, tot i que a vegades el sons ja sabem que li surten una mica entubats o en d’altres, les vocals, especialment les complicades “i” i “e”, ens martiritzin les orelles, per no parlar de la seva ja mítica metralleta, que quan es dispara pot posar-nos al límit de la nostra resistència nerviosa, però que sense cap mena de dubte, predisposa per davant de la resta dels seus  col·leges, a descobrir-nos nous i temptadors camins a explorar i creant tendència. La Bartoli és la “cool hunter” de l’òpera.

No cal dir que quan la Bartoli canta els fabulosos adagis barrocs, la màgia esdevé real  i per un moment som privilegiats, doncs tenim a tocar amb la punta dels dits, el paradís. Escoltar el “Parto, ti lascio, o cara” de Nicola Porpora, el “Misero pagoletto” de Carl Heinrich Graun o el “Quel buon pastor son io” d’Antonio Caldara, són experiències reconfortants en extrem, bàlsams per l’esperit i les sensibilitats més maltractades.

Pel que fa a les àries de bravura, totes d’extrema dificultat, com la diabòlica “Cadrò, ma qual si mira” de Francesco Araia, ella diu que és el repertori més difícil que ha interpretat fins ara.

Més enllà del màrqueting que porta al darrere aquesta frase, no m’estranya gens, doncs és inevitable que al escoltar aquest seguit imparable de notes vertiginoses, d’escales cromàtiques, de salts i cabrioles vocals, no ens quedi altre remei que creure’ns que els castrati ho cantaven així, doncs fins ara, ningú ho havia cantat com ella i es fa difícil pensar qui ho podrà cantar després.

A la Bartoli l’acompanya de manera excepcional el prestigiós Giardino Armonico sota la direcció de Giovanni Antonini, que ofereix amb unes dinàmiques de vertígen, l’acompanyen perfecte a tot el desplegament vocal, tècnic i expressiu de la cantant romana.

L’àlbum, tret de la col·lecció de fotografies inexplicables, conté un luxós llibret, farcit d’informació sobre els castrats, la tècnica de cant i un diccionari de termes especialitzats, més un disc de complement amb tres propines, una d’elles, l’única concessió al gran repertori, amb “l’Ombra mai fu” del Xerxes de Händel, cantada prodigiosament i un recés de pau després de la demostració de pirotècnia oferta a “Son qual nave” del germà de Farinelli, Riccardo Broschi i l’altre el bellíssim lament “Sposa, non mi conosci”de Giacomelli, que vaig conèixer fa molts anys, cantat de manera deliciosament belcantista, per la gran Caballé i moltes vegades atribuït erròniament a Vivaldi.

És un disc imprescindible, tot i que pot fer augmentar l’assistència de melòmans a les urgències dels hospitals, per atacs sobtats o bé de crisis nervioses o de dependència a l’art incommensurable d’aquesta malabarista del encanteri vocal.

No puc resistir-me, ni que tan sols sigui a deixar-vos un petit fragment de l’ària de Francesco Araia, “Cadrò, ma qual si mira”. És el fragment inicial del ària, tot i que després segueix amb altres increïbles variacions, crec que amb aquest tast, ni ha prou. És com pujar al Dragon Khan, oi?.

16 comments

  1. JaumeM

    Be, doncs a esperar el dimarts, si tinc temps per anar a comprar el CD.
    Amb un anàlisi com el que has fet te entra tal neguit per escoltar-lo i tenir lo que hauré de prendre tranquil·litzants.
    ¡Hauries de haver esperat a demà a fer el post, home!
    MAÑANA ES FIESTA NACIONAL i tot estarà tancat…………..

    M'agrada

  2. maria teresa

    Agraeixo molt aquest treball de la “eccessiva” Bartoli!!! A mi m’agrada molt, es una saccejada anímica cada cop que la sento!. Deixant de banda la coberta, que es horripilant, es cert el que dius: es un disc imprescindible!.

    M'agrada

  3. És una meravella de disc, com ja sospitavem quan només coneixiem el repetori que havia seleccionat. Igual que va fer en el seu facinant The Vivaldi Album, també amb Il Giardino Armonico, alterna àries de bravura magnificamente cantades, amb l’agilitat i el fiato inacabable que la caracteritzen i, molt important, amb notables ornamentacions en el da capo, cosa que no tots els cantants fan correctament (i cal fer-ho, no és una opció) amb àries lentes on, deixant de banda les agilitats, ens fa gaudir amb un cant spianato que hauria de fer veure aquells que diuen que la Bartoli només és agilitats i marketing que no tenen raó. Encara que dubte molt que els que diuen això tinguen intencions d’escoltar aquesta meravella de disc abans de criticar-lo.

    La portada certament és horrible, però com diuen els anglesos: “you can’t judge a book by its cover”.

    M'agrada

  4. Isolda

    Només d’escoltar aquest fragment ja estic cansada, M’he quedat sense alè.
    Encara que a vegades m’és carragosa reconec les seves extraordinàries facultats.

    M'agrada

  5. Basta ver la nómina de compositores para intuir la calidad del álbum, pese a la portada. Una pena que lo divos recurran tanto a los ‘grandes éxitos’ y se aparquen obras completas de dichos autores. Sí, ya sé que son largas y caras, pero estas obras maestras bien merecen el esfuerzo: Siface, Demofoonte, Farnace…

    También me ha llamado la atención que en los extras sigue un guión parecido al de otro divo, Jaroussky, comenzando con la ‘nave’ de Broschi y terminando con esa auténtica maravilla ‘Sposa, non mi conosci’. Contratenor al que ella da la réplica y contraste con una interpretación más extrovertida, excesiva y diría, ya que estamos, ‘testosterónica’. Il Giardino pues tan urgentes como siempre que voy a escucharlos: con el pañal puesto.

    M'agrada

  6. dandini

    Les aparicions de nous enregistramentes de la Cecilia Bartoli s’han convertit en autèntics esdeveniments culturals. Les àries de bravura ens tornen a maravellar/atavalar .A mí personalment també m’agraden molt doncs deixen entreveure un especial entusiasme contagiós de la interpret.En els adagios com dius molt be ens fa tocar el cel doncs la bellesa es irresistible.

    M'agrada

  7. A mi em va encantar a la primera audició, després l’he anat degustant amb més tranquilitat i em confirma la primera impresió. Per a mi, la recerca i aprofundiment d’autors poc coneguts i el risc que comporta fer-los arribar al gran públic, ja és un punt que te la Ceci al seu favor abans de començar l’audició de qualsevol dels seus treballs.

    M'agrada

  8. Joaquim,
    Quant a la Bartoli, ja saps que de vegades m’agrada i d’altres no. Quan està tan “agitatta” m’arriba a marejar amb els seus bufets i estridències. Sí, ho he dit i escrit: bufets i estridències. Ara bé: El que ens has deixat escoltar només ho pot fer una virtuosa del cant i aquí és mostra com a tal. Tindré en compte aquest enregistrament.
    Sempre m’havia pensat que la bellíssima “Sposa non mi conosci” era de Vivaldi. És un ària preciosa. Gràcies per l’aclariment.
    Com sempre, una crònica fantàstica!

    M'agrada

  9. Òndia, quin esglai, tu!!! (fins i tot anava a dir “sustu”, eh?), quan he vist, a la coberta, la meva Ceci pàl·lida com una d’aquestes noies d’ara que se’n diuen “gòtiques”, oi?… Oh!, i amb un monyó en lloc de la mà!…

    I quin nou esglai (aquí sí que m’ha fo… un bon “sustu”) quan, tot just començar a sentir el fragment que ens has posat, m’ha semblat que deia, gairebé rabiosa: “Cabró!!!”, però no, no… No ho diu això… De totes maneres, tot m’ha passat quan l’he continuat sentint cantar… Quina meravella!!!

    M'agrada

  10. Lluís

    Podria ser la portada d’un disc de Michael Jackson.

    La Bartoli , estupenda, tot i que a vegades una mica “titona” i a vegades “histèrica” però això ja és marca de la casa.

    M'agrada

  11. colbran

    Cuando me compro un nuevo disco de Cecilia Bartoli tengo que escucharlo varias veces para poder juzgarlo con ecuanimidad. Esto no me sucedía con sus primeras grabaciones de hace ya más de 20 años y bastantes posteriores y yo lo achaco a que entonces era más espontánea y directa y ahora se ha convertido en una estudiosa e investigadora del canto antiguo y de los compositores que escribieron para este tipo de canto y por tanto se ha “intelectualizado” en este aspecto, perdiendo espontaneidad y ganando en reflexión y técnica.

    En esta grabación, muy inteligentemente, alterna Bartoli las arias lentas con las rápidas, haciendo una exhibición sobrehumana de precisión y fiato que te deja atónito, no evitando sonidos realmente feos si con ello alcanza el grado de expresión que persigue.

    Punto culminante de esta grabación es esta hermosísima y dificilísima aria de la “Berenice” de Araia “Cadró, ma qual si mira”, de la cual Joaquim nos presenta un fragmento. Para mí es la perla del disco, como lo fue hace años el “Agitata da due venti”, de la “Griselda” de Vivaldi.

    El aria de Giacomelli “Sposa, non mi conosci”, de “Merope”, se adelanta en un año al aria “Sposa son disprezzata” del “Bajazet” (1735) de Vivaldi y aunque cierta parte de la melodía la adaptó éste, difieren bastante ambas arias. Por otra parte en el primer caso corresponde a un personaje masculino (aunque lo cantara un castrato) y en el segundo a uno
    femenino, pero no deja de ser un “préstamo” de Giacomelli a Vivaldi.

    Yo creo que Cecilia Bartoli en ningún momento se propuso intentar los sonidos emitidos por los castrati (que, por otra parte, desconocemos), pero sí su vertiginosa agilidad y aquí es donde hay que sacarse el sombrero porque yo creo que nunca se han escuchado tantas notas por minuto y me atrevería a decir por segundo. Es increíble, sus seguidoras lo tienen difícil para poder emularla.

    Se trata, pues, de una grabación extraordinaria y que es muy de agradecer por lo insólita, pero yo añoro la Bartoli dedicada a Rossini, donde tiene para escoger entre 39 títulos y dado que alterna entre la cuerda de soprano y mezzo, aún le quedan nuevas incursiones
    en óperas que no ha frecuentado y que ella podría cantar como nadie, comenzando por “Semiramide” que ya debiera haber grabado completa y si lo hiciera con Ewa Podlès sería el delirio!

    M'agrada

  12. Oh, sí, Colbran!!! Si s’endega una campanya perquè es faci aquesta gravació que dius de “Semiramide”, jo m’hi apunto, i proposo l’Abradzakov (l’Ildar) per fer de jo.

    M'agrada

  13. colbran

    Antes me he olvidado mencionar al acompañamiento orquestal de “IL GIARDINO ARMONICO”, bajo la dirección de Giovanni Antonini, de una precisión suiza y de un sonido cristalino y espectacular.

    Pero, además, es de justicia señalar que para esta grabación nuestra Ceci ha optado por el “Centro Cultural Miguel Delibes”, de Valladolid. Ya es la segunda grabación de esta gran cantante en España (en este momento no tengo presente ninguna más). La anterior fue la del DVD dedicado a María Malibran que se realizó en el Palau de la Musica Catalana, de Barcelona.

    Y ahora me explico algo que no llegué a comprender cuando salió editado el citado DVD y es que por ninguna parte aparecía un milímetro del Palau, ni en fotos ni en el contenido del disco grabado. Quizás el “pillet Millet” quiso sacar tajada del posible reportaje gráfico que acompañaba la caja y del entorno de la sala del Palau durante la actuación y los de la Decca dijeron que “na-nay”. Es una suposición, no una afirmación, pero visto el provecho personal que este sujeto percibía de todo lo relativo al Palau, no me extrañaría nada de nada.

    Es posible realizar una grabación en la maravillosa sala del Palau y no verse nada en la grabación ni en el continente de la misma, ni siquiera la bellísima fachada?

    M'agrada

  14. rex

    Extraordinària la Bartoli, molt millor que en l’anterior CD on se n’eixia del seu repertori barroc habitual. A mi m’encanten les seues agilitats, les seues cabrioles vocals, la velocitat supersònica, com puja i com baixa… és formidable. A més és una excel.lent actriu que resulta molt convincents en les seues actuacions.

    Gràcies per la informació.

    Rex.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: