EL “PUORQUOI ME REVEILLER?” MÉS TRIAT: JONAS KAUFMANN

Werther_Kaufmann_MET5

No ha estat cap sorpresa malgrat que a darrera hora tot semblava que podria donar un tomb. La tria més participada de IFL des de que un dia vaig decidir posar vàries versions de la mateixa ària sense identificar als seus intèrprets, ha estat també la més internacional, amb participació internacional, inclòs un fil obert de debat a ODB-Opéra amb un respectuós respecte a les normes que jo vaig imposar a casa meva i que malauradament no vaig poder aconseguir. Ell sí, han parlat de les versions sense anomenar al cantants. Bravo! per els amics del foro francès que han aconseguit allò que aquí ha estat impossible.

Des d’un bon inici la versió 11 cantada per l’inconfusible Jonas Kaufmann va situar-se a primera línía i a molta distància del segon, que en un principi va ser la versió 12 tot i que aviat el 6 va anar agafant força i en les darreres hores, perquè ha estat una qüestió d’última hora, s’ha apropat fins i tot perillosament a disputar la primera posició, qui sap si amb unes horetes més hagués hagut de desempatar. Continua llegint

ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

LA JUIVE A MUNICH (KURZAK-ALAGNA-OSBORN-BÖCKER-ANGER;BIEITO-DE BILLY)

Sense cap mena de dubte avui us parlo d’un dels esdeveniments operístics de l’any amb la inauguració del Festival de juliol de la capital bavaresa que enguany ha triat la monumental, imponent i important  òpera de Fromental Halévy, La Juive. Un dels exponents de la Grand Opera però també d’una òpera veritablement gran.

Ja he dit més d’una vegada a IFL que aquesta òpera és un del fonaments de l’òpera francesa, admirada per Wagner o Mahler,  les melodies, la intensitat dramàtica de les situacions, les grans àries, els números concertants o la brillant i inspirada orquestració són els principals atractius dels molts amb que compte la partitura, vehicle per a lluïment de cinc grans veus: un tenor heroic d’ample registre central, incisiu fraseig i generós registre agut (el creador del rol va ser el mític Adolphe Nourrit) per fer front a Eleazar, una soprano dramàtica o mezzosoprano aguda (el rol el va estrena la senyora Marie-Cornélie Falcon, la cantant que va crear una tipologia vocal pròpia) per cantar la seva filla Rachel, la Juive; un tenor líric lleuger de fàcil i espectacular registre agut (el va estrenar Marcelin Lafont, tot i que inicialment Halévy havia pensat en Nourrit ja que Eleazar tenia que ser originalment un baix o baríton), una soprano líric coloratura per interpretar el rol de la princesa Eudoxie i fer el degut contrast amb Rachel (el va estrenar Julie Dorus-Gras soprano reconeguda per cantar rols de brillantor vocal com la reina Margueritte de Les Huguenots, La Muette de Portici, la contesa de Le Conte Ory o la Alice de Robert le diable) i finalment un gran baix (el va estrenar Nicolas-Prosper Levasseur cantant inicialment previst per cantar el rol d’Eleazar). Continua llegint

TORNANT A PREPARAR LA BOHÈME

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

1896. Premiere de La Boheme a Torino, Teatro Regio. Tieste Wilmant, Evan Gorga and Cesira Ferrani

Avui reciclo un apunt de l’any 2012, això no és mandra, és el resultat d’insistir sovint en les  mateixes òperes tenint-ne altres del mateix compositor desades en el bagul de les oblidades mereixedores de ser programades, però de moment és el que tenim i no cal donar-hi més voltes.

He actualitzant tot allò que ha quedat desfasat i he canviat alguns youtubes que malauradament ja no estan disponibles. També he tret els enllaços de descàrrega tal i com ho feia temps enrere.

A partir d’aquest vespre tindran lloc al Gran Teatre del Liceu 14 representacions (4 menys que l’any 2012) de La Bohème, l’entranyable i estimada òpera de Giacomo Puccini estrenada al Teatro Regio de Torí el dia 1 de febrer de 1896, i per tant fidel a la preparació prèvia insistiré en allò que ja us vaig dir fa quatre anys, amb alguna que altra sorpresa. Continua llegint

PAVAROTTI LI DIU A FRENI QUE ÉS LA SOAVE FANCIULLA MÉS TRIADA

Luciano Pavarotti $Rodolfo) i Mirella Freni (Mimi)

Luciano Pavarotti $Rodolfo) i Mirella Freni (Mimi)

Feia temps que la tria no era tan participada, suposo que la fórmula del duo us ha motivat i mobilitzat, ja se sap que els seguidors incondicionals de sopranos i tenors són molt persistents i si en aquest cas els ajuntem o entrecreuem l’efecte es multiplica.

En aquesta ocasió s’han comptabilitzat 258 opcions triades que s’han repartit d’aquesta manera: Continua llegint

JOSEP CARRERAS EL MILLOR GABRIELE ADORNO

Gabriele Adorno_Carreras

Josep Carreras com a Gabriele Adorno a la Staatsoper de Viena

Feia temps que una tria era menys disputada, al menys pel que fa al més escollit, en aquesta ocasió des d’un bon inici el número 7 es va desmarcar i els tres dies que he deixat per fer la tria no han canviat la tendència, si en les altres 11 opcions, però en cap cas en el primer i és que la versió de Josep Carreras sota la direcció de Claudio Abbado, provinent de la meravellosa gravació discogràfica (DG 1977) continua sent una de les fites de la discografia i potser la millor gravació integral d’una òpera del gran tenor català.

Carreras ha obtingut el 23% del total de tries, 31 sobre 133 i el segon a distància notable, el 13%, és a dir 17 tries.

Aquesta és la versió més valorada Continua llegint

INSISTINT EN MADAMA BUTTERFLY

Molt probablement molts estarem d’acord que no és la millor Madama Butterfly possible, però potser uns quants dels que la varem veure al cinema, estarem d’acord en que va acabar sent una representació emocionant. I això és mèrit, sobretot, de:

Giacomo Puccini, Anthony Minghella, Kristine Opolais, Roberto Alagna, Kevin Augustine, Tom Lee, Marc Petrosino i Karel Mark Chichon.

M’ha semblat important insistir-hi i com que sembla que molts havíeu quedat amb les ganes de dir-hi la vostra, insisteixo.

D’entrada podeu recuperar l’apunt original a: Continua llegint

EL METROPOLITAN AL CINEMA 2015/2016: MADAMA BUTTERFLY

Entrem amb aquesta Butterfly en la recta final de la temporada novaiorquesa al cinema, en un mes d’abril que ens té preparats a banda de la que avui comento, dos sessions més, totes dues de gran voltatge, Roberto Devereux el 16 d’abril i el comiat amb l’esclatant Elektra del dia 30.

En principi aquesta Madama Butterfly era com un plat de segona, francament així ho creia abans d’entrar, però en el seu conjunt i malgrat els importants matisos que esmentaré més endavant, en acabar la representació estava francament satisfet.

No comptàvem amb un gran director d’orquestra en una òpera que el necessita, ja que l’orquestra de Butterfly potser és de les més elaborades i magnífiques de tot l’opus puccinià. Com m’hagués agradat que davant del fossat del MET haguéssim tingut a Antonio Pappano, segurament el millor director per dirigir actualment les obres del compositor de Lucca, però el MET segurament ha tingut que pagar part del sou d’Elina Garanca com a Sara en el proper Roberto Devereux, contractant a Karel Mark Chichon, el seu marit per dirigir alguna popera d ela temporada. Sense ser el súmmum de la subtilesa i del detallisme més curós, el director gibraltareny va dirigir una representació efectiva mantenint el pos teatral i dramàtic. És clar que m’hagués agradat sobretot un primer acte més impressionista en l’acompanyament del gran duo, tan ple d’atmosferes, però Chichon sense voler agafar gran protagonisme i per tant sent honest i deixant que fossin les veus les que es situessin en l’epicentre de la representació, va saber sostenir la tensió en una òpera que segons com estigui dirigida, pot caure durant el segon acte, en un tedi de difícil remuntada. Va tenir algun dubte en controlar i equilibrar el concertant del casori en el primer acte, però se’n va sortir amb notable pericia. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: MANON LESCAUT

Sense Jonas Kaufmann i amb Roberto Alagna que debutava en el rol, la Manon Lescaut de la temporada novaiorquesa transmesa als cinemes  no era per a mi una proposta gaire estimulant, potser perquè aquesta és una òpera que si no compta amb una parella protagonista veritablement amb les vocalitats, estils i personalitats adequades, té tots els números per passar sense pena ni glòria, que és el que va acabar passat ahir.

Kristine Opolais sembla que sigui la Manon pucciniana dels nostres dies (ROH, Munich) i en canvi ja ens va demostrar en aquest dos teatres que la seva veu no és, ni de bon tros, la més adequada per un rol difícil i complex de transmetre a l’espectador, tant per la progressió dramàtica/interpretativa que comprèn en un mateix rol a una adolescent somiatruites, a una dona sensual, capritxosa i passional i finalment a una exclosa social condemnada i agonitzant, Continua llegint

EL NEMORINO DE ROBERTO ALAGNA 2015

Roberto Alagna, Nemorino a la ONP 2015 Fotografia © Christophe Pelé - Opéra National de Paris

Roberto Alagna, Nemorino a la ONP 2015 Fotografia © Christophe Pelé – Opéra National de Paris

Després de 23 anys d’haver gravat un sensacional Nemorino al costat de Mariella Devia, Bruno Praticó i Pietro Spagnoli, dirigit per Marcello Viotti, Roberto Alagna ha cantat el popular rol donizettià fa uns dies a La Bastille.

Entre aquests dos Nemorinos Alagna ha ampliat el seu repertori, no sempre amb encert, interpretant molts rols, alguns tan exigents com Manrico, Radames, Calaf, Paolo, Rodrigue, Vasco de Gama, Lancelot i fins i tot l’Otello de Verdi, per tant amb tota aquesta motxilla de desgast vocal que suposa un repertori molt més central, pesat i fort, hauria de semblar que  un Nemorino a aquestes alçades era una temeritat, i francament, tot i que la veu mostra unes sonoritats poc curoses, potser fruit d’altres aspectes associats a l’estil, la veu del tenor francès segueix sent ideal per cantar un rol tan líric com aquest. Continua llegint

VASCO DE GAMA A BERLÍN (Alagna, Koch, Machaidze,Brück,Carico;Mazzola)

La Deutsche Oper de Berlín s’ha proposat “recuperar” uns quants Meyerbeer, no sé si per commemorar tard els 150 anys de la seva mort (2 de maig de 1864) o els propers 225 del seu naixement (5 de setembre de 1791), però el cas és que en el primer intent no se n’ha sortit del tot.

Van escollir Vasco da Gama, òpera que com ja sabeu els que com a mínim em seguiu des d’ara fa justament dos anys (2013) és el mateix que dir L’Africaine de Giacomo Meyerbeer. Continua llegint

HEU TRIAT A ROBERTO ALAGNA COM EL MILLOR CELLINI

Roberto Alagna Foto: Claude Gassian

Roberto Alagna Fotografia: Claude Gassian

Jo no he triat, no ha calgut ja que no hi ha hagut empat tot i que a darrere hora el marge que hi havia entre el número 6 i la resta s’ha anat escurçant.

El número 6 i guanyador (ja des d’un bon principi es va veure quina era la tendència) és el tenor francès Roberto Alagna, que encara que jo crec que mai ha cantat Benvenuto Cellini (va cancel·lar el seu esperat debut en aquest rol, en els concerts de Radio France dirigits per John Nelson i publicats per la Virgin, que va acabar cantant Gregory Kunde, un altre dels 11 triats. Continua llegint

ORANGE 2015: IL TROVATORE (Alagna-He-Lemieux-Petean-Testé;Roubaud-de Billy)

Una representació d’òpera és o hauria de ser quelcom més que pujar d’alt d’un escenari una sèrie de cantants i un cor, i anar cantant amb més o menys encert allò escrit a la partitura, fins i tot sense interpretar gaire, llegint i en prou feines, perquè en aquesta ocasió hi ha qui llegeix malament.

Roberto Alagna forma part del comissionat del Festival d’Orange i potser per això és reserva cada estiu la seva participació activa en el festival, fa bé, el públic l’adora, però darrerament  escull malament les òperes que hi canta, fa tres estius un mal preparat Calaf, l’estiu passat un horrorós Otello verdià i aquest estiu un Manrico tardà, segurament poc assajat i amb un esgotament vocal que sent com és un rol que s’adapta o adaptava bastant bé a la seva vocalitat (magnífic fa uns anys a la ONP), en aquesta ocasió ha mal cantat de manera grollera. Continua llegint

ALFREDO KRAUS EL POVERO ERNESTO MÉS TRIAT

Kraus (3)

Molts respiraran alleugerits en veure que Alfredo Kraus ha estat el més triat dels Ernestos que us vaig proposar, jo no en tenia gaires dubtes que així seria, però és veritat que a vegades les tries han estat sorprenents i no han esdevingut gens previsibles.

En aquesta ocasió sí, ha estat previsible i quasi m’atreviria a dir que just, si bé entre els altres nous aspirants hi havia versions que en a mi em semblen bellíssimes. És possible que algú em retregui el no haver inclòs entre aquests altres 9 “Povero Ernesto…” el millor de  l’actualitat i un dels millors que mai s’hagin escoltat, evitant un duel molt interessant, però per una vegada i sense serveixi de precedent vaig voler “forçar” que s’escollís entre cantants històrics, i tot i així no me n’he sortit del tot.

El resultats són el següents: Continua llegint

LE ROI ARTHUS D’ERNEST CHAUSSON A LA ONP: Koch-Hampson-Alagna; Vick-Jordan (vídeo)

Le Roi Arthus l’òpera d’Ernest Chausson estrenada el 30 de novembre de 1903 al teatre La Monnaie de Brussel·les és una de les grans produccions de la temporada 2014/2015 de la Opera national de Paris.

Chausson va gestar la seva única aportació al món operístic entre els anys 1888 i 1894. No cal dir que la influència wagneriana comú a la gran majoria de compositors d’aquesta època és més que notòria, amb cèl·lules musicals molt més que inspirades en Tristan, Parsifal o passatges de la Tetralogia, en especial del tercer acte de Die Walküre o també del Siegfried (inici del tercer acte). Potser és l’esperit orquestral que ho embolcalla tot més que la pròpia escriptura musical, que s’inspira també amb la tradició francesa i en Berlioz en particular, sobretot en el primer acte i en l’escena entre Lancelot i  Genièvre en particular, un maridatge entre els duos de Tristan i el de Didon i Enée a Les Troyens.   Continua llegint

LA FLEUR ÉS LA DE JONAS KAUFMANN

Jonas Kaufmann com a Don José al MET Foto Met Opera / Ken Howard

Jonas Kaufmann com a Don José al MET Foto Met Opera / Ken Howard

Jonas Kaufmann, el tenor número 10 dels 12 proposats ha estat el guanyador amb 54 tries de les 335 aconseguides en aquest apunt, que com ja preveia i malgrat deixar un espai més curt de temps que l’habitual, ha estat molt visitat i participat.

Sempre que apareix el tenor alemany succeeix quelcom similar, i si com és en aquest cas, l’enfrontem amb dos pesos pesants de les enfervorides fidelitats operístiques com són el número 11 i el numero 1, segon i tercer més triats, seguit del 6, a una certa distància, ja tenim la lluita i la participació garantida. Continua llegint

ROBERTO ALAGNA A MOSCOU (vídeo)

Ekaterina Scerbacenko i Roberto Alagna

Ekaterina Scerbacenko i Roberto Alagna

Avui us deixo un vídeo un apunt de manteniment després d’uns quants dies d’apunts densos. Es tracta d’un concert que el tenor francès Roberto Alagna va fer a Moscou a finals de l’any passat, al costat de la soprano Ekaterina Scerbacenko.

Només per a fans incondicionals del tenor, aviso, d’ella no crec que hi hagi gaires fans.

El concert fa un repàs al repertori italià i francès més habitual: Continua llegint

BAYREUTH 2018, LOHENGRIN AMB ALAGNA I NETREBKO.

Netrebko Alagna

Anna Netrebho i Roberto Alagna a Manon, tot i que podria ser una escena del tercer acte del Lohengrin, no?

Roberto Alagna ha declarat en el diari vienès Kurier que l’any 2018 farà el seu primer rol wagnerià, Lohengrin, i que ho farà al Festival de Bayreuth, al costat d’una altre debutant wagneriana, Anna Netrebko, i dirigits per Christian Thielemann. SORPRESA MAJÚSCULA!

Fins ara coneixíem que Netrebko seria la Elsa de la nova producció de Lohengrin que tindrà com a director musical a l’únic estel mediàtic que fins ara es permetia el festival, el berlinès Thielemann o el que és el mateixel paradigma de la direcció wagneriana dels nostres dies, i semblava que aquest estava temptant al tenor polonès Piotr Beczala, una opció bastant interessant, sobretot coneixent l’evolució que ha fet en els darrers anys, molt similar a molts altres tenors que han acabat en el repertori wagnerià provinents del repertori mozartià evolucionat a rols de més pes vocal.

D’aquesta proposta potser per a molts sorprenent i amb un punt de risc i per què no?, sensata renovació hem passat a una proposta d’esclat mediàtic d’abast imprevisible i que sembla buscar la plena ocupació a més de quatre anys vista, tot i el risc que suposa qualsevol projecte amb el simpàtic, carismàtic i durant molts anys excel·lent tenor, Roberto Alagna. Continua llegint

ORANGE 2014: OTELLO (Roberto Alagna, Inva Mula, Seng-Hyoun Ko;Duffaut-Myung Whun Chung) vídeo

 

No ha estat cap sorpresa, d’antuvi era fàcil preveure que l’ambició de Roberto Alagna per esdevenir Otello es quedaria en un un discret “otelet” si volem ser condescendents, o si cal fer justícia al que va succeir aquest cap de setmana passat a Orange, més valdria dir que l’intent del tenor francès per esdevenir el moro verdià es va saldar en un fracàs del tenor que insisteix en assolir una vocalitat heroica que els déus es resisteixen a atorgar-li.

Si l’any passat en el mateix escenari es va estavellar amb un molt més assequible Calaf de la Turandor pucciniana, aquest any el repte era molt més impossible i per tant previsible el seu fracàs, i els que sempre ens hem estimat a Alagna haguéssim volgut que el tenor hagués ampliat repertori però cercant nous rols de tenor líric, qui sap se el Jean d’Herioade o el Roland d’Esclarmonde, ambdós rols massenetians o el Julien de Louise de Charpentier o potser el Sigurd de Reyer, mentre que veiem una vegada més com de mica en mica va sepultant la brillantíssima carrera a la recerca de reptes impossibles, amb una ànsia d’abraçar més repertori en terrenys que no li són propis i que només fan que constatar la incapacitat física i el risc que assumeix de malmetre una veu cada vegada més limitada en el registre agut, opaca, oberta i fins i tot cabruna, en el intent de falsejar i forçar-ne la emissió per tal d’agafar tonalitats fosques i dramàtiques que li són alienes, i així enganyar a un públic que tant li fa el que canti el seu ídol i com ho canti, els bravos a Orange els té garantits. És obvi que aquest Otello no es pot presentar en cap teatre fora de França on segurament li perdonaran la vida per ser el seu tenor, però això en realitat poc l’importa a Alagna, ja que ja pot exhibir un títol més, o més ben dit, el títol que tot tenor anhela, encara que sigui aconseguit en la pitjor actuació que jo li recordi des de fa molt temps. Continua llegint

WERTHER A PARIS (Alagna-Deshayes-Lapointe-Guilmette;Plasson)

Karine Deshayes i Roberto Alagna en el tercer acte de Werther a l'ONP, producció de Benoît Jacquot. Fotografia de ©Julien Benhamou/Opéra national de Paris

Karine Deshayes i Roberto Alagna en el tercer acte de Werther a l’ONP, producció de Benoît Jacquot. Fotografia de ©Julien Benhamou/Opéra national de Paris

Aquests dies té lloc a l’Òpera Nacional de Paris la reposició de la lloada i recordada producció de Werther deguda a Michele Plasson i Benoît Jacquot que van estrenar Kaufmann i Koch. Werther és potser l’òpera que m’agrada més de Jules Masenet, i si és amb una “esporgada prèvia”  que ens alliberi de Sophie, l’alcalde i sobretot de Schmidt, Johann i la canalla, millor que millor (ja em permetreu la boutade)

Les representacions parisenques tenen ara per a mi dos atractius, el Werther de Roberto Alagna, un rol que hagués hagut de sovintejar molt més, tot deixant estar aventures passades, presents i futures que ni li convenen, ni li donen més prestigi i honor a la carrera i molt menys deixen records  memorables per a la història. L’altra focus d’atenció recau en la mezzosoprano Karine Deshayes que tant em va agradar a la Cendrillon liceista. Continua llegint