IN FERNEM LAND

LES TROYENS (I): Malhereux roi


El Cavall de Troia Tiepolo

Avui vull començar una petita serie de posts dedicats a Les Troyens, a una setmana de la inauguració de la temporada de Les Arts, amb aquest títol cabdal de la historia de l’òpera.

Les Troyens és una òpera colossal, imponent, de dimensions gegantines i suposa un repte per a qualsevol teatre que decideixi programar-la.

No és tan sols un repte pel teatre, és també un repte pel públic, doncs la música de Berlioz requereix quelcom més que seure i gaudir de l’espectacle.

Com succeeix en totes les obres cabdals de la música, per abordar Les Troyens cal una predisposició i sobretot haver escoltat molta música, que ens permetrà valorar amb tota la intensitat, vàlua i detall, la importància d’un músic avançat en el seu temps i encara hores d’ara força incomprès pel gran públic, que troba les seves obres poc digeribles, amb una música amb imprevistos girs melòdics, una instrumentació grandiloqüent i feixuga .

Amb Les Troyens, Hector Berlioz (1803-1869) va superar totes les seves obres anteriors, assolint el veritable concepte del drama musical, que Wagner enaltiria i el feria seu, però que amb el compositor francès i aquesta òpera, veiem que ja estava inventat.

La grandiositat, hereva de la tradició de La Grand Opera francesa, va més enllà del gran espectacle, oferint-nos en un fresc històric d’enorme magnitud, com és l’Eneida de Virgili, explotant totes les possibilitats orquestrals i vocals al servei d’una història tan imponent com la música composta per aquest enorme talent.

Al llarg de les quasi quatre hores de música ens trobarem amb espectaculars escenes corals, on l’exuberància de l’orquestració i la polifonia emprada, sorprèn per l’extraordinària originalitat i gosadia, sobretot si la situem en el temps i la comparem amb la música coetània (Les Troyens va ser escrita entre el 5 de maig de 1856 i el 7 d’abril de 1857), però també amb moments d’extrem lirisme i refinament orquestral, amb una intensitat enlluernadora i inquietant, que no defuig mai les mil i una subtileses, que mai cauen en recursos de melodies cantables i fàcils al public menys exigent. Potser per això aquest no l’ha valorat com es mereix i potser per això, la majoria de teatres s’estimen més programar altres obres tan costoses com aquesta, però d’efectes més beneficiosos per la seva economia.

Que Helga Smith, la controvertida directora de Les Arts, hagi apostat per inaugurar la temporada 2009-2010 amb Les Troyens, després d’haver finalitzat l’anterior amb la Tetralogia complerta, a part de ser inaudit i admirable, demostra que tot és possible, fins i tot en els moments més difícils, si al darrera hi ha la voluntat de fer-ho.

Ja tindrem temps per parlar de la proposta valenciana, però avui volia portar-vos un primer tast i per això he decidit, aturar-me en el segon número musical de l’òpera, després del imponent cor inicial.

Les Troyens és una òpera en cinc actes, amb llibret del mateix compositor, inspirada en l’Eneida de Virgili. Degut a la seva durada, es va dividir en dues parts, La prise de Troia (actes 1er i 2on) i Les Troyens à Carthage (actes 3er, 4at i 5è).

Encara que sembli mentida, Paris, la ciutat que havia de veure l’estrena de l’òpera sencera, no ho va poder fer, fins fa sis anys, l’any 2003 al Chatêlet, sota la direcció de John Elliot Gardiner, en una magnífica producciño disponible en DVD i molt recomanable.

L’estrena va tenir lloc al Théâtre Liryque el 4 de novembre de 1863, tot i que Berlioz hagués desitjat a l’Òpera i en versió íntegre, va haver de conformar-se amb la segona part i retallada, és a dir els tres darrers actes, que són els que l’autor va veure representats en vida.

El primer teatre que va representar l’obra en la seva integritat, va ser el Covent Garden de Londres a l’any 1957, al que seguiren altres notòries representacions, al mateix teatre, al MET (glorioses representacions a l’any 1973 dirigides per Kubelik, o les dirigides per Levine als anys 1983 amb Domingo, Troyanos i Jessye Norman, o al 203, amb Heppner, Voigt i Lorraine Hunt).

Durant aquests dies us faré escoltar diversos fragments d’aquesta imponent partitura, provinents d’aquestes representacions.

Les Troyens té una nòmina molt extensa de rols, però els principals són Eneas, un tenor de peculiaritats vocals extremes, que ha de ser capaç de ser un Siegfried, però també un Roméo, Cassandra, una soprano dramàtica o una falcon, és a dir una mezzo versàtil i amb un bon registre agut i la Dido, una mezzo (encara que també ho han fet sopranos). De fet els dos rols femenins, han estat interpretats algunes vegades, per la mateixa cantant. Aquest fet, veritablement heroic, necessita d’una cantant capaç de resistir la intensitat vocal d’ambdues parts, així com la dramàtica, sent una tasca extenuant al abast de molt poques artistes.

Altres rols molt importants, per bé que menys extensos, són els de Anna, la confident de Dido, per a una contralt, Chorébe, un baríton, Narbal (baix), el poeta Iopas (tenor), Ascagne, el fill d’Eneas (mezzosoprano) o Hylas, el jove mariner (també tenor), entre molts d’altres  petits però importants rols.

Avui començare per Cassandra i la seva ària d’entrada “Les grecs ont disparu…Malheureux roi!“, on la filla de Priam, desesperada profetessa, intueix que el cavall deixat pels grecs no és el regal que sembla.

Shirley Verrett com a Cassandra

Shirley Verrett com a Cassandra

L’escoltem el fragment, en primer lloc per Shirley Verrett, l’extraordinària cantant nordamericana, que va assolir els dos rols (ella estava destinada per se la Cassandra però en les primeres funcions va assumir la Dido, per malaltia de Christa Ludwig), en les primeres representacions d’aquesta òpera al MET, l’any 1973, dirigides per Rafael Kubelik.

Verrett, sempre intensa, musical i dotada d’una gran capacitat dramàtica, ens ofereix una interpretació modèlica.

Us deixo ara un YouTube amb la mateixa escena per Anna Caterina Antonacci en la gran interpretació que fa de la Cassandra, en les celebrades representacions de Les Troyens al Théâtre du Châtelet de Paris al 2003 dirigides per Gardiner.

Demà, ens seguirem endinsant en els personatges d’aquesta òpera fascinant.

8 comments

  1. tristany

    Un cop més, un post excel·lent, Joaquim. Jo també estimo molt aquesta òpera, tot i que sempre prefereixo al Berlioz de les coses petites i delicades (“Nuits d’été”, “Mort de Cléopatre”…) que, no obstant, també són presents en aquesta colossal partitura.

    Deixa’m recomanar també el DVD de les funcions parisenques amb JEG. És excel·lent.

    Seguiré amb enorme atenció els propers capítols. Gràcies un altre cop.

    M'agrada

  2. Fantástica entrada, Berlioz es un renovador pero también un continuador de Gluck, cuando escuchas óperas como Iphigénie de vez en cuando te vienen a la memoria fragmentos de Les Troyens y viceversa, sobre todo en los núneros corales, siempre teniendo en cuenta la distancia en el tiempo que separa a ambos compositores.

    M'agrada

  3. Mimenor

    Muchas gracias, Ximo, seguiré con atención y admiración el serial… hasta que llegue el sábado. Sólo he podido oír a Verret, versión plena de emoción y voz. Estupenda introducción que nos facilita la labor a los que nos encontramos preparando el evento.

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Descubriendo América (I) – Nuit d’ivresse (Les Troyens, Berlioz) | Ancha es mi casa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: