Didon ensenyant Carthage a Énée de C. Gellée (1604-1682)

Avui amics finalitzo, coincidint amb les darreres funcions de Les Arts, amb la sèrie de posts dedicats a Les Troyens d’Hector Berlioz, amb el moment més elegíac i embriagador de tota l’òpera.

L’acte IV es clou amb el duo entre Didon i Énée, cantant el seu duo d’amor mentre la lluna il·lumina la darrera escena idil·líca de l’obra, que finalitzarà amb l’amenaçador i imperant missatge del Déu Mercuri, recordant amb tres contundents Italie!, l’imminent destí del heroi troià.

(Clair de lune)
DIDON, ÉNÉE
Nuit d’ivresse et d’extase infinie!
Blonde Phoebé, grands astres de sa cour,
Versez sur nous votre lueur bénie;
Fleurs des cieux,
souriez à l’immortel amour!
DIDON
Par une telle nuit, le front ceint de cytise,
Votre mère Vénus suivit le bel Anchise
Aux bosquets de l’Ida.
ÉNÉE
Par une telle nuit, fou d’amour et de joie,
Troïlus vint attendre aux pieds des murs de Troie
La belle Cressida.
DIDON, ÉNÉE
Nuit d’ivresse et d’extase infinie!
Blonde Phoebé, etc.
ÉNÉE
Par une telle nuit la pudique Diane
Laissa tomber enfin son voile diaphane
Aux yeux d’Endymion.

DIDON
Par une telle nuit le fils de Cythérée
Accueillit froidement la tendresse enivrée
De la reine Didon!
ÉNÉE
Et dans la même nuit hélas! l’injuste reine,
Accusant son amant, obtint de lui sans peine
Le plus tendre pardon.
DIDON, ÉNÉE
Ô nuit d’ivresse et d’extase infinie, etc.
(Ils marchent lentement vers le fond du théâtre en
se tenant embrassés, puis ils disparaissent en
chantant.
Au moment où les deux amants qu’on ne voit plus
finissent leur duo dans la coulisse, Mercure paraît
subitement dans un rayon de la lune non loin d’une
colonne tronquée où sont appendues les armes
d’Énée. S’approchant de la colonne il frappe de son
caducée deux coups sur le bouclier qui rend un son
lugubre et prolongé.)
MERCURE
(d’une voix grave, et étendant le bras du côté de la
mer)
Italie! Italie! Italie!
(Il disparaît.)

Musicalment el duo és d’una bellesa estàtica enlluernadora. Les atmosferes delicades que ens ofereix l’original i exòtica orquestració de Berlioz, de suggeridora nocturnitat, acarona les veus del dos amants, que en tot moment han de cantar quasi murmurant les dolces paraules.

Aquí rau la dificultat extrema del duo, doncs a part de resoldre tècnicament les notes, s’han de cantar en un clima que no enterboleixi els delicadíssims acords. És evident que ens trobem a les antípodes dels duos d’exaltació amorosa a força de passió i aguts estratosfèrics a parts iguals. Aquí Berlioz obliga a Didon i Énée a reduir el volum vocal i a esser molt curós per no trencar el clima màgic. Haurà de ser Mercuri que trenqui definitivament l’encís, no pas el cant estentori de la parella protagonista.

Per iniciar la tria, he escollit a Plácido Domingo i Tatiana Troyanos al MET, en l’edició del any 1983, dirigits per un inspiradíssim James Levine.

Les veus sumptuoses i càlides d’ambdós cantants, ens ofereixen un plus de sensualitat ideal, tot i que Domingo alterna moments preciosos amb altres de dubtoses solucions tècniques que embruten una mica la prestació.

La segona versió anirà a càrrec de Nicolai Gedda i Shirley Verrett, en la que jo m’aventuro a dir que és la millor versió possible.

Ja us vaig dir en el post dedicat a Énée, que la versió que més m’agradava era la de Gedda. Em vaig quedar sol, doncs la majoria vareu optar per la immensa interpretació, en estudi, de Georges Thill, mentre que la de Gedda era en directa i a part que la veu no té la bellesa del timbre del tenor francès, jo trobo que el seu cant és d’una varietat expressiva superior. Doncs bé, en aquest duo, Gedda juntament amb la Didon referencial de la Verrett, assoleixen unes cotes de  sublim perfeccionament, difícils de superar.

El ritme més lleuger de Prêtre, després d’haver escoltat el màgic estaticisme de Levine, pot sobtar, però la màgia vocal s’imposa.

El YouTube no és que sigui gaire original, però el que importa és la banda sonora provinent de la versió de la RAI de 1969.

La tercera versió és la més nova i prové de la fantàstica i sorprenent proposta de John Elliot Gardiner al Theátre Châtelet l’any 2003 (la primera vegada que s’interpretava a Paris l’òpera tota sencera), amb Susan Graham com a Didon i Gregory Kunde com Énée. Ambdós cantants molt ben compenetrats creen moments de gran bellesa, tot i que a ella, penso que li manca una mica més de passió i a ell un color més sumptuós. En qualsevol cas trobo que és una versió magnífica.

Escènicament, la coreografia que els hi fan fer, està una mica fora de lloc i voreja el ridícul, però al menys es toquen i besen (massa castament) i no estan penjats del sostre.

Ara us proposo una versió d’estudi amb Roberto Alagna i la seva ex, Angela Georghiu. És obvi que ens trobem davant d’una versió impossible, doncs Alagna de moment no ha gosat mai a cantar aquest rol en escena, malgrat haver gravat les àries d’Énée. Ella no pot ser mai Didon, tot i que en aquest duo, pot afrontar la part sense problemes.

La versió és molt ensucrada però no està exempta d’una magnífica demostració vocal per part de Roberto Alagna, afrontant les notes agudes amb una pulcritud exemplar i una delicadesa de referencia.

L’orquestra està dirigida pels cantants, malgrat que en el disc figura Richard Armstrong al capdavant de l’orquestra del ROH. La gravació és del any 1995 (com passa el temps!) i el que ha penjat el YouTube, tampoc s’ha esmerçat gaire, però així m’evito pujar l’àudio i ocupar espai del meu saturat magatzem blocaire.

Ara us proposo escoltar a la referencial Didon de Régine Crespin acompanyada d’un Énée poc valorat, malgrat que cal escoltar-lo amb més deteniment, Guy Chauvet.

Chauvet és un tenor francès nascut l’any 1933. La seva carrera va anar a remolc de Thill, del qui Chauvet va fer bé a emmirallar-se, tot i que no va assolir les seves cotes. Malgrat tenir una veu lírica, a mida que va avançar la seva carrera, va alternar el repertori líric amb el més heroic, fent ostentació d’un bon legato i una dicció nítida, en un ampli repertori que abraça les òperes del segle XVIII fins el verisme.

Quan ens trobem davant de dos bons cantants francòfons, no hi ha color. De totes maneres si he de ser coherent, al ser una versió d’estudi, aniria al darrere de la de Roma.

Haig de reconèixer que ben escoltat, Chauvet està molt millor del que jo mateix creia i de la Crespin no cal dir res, és Didon.

La direcció és de Georges Prêtre i l’enregistrament prové d’una petita selecció de l’òpera, datada l’any 1965.

Les Troyens: "Nuit d'ivresse"

Les dues darreres versions que us proposo són de representacions en directa.

La primera és una mítica versió amb Jon Vickers, el gran tenor canadenc que va fer del Énée una de les seves especialitzacions, demostrant que amb una veu difícil també es pot fer poesia i la gran mezzosoprano anglesa Janet Baker fent una meravellosa Didon, malgrat que ella canta en anglès i ell en francès (això jo creia que només passava al Liceu més arcaic)

Es miri com es miri, és un gran inconvenient, doncs el color de les dues veus s’uneixen a la perfecció, amb una demostració magistral de control vocal per part de tots dos cantants (les mitges veus i el control vocal de Vickers són sorprenents i fascinants, quin artista!), però la confrontació idiomàtica trenca part del encanteri. Encanteri que sota les ordres de Colin Davis esdevé magistral. La data de la gravació és 1969.

Llàstima, com ja vaig dir en el post dedicat a Didon, que la gran Baker no ho cantés en l’idioma original, doncs la versió de la reina cartaginesa que fa la gran mezzo anglesa és intensa, delicada, poètica i exquisida. En aquest delicadíssim duo, potser la versió més delicada de totes les que us he deixat avui, es fa palesa de la grandiositat, ja mítica,  d’aquests dos grans cantants.

Finalment us deixo la versió del MET del 2003, amb Ben Heppner i Lorraine Hunt, sota la climàtica direcció de James Levine.

Heppner amb la bellíssima veu que el caracteritza, una musicalitat i domini vocal envejable i la Hunt donant la justa i mesurada rèplica, signen una interpretació també a tenir en compte, plena de subtileses i detalls de gran classe.

Ha estat un veritable plaer tornar a escoltar aquestes versions, que em reafirmen en l’opinió que tinc d’aquesta gran òpera, tràgica, èpica, innovadora i alhora clàssica.

Estic segur que la millor manera de gaudir de Les Troyens és gaudint-la en la seva integritat i això que he fet jo durant aquests 6 posts, no deixa de ser un sacrilegi involuntari, comés amb una òpera que no s’entén si no és en la seva grandiosa integritat, amb les dues parts i tota la música escrita (ballets inclosos).

Moltes gràcies a tots els fidels seguidors de la sèrie i em satisfà molt que hagueu gaudit d’aquesta òpera, que no era altre pretensió que la que volia assolir quan vaig decidir portar-la a In Fernem Land.

M’agrada molt Les Troyens i estic molt content d’haver pogut gaudir-la en directe a Les Arts, un teatre que cada any s’ha proposat sorprendre’ns, que no pari, si us plau.