INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

PREPARANT-NOS PEL SIMON BOCCANEGRA DE PLÁCIDO DOMINGO: MET 09/04/2016 (Domingo-Haroutounian-Furlanetto-Calleja;Levine)

 

Plácido Domingo, Lianna Haroutounian and Joseph Calleja in Verdi’s “Simon Boccanegra” at the Metropolitan Opera. SARA KRULWICH / THE NEW YORK TIMES

Plácido Domingo, Lianna Haroutounian i Joseph Calleja al “Simon Boccanegra” del Metropolitan Opera. SARA KRULWICH / THE NEW YORK TIMES

Fixeu-vos que l’apunt d’avui no és preparant Simon Boccanegra, com seria normal a IFL previ a les representacions que s’inicien demà al Liceu. Problemes de darrere hora posposen la publicació de l’apunt preparatori si bé aquest d’avui també és una preparació del que els hi espera a tots aquells que tenen volgudament o no, l’opció Plácido Domingo de les tres possibles (Nucci i Meoni són les altres dues).

Aquest dissabte passat l’incansable tenor madrileny va cantar aquest rol per a baríton al MET de Nova York, per  tant no crec que hi hagi indicador més aproximat de l’estat vocal de l’actual Boccanegra de Domingo que aquest enregistrament de la ràdio nord-americana (RNE Clásica també ho va transmetre).

La crítica no ha estat gaire favorable i sobretot el New York Times va ser implacable, però la crítica hauria de saber que fins que Plácido Domingo esgoti el taquillatge i els altres no (no sé si ha estat el cas del MET però al Liceu sí) els teatres el contractaran encara que l’actuació no estigui a l’alçada del gloriós nom  i de la immensa carrera que porta al seu darrere.

L’any 2010 ja vaig fer un apunt del Boccanegra de Plácido Domingo al MET, han passat sis anys i ell continua tossut arrossegant-se sense necessitat, no aportant res al rol i fent patir fins i tot als seus incondicionals, que com és obvi en aquests casos, no reconeixeran públicament que el que està fent ara no és que el perjudiqui, més aviat fa que sentim llàstima quan no hi ha cap necessitat. Continua llegint

INSISTINT AMB EL TANNHÄUSER

Tannhäuser, acte 1er Fotos: Marty Sohl / The Metropolitan Opera

Tannhäuser, acte 1er Fotos: Marty Sohl / The Metropolitan Opera

Ves per on i amb l’inestimable ajuda dels follets entremaliats que ho fan possible insistiré amb la darrera versió del Tannhäuser al MET que va ser motiu de l’apunt de diumenge passat, arran de la transmissió pels cinemes de mig món.

Molts esperàveu aquesta insistència malgrat que molts també som els que creiem que és una versió més, res especialment rellevant si no fos perquè feia anys i panys que no escoltàvem un tenor cantant aquest rol amb la suficiència que ho va fer Johan Botha. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: TANNHÄUSER

El 22 de desembre de 1977 s’estrenava al MET sota la direcció de Jame Levine, la nova producció que Otto Schenk va fer de Tannhäuser (McCracken, Rysanek, Weikl, Bumbry,Macurdy),  una producció que ja va néixer antiga , només cal veure alguna fotografia de la producció que Wieland Wagner va fer de la mateixa òpera al Festival de Bayreuth, vint-i-tres anys abans que Shenk al Met, per adonar-se’n que mentre que la de Wieland encara  ens agradaria avui, la de Schenk exaspera fins i tot als més ultra ortodoxes del conservadurisme wagnerià, senzillament perquè resulta teatralment plana i plàsticament ridícula, amb un vestuari impossible (cavalcada de reis de ciutat provinciana) i una escenografia que després dels dos primers minuts que ens permet admirar el grau de hiperrealisme proposat, deixa de interessar, senzillament perquè si l’òpera també és teatre, que ho és, en aquesta producció no n’hi ha. Sorprèn que quasi 38 anys després de la seva estrena, el MET encara conservi aquesta antigalla. Continua llegint

INSISTINT EN DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG AL MET 2014

"DIE MEISTERSINGER VON N†RNBERG.Acte 2on. " Foto: Beatriz Schiller/Metropolitan Opera

“DIE MEISTERSINGER VON N†RNBERG.Acte 2on. ” Foto: Beatriz Schiller/Metropolitan Opera

Semblava que no l’arribaríem a tenir mai però finalment s’ha fet possible, just quan comencem una intensa setmana wagneriana, també a IFL

Per fi puc oferir-vos el vídeo de la representació de Die Meistersinger von Nürnberg que va tenir lloc el passat 13 de desembre de 2014 en el Metropolitan Opera House.

Com que han passat uns quants dies, si no recordeu el que varem dir tots els que la varem veure i crec que gaudir, aquí us deixo l’enllaç de l’apunt que vaig escriure arran de la transmissió al cinema: Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2014: DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG

Crec que no exagero si us dic que per a mi una producció de Die Meistersinger von Nürnberg és una de les coses més complexes i difícils de dur a terme. La complexitat musical i la resistència vocal que han de demostrar els cantants protagonistes durant les quasi cinc hores de durada, sobrepassa en molt la de la immensa majoria d’òperes del gran repertori, i deu ser per tot això que assistir a una representació d’aquest títol wagnerià és quelcom especialment joiós i si el resultat acaba sent tan brillant com el d’ahir al MET, la satisfacció esdevé plenitud. Continua llegint

EL VÍDEO DE LE NOZZE DI FIGARO AL MET

Avui us deixo la possibilitat de revisar o visionar per primera vegada per a tots aquells que no varen poder veure la transmissió, de la representació de Le Nozze di Figaro que va tenir lloc en el Metropolitan Opera House de Nova York el passat 18 d’octubre.

La representació dirigida per l’aclamat James Levine va motivar un apunt a IFL, aquest: Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LE NOZZE DI FIGARO

Quan James Levine es posa al davant de l’orquestra del MET, aquesta que normalment és una formació excel·lent arriba a cotes de  memorable. La importància del director musical es demostra en ocasions com les d’ahir, quan el titular es posa al davant d’un equip vocal més aviat anodí, aconseguint que una obra mestra com Le Nozze di Figaro, llarga i plena d’àries d’exigència màxima, no es fes mai feixuga, ni en el quart acte que és el més fluix malgrat comptar amb una de les àries més excelses escrites mai per l’excels Mozart, “Deh vieni non tardar”.

Levine dirigeix amb una força i una jovialitat sorprenents, amb un sentit teatral, dramàtic i de control del discurs narratiu en els imprescindibles recitatius, que mai decau i que és un dels secrets o les claus per construir una unitat més enllà de les importants i referencials àries. La cura en crear en cada moment el clima propici i l’acompanyament idoni, així com el magisteri en el tractament del so orquestral, fa que actualment les seves direccions esdevinguin el clamor que el seu públic li dedica ja abans de començar. Continua llegint

PREPARANT DIE WALKÜRE

Intentar fer un apunt per preparar al lector a gaudir una òpera de Richard Wagner té molts riscos, bàsicament perquè les aproximacions que es poden fer al genial músic i a la seva obra, encara hores d’ara  són motiu d’airades controvèrsies, quelcom que jo vull evitar en la mesura del possible i centrar-me en l’experiència sempre apassionant de fer front a la primera jornada, de Der Ring des Nibelungen, que em sembla que ja vaig dir l’any passat arran del pròleg (Das Rheingold), que és una òpera gegantina en un pròleg i tres actes, cadascun d’ells dividit en escenes, i que per humanitzar la seva digestió, el compositor en un atac d’humilitat impropi de la seva personalitat, que tampoc crec convenient tractar en aquest apunt, va separar en òperes aïllades i actes, cadascun d’ells amb les corresponents escenes, i d’aquesta manera es representa, fins i tot arribant a mutilar la seva concepció, programant de manera aïllada cadascuna de les parts i desvirtuant el caràcter unitari d’aquest gran culebrot familiar que transcendeix tota mesura raonable d’una obra artística.

Si Wagner s’hagués estalviat les reiterades referències al que ja coneixem, ens haguéssim estalviat ben bé un parell o tres d’hores, però a aquestes alçades demanar-li rigor discursiu i domini de la síntesi em sembla inútil i per altre part ens haguéssim perdut moments tan meritoris com els relats de Wotan, Mime, Waltraute, les Nornes….

I és que es tracta de parlar de Die Walküre, per a mi l’òpera més humana de totes les òperes wagnerianes i vull argumentar-ho mínimament això.

Tret de la Tetralogia, aquesta monumental saga protagonitzada per déus molt humanitzats i Die Meistersinger von Nürnberg, la seva “comèdia”, l’obra madura de Wagner, és a dir aquella que ell mateix va considerar digna de ser representades a Bayreuth,  no ens parla d’éssers humans, els utilitza, això sí,  per filosofar bàsicament, però es fa difícil reconéixer en Senta i l’holandès, Lohengrin, Elsa, Ortrud i Telramund (aquest dos potser sí); Tannhäuser, Venus, Elisabeth i Wolfgang; Tristan, Isolda i Marke, Parsifal, Kundry, Amfortas i Gurnemanz, al veí de l’escala, al pare o a la mare, l’estimat i l’estimada, l’enemic  o l’amic, tots ells són representants de conceptes filosòfics i existencials, són mites i arquetips, fins i tot l’amor de Tristan und Isolde, tantes vegades qüestionada la seva carnalitat, és un ideal utòpic d’un amor impossible, és el més gran coitus interruptus musicat, però difícilment, a no sé que tinguem el romanticisme encès, entenem el nostre ideal d’amor com el d’aquesta mítica parella. En canvi en aquesta mitològica saga de l’Anell dels Nibelungs, que Wagner va revestir d’èpica mitològica i potser en mans de Verdi o Puccini hagués esdevingut una història molt més curta i burguesa, es va mostrar més humà que en totes les altres i va saber copsar millor que en cap altra de les seves obres, l’esperit complex dels homes i dones, que com no podia ser d’altra manera, va representar en una apassionat i sempre efectiva saga familiar. Continua llegint

EL VÍDEO DEL COSÌ FAN TUTTE (Phillips-Leonard-De Niesse-Polenzani-Pogossov-Muraro;Koening-Levine)

Susanna Phillips (Fiordiligi) i  Isabel Leonard (Dorabella) Fotografia: Marty Sohl

Susanna Phillips (Fiordiligi) i Isabel Leonard (Dorabella) Fotografia: Marty Sohl

Avui, potser per allò de que és el dia dels treballadors, no he treballat gaire, us deixo l’enllaç a una carpeta amb 10 arxius que us permetran baixar el vídeo del Così fan tutte que varem veure dissabte passat als cinemes.

L’apunt és tan recent que no cal insistir en les virtuts d’aquesta representació mozartiana que gràcies al magisteri del gran James Levine, s’aconsegueix d’un equip vocal competent i sense grans figures, fer-ne una deliciosa vetllada operística d’un nivell musical extraordinari. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: COSÌ FAN TUTTE

No hi ha dubte que el mite Levine va ser decisiu per fer d’aquest Così fan tutte una absoluta meravella, des de l’exultant obertura fins el darrer concertant. El director musical del MET recuperat si bé amb una mobilitat limitada, fa créixer a l’exuberant orquestra del teatre novaiorquès fins a cotes de màxima excel·lència, amb un so que fascina, una qualitat dels solistes, estratosfèrica i unes dinàmiques i transparències de reclinatori.

El Mozart de Levine és una festa auditiva i una vivència teatral/musical de veritable excepció. En els darrers i complicats anys, degut al seu estat de salud, el director musical del MET ha arribat en un status de maduresa musical i creativa absolutament admirable i gràcies a ell i a aquesta vivència musical i teatral tan intensa, aconsegueix que amb un equip molt professional de cantants, però bastant lluny  de les referències històriques que tenim d’aquesta òpera, la representació d’ahir retransmesa als cinemes, fos un goig absolut. Continua llegint

EL VÍDEO DEL FALSTAFF AL MET

Falstaff al MET, acte 2 escena 2, producció de Robert Carsen

Falstaff al MET, acte 2 escena 2, producció de Robert Carsen

Just fa una setmana us parlava de la retransmissió del Falstaff al MET i ara us deixo el vídeo, sobretot per a tots aquells que no vareu poder gaudir-ho i els que si vareu assistir i volgueu insistir en aquesta festa verdiana, podeu fer-ho tantes vegades volgueu.

Avui no m’allargaré massa, ja que és possible que durant el dia d’avui acabi editant un altre apunt i és que se’m acumula la feina i no vull endarrerir gaire l’activitat, que estem en dates molt assenyalades i després tot perd vigència.

Preneu aquest vídeo com un seguit de regals que durant aquests dies, entre el Tió i Reis, aniran caient, com per altre part ja bé sent habitual a la casa 😉 Continua llegint

EL MET AL CINEMA: FALSTAFF

Ambrogi Maestri (Falstaff), producció de Robert Carsen. Fotografia Ken Howard/MET

Ambrogio Maestri (Falstaff), producció de Robert Carsen. Fotografia Ken Howard/MET

El retorn al fossat del MET del mestre James Levine no podia ser més feliç, ja que la direcció vital, àgil, teatral, detallista , extraordinàriament enèrgica i juvenil del director musical del teatre novaiorquès m’ha semblat el millor d’una representació rodona, d’una maquinària perfecta que des de el fossat ha fet que tot encaixés com si fos la millor companyia de cant la que es trobava sobre l’escenari quan era evident que els cantants reunits, grans professionals en línies generals, podien ser millors.

Que el  mestre Levine amb les dificultats físiques actuals tregui de la meravellosa orquestra,unes sonoritats d’una qualitat altíssima, unes dinàmiques contrastades, vertiginoses i estimulants, o unes atmosferes  de nocturnitat màgica en el tercer acte, és miraculós. La sempre magnífica orquestra del MET en les seves mans es transforma, i la virtuosa teatralitat de les direccions operístiques del mestre brilla fins enlluernar en una òpera “scherzant” com aquesta, on el discurs continuo es va transformant en una versió absolutament respectuosa amb els cantants que mai són relegats a un segon nivell, tot i ser una òpera on l’orquestra té un protagonisme essencial. Continua llegint

PREPARANT DAS RHEINGOLD

Arthur Rackam- Das Rheingold

Arthur Rackam- Das Rheingold

Wagner sempre ens forneix de sorpreses i quan hom pensa que Rheingold és l’inici, resulta que és el final, o més ben dit, la conseqüència final i necessària de l’inici.

Quan Wagner va començar a pensar amb el que seria l’embrió del que esdevindria el Ring, havia composat 6 òperes, tres exercicis iniciàtics i necessaris d’aprenentatge, que ja denotaven alguns trets fonamentals del que després esclataria amb força inusitada (Die Hochzeit, Die Feen i Das Liebesverbot),  i que van acabar cristal·litzant en les tres òperes romàntiques per excel·lència, Der Fliegende Holländer, Tanhäuser i Lohengrin. El que vindria després de Lohengrin, esdevé absolutament tan revolucionari com genial i desmesurat, res comparable ni amb el que ell mateix havia fet abans, ni amb el que es feia en aquell moment en l’àmbit musical i molt menys operístic.

Després de l’estrena de Lohengrin, Wagner ja havia esgotat al màxim la fórmula romàntica tradicional i tot semblava prou abonat per a donar un pas endavant absolutament trencador. Va començar a pensar en un nou projecte tot llegint les sagues nòrdiques i els relats dels germans Grimm, que aglutinen els fonaments del nacionalisme alemany. Ja l’any 1846 havia començat a donar-li voltes a l’idea de fer un nou drama musical al voltant de Frederic I de Hohenstaufen, més conegut com Frederic Barba-roja. Dos anys més tard va tornar a reprendre la idea i hi ha qui diu que en la figura d’aquest rei alemany hem de buscar els orígen de l’heroi Siegfried i de tota la trama amb la que Wagner va envoltar l’imponent saga. Wagner organitza una fantasia barrejant mitologies pròpies i documentades, per erigir un projecte a partir de la mort de Siegfried, que era el seu objectiu per la nova òpera, a partir dels seus ideals revolucionaris i la influència ideològica de SchopenhauerNietzsche en  els seus postulats.

Com no podia ser d’altre manera en un geni tan obsessiu, Wagner no en tenia prou en explicar la mort de l’heroi sense posar-nos en antecedents, de tal manera que abans dels tràgics fets que portarien a la mort de Siegfried, calia explicar l’inici i les proeses del jove Siegfried. Com us podeu imaginar, ja que coneixeu com acaba la cosa, els prolegomens de la historieta es va acabar organitzant en tres òperes i un pròleg que formaria sense cap mena de dubte , l’obra de tota una vida.

El llibret per tant, es va escriure a l’inrevés, començant per Götterdämmerung i acabant a Das Rheingold. Malgrat que la qualitat literària de Wagner tot sovint es posa en dubte, la veritat és que darrera del llibret de Der Ring des Nibelungen hi ha un profund i exhaustiu treball, també revolucionari en el concepte poètic de l’obra, en la utilització arcaïtzant del llenguatge, molt condicionat i perfectament condicionat, diria jo, als fets teatrals i a l’acció del drama, d’una dimensió descomunal i amb unes pretensions literàries si voleu discutibles, però imprescindibles per portar al darrera una banda sonora que molt pocs gosaran, a hores d’ara, qüestionar.

Wagner estructura la magna obra en les tres jornades i un pròleg, i com succeirà en la darrera jornada, el pròleg es divideix en quatre parts. Si bé Götterdämmerung l’òpera està distribuïda en tres actes  tradicionals i el pròleg amb les Nornes, a Das Rheingold, la més revolucionària i wagneriana de les òperes de Wagner, tot succeeix en tres escenes sense solució de continuïtat, que s’inicien a trenc d’alba, per acabar al final del dia amb l’entrada del deus al Walhalla, prèviament haurem assistit a l’inici de tota la lluita, en un pròleg sorprenent sota les aigües del Rin precedit d’un famós, obscur i misteriós preludi  de 136  compassos que estic segur que els que el varen escoltar per primera vegada, alhora que quedar aclaparats, no es podien arribar a imaginar mai les aproximadament quinze hores de música que els venien a sobre.

COMENCEM:
Continua llegint

WAGNER’S DREAM (El somni de Wagner)

Ahir als cinemes Yelmo (a Barcelona els Icària Yelmo), va oferir el documental Wagner’s Dream (El somni de Wagner), com a pòrtic a la Tetralogia de Richard Wagner que ja hem vist als cinemes i que es tornarà a retransmetre cada dijous a les 19:00, començant lògicament per Das Rheingold el proper dijous 10 de maig (demà), Die Walküre el 17, Siegfried el 24 de maig i Götterdämmerung el 31 de maig de 2012.

El documental dirigit per Susan Froemke té una durada de 115 minuts i ens mostra el procés creatiu de la nova Tetralogia dissenyada per Robert Lepage per el Metropolitan de Nova York, i que ha suposat un esforç gegantí, ja sigui econòmic com tècnic i organitzatiu, no exempt de grans dificultats, accidents i imprevistos.

Seguint el procés creatiu des de la maqueta inicial que l’equip de Lepage fa segons la idea que li rondava pel cap al genial director canadenc, fins la nit d’estrena de Götterdämmerung, anem vivint les il·lusions, els temors, les negatives, els entrebancs, l’oposició i sobretot l’esperit enèrgic i decidit de Peter Gelb (quina diferència amb altres directors generals que he conegut!), el General Manager Director del MET, principal impulsor d’aquest projecte i principal impulsor de que el MET miri cap al futur, malgrat l’oposició d’aquells que veuen en la seva direcció, una amenaça al gran teatre tradicional de tota la vida, quan precisament el Consell Directiu del teatre novaiorquès van anar a buscar-lo per veure si era capaç de redreçar la caiguda lliure que aquest prestigiós teatre emprenia amb un públic cada vegada més nonagenari i uns espectacles a contracorrent del món actual. Continua llegint

CAL PREPARAR LA BOHÈME?

Adolfo Hohenstein (1854-1928), Publisher: G. Ricordi & Co.

Dilluns tindrà lloc la primera de les divuit representacions que el Gran Teatre del Liceu ha programat per aquesta inusual temporada de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896.

Cal fer una aproximació d’una òpera tan popular, tan coneguda i representada?. M’ho he estat pensant i si en principi tan sols us volia deixar els enllaços del vídeo històric que us regalo, després, de mica en mica he anat pensant que si, que no podia deixar escapar l’oportunitat de  tornar a emocionar-me amb aquesta historia i aquesta música que parla de persones, no de personatges, de sentiments, pors, misèries i somnis, de manera quasi planera, sense necessitat d’artificis teatrals d’espectacularitat prescindible, però que s’ha de cantar amb cor i amb veu, sabent dir i fent sentir, emocionant i fins i tot plorant. Si durant el tercer acte no hi ha descarrega per l’espinada, no és culpa de Puccini, és que els cantants no són els apropiats.

Si dels lectors que puguin arribar a aquest apunt encara hi ha algú que no ha vist aquesta òpera o que no l’ha escoltat mai, ni que sigui un petit fragment (molt improbable), tan sols li diria que es deixi endur, que la música i la historia ja anirà treballant sense que se’n adoni, i que quan menys s’ho esperi es notarà un nus a la gola i aleshores voldrà dir que La Bohème romandrà per sempre més com un referent d’emotivitat musical i teatral. És una òpera que de tot i força, i que en menys de dues hores ens sacseja de banda a banda, sense gaire temps per reposar-nos dels sotracs emocionals, Si no fos per els dos entreactes que la majoria de produccions ens reserven, diríem que és un fluir d’emotivitat imparable, vestit amb una música directa, d’inspirades i breus melodies, d’orquestració brillant, descriptiva i efectiva.

Pel que fa a les veus es necessiten grans cantants però encara millors intèrprets, que siguin capaços de fer arribar fins l’últim vers de manera entenedora i sobretot viscuda. A La Bohème no es pot fet teatre, s’ha de viure el que es canta i en cap cas és convenient caure en efectismes innecessaris, ja que a la partitura ja hi és tot.

No es coneix amb exactitud , però sembla ser que el dia 19 o 20 de març de 1893 es van trobar a la Galleria de Milà, aquella que va del Duomo a la Scala i que és una de les visites obligades i inevitables de la capital llombarda, Giacomo Puccini i Ruggero Leoncavallo Continua llegint

UN EXPERIMENT TÈCNIC: MORRIS Vs MORRIS

James Morris

Diuen que qui no té feia el gat pentina, però a vegades aquest manca d’activitat produeix veritables curiositats que amb una brillant execució i molta precisió tècnica, donen com a resultat l’experiment que avui us porto a In Fernem Land.

El 15 de juliol del 2008 us proposava un experiment similar, Bumbry versus Bumbry, un caprici de diva que va lluir les seves facetes ambivalents de soprano i mezzo, en un estudi de gravació i assumint els rols d’Aida i Amneris, en el duet del segon acte.

Ara, un “genial” experimentador anomenat Allen, no tinc més dades, ha agafat l’impressionant duo del tercer acte entre Felip II i el Gran Inquisidor, per unir al mateix cantant en dues edicions en directe gravades al MET, però amb 7 anys de diferència. El cantant escollit és el baix-baríton Jame Morris, assumint el rol de Il Grand Inquisitore el 24 de febrer de 1979 i James Morris cantant el rol de Filippo II el 12 d’abril de 1986. En el primer cas dirigeix l’orquestra James Levine i en el segon l’ignot David Stivender.

El prodigi és purament tècnic, però el resultat és molt brillant i fa pensar molt en Continua llegint

EL MEU CANAL DE YOUTUBE EN PERILL

Avui infernemairlines està en vaga, ho sento, a l’estiu acostuma a passar, que si els controladors, que si el personal de terra o com en aquest cas, el de cabina, decideixen fer vaga, ens quedem a terra o s’endarrereix el vol, ho sento en l’ànima, però és el que ens passa avui i el motiu és una notificació de YouTube que diu:

Hemos retirado el siguiente material tras haber recibido una notificación de un tercero (SOFA Entertainment) que afirma que este material infringe lo siguiente:

If My Friends Could See Me Now (Sweet Charity) Gwen Verdon TV
Esta es la segunda acción de derechos de copyright contra tu cuenta. Una reclamación más contra tu cuenta dará lugar a la cancelación de la misma. Para evitar la cancelación de tu cuenta, retira todos los vídeos para los que no dispongas de derechos y no subas más vídeos que infrinjan los derechos de copyright de otras personas. Para obtener más información sobre la política de copyright de YouTube, consulta la guía de consejos sobre copyright.

Vosaltres no en teniu cap culpa, ho sé Continua llegint

EL MET AL CINEMA: DIE WALKÜRE

Die Walküre acte 3er final. Producció de Robert Lepage Foto: Yves Renaud/Metropolitan Opera

Tot just iniciat el dia d’avui, acabava la temporada del MET al cinema que tantes alegries ens ha donat i que amb aquesta Die Walküre d’un altíssim nivell, certifica per si algú ho posava en dubte, que el teatre novaiorquès és el primer teatre del món operístic.

La funció ha començat amb prop de tres quarts d’hora de retard per uns problemes informàtics, cosa que ha demorat en excés l’acabament, ja que els entreactes de quasi tres quarts d’hora cadascun excedien d’allò que hauria de ser normal, ja que no et dóna temps a menjar quelcom amb la mínima tranquil·litat i per altre part allargassa en excés la durada global de l’espectacle.

Ja n’havíem parlat a In Fernem Land de la primera funció d’aquestes representacions, però la que acabem de veure ha millorat en els aspectes millorables i ha mantingut per altre part, els grans valors que ja es mostraven a la nit de l’estrena. Continua llegint