IN FERNEM LAND

LA FONOFERNEMLANDTECA DE LA ISOLDA


"The Parting of Sir Tristram and la Belle Isault" (Louis Rhead (1858-1926)

Fa molts anys que conec a la Isolda, quasi tants com anys que fa que vaig al Liceu.

Hem compartit moltes estones inoblidables, musicals, al voltant d’una taula o fent milers de quilometres amb cotxe i també hem discutit, quasi sempre d’òpera, aferrissadament, com si ens hi anés la vida.

Em fa especial il·lussió el post d’avui, doncs la tria, malgrat que repetim òpera (però quina òpera!), és sublim i el relat que l’acompanya, a part de ser original, l’he trobat hilarant.

Això doncs, us deixo amb la Isolda i que sigui ella mateixa la que us ho expliqui:

Us faig aquesta llarga introducció, per conèixer una mica millor la petita anècdota, relacionada amb el fragment d’òpera seleccionat.

Sóc d’una època què per escoltar música clàssica per radio, l’únic mitjà que existia ( els tocadiscs eren prohibitius econòmicament si més no a casa meva, eren pocs els privilegiats ) havíem d’esperar Setmana Santa i per escoltar-la aquests dies , deixaven de visitar-te els veïns ( l’escala tenia vuit pisos i tots érem com família) de tant en tant tocaven a la porta i la mare obria i li deien “Rosa, no estas atabalada escoltant “això” tot el dia?. Tots els anys posaven  els mateixos discs, però bé com era d’any en any, sempre em sonava a novetat. Una de les peces habituals era la Mort d’Isolda. Sempre la posaven abans de dijous o divendres Sant, que tocava escoltar música de Bach, jo esperava escoltar el meu fragment amb candeletes, sent la criatura més feliç del món, però arribava dissabte de Glòria, “oh joia, gràcies a Déu que han deixat de tocar música de morts” deien els veïns molt contents,  i apa!! cap el terrat amb les carraques i les tapadores a fer força soroll per celebrar-ho. S’ha acabat la felicitat, fins l’any vinent.
Malgrat tot, sento enyorança d’aquells anys que van marcar tanmateix la meva joventut i molt positivament.

La temporada 1949-50 trepitjava per primer cop el Liceu, quan pujava l’escala, després de les hores corresponents de cua, les cames em tremolaven d’emoció, però quan vaig veure la sala, creia que em desmaiava , el cor anava cent, com si hagués pujat al Puigmal, em sentia al cel i en aquell moment meravellada per tot l’entorn del Teatre,em deia “Maria Teresa estas veien la sala d’òpera més bonica del mon”.

El gener de 1950 escoltava per primera vegada “Tristan i Isolda“, cantada per la mítica soprano Kirsten Flagstad, conscient de qui era pels comentaris escoltats a l’escala del Liceu mentre feia cua, als afeccionats d’una generació que havien vist i escoltat el bo i millor de l’època, no pas pels meus coneixements operístics, els quals eren d’una veritable “cateta”. Jo sabia que anava a escoltar el meu fragment favorit, en directe i al Gran Teatre del Liceu. Per mi era el més important.

Els esdeveniments varen ser meravellosos, descobrint que tota l’òpera estava plena de fragments quin el més bonic. Escoltar per primer cop el duo del segon acte deixant-me sense respiració, és una sensació inoblidable. Aleshores no parlava d’altre fragment que no fos el famós duo, fent-me tan pesada com una vaca en braços.

A la temporada 1951-52 la vaig tornar a veure, cantada per la gran wagneriana Gertrud Grob-Prandl.

Gertrud Grob-Prandl (Isolda a la Scala) amb Victor de Sabata 1951

La temporada 1953-54 la repetia Gertrud Grob-Prandl. En aquesta ocasió vaig decidir veure-la a la platea ( aquells anys comprant localitats de llotja et permetia romandre dempeus als passadissos de dins a la sala de la platea ). Contenta i excitada per anar per primer cop a la platea, havia de vestir-me adequadament, com exigien les normes del Liceu. Tota arregladeta i mirant-me al mirall amb el pentinat de perruqueria (essent un extra per la meva economia), el vestit de vellut negre que la mare em va fer pel casament d’una cosina, amb un cinturó-fageta de color lila també fet per la mare, els enagos blancs emmidonats, que semblava la Judy Garland en el “Mag d’Oz”, les sabates amb talonet, tot mirant-me la mare em digué “nena fas patxoca”. Tot seguit cap el Liceu on hi manca gent. Òbviament entrava per la porta de la Rambla, també per primera vegada. La sala il.luminada com un arbre de Nadal, els vestits llargs lluents, alguns d’ells amb olor a naftalina, semblaven sortits d’una festa de carnaval, els meus amics a dalt a cinquè pis com si fossin formigues, tot això em va produir un enrenou dintre meu, més aviat incòmode.

Ha passat el primer acte, tot ha anat molt bé, el Rudolf Kempe molt bé dins les possibilitats de l’orquestra (deien). Estem al segon acte, s’acosta el moment sublim, el duo tan esperat, estic nerviosa, excitada tinc el cor accelerat, ja escolto les primeres notes i plaff!! És fonen els ploms, deixen de cantar, tot de cop escolto al meu costat, molt lluny, “nena, nena” m’adono que estic ajaguda a la infermeria del Liceu, m’havia desmaiat. Quan vaig tornar a la sala s’havia acabat el duo i l’acte.

Què més bonic dir-vos que la causa del desmai m’ho havia provocat aquest amor meravellós de Tristan i Isolda, que més tard  els duria a la mort, i la meva sensibilitat no havia pogut resistir-ho. Doncs no, el haver menjat poc, els talonets, les hores dempeus i el calor, foren la causa d’una lipotímia.

Què prosaic…!!

Escoltem doncs, allò que la Isolda Infernemlandaire no va poder escoltar aquell dia en directe.

La versió,  potser és una de les millors possibles. Estem parlant d’un mite discogràfic, una gravació d’aquelles imprescindibles i referent absolut per tothom que es vulgui endinsar en l’univers fascinant i magnètic, de la que potser és la millor òpera de Wagner i això és com dir, amb el permís de tots els que no esteu d’acord, la millor òpera de la història. Això ho dic jo, en Joaquim, doncs la Isolda em va suggerir una versió per la Grob-Prandl i de les dues que tinc disponibles, la de Scala dirigida per Victor de Sabata, és potser la gravació amb el pitjor so que he escoltat mai i la de Viena del any 1956 dirigida pel gran André Cluytens, amb un so més que acceptable, tan sols és important per la gran soprano, doncs ni el tenor, ni la Brangäne, mereixien compartir escenari amb ella.

Kirsten Flagstad com a Isolde

Així doncs vaig decidir, amb l’autorització de la nostra Isolda, posar-vos el fragment que havia escollit ella, però amb la seva primera Isolda, la Kirsten Flagstad, dirigida per Wilhem Furtwangler, amb el Tristan de Ludwig Suthaus i Blanche Thebom com a Brangäne, en la gravació de l’any 1952, produïda per Walter Legge, aquella que les males llengües diuen que la Sra. Legge (Elisabeth Schwarkopf) va deixar-li alguns aguts a la mítica soprano noruega.

El fragment que escoltarem, pertany al llarg duo del segon acte i en concret quan les inflamades frases dels amants són interrompudes per l’amatent Brangäne, prevenint-los del perill imminent. malauradament no hi cap tot i ja ens hem passat dels 10 minuts establerts com a topall, però és que tallar aquest fragmen és un pecat.

Sense paraules, oi?.

Doncs bé, seguint les fascinants propostes que m’heu enviat per aquesta primera edició de la Fono, la setmana vinent ens arriba el primer Mozart (ja era hora!) amb la tria d’en Jaume.

29 comments

  1. Rosina

    Ai, Isolda! Quin relat més bonic, es preciós, no saps com m’agradat! Tindría que guardar-se en les anécdotes del Gran Teatre del Liceu. A més a més, tot el que expliques de Setmana Santa ho recordo molt bé i jo també esperaba aquells díes per escoltar música clásica, eran días de festa i no de dol… Quins records!
    Una abracada!!

    M'agrada

  2. El fragment escollit, indiscutible; però aquí el més novedós ha estat el relat de la Isolda: encisador!

    Joaquim, no et sembla que seria bona idea demanar als teus nombrosos lectors que t’enviessin anècdotes liceístiques com la que tan bé explica la Isolda?

    M'agrada

  3. M’afegeixo a tos els que diuen que es tracta d’una preciosa història que a través de la sensible narració gairebé podem veure: La noia feliç, inocent, jove esdevé Isolda i es desmaia en mig del cant d’amor sublim. Mentre, els amants no han deixat d’acompanyar-la ni un instant.
    D’aquí que siguis Isolda amb tots els honors ja que tu vas participar en aquella funció com un element dramàtic més que poc podien sospitar els grans intèrprets.
    Difícil de millorar aquesta vetllada.

    M'agrada

  4. Olave

    Estupendo relato con un final cómico que no me lo hubiera imaginado nunca, pero muy comprensible en aquellas circunstancias…

    Y qué decir de esos intérpretes, que no se haya dicho ya, cantando ese maravilloso dúo…

    M'agrada

  5. Isolda

    Joaquim Moltes gràcies pel post i amables paraules.
    He perdut la noció de les vegades que ho escoltat, i estic amb la pell de gallina i emocionada com el primer dia. Quan l’escolto és tanta l’emoció què sempre crec que el meu cor n’ho soportarà fins el final
    de com batega…
    Estimats infernemlandaires, el meu agraïment pels vostres comentaris que m’han emocionat tant com el post.
    Bon regal d’aniversari, ahir en vaig fer-ne 75, quina sort !!! me’n manquen 25 per complir-ne 100.

    M'agrada

  6. Joanpau

    És un relat molt divertit, amb un final inesperat, un gag vaja, digne d’una alta comèdia.
    Estaria bé el que proposa l’Allau, però sense delimitar-ho al Liceu, doncs restringiries la participació.
    Pel que fa a la banda sonora més val escoltar i no dir res, no fos cas que l’espifiéssim. És perfecte, amb ajudes o sense de la senyora Legge.

    M'agrada

  7. Isolda, la història que expliques és entranyable i a la vegada extraordinariament divertida. Pel que fa al fragment que has escollit, tot i no ser wagnerià (un dels molts defectes que tinc) el trobo sensacional.
    Una abraçada

    M'agrada

  8. assai

    Una historia tan entrañable y operística sólo podía estar suscrita por “Isolda”. Te felicito por tu relato y también por tu elección, he disfrutado muchísimo con ambos.

    Un abrazo y gracias!

    M'agrada

  9. Isolda,

    Que aquesta temporada al Liceu gaudeixis de Tristan i Isolda tant com ho haguessis fet aquell dia “si no se t’haguessin fos els ploms”. Ara, això sí, pren un cafè ben carregat abans d’entrar, no fos cas que les emocions et tornessin a jugar una mala passada!.

    Felicitats pel teu aniversari, encara que sigui amb un dia de retard!.

    M'agrada

  10. Isolda, tanta por que tenies amb la llargada del relat i no sé quantes coses més em vas dir i fixat, ha estat un èxit total, amb bravos i tot.
    Felicitats per l’aniversari, que no tenia present (ja em renyaràs personalment).

    M'agrada

  11. Tosca

    Una historia genial Isolda! Y, como dice Maac, seguro que el duo tuvo mucho que ver en la ya famosa lipotimia.

    Felicidades por estos primeros 75 y gracias por la historia y el fragmento ( la verdad, no se cual es mejor!)

    M'agrada

  12. Amfortas

    Isolda. Moltes Felicitats endarrerides pel teu aniversari i que puguis veure moltes més vegades aquesta meravellosa òpera, si pot ser asseguda millor. El relat és tan bonic que es fa curt.

    M'agrada

  13. Núria

    Mama,m’has emocionat moltíssim, tant o més que el duo i que la mort d’Isolda i mira que és difícil.És una història plena de sentiments i emocions que la fan veritablement entranyable. Què meravellós és sentir amb tanta intensitat!
    Joaquim et felicito per aquest IN FERNEM LAND és fantàstic.

    M'agrada

  14. dandini

    Isolda ets un crack! M’ha agradat molt el teu relat i la maravellosa música que l’acompanya.La teva capacitat per emocionarte i transmetreu als demés ha quedat ben palesa i tens la gran sort de mantindre-la en la seva integritat.Felicitats amb retard pel teu aniversari. QUAN HI ARRIBI VULL SER COM TÚ.

    M'agrada

  15. Isolda

    Estimats amics infernemlandaires, no sé com agrair-vos les vostres lloances, solsament dir-vos què, estic contenta i emocionada que us hagi agradat aquesta petita “història”-anecdota.

    Moltes, moltes gràcies a tots.

    M'agrada

  16. Com m’agradaria haver vist el batibull que es deuria organitzar al teu voltant quan vas desmaiar-te!, perquè la resta me l’has fet viure com si et tingués davant, i has conseguit emocionar-me molt, Isolda! L’enhorabona.

    M'agrada

  17. Olga

    Estimada Isolda,
    Em sento molt identificada amb les teves emocions. Jo vaig estudiar piano a Viena, imagina’t les possibilitat d’anar a l’òpera que tenia! El meu primer Wagner va ser el Tristany, i jo hi anava una mica reticent, doncs, companys em comentaven que Wagner era terrible!, jo tossuda hi vaig anar… Quan va acabar l’òpera, creia que em moria de tanta emoció sentida… sempre més he quedat lligada a Wagner i especialment a Tristany i Isolda.
    Aleshores el meu gran somni era morir d’amor, fins que vaig trobar qui em va dir que era millor viure d’amor. En secret però… ho segueixo pensant tot escoltant la mort d’Isolda…
    Moltes FELICITATS!!

    M'agrada

    • Em desconcertes rosetapiccina amb els teus comentaris a apunts tan llunyans. Gràcies per aquesta immersió infernemlandaire.
      La versió Flagstad, malgrat els trucs d’estudi i el tenor molt digne però no a l’alçada de Isolde i direcció, és imprescindible.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: