IN FERNEM LAND

PALAU DE LA MÚSICA: L’EXORCISME


Ahir dilluns em van convidar (gràcies Elvira) al concert extraordinari que es va celebrar al Palau de la Música Catalana, sota el significatiu títol de “El nostre cor serà més gran que mai“.

Per l’ocasió es va reunir al hemicicle del Palau a l’Orfeó Català, els Cors de l’Escola Coral de l’Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), a la soprano Susanna Puig, la mezzosoprano Pilar Vázquez, el tenor Francesc Garrigosa, el baríton Josep-Miquel Ramon i els directors Josep Vila i Casañas i Antoni Ros Marbà.

El motiu d’aquest concert extraordinari, tal i com ens ha dit en un breu parlament inicial la sempre indecisa Presidenta del Orfeó Català, la Sra. Mariona Carulla (sempre que parla em fa patir),  era l’agraïment dels cantaires envers els Socis, Amics del Palau, alumnes i pares de l’Escola Coral, treballadors del Palau, Patrons, Membres d’Honor, Membres Protectors, Patrocinadors de la Fundació, ciutadans, mitjans de comunicació i administracions públiques, és a dir menys l’esperit maligne del “pillet”, tothom, pel suport rebut des de el mes de juliol del 2009.

I també aquest concert venia a ser el tret de sortida, l’anéssim, del nou Palau, aquell que haurà de marcar l’esdevenidor de la institució, tenint com a principal protagonista les agrupacions corals de la casa i la música que en ella si ha de fer, això ho dic jo, no ho ha dit ningú, però em penso que ja toca que sigui així.

Per a mi, el concert ha estat un exorcisme, que no és altre cosa que un ritu litúrgic, potser fins i tot el mot litúrgic hi esqueia perfectament, destinat a foragitar d’algú (aquí la institució) un mal esperit, d’això darrer no calen gaires explicacions em sembla a mi.

No estic gaire segur que l’acte, a part de l’emotivitat manifesta d’alguns dels assistents, hagi servit per gaire cosa més. Potser si que calen aquestes coses, però si tenim en compte que els esperits malignes es passegen pel carrer com aquell qui no ha fet res, malgrat que cada fil que s’estira de la troca ens porta a un femer més podent, brut i fastigós, que empastifa a institucions, partits i a la mateixa societat civil que estorada i perplexa ha assistit durant tot aquest llarg cataclisme posant cara de pòquer, penso jo que caldria més anar de cara a la feina, sense tants actes i prémer l’accelerador fins el fons per tal d’esbrinar, el més aviat possible, la veritat absoluta de tot el que ha passat a dins d’aquella casa i que es depurin totes les responsabilitats, des de la del esperit més maligne fins aquells que veient-ho, encara que no fos amb la veritable magnitud, oloraven el tuf, la fortor que sortia d’alguns despatxos i veien algunes actituds, no varen fer res, ni tan sols per llençar les alarmes pertinents.

Molts dels ahir congregats mitjançant invitació, són còmplices del que ha passat, dels que estaven a dalt del escenari i a la sala, per haver callat per por a perdre el lloc que ocupaven, la feina, el privilegi o l’ajuda d’aquest tot poderós esperit. D’aquests, alguns han començat a parlar un cop s’ha destapat l’afer. No sóc ningú per jutjar res, haurà de ser la justícia, que s’endarrereix de mala manera i actua sota l’estricte legalitat (of course), de manera difícilment comprensible per l’atònita societat, que veu un cop més i aquest cop de manera molt manifesta, que la justícia no és igual per a tothom.

Estic convençut que es taparan moltes coses i el merder que hi ha sota l’estora, no s’acabarà de veure mai la llum, per això em sembla que aquest exorcisme d’ahir, és més un acte de cara en fora, que nos pas de suport dels cantaires. Segurament els cantaires agraïts tenen ganes de passar de tot això i que definitivament es comencin a veure fets concrets que els situïn on cal i on es mereixen, després de tantes hores, patiments i esforços deixats dins les venerables parets.

Jo crec i potser m’equivoco, que els cantaires de totes aquestes formacions que van participar ahir en aquest concert, haurien de començar a rebre un altre tipus de suport, des de el dia a dia, amb més recursos (ara precaris), molta més activitat artística i sobretot un pla de futur ambiciós. Ja està bé de concerts de costellada.

D’ençà de tot aquest afer, hem vist com l’Orfeó Català, participava en concerts més o menys improvisats, per tal de rebre l’escalf de la gent. No sé si aquesta improvisació és la millor eina per foragitar tots aquests anys de tensió callada. Insisteixo, potser si que l’acte d’ahir va servir per enlairar la decaiguda moral de la tropa, però d’aquests ja en porten alguns més aviat discutibles, començant per aquell concert mal anunciat i preparat a l’Esglèsia de Sant Felip Neri, per seguir amb el desgraciat concert de la plaça del Rei, sota la pluja i el fred, en un acte més fruit d’una alcaldada que no tenia, ni tindrà cap sentit, si es que allò que es va dir de institucionalitzar-lo va de veres  a ple mes de desembre.

Ara finalment el d’ahir, que tot i comptar amb una certa dignitat musical, m’ha semblat més emotiu que artísticament satisfactori. Em penso que ara ja toca fer vida normal i fer-la bé, enlairant el nivell d’un cor que moltes vegades ens ha sorprès amb unes brillants actuacions, quan si han esmerçat tots els mitjans i els esforços i en d’altres, els resultats ens han fet patir més del que haguéssim desitjat.

Passaré per alt doncs, l’opinió musical del que vam escoltar ahir, integrat per tres obres eminentment corals. El Mirador del mestre Josep Vila i Casañas, un brillant recull d’algunes de les cançons més emblemàtiques de la tradició catalana, sota la forma de Fantasia coral, l’impressionant Schiksalslied op 54 de Johannes Brahms, és a dir El cant del destí i finalment el darrer moviment de la simfonia núm. 9, en Re menor de Ludwig van Beethoven. Les dues darreres dirigides pel mestre Antoni Ros Marbà i la primera per l’autor i director musical de l’Orfeó.

Al final l’Himne del Orfeó, l’emotiu Cant de la Senyera del mestre Lluís Millet amb text de Joan Maragall, ha tancat l’acte, mentre m’ha semblat veure voleiar inquiet i malcarat, l’esperit maligne, entre les potes dels cavalls del segon pis, envoltat d’àpats de luxosos casoris farcits dels prohoms del país fent-li la gara-gara, consogres emprenyats per la poca vergonya del pillet, pisos de cites clandestines, maletes de viatges exòtics, bitllets ociosos escortats per senyorases de dignitat contrastada, comissions de sota ma, favors polítics de deutes pagats amb aneu a saber quines intencions i un bigoti ex presidenciable que amb un somriure de hiena, es fregava les mans en veure com està d’alterat l’oasi català.

La Senyera, amb un gir inesperat i enèrgic, que ens ha de fer més triomfants, els hi ha clavat una plantofada que els ha fet anar a parar al carrer Amadeu Vives, tot marxant sota un gros paraigua, aquest cop si, per protegir-los de la pluja, mentre des de el segon pis, sense la insonorització que gaudeixen els espectadors de la platea i el primer pis, gràcies a la misericòrdia de l’arquitecte Tusquets, es podia escoltar perfectament el guirigall.

En sortir al carrer encara plovia i l’aire fresc a la cara m’ha portat cap a l’avinguda de la Catedral, amb pas decidit i tot esperançat, pensant que tan de bo l’exorcisme els hagi fotut a TOTS els culpables fora, per sempre més.

Si voleu el concert, premeu aquí (gràcies Colbran). Mentrestant espereu l’arxiu, podeu escoltar l’himne de l’Orfeó Català, aquest magnífic i sempre emocionant  Cant de la Senyera, tal i com el varen cantar ahir, dia de l’exorcisme, artistes i assistents, a veure si vosaltres també veieu aquest remoli perniciós perdent-se en la llunyania, per romandre engarjolat per sempre més.

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

9 comments

  1. Amb llàgrimes als ulls -i saps que no dic mentides- acabo d’escoltar aquest “Cant de la senyera” que tant m’havia fet plorar de ràbia continguda quan el sentia d’”estranquis”. Mai m’hauria imaginat, després de llegir el magnífic post que has escrit, que, al cap de tants anys, les llàgrimes que vessaria escoltant-lo serien fruit, també, de ràbia continguda, i és que, recordant el que cantava el de Verges: “no era això, companys, no era això…”

    M'agrada

  2. No m’estranya que passis de la crítica musical, però és que et llegim per això! per mi, fluixet, no m’ha agradat mai massa el cor femení de l’orfeó. Ho fan molt millor els de l’orfeó donostiarra. Amb el cant de la senyera semblava un altre cor. Els nois de la Jonc només van poder assajar 3 dies a dures penes. I els solistes…un drama!
    Esperem que reviscolin.

    M'agrada

    • Kalamar, he tingut prou valor per mirar el 33 i si, esperem que reviscolin, però hi ha molta feina a fer.
      L’Orfeó Català necessita una renovació total. És una institució caduca.
      Abans de presentar un nivell tan pobre, com l’ofert en aquest concert, més valdria, si era tan important agrair a tothom una cosa per altre part òbvia, com és el suport a la institució, que haguessin escollit obres menys compromeses, total era un concert de costellada o aquesta és la impressió que em va quedar al final. Poc assajat per part de tothom i així no et pots presentar enlloc. A qui ha beneficiat aquest concert?, jo penso que a ningú i en canvi ens ha preocupat a uns quants.
      També caldrà que posin fil a l’agulla amb el Palau com a sala de concerts. Quan s’entra a la seva web i veus la programació, fa plorar.
      El Palau s’ha convertit en una sala per llogar i prou. Crec que s’ha d’enlairar el nivell del que es presenta, no val allò de que si paguen, ho lloguem al primer que passi. Fer un Palau hauria de ser quelcom prestigiós, ara, pagant Saint Peter sings.

      M'agrada

  3. Emotiu Cant de la Senyera. Quants records.
    Les darreres vegades que he estat al Palau també m’ha semblat intuir l’esperit maligne. Suposo que ahir encara va ser més present aquest indesitjable fantasma.

    M'agrada

  4. Concep

    Ahir pel 33, em va fer peneta el concert.
    Penso que hi ha dues línies d’actuació i totes dues passen per la professionalització: la de l’Orfeó, tot i mantenir el status de cor amateur, hauria de ser del tot professional i l’altre, suposo que més fàcil, tot i la complexitat d’un procés com aquest, del Palau i la seva gestió.
    El baix nivell musical escoltat en el concert del dilluns exigeix una actuació urgent.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: