IN FERNEM LAND

OBC:TORNA EL MESTRE EIJI OUE


OBC 030001

Després del poc motivant Festival Mozart, que en els darrers anys inaugura la temporada de l’OBC, ahir divendres 9 d’octubre va tenir lloc el primer concert de la temporada regular, 2009-2010.

Per inaugurar-la, com ha de ser, l’orquestra ha estat dirigida pel seu director titular en vigència, el mestre japonès Eiji Oue, en la que serà l’última de les temporades com a titul·lar, abans que el mestre Pablo González se’n faci càrrec.

Per la inauguració també s’ha buscat una gran figura solista, que en qualsevol cas, no justifica que l’entrada més barata costi 36 €. Potser aquest fet i que ningú va preveure que la inauguració coincidia amb un cap de setmana de tres dies, ha fet que el Auditori no presentés l’entrada  habitual d’un divendres (que tampoc acostuma a estar mai ple).

Ja he comentat alguna altre vegada, que un programa amb 4 obres no m’agrada i si les obres són molt contrastades, encara menys.

La primera part s’ha obert amb una obra curta de Joaquín Nin-Culmell, “Diferencias“, escrita l’any 1962. És la típica obra contemporània assequible, però que un cop ha acabat penses, i?.

Ben orquestrada i amb una atractiva paleta de sonoritats, elegants i refinades, que van una mica més enllà de la banda sonora de pel·lícula de terror, que acostumen a ser la majoria d’obres de música simfònica de la segona meitat del segle XX. Més enllà de la provocació d’aquesta frase, és veritat que si la música contemporània continua sent la música talonera, mai acabarem d’acceptar-la del tot.

El mestre Oue ha tret detalls d’interès de l’OBC, però o no he estat prou atent o l’obra m’ha passat sense que m’hagi fet sentir res d’especial. Com sempre, semblava la quota que s’ha de pagar per ser artísticament correctes.

L’estructura clàssica de dedicar la segona peça de la primera part a un concert, s’ha acomplert amb un dels grans concerts per a violí, el de Max Bruch i per interpretar-lo s’ha contractat ni més ni menys que a la gran violinista americana, d’origen coreà, Sarah Chang.

És una gran solista que no descobriré, la seva valuosa carrera per les principals sales de concerts del món, els enregistraments i els directors que l’han acompanyat, són suficient aval.

El so de Chang no és molt gran, però és bellíssim, elegant, matisat i amb un legato prodigiós, que talment ha semblat que els tres moviments fossin un de sol, gràcies també, a la perfecta sintonia amb el mestre Oue, que l’ha acompanyat divinament, amb una orquestra molt atenta i amb un so, aquell so Oue, que agradi o no, es reconegui o no, és una evidència.

En el tercer moviment, l’allegro energico, Chang també ha demostrat que a part dels moments lírics, especialment inspirats en l’art de la violinista, sap obtenir un so enèrgic, amb molta grapa i un tremp decidit, que acompanya amb una gestualitat enèrgica i una mica teatral. Té un cert aire de diva, (també m’ho confirma que el programa de ma, hagi prescindit de la imatge setmanal que identifica cada concert, per l’agraciada i glamurosa fotografia de la violista), però tant li fa, el resultat és magnífic, de gran nivell.

Tot i aquestes grans virtuts, m’ha semblat que Sarah Chang no ha connectat amb el public, que l’ha aplaudit molt, però que no l’ha bravejat en acabar i ella, molt satisfeta, sembla que hagi pensat, si no hi han bravos, no hi haurà bis.

No està escrit enlloc que els solistes estiguin obligats a fer-los, però caldria que el públic també penses que si el volen, s’haurien d’esmerçar una mica més per obtenir-lo, doncs sembla que alguns l’esperin sense més. Al meu costat, seien un matrimoni que no han parat de xiuxiuejar tota l’estona i en acabar i sense aplaudir, es preguntaven, farà un bis? i en veure que no el concedia, han dit una mica decebuts, oh quina llàstima! i jo he estat a punt de dir-lis, si el volen, per què coi no participen?. M’he callat, era divendres i no tenia gaires ganes de polemitzar.

La segona part ha començar amb una obra recuperada de Isaac Albéniz, escrita l’any 1888. “Escenas simfónicas catalanas”, és una suite de inspirades melodies, molt reincident el preciós tema inicial, que ha estat recuperada després de 120 anys de silenci, gràcies a la col·laboració entre l’OBC i el Museu de la Música, en la commemoració del centanari de la mort del genial músic de Camprodon.

Les “Escenas simfònicas catalanas” podrien ser perfectament andaluses, doncs les melodies, per altre part típicament  albenizetianes, tenen un aire meridional i en el repetit tema inicial, fins i tot us diria que oriental, amb un cert aire pre puccinesc.

L’obra és bonica, però massa reiterativa i la orquestració pateix una manca de riquesa i originalitat, que acaba per fer-se massa previsible, per bé que sempre agradable.

Si després no haguéssim escoltat aquest monument de l’orquestració que és La mer de Debussy, no hagués estat  tan sagnant la comparació, però és que ajuntar ambdues obres, no li fa cap favor a aquestes agradables “Escenas”.

El mestre Oue, ha fet una bona versió del esbossos simfónics de Claude Debussy, però no genial. L’obra és difícil i complexa, amb una orquestració brillant que ens va conduint per un discurs intens de contrasts harmònics, melòdics i sonors, constants.

L’orquestra ha estat encertada sobretot en una secció de corda brillant, en especial els violins, no tant els cellos que en un moment exigent del jeux de vagues, han quedat una mica descoberts i desconjuntats, però en conjunt, tota la corda ha demostrat estar en plena forma.

La fusta i la percussió també m’han agradat. No tant els metalls, que durant tota la nit han fet petites pífies, no preocupants, però si òbviament millorables. En la banda positiva, cal dir que hem recuperat a la imprescindible Mireia Farrés, com a solista de trompeta, després de la seva baixa per maternitat. La felicito i celebro el seu retorn, doncs ha tornat la seguretat i la bellesa del so, amb una exquisida musicalitat.

Potser aquest repertori, com ja ha demostrat en altres ocasions, no és el més propici al nostre mestre, tot i així cal dir, que com sempre, l’OBC es transforma quan la dirigeix el mestre Oue i amb una mica més de rodatge, podem albirar en els concerts que li resten de titularitat, grans moments de veritable i intensa música.

Benvingut mestre!

7 comments

  1. Joan Lluís

    Aquest mati he anat al Auditori.
    El que m’ha agradat més ha estat el concert de Bruch i la Sarah Chang.
    El Debussy de Oue és per oblidar. Millor que es dediqui al repertori dels post romàntics, que li surt molt millor.
    L’obra d’Albéniz és ben poca cosa i penso que hagués estat millor si s’hagués programat per encapçalar la primera part.
    Començament fluix de l’OBC, després dels oblidables concerts del Festival Mozart, amb un Rapte del Serrall denigrant.

    M'agrada

    • Hola Joan Lluís, benvingut.
      Home, jo crec que els concerts d’aquest cap de setmana han estat millor que els del Festival Mozart, però també penso que el mestre Oue no es troba del tot còmode amb aquest repertori.
      L’orquestra amb Oue, té un so de qualitat, tot i que les versions puguin ser millorables.
      Estic segur Josep que en aquesta darrera temporada, assistirem a concerts memorables del mestre Oue i no hi ha cap dubte que l’acomiadament serà emocionant i alhora d’un nivell artístic excel·lent.

      M'agrada

  2. Josep

    Donem la benvinguda al mestre Oue i donem-li un bon tractament en la seva última temporada. Especialmemt emotiu ha de ser l’acomiadament que li donem en l’últim concert de la temporada, amb la Segona de Mahler. Un bon homenatge que humiliï els gestors culturals que se l’han carregat de manera tan injusta en contra de l’opinioó dels músics i el públic. L’escàndol Millet encara m’ha acabat de fer més fastigosos aquests personatges.

    M'agrada

  3. colbran

    Debe ser que hago patria pero a mí las “Escenas sinfónicas catalanas”, de Albéniz, me han gustado mucho. Tanto es así que ayer por la mañana grabé el concierto entero, principalmente con objeto de preservar la pieza de Albéniz, pues el concierto de Bruch me ha gustado sin apasionarme, aunque he de reconocer que Sarah Chang consigue un sonido en los graves que se acerca al de los cellos y esto me ha impresionado bastante.

    Vista al natural Sarah Chang llega a marear un poco con tanto desplazamiento hacia delante y hacia atrás y de derecha a izquierda, poniéndome un poco nervioso y descolocándome de la audición. El viernes no tuvo ni un bravo y no dió bises, pero esta mañana sí ha tenido bravos y tampoco ha regalado nada. Muy diva ella…

    La interpretación de “La mer” es superable, incluso por el propio Oue, pero la orquesta ha respondido bien a sus indicaciones y ha permitido constatar que Debussy era un extraordinario orquestador y Albéniz no; no se puede tener todo.

    La pieza de Nin es un poco prescindible, pero escuchada ayer por la radio me ha gustado más que el viernes.

    M'agrada

  4. Alberto Fassols

    Como siempre Oue istriónico, fraseando mal y sin un discurso claro. Por suerte se va esta temporada. Es verdad que Oue ha hecho algún concierto de calidad pero la tónica general es mediocre, lo cual va en consonancia con que las orquestas europeas no le invitan, por no hablar de las americanas que no quieren saber nada de él desde que forzaron su salida de Minessotta. Foster era mediocre, Martñínez Izquierdo no está hecho apra una orquesta con tantos problemas y Oue ha sido un desastre, pobre OBC.

    Saludos,

    M'agrada

  5. Juantxo

    Creo que la OBC está haciendo un esfuerzo por recuperar el repertorio catalán, sea mejor o peor . Pero es un esfuerzo interesante y no es aceptable que Oue no se implique, además si es un profesional (cosa que dudo) no hubiese hehco un concierto tan chapucero; ha destruido Debussy!!

    Juantxo

    M'agrada

  6. Hola Juantxo, aunque no te llamas Juantxo y tampoco te llamas Alberto Fassols, que es el nombre que has utilizado 3 minutos antes para enviar de manera chapucera tus opiniones respetables, pero innecesarias, si provienen de identidades falsas, aún siendo ambas de la misma persona.
    Persona, por otro lado, que ya escribió varios comentarios en este blog, bastante desafortunados y que incluso tuvieron que ser censurados.
    Si tuvieras las mínimas nociones de como funciona esto de los blogs, sabrías que los mensajes, aun teniendo un mail más falso que un duro sevillano, dejan huella, como los hombres y por lo tanto hay una cosa que se llama IP, y que es la dirección del servidor desde donde escribes tus rencorosos comentarios.
    A parte de la IP, que es un número, la información que me facilita wordpress, me indica que la IP proviene de Euskadi. Ay, ay ay, que voy ligando cabos.
    static.clientes.euskaltel.es con un número que no voy a mencionar para no descubrir de donde proceden dichos mensajes y no vulnerar, lo que ya pretendiste que vulnerara, con tu indigna actitud en este blog, me indica que con tres minutos de diferencia me han llegado dos mensajes con el mismo tono, obsesivamente cargándose al maestro Oue y en un post antiguo, la misma semana que el maestro vuelve al Auditori, para dirigir la 9ª de Bruckner.
    Lo tuyo es enfermizo.
    Cuídate y por favor, deja de intoxicar. Es patético que una vez te hayas alejado de Barcelona, continúes con tus trece. No te has ganado ni una décima parte de la estima que Oue dejará en Barcelona.
    Pobre Quincena!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: