Quan Gustav Mahler va iniciar la composició de la Desena Simfonia, que va deixar inconclusa a causa de la seva mort, musicalment potser ja ho havia dit tot. El pas següent hagués estat obrir la caixa de Pandora iniciada pels seus deixebles de la segona escola de Viena i enfrontar-se al mar agitat de l’atonalitat que ell, malgrat jugar-hi amb picardia i enginy, i qui sap si amb temor, va defugir, mostrant fins i tot un cert enuig a l’evolució artística d’Arnold Schönberg, com ja vaig comentar en el controvertit i enriquidor post de la setmana passada.

El programa d’aquest cap de setmana de l’OBC, estava integrat exclusivament per aquesta Desena Simfonia, sota la direcció del mestre Jesús López Cobos.

Sempre que he vist dirigir a López Cobos, m’ha agradat molt més a la sala de concert que no pas al teatre d’òpera.

Les habituals visites del mestre zamorà a les temporades de l’OBC, acostumen a obtenir excel·lents resultats. La setmana passada vaig escoltar el concert per la ràdio, ja que com us vaig comentar, no em seduïen les obres programades, malgrat que un cop escoltat vaig penedir-me de no haver anat a l’Auditori i aquest, tot i que aquesta simfonia no figura entre les meves obres de capçalera, no he volgut perdre l’ocasió que m’ha brindat un angelet oferint-me dues entrades que m’han permès veure les etiquetes dels mitjons i mitges dels violinistes. També us haig de dir que quan faig el salt a l’OBC, la setmana se’m fa més llarga.

Si amb Mahler acostumo a trobar normal, que en una mateixa simfonia i en el curt esdevenir de dos compassos pugui passar de l’èxtasi i la mediocritat, en aquesta Desena, acabada per Remo Mazzetti, 74 anys més tard (1985 i 1986) que l’iniciés el mestre, amb una posterior revisió, ja definitiva, al 1997, trobo que hi ha masses daltabaixos, més dels habituals.

Començar-la amb un moviment tan meravellós, com és l’Adagio de ben segur condiciona la resta, doncs si bé és veritat que el moviment final ens retorna a la colpidora i mestrívola capacitat que tenia el music vienès per arribar al fons de l’ànima de l’oient, en els moviments centrals, la cosa es belluga per aigües més tèrboles, més indefinides, on sembla que provi i no s’atreveixi a creuar la frontera per descobrir quelcom més, acabant fent un “Déjà vu”, amb tocs sempre originals. Ja sigui en el segon moviment, un primer Scherzo, de difícil execució, amb constants canvis de ritme, o un curiós mini moviment, anomenat Purgatori, tan sorprenent i bell, com curt, per tornar a un segon Scherzo, amb un vals que es deixa entreveure entre sonoritats fosques i turbulentes,  l’estat d’ànim turmentat que envaïa al compositor durant el procés creatiu d’aquesta darrera simfonia.

Durant tot el moviment final, com ja us he dit, ens sotmetem altre cop en aquesta catarsi que tot sovint Mahler provoca a l’oient i que tan sols els impertinents, però necessaris aplaudiments del públic, evitaran que caiguem en un estat de serenitat compungida, infinita.

Tot aquest difícil tramat ha estat ben portat, pulcrament diria, pel mestre López Cobos, que no ha deixat mai que l’obra se li escapés de les mans. Si us haig de ser sincer, no us puc parlar de l’equilibri sonor que tant m’agrada apreciar en les orquestres, doncs la meva ubicació era notòriament desequilibrada, tot i així he pogut apreciar, en una distribució singular de la secció de corda, els ja habituals i acaronadors violoncels de l’OBC, així com les violes, i això que la presència sonora dels violins m’impedia a vegades, valorar de manera nítida la resta, en especial tota la secció de fusta, essencial en aquest equilibri sonor tan desitjat. Com és possible que hi hagi persones que els hi agradin les primeres files de les sales de concerts?.

López Cobos és molt analític, moltes persones li retreuen la seva fredor o asèpsia i potser a Mahler li escau alguna cosa més visceral i arrauxada, per porta-nos, sense caure en fàcils sentimentalismes, per terrenys emocionalment més intensos, penso per exemple en les versions referencials de les simfonies dirigides per Leonard Bernstein, però no hi ha cap dubte que el seu treball no és ni improvisat, ni buit, pot agradar més o menys, però és seriós, eficaç i fins i tot brillant.

L’OBC en conjunt ha estat magnífica, però m’ha semblat escoltar alguna entrada del metall, sempre tan important i descarat en les obres de Mahler, no del tot reeixida o segura.

Sense ser una apoteosi, doncs és difícil que amb la direcció de Lòpez Cobos l’emoció es desbordi, el públic ha agraït de manera molt intensa el bon treball que ha fet amb l’OBC.

Aprofito per confirmar-vos que el blog dels musics, a manca de que s’oficialitzi, si és que ho fan, ha deixat de funcionar.

No acabo d’entendre que no es pugui accedir a allò publicat fins ara, com tampoc que no s’hagi fet cap escrit comunicant el cessament de l’activitat. M’hagués agradat una nota de comiat i perqué no, d’agraïment  a tots els fidels seguidors que el visitaven, donant-li tot el suport necessari i enllaçant-lo en els seus blogs, per donar-lo a conèixer a tots els seus visitadors.

Alguns infernemlandaires m’han fet arribar de manera privada, el seu desencís al no poder fer-ho al blog de musics.

L’oportunitat de situar l’OBC, mitjançant el blog, com a capdavantera a l’interessant món de les xarxes socials, donant a conèixer qui eren i el que feien, s’ha esvaït. Penso que és un error i que en algun moment o altre, hauran de repensar-ho, si no volen quedar endarrerits, a la cua. La diferència rau en que fins ara eren capdavanters i més endavant aniran a remolc. Llàstima.