Patricia Ciofi (Marie) Liceu 2010. Foto Bofill
Em costarà oblidar el diumenge 7 de març de 2010. Després d’un fantàstic matí a l’Auditori, que ja postejaré demà, a la tarda teníem la primera funció, de les onze previstes, de La Fille du Regiment al Liceu.
Podria ser una crònica breu, tan breu com posar SENSACIONAL en majúscules, negreta i mida kin size, però no, avui tinc ganes d’explicar per què m’agrada tant l’òpera i per què, després d’una representació com la d’ahir és fàcil dir que com l’òpera no hi ha res.
Hagués estat una funció igualment històrica com anuncio al encapçalament, si Juan Diego Flórez no hagués decidit bisar la famosa cabaletta “Pour mon âme”, fent 18 do com aquell qui no fa res. Per aquest fet, el millor hagués estat parlar de proesa, però l’esdeveniment pren dimensions històriques, al confluir tots i cadascun dels factors que intervenen en una funció, en una globalitat de resultats perfectes, això si, amb un parell d’excepcions, que són quelcom més que la perfecció, són l’art vocal. Una ja era d’esperar, és Juan Diego Flórez i els habituals del blog saben perfectament que m’agrada moltíssim, però avui una mica més. L’altra és Patricia Ciofi, una cantant que estimo i sempre que l’he vista m’ha satisfet molt, però ahir més, molt més. Tant que no m’he recordat de la soprano que va estrenar aquesta producció, tot i que m’agrada moltíssim, però avui, cantant per a mi, a dalt del escenari hi teníem Patricia Ciofi i Renoi! que bé ho ha fet.
Començaré per ella, ja que ella és la protagonista absoluta.
No és pot cantar millor el belcanto, igual si, amb més, i vertiginoses coloratures, segurament també i no cal dir amb més potencia, però millor?. Ha estat perfecta, valenta, llençada, sense cap reserva i amb ganes de demostrar als gamberros que van protestar-la en la Lucia, substituint a una indisposada Gruberova, que allò va ser una de les vergonyes i injustícies més grans que haurà d’arrossegar el teatre.
Per no oblidar l’emotiu “Il faut partir”, on ha aconseguit allò que està reservat a les més grans, que no és altre cosa que, el teatre s’aturi per respirar i cantar amb ella.
No s’ha acovardit mai, ni amb els aguts, que ha donat sempre atacant-los sense portamentos i amb un so arrodonit, bell i gens feridor, ni en el concertants, on no ha deixat mai de cantar. Avui la Ciofi s’ha situat per mèrits propis al costat de les grans belcantistes que han passat pel Liceu.
Si vocalment ha estat generosa i esplèndida, escènicament ha estat una autèntica delícia, composant aquest divertit rol, segons la genial visió d’un altre dels grans triomfadors de la nit, Laurent Pelly.
La Ciofi, amb un físic molt similar a la Dessay, que va estrenar aquesta producció a Londres, Viena i Nova York, es fa seu el rol, amb totes les entremaliadures i bogeries que li toca fer, creient-se’l de dalt a baix i gaudint-lo i fent-lo gaudir. Fabulosa i deliciosa, en els moments lírics, dolços, elegíacs i dramàtics i amb una bis còmica desbordant. Intensa en el fraseig i de dicció clara, malgrat l’opacitat natural de la seva veu. Adoro a aquesta senyora, avui m’ha fet feliç i això val un imperi.
Juan Diego Florez (Tonio) Liceu 2010 Foto Bofill
Juan Diego Flórez és un absolut privilegi. Poder viure’l i veure’l és una sort immensa. Quan hagin passat els anys i hagi deixat de cantar o la seva veu denoti el pas del anys, ja que a ell també li passarà, l’enyorarem i recordarem funcions com les d’ahir per la tarda.
És molt gran el que fa el tenor peruà. El més difícil ho fa fàcil, tant que hi ha qui pensa que no ha fet els do’s o per dir-ho més clarament, que estaven baixats de to.
No fa patir mai, ans el contrari, fa gaudir enormement lo que canta. La bellesa en l’emissió i la perfecció tècnica, envoltada de la seducció d’una veu bellíssima, de timbre clar, captiva a tots aquells que no van a escoltar-lo amb el mesurador de volums o amb les gravacions dels cantants històrics, que ja no tornaran mai més, per comparar-lo, sense adonar-se’n que estan perdent l’oportunitat única de fruir-lo en el seu millor moment.
Em nego a comparar-lo amb cap dels Tonio que han fet història, doncs ell s’ha afegit a tota aquesta llarga llista (no són tan sols dos com m’ha dit algú aquest matí), per mèrits propis fent coses que l’igualen als millors i d’altres úniques i sensacionals. Elegància, fraseig, claredat d’emissió, atacs al agut impol·luts, fiato, regulacions i control exhaustiu i a plaer del so, tot, el que vulgueu i més. Allà on molts s’obstinen en trobar-li mancances (volum sonor, greus inexistents), jo repasso la llista de virtuts anterior, que malauradament no sovintegen en la majoria dels cantants actuals i fins i tot en molts del gloriós passat.
Per si no ni hagués prou, fa el Tonio ingenu, quasi adolescent, d’aquesta magnífica i encertada producció, perfecte. No estic gens d’acord amb l’amic Assur, quan li plantifica un encarcarat, que sincerament no trobo just. El Tonio és un noiet senzill, una mica aclaparat per l’energia desbordada de Marie, que no té cap ganes de fer el soldat, però és l’única manera que té de casar-se amb la seva estimada. Aquella entrada marcant el pas, com un noiet fent el soldat, tot just abans de començar a cantar el “A mes amis”, és genial. No cal dir que si la història tingués continuïtat, veuríem un Tonio adult supeditat a l’energia encomanadissa de la hiperactivitat de la seva estimada o dit d’un altre manera, un calçasses capaç de fer 9 o 18 do, per tal de tenir-la ben contenta. Entranyable composició d’un Flórez que canta fent passes coreografiades, sense gaire desimboltura, però ningú espera que el Tonio sigui el Fred Astaire.
Que el Liceu embogís, com ho va fer ahir, és normal. No tenim tantes oportunitats d’admirar un “fuori clase”, primer perquè no hi han tants i després perquè com tothom, poden tenir dies més bons que altres, ahir Flórez el va tenir excepcional i, a part de la proesa “anecdòtica” del bis, va cantar un “Pour me raprocher de Marie” referencial.
La resta de rols són molt més anecdòtics, però el tercer rol en importància és el de Sulpice, que Pietro Spagnoli fa de manera magnífica, ja sigui en la vessant vocal, que no li presenta grans problemes, com en l’escènica, que vesteix de manera divertida i desimbolta.
La marquesa de Victoria Livengood és una troballa. Vocalment no hi ha per on agafar-la, però ella porta les seves limitades possibilitats al seu terreny i en treu un partit magnífic. Presencia escènica, que certament recorda Margaret Dumont, com em comentava la Isolda, al servei d’un personatge més escènic que musical i que amb un oportú gag cantat al segon acte, es posa al públic a la butxaca. Ha fet un exitàs.
En el encara més breus rols d’Hortensius, caporal i el camperol, ha destacat la divertida prestació d’Àlex Sanmartí i l’eficàcia de Josep Ribot i José Luis Casanova.
En el rol no cantat de Notari, Arnau Vilardebó ha acabat d’arrodonir una prestació dramàtica perfecte.
Angel Pavlovsky (Duquessa de Crakentorp) Liceu 2010 Foto Bofill
Deixo la Duquessa de Crakentorp del genial Pavlovsky pel final. El temia, ja que ell o ella, ha de ser ell o ella per tal de que m’agradi, i em feia por que no acabés d’encaixar amb la proposta, però anava errat, ha fet perfectament el rol d’estirada Duquessa i molt de tant en tant, ha deixat anar unes petites perles, marca de la casa, perfectament dosificades en la seva curta intervenció, que han suposat la cirereta perfecte al magnífic pastís que ens ofereix el Liceu.
Un cop alliberat/ada del “pànic escènic del debut operístic”, ens ha ofert una segona tanda, aquesta molt més pavlovskiana i per tant genial, en la tanda de salutacions, amb un impagable i “compromès” flirteig amb un dels nois de sala que li ha entregat el ram de flors i tots els innombrables i divertits robatoris de protagonisme que ha fet a la resta de companys.
Yves Abel, al front de la mediocre orquestra liceista no ha molestat gens i un cop passat l’ensurt de l’obertura, ha fet fluir de manera més eficaç que veritablement inspirada, una partitura tan poqueta cosa com és La Fille du Regiment.
No trobaríem en el repertori operístic quelcom més similar a una zarzuela que aquesta òpera, que per altre part no té cap problema per ser programada. Potser si proposem Jouer avec le feu i no Jugar con fuego, ens la programin, musicalment supera a l’òpera de Donizetti per totes bandes.
La Fille du Regiment, Liceu 2010. Producció de Laurent Pelly. Foto Bofill
Però no ens enganyem, una part importantíssima del triomf global i sense discussió d’aquesta producció es deu a Laurent Pelly, que ha treballat fins l’últim detall i fins l’últim corista, una concepció global d’un espectacle que ja ha fet història. Serà difícil veure una nova producció de La Fille du Regiment, ja que aquest esdevindrà un clàssic. És una producció prou coneguda i divulgada com per parar a parlar d’ella amb deteniment, tans sols dir que en directa guanya molt i que la profusió de gags fa que tot flueixi magníficament. Mai una òpera que no m’agrada gaire m’havia agradat tant i això és gràcies a una de les millors produccions escèniques que han passat en els darrers anys pel Liceu.
Sortir eufòric del Liceu, quan de temps!, sense cap retret, amb una alegria contagiosa i amb la sensació que tot el teatre s’ho ha passat tan bé com jo i que tots hem sigut durant tres hores, més feliços. Quin privilegi i sobretot, funcions com aquesta reforcen la meva teoria que la vida és un pretext per anar a l’òpera, sempre i quan l’òpera no deixi de ser mai així.
Què bé m’ho he passat infernemlandaires!
IN FERNEM LAND 
Aquest matí m’he llevat i el primer que he fet ha estat anar a veure el comentari d’en Ximo, tenia ganes de reviure l’eufòria d’ahir i sabia que les seves paraules em transportarien de nou a la màgia que hem viscut fa tot just unes hores. El Flórez, impecable, brillant, com era d’esperar, i la Ciofi, que vocalment m’encanta, m’ha sorprès agradabilíssimament en aquesta vessant còmica que jo no li coneixia. Fantàstica. Valenta i entregadíssima, sí senyor! Una producció excel.lent i rodona per tots cantons, i una nit d’eufòria, somriures, tendresa i catarsi que recordarem durant moooolts anys!
M'agradaM'agrada
Por Dios, chicos!!
Que ganas tengo que llegue el miercoles!
M'agradaM'agrada
Déu meu¡¡¡
no tinc paraules..
ja havia gaudit amb la cenerentola.. peró alló d’ahir mo’ho em porto com un dels moments memorables de la meva vida..
i sí¡¡ com tu Joaquim també vaig tenir la sensació d’escoltar la sarsuela més inconmensurable.. i mira que m’agrada la sarsuela¡¡¡
aquest cap de setmana amb la funció , el “último cuple” de la sarita dissabte i el morro de bacallá i el biscuit amb xocolata calenta que em vaig fotre al Bilbao el divendres.. cap de setmana roodóoo¡
M'agradaM'agrada
M’encanta veure un Joaquim tan úfòric sortint del Liceu, cosa difícil de veure ( i amb raó). Per tant espero amb candeletes el proper cap de setmana que tindrem sessió doble amb els dos repartiments.
M'agradaM'agrada
Ja està tot dit.
Només afegiré que la d’ahir va ser una funció que val per tota la temporada!!
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord: ha estat una funció rodona, de les que fan afició i on tot ha funcionat, si no perfectament, prou perquè la sensació sigui d’excel·lència. I sí que és veritat que quan el noi fa els do, sembla que no li costin i que pensis “doncs no deu ser tan difícil; potser és un ària mitificada i prou”. I al segon cop, igual. La Ciofi, simplement meravellosa, totalment lliurada al paper. El seu comiat al final del primer acte, antològic. De fet, diria que l’ovació de la nit se l’ha endut ella. I tenint al costat al Flórez, no deu ser poca cosa. Sembla mentida, però, tenint en compte que és una òpera que mai no m’ha fet ni fred ni calor, ha estat el que m’ha resultat més satisfactori, globalment, de tota la temporada i part de l’altra. Deu ser allò de “la feina ben feta…” Perquè ja no queden entrades per a cap altra funció, però és per tornar-hi i repetir.
Encertada i de les que dóna que pensa la proposta sarsuelística joaquimista: potser sí que Jouer avec le feu tingués més tirada que l’original. Per tant, hauríem d’intentar colar coses com La sorcière de Roupert Chapy; Der Eisenring de Pieter MIchael Markgraaf (El anillo de hierro) o Le rondini, però no la de Puccini, sinó la d’Usandizaga. Segur que convencerien més els programadors.
M'agradaM'agrada
No puc estar més d’acord. Una funció que ja ha fet història aconseguint tanta unanimitat en la valoració. Tots (o quasi tots) han estat excel·lents i hem pogut gaudir d’un espectacle rodó: veus i escena a una, al servei de l’espectacle. Tant de bo això passés més sovint!
D’aquí a uns anys aquesta serà una d’aquelles representacions que direm: -jo vaig ser-hi!
Una abraçada!!
M'agradaM'agrada
Me alegro muy mucho, Joaquim, por tu crónica de cuyo contenido espero disfrutar in situ a partir del viernes con el 2º cast y a partir de la semana que viene con JDF y Ciofi( ruego al cielo, que no se indispongan!)
En primer lugar y 100% de acuerdo contigo, ya es hora de reivindicar a una de las mejores belcantistas desde hace años y más auténticas ( incluidas sus apariciones en roles del lírico francés) como es la profesionalísima Patrizia Ciofi, a la que se trató de forma indignante por ciertos forofos gruberovianos ,hace unos años.
Ciofi a la que he escuchado en varios teatros desde su magnífica Lucie de Lamermoor en el Chatelet con M.ALvarez, luego una Gilda en Génova de un Rigoletto con Frontali y Bros, etc..,s una espléndida artista y una honradísima belcantista ( alguien ha dicho en un foro que se saltó los sobreagudos de su aria en el 2º acto, pero intuyo que si les saltó es porque son oppure y opcionales como en muchos Rossini o Donizetti)
En segundo lugar, JDF es un lujo y uno de los poquísimos tenores de hoy en dúa que mantienen el cerebro frío e innata su inteligencia, cantando los roles que su vocalidad le permite ( que inteligente fue JDF cuando canceló sus Duca de Madrid!)
Como tiene los do y hasta los re casi “sobrados”, JDF se puede permitir el lujo de bisar o hasta cantar cuatro veces el …a mes amis… ( espero más de un bis , en esta 7 funciones previstas), pero lo importante es que la díficil y belcantista aria que es el …pour me rapprocher de Marie..del 2º acto, la borde y por lo que te leo, lo hace.
En tercer lugar y sumamos más acuerdos, es que esta producción de Pélly ( como todo lo que hace este genial director – recordad la excelente reggia de Orphée aux enfers, entre otras ), es inteligente, divertida y completísima.
Esperemos que de aquí al 25, nadie se nos indisponga
M'agradaM'agrada
Què bé Joaquim i quina ràbia no poder veure Juan Diego Flórez.
Ja et diré alguna cosa del segon repartiment, però serà molt difícil que pugui igualar aquesta emoció que desprèn l’entrada d’avui.
Potser no havies fet mai cap entrada tan positiva com aquesta o al menys jo no la recordo.
M'agradaM'agrada
No saps com me n’alegro de veure’t tant satisfet amb la representació d’ahir, per una banda, per tu que ja ho has gaudit, i per l’altra, perquè és una avançada del que gaudirem nosaltres dissabte i diumenge, amb els dos repartiments.
M’agrada que la Patrizia Ciofi hagi estat tan magnífica, perquè la Natalie Dessay havia deixat el llistó molt alt en aquest paper.
La tornarem a veure amb el Juan Diego Flórez a la Linda de Chamonix la temporada 2011-2012?. Tan de bo!!!!
M'agradaM'agrada
Me alegra saber que fue una función redonda, y sobre todo me alegra por Ciofi, nunca olvidaré su excelente Susanna con Jacobs en el Palau de la Música de Valencia, allá por el 2000 ó 2001, me dejó maravillado. Por cierto, aunque hice algún comentario de su Lucia y su Lucie, no llegué a dedicarle la entrada que correspondía.
Respecto a Flórez no tengo nada que objetar, no es cuestión sólo de volumen y graves, es que no conecto con su canto y la verdad es que, viendo como todos disdrutais tanto de él, me da un poco de rabia, pero las cosas son como son. Y uno no pierde la esperanza, así que si algún día se pone a tiro no me lo pienso perder.
M'agradaM'agrada
Ai amics! jo vaig tenir la sort d’assistir el dia del pre-assaig general i tots sabem que en els assajos per lògica els cantants no possan en risc les seves cordes vocals, també ens ho van dir per megafonía, però renoi !!! feia molts anys que jo no sortia més que satisfeta del Liceu, si l’assaig era com era… magistral,perfecte, emocionant ,crèc que només em vaig perdre el bis d’en Florez que també em sap greu però vaig disfrutar tant el dijous ….! i ja es hora de que el Liceu es possi les piles i vegi clar el que ens agrada, la posta en escena també la vaig trobar magnífica, de les veus ja heu parlat vosaltres ,jo no coneixia a la Ciofi en directe i apart del seu bon gust cantant es una extraordinaria actriu i del Floez tot es póc… ja ho heu dit tot vosaltres, un plaer per l’oïda i l’esperit , una tarda memorable….
M'agradaM'agrada
Menys mal que coincideixo amb el Maac, perquè si no pensaria que m’ho hauria de fer mirar. Docs si, jo tampoc conecto amb el técnicament perfecte cant del Flórez. I, com al Maac, preferiria que no fos així, pero…”es lo que hay”. Tot i que en el “Pour me rapprocher de Marie” el vaig trobar molt bé, no només perfecte, sino molt emotiu. Allí em va convèncer totalment i, per a mi, aquest va ser el punt culminat d’ahir, i no pas el mostruari de Dos de pit.
També em vaig reconciliar amb la Ciofi, desprès de la negativa impressió que em va causar a la Lucia de temporades anteriors.
Espero amb ilusió el segon repartiment (molt de la Nino Machaidze, i no gaire del Antonio Gandia), pero veure’l el divendres espero que m’aporti perspectiva de la magnífica funció d’ahir.
Per cert, no he vist esmentat enlloc les notes del “Rosó” que ens va regalar la Marquesa de Berkenfield.
M'agradaM'agrada
Quina sort!. M’alegro per tu i tots els que, ahir, veu poder gaudir d’aquesta funció. Jo tampoc podré veure en Juan Diego Flórez, però espero gaudir, almenys, una quarta part del que tu ho vas fe.
gràcies
M'agradaM'agrada
Ayer comenzó para mí la temporada del Liceu. Ya he olvidado, o quisiera olvidar, toda la mediocridad anterior que he tenido que soportar, desde el inefable “Arbore di Diana”, hasta este maravilloso “Tristan” pasado por agua.
Y eso con una opereta a la francesa que en el trío del segundo acto pre-anuncia al Offenbach de las operetas flojitas (algunas son buenas y la ópera “Les contes…” una maravilla). Efectivamente si esta obra se llamara “La hija del regimiento” ni se estrena en el Liceu y la chunga a que hubiera dado lugar el título!. Y es, ni más ni menos, una zarzuela escrita por Donizetti, con una calidad muy inferior a los grandes títulos de Barbieri, Chapí, Marqués y Fernández-Caballero, por nombrar unos pocos compositores de zarzuela. Coincido en lo antedicho con Joaquim y Bocachete.
Juan Diego Flórez es un tenor tan inmenso que si no exisitiera se le tendría que inventar. A una voz hermosísima une una dulzura, un fraseo, un legato, una dicción y una facilidad para los agudos para asombrar a propios y extraños y como actor es simpatiquísimo. En este rol de Tonio no tiene rival y, para mi gusto, ha superado con creces a los precedentes que he visto en persona y visto y escuchado en grabaciones.
Patricia Ciofi ha querido sacarse la espina clavada a traición, por determinados fans de la diva “oficial” de la casa, en su impecable “Lucia” de hace unos años y se ha ganado al público con todo honor. Su voz no es excesivamente bonita, pero su canto es impoluto y si no da determinados sobreagudos es porque no existen y los que da son propinas no escritas. Ya he dicho repetidas veces que los sobreagudos comienzan a sonar en las salas de ópera a partir de Adelina Patti, no antes. Si se ascendía a la zona sobreaguda era en pianissimo o en notas intermedias picadas, no a final de número (como en “Die Zauberflöte”). Ahora no lo aceptaríamos, ya que las sopranos ligeras los impusieron cuando invadieron las salas de todo el mundo a finales del siglo XIX y principios del XX.
Un 10 absoluto para Ciofi, para Flórez y para la escena y dirección de actores. Los secundarios muy bien escogidos, aunque el estado vocal de Victoria Livenwood esté bastante mermado. Es cierto que el personaje viste y se mueve como Margaret Dumont (la cuarta o quinta Hermana Marx), pero también es cierto que Angel Pavlovsky se ha fijado mucho en el porte y el buen hacer de la gran actríz y profesora de dicción inglesa Martita Hunt (“Great expectations”, “The unsinkable Molly Brown”,…) para componer su breve y peculiar personaje.
Una auténtica gozada que ha hecho historia en el Liceu, después de tanto aburrimiento y decepción.
M'agradaM'agrada
Joaquim, suposo que ho saps però ha mort Philip Langridge. Un grandíssim tenor que també vam poder gaudir diverses vegades al Liceu.
M'agradaM'agrada
L’any passat després de freqüentar aquest blog durant dos anys em vaig animar a tornar al Liceu a veure òpera després de 25 anys. Aquest desembre passat vaig tenir una gran decepció amb Il Trovatore.
Ahir, però, va ser al revés. Feia anys que no disfrutava tant en un teatre. L’espectacle va ser rodó. Vaig riure, quasi vaig plorar quan la Ciofi va cantar el “Il faut partir”, em van commoure, em van sorprendre. Em va agradar tot: els cantants, els actors, la direcció d’escena, la dramatúrgia, el cor, potser l’orquestra el més fluixet, però tot va servir perquè una òpera que musicalment no em deia res, m’ho digués tot. Ahir va ser una d’aquelles tardes que creen afició i de la gran i que fer un total de 240 quilometres entre anar i tornar no fossin res.
M'agradaM'agrada
No puc dir res de nou perque vosaltres ja ho et dit tot. Va ser una tarda meravellosa. També estic molt contenta que el Joaquim sortís tan feliç del teatre.
M'agradaM'agrada
El dia 14, diumenge veure el mal dit segon repartiment i el dia 16 el que en Joaquim posteja aquí amb tanta eufòria. Veig que Mr. Colbran també ha gaudit de valent i estic contenta per tots dos. Tinc moltes ganes de veure les dues funcions que tinc adquirides. Com que tinc el dvd d’en Flórez i la Ciofi començaré a fer boca demà mateix. No és una òpera d’aquelles que necessito preparar-me, no té densitat, però és deliciosa i amb tres àries importants. Deu n’hi dò!
M'agradaM'agrada
Estic mort d’enveja ja que no hi podré anar; us felicito a tots i amb les vostres explicacions em sento com si hi fos allà.
El dissabte ja va ser dolent per questions prosaicament esfèriques. Quan el mateix diumenge a les notícies de TV3 ho esmentaven vaig pensar: “pianista, l’has ben vessat; aquesta és la que hauries d’haver anat a veure”.
La Ciofi és aquella senyora pèl-roja que va cantar ara fa uns anys la Lucia de Lammermoor, veritat? Llàstima que no us coneixia, doncs me’n vaig anar a casa no entenent res. Per a nosaltres ho havia fet força bé i el públic només l’havia aplaudit -i no gaire- quan el duo amb el flautista. Celebro molt que tots digueu que és una cantant que val la pena.
El senyor Flores –el qual no vaig ara a descobrir- se’m va guanyar quan vaig llegir ara fa uns mesos una entrevista seva a un dominical; em va emocionar força que digués que no tan sols provenia del món del rock i el pop si no que continua apreciant-lo i practicant-lo. A més a més explicava que cuidava molt el seu repertori en funció de la seva edat i capacitat musical. Venia a dir alguna cosa així com que es trobava còmode amb Rossini i bel canto, i que ja hi hauria temps per anar més enllà. El vaig trobar molt senzill i poc divo.
Avui els diaris i les tertúlies de la ràdio (les nostres, les que no insulten) en venien plenes de l’èxit d’ahir.
Felicitats a tots i per molts anys per la sort que heu tingut.
M'agradaM'agrada
Joaquim, et felicito pel que vas sentir (de sentiment, vull dir) ahir. Jo, i suposo que gairebé tothom, sempre espero que en una funció es produeixi aquella mena de conjunció astral que fa que la màgia s’encomani entre els artistes i el públic i un surti emocionat, exultant, rejovenit i, com deia un gran amic meu, millor del que era quan hi va entrar.
Per desgràcia -i també per sort, així valorem millor aquests moments màgics- això passa poquíssimes vegades. Però passa. Tu vas poder viure-ho ahir i és per això que et felicito (i que t’envejo: t’entenc tan bé…). Només prego als déus que res no impedeixi que aquesta espurna torni a encendre’s dissabte vinent i pugui compartir-la amb tu i amb tots vosaltres.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
🙂
Mks.
M'agradaM'agrada
Espero que llegue el sábado para disfrutar como veo que tú has disfrutado.
Ya sabes que “La Fille” no es precisamente mi música preferida, pero cuando las cosas se hacen bien, siempre valen la pena.
Nos vemos
M'agradaM'agrada
Atención al debut esta noche en el Liceu, de una joven soprano georgiana de 27 años recién cumplidos, que puede ser si sigue trabajando, una futura gran cantante : Nino Machaidze , alias “Angelica Jolie” .
M'agradaM'agrada
“Nino Machaidze – una futura gran cantante”. Oh, I think not …
Her Elvira at Teatro Comunale in Bologna was a disappointment for me. I understand that she is pretty and she has a nice voice. But she has no personality. I prefer Ciofi – absolutely first soprano bel canto today.
M'agradaM'agrada
Mr. o Mrss. Belcanto, please read carefully my comments :
” N.M. , puede ser si sigue trabajando, una futura gran cantante”
I translate exactly : ” N.M. if she continues working hardly, could be a great soprano in the future”
She is only 27 years old and her LUCIA some weeks ago in Valencia, was quite brilliant in general ( at least, the recording of the performance I heard )
I will hear his Marie next friday and sunday at the Liceu and if you wish, I will report accordingly
M'agradaM'agrada
En esa “Lucia” , Alex, según Maac profirió algún gritito y por lo que le llevo escuchado y visto por DVDs y CDs es una voz poco interesante, pero que promete, con rodaje y con estudio. Una estrella no se hace de la noche a la mañana.
Según Ordet, que asistió al ensayo del segundo reparto, su voz es poco agraciada, y yo espero verla en persona para juzgarla, pero por lo que tengo de ella no me muevo ni a Sabadell. Mona lo es y actúa bien, pero tiende a desafinar y eso a mí no me gusta nada. Ojalá me equivoque y me convenza, pero me parece que es un globo al que se ha hinchado antes de hora.
Joaquim, en este blog, confío en que haga la valoración que estime conveniente cuando la veamos próximamente.
M'agradaM'agrada
Buaaa ! no queden entrades ( bueno,sí, unas de esas de puntos negros) Amb Florez a la Cenerentola m’ho vaig passar en gran, amb ratolins i tot.
Espero que gaudiu les vostres entrades i m’expliqueu detalls de l’escena, gràcies.
M'agradaM'agrada
Repito que Machaidze debe trabajar tecnicamente la linea de canto y quizá el fraseo , pero es una voz con proyección, brillante e interesante con apenas solo 27 años! La LUCIA que yo he escuchado – grabación en vivo – , no percibo gritos en su registro agudo ( un par quizá, excesivamente abiertos).
Hay que escucharla obviamente y veremos si queda en un bluff mediático solo o realmente es una gran promesa con mucho porvenir ( por lo escuchado, creo en lo segundo)
M'agradaM'agrada
No volia intervenir encara, ja que amb una única funció fins ara del primer repartiment, vaig suposar que en els propers dies hi haurien més comentaris, a mida que molts dels visitants del blog i els infernemlandaires habituals, anéssiu veient l’espectacle.
Aprofito aquesta intervenció per dir-li a:
la Judit, que aquesta Fille, a part de històrica és miraculosa, fent que tornessis a comentar al blog. No saps pas lo content que m’has fet.
Tosca, dijous ens ho expliques, d’acord?
loquenunca duerme, quin cap de setmana et vas muntar!, rodó i farcit de bacallà.
Josep he sortit de moltes funcions eufòric, però feia molt temps que no es produïa una conjunció d’elements tan destacats i tots ells en estat de gràcia. Com diu Moments d’òpera, si, ho direm, jo hi vaig ser-hi.
Joanpau l’emoció, la meva emoció, tot i que penso que compartida per la immensa majoria dels que vam anar diumenge al Liceu, és pot repetir en un altre funció del mateix repartiment, però jo penso que són coses úniques, un altre dia serà un altre cosa i qui sap, potser millor, segur que diferent.
Parlaré del segon repartiment després d’haver-lo vist, però no són comparables.
Pel que fa a la Machaidze, Alex, m’agradartoa dir-te que el blog no és com un foro, on és van deixant comentaris en una cadena que pot acabar derivant en un tema que res te a veure amb el que s’ha iniciat. Penso que s’està creant una expectació poc justificada, amb el debut d’aquesta noia al Liceu. Què ha fet de rellevant aquesta soprano per tal de que això passi? Nosaltres mateixos som els que creem unes expectatives que en la majoria dels casos no acabem de veure assolides del tot. D’una noia jove com ella, s’ha d’esperar el que s’ha d’esperar. No podem demanar-li que ens canti assolint nivells d’extrema excel·lència, com si portes deu anys de carrera consolidada. Si esperem això quan en té 27, és més que probable que ens defraudi i que quan en tingui 37, ja no canti. No l’he vist en directa i no sé si el que diu BelCantoFan (welcome friend!), és cert o no, però em posa molt nerviós que aquesta noia, perquè va substituir a la Netrebko a Salzburg, al costat de Villazón, cantant una Julietta correcta com poden fer moltíssimes sopranos sense tant llançament i tanta silicona als llavis, ara ens la presentin com el nou fenòmen vocal. És una soprano més o estic molt equivocat? (Alex, si jo anés a retocar-me a la mateixa clínica, potser també m’acabaria assemblant a la Jolie), però en cap cas tant extraordinària com per crear aquesta nova diva, de la nit al dia. Tot el que li he sentit fins ara, sent correcta, no m’ha fet despentinar.
Si Glòria, sembla que tornarem a veure aquesta mateixa parella cantant belcanto. No cal que et digui que tot i ser un repertori que no em fa del tot feliç, com a l’amic Kundry, si canten al mateix nivell de com ho van fer diumenge, ja podem anar fent cua per comprar entrades.
Maac, tampoc ets un gran belcantista, ¿oi?, sent així és normal que no t’acabi d’agradar, ell és i fa, belcanto pur, sense afegitons i deixam dir-te que potser si haguessis estat al teatre, qui sap si haguessis canviat d’opinió.
Glòria A, aquest espectacle és tan rodó, que encara que els cantants no cantessin com el primer dia, es nota que s’ho passen extraordinàriament bé fent-lo. Quan una producció ajuda, tots en sortim beneficiats.
Teresa, penso que malgrat que en maac pensi com tu (amb la gran diferència que ell no hi era), jo crec que si, que t’ho has de fer mirar. No hi ha cap obligatorietat de que t’hagi d’agradar JDF, però és que ho va fer tan bé, que costa creure que hi hagi algú que no quedi fascinat d’aquesta manera de cantar. Jo ho sento per tu, és clar. El que no acabo d’entendre és la negativa impressió de la Ciofi a la Lucia, no hi vaig trobar diferències abismals entre aquella i aquesta manera de cantar. A la Lucia l’ambient era clarament negatiu abans de començar la funció i diumenge el Liceu era una festa, aquesta és la gran diferència. Ella en tots dos casos va cantar amb la seva veu més aviat petita, afona i amb limitació expensiva en els sobreaguts, però tant amb la Lucia com amb la Marie, va lluir un belcanto preciós i una exquisida musicalitat.
Manel, ho sento, ho tens molt difícil, no hi han entrades. Ho pots escoltar per ràdio per fer-te’n una idea i hagués estat molt bé que aquesta la passessin pels cinemes, però al ser una producció molt coneguda i comercialitzada, deuen haver pensat que millor un altre, i és veritablement una llàstima, doncs amb lo buscades que van les entrades, segur que haguessin fet calaix.
Colbran estem d’acord ja ho saps i si alguna cosa em va fer feliç la funció del diumenge va ser, veuret sortir molt millor del que vas entrar. Si quan jo dic que aquesta Fille a part de històrica és miraculosa, és per alguna cosa.
Wimsey ja ho sabia, gràcies. Aquest va ser el motiu pel qual ens varem quedar sense la marquesa de la Murray. Ben aviat li faré un post.
Marta quina sort que t’has reconciliat amb l’òpera. No m’extranya que després de Il Trovatore tinguesis un desengany i deixa comentaris més sovint, si us plau.
Olympia aviat farem un canvi d’impressions, amb un bon atrezzo.
Pianista, si, com ja he comentat, lo de la Ciofi a la Lucia va ser tan injust, que encara em sap greu i em fa mal. Pel que fa al rock de JDF seria més de Beatles que de Rollings, no et sembla?
Gràcies Anna, no et va donar la sensació que tothom sortia feliç?. Jo això ho vaig trobar sensacional i amb una obreta com aquesta encara és més meritori.
Efectivament Tristany, si passés sempre no li donaríem cap valor, però és impossible, són moments únics, irrepetibles, màgics.
Kalamar amb punt negres i tot, NO T’HO PENSIS i compra-les. L’emoció del directa és el que compte. manel apuntat als punt negres!
Em sembla que no em deixo a ningú, bufff, això ja és quasi un post!
Gràcies a tots i segur que en continuarem parlant
M'agradaM'agrada
Para abrir boca o para seguir babeando……….
El sábado 13/3 a las 20,15 por la alemana en abierto 3SAT, la versión del Covent Garden 2007 con Natalie Dessay y Juan Diego Florez.
Más Maderaaaaa……
M'agradaM'agrada
Jo sóc de les afortunades que vaig gaudir de la representació en el seu preassaig general el passat dijous i, tot que s’ens va recordar que els cantants poden reservar la seva veu per l’estrena, no va ser en cap moment així. Va ser maravellos! El repartiment de l’estrena ja presagiava un èxit clamoros a tots els nivells. Ja era hora de veure alguna producció complerta al Liceu: direcció musical i escènica, cantants, escenografia, vestuari. Fantastic!
M'agradaM'agrada
I jo m’he d’esperar a l’últim dia… quina enveja, Joaquim! no sé si començar a fer boca amb la retransmissió d’aquesta nit.
M'agradaM'agrada
Ja tens raó Ferran, et faràs un tip de rossegar-te els punys abans no puguis gaudir-la. Quan les funcions d’abonament son de les últimes és una gaita, però ja veuràs quin espectacle més rodó i més ben engraixat. Tot funciona i res grinyola, hi ha molta intel·ligència i molt art reunits a dalt del escenari.
Hola Eboli, si feia temps que no sortiem amb aquesta unanimitat i amb aquest grau d’entusiasme del teatre. JA ERA HORA!
M'agradaM'agrada
Funcion del miércoles. Releo esta crónica, y no hay que tocar una coma, porque tampoco ha cambiado nada (me he pasado tres dias cruzando los dedos para que nadie se acatarrase). Un espectáculo sensacional del que sales sintiéndote un privilegiado.
M'agradaM'agrada
Acabo de llegar del teatro y sólo puedo decir que !HE DISFRUTADO DE LO LINDO!
Me duelen las manos y la garganta, he salido del teatro con una sonrisa de oreja a oreja ¿Qué más puedo añadir si lo habéis dicho todo? Pues nada, me voy a la cama contenta y con ganas de repetir la experiencia.
Ah, y, por favor : ¡ QUE VUELVAN!
M'agradaM'agrada
Menys mal José Luís i Tosca.
Tenia dubtes, que la fantàstica impressió, eufòria i entusiasme que vaig sentir el diumenge, defraudés, per allò de crear masses expectatives.
He escoltat per ràdio la funció i tot i que en una retransmissió s’evidencien i magnifiquen coses que en el teatre passen més desapercebudes, m’ha semblat igualment excel·lent. Cal dir per això, que la producció és tan bona, que magnifica una òpera més aviat fluixeta.
Si totes les produccions fossin com aquesta; intel·ligents, imaginatives, fidels i alhora modernes, seria fantàstic!
M'agradaM'agrada
Ahir vaig poder repetir (i això que, com d’altres, és una obra que mai m’ha fet ni fred ni calor): tan bo com el diumenge, i Flórez també va bisar el Pour mon âme, allargant més l’agut final encara. I, com el diumenge, un Pour me raprocher d’antologia. Ara bé, la triomfadora, la Ciofi: a partir d’un sublim Il faut partir, la funció va ser seva. I l’ovació final, també. Realment, tot plegat, molt, molt bé.
M'agradaM'agrada
Me pasé ayer todo el día recordando la función. Y había olvidado una cosa, muy menor, pero por la que tengo curiosidad: Cuando baja el telon al acabar la ópera ¿parpadeó la iluminación, como si cayesen relámpagos (o bombas) o es que el deslumbramiento por la última nota de Ciofi se hace real?
M'agradaM'agrada
Maravillado e indignado.
Maravillado , por el esplendido espectaculo que presencié. Florez divino , Ciofi genial, Spagnoli grande, la marquesa inmensa, la Pavlovsky (salvo el comentario de los chupitos) divertida y apropiada.
E indignado porque para mi la temporada 2009-2010 empezó ayer, y no las pocasoltadas que me he tenido que tragar….y que cuestan un pastón…
Ah!!!!! se me olvidaba…. la visión de Florez de tirolés me provocó un no-se-qué…….sencillamente una monada no?
Cuando el sueño me invadía y mis ojos se cerraban no pude evitar pensar en mi Jonás K, vestido de tal guisa….. le hubiera quedado mejor, seguro.
Lo siento soy muy fiel.
Buen domingo.
M'agradaM'agrada
No puc afegir res a tot el que s’ha dit ja. Quina nit més meravellosa vam gaudir ahir!
Un detallet: la Ciofi estava autènticament emocionada pel merescudíssim èxit obtingut. I el Flórez va demostrar la seva vàlua humana (crec que també autèntica) oferint-li de genolls un ram de flors que el públic havia llançat a la soprano i ella no havia vist. Una nit màgica, sissenyor. Tant de bo es repeteixi aviat (Entführung, Rosenkavalier…?)
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, ahir vaig veure el segon repartiment de La Fille.
Una tarda fantàstica, una festa absoluta, feia temps que no assistia a un Liceu tan animat.
Encara que tu no ens en has parlat, m’agradaria dir-te que el Gandia ens va sorprendre molt, és més, em va agradar més que la Machaidze. Tothom parlava prèviament de la soprano i sent una bona cantant, no em va semblar bona, però en cap cas excepcional i per aquesta producció, bastant sosaïnes. Ell en canvi, tenint el repte de enfrontar-se amb el Flórez, em va deixar estorat, tant en la primera, com en la segona ària, no m’ho esperava. Trobo que se’n parla poc d’aquest xicot.
Quan tu ens en parlis, ja afegiré alguna coseta que em deixo.
M'agradaM'agrada
Crec que ja s’ha entès, però volia dir, Tothom parlava prèviament de la soprano i sent una bona cantant, no em va semblar en cap cas excepcional i per aquesta producció, bastant sosaïnes.
M’he fet un embolic
M'agradaM'agrada
¡Me divirtió muchísimo el primer reparto! Me encantaron el sábado 13 de marzo…
M'agradaM'agrada
Realmente fue una auténtica gozada la producción en su conjunto, pero sobre todo el canto de todos ellos, destacando, como bien se sabe, a JDF que, a pesar de tener una voz de volumen medio, lo supera con creces con esa línea de canto inmaculada, elegante donde las haya y con un timbre precioso. Si continúa bisando el aria cada noche que actúa no sé cuántos do 5 habrá dado en Barcelona en total. Creo que será un récord absoluto. ¿Alguien habrá hecho esa proeza a lo largo de tantas funciones en ese título? Lo dudo.
La soprano también nos gustó mucho, en casi todo: coloratura, agudos, expresión y temperamento, pero no en el color de su voz, falta de esmalte vocal. En el registro medio y cantando suavemente o a media voz añorábamos el brillo de otras sopranos que te hacen distinguir mucho más la dicción, el texto que se canta, aparte del hedonismo en sí mismo del placer de oír una voz hermosa. No obstante, viva la Ciofi. Y vivan todos los demás. Aquello fue una fiesta vocal y escénica…
M'agradaM'agrada
Vaig gaudir molt d’aquesta Filla del Regiment en l’assaig general i encara més el dissabte en una altra festa de la música, de la comunicació, de compartir sentiments …. la pell de gallina, l’emoció pel voltant i el somriure de tothom a la sortida; havia estat una altra nit màgica … i he tingut la sort de viure uns dies amb molts moments màgics … no solament en el Liceu; també a l’Auditori amb un violoncelista meravellós i una orquestra en la que un extraordinari músic ha establert una comunicació amb els seus músics que ha fet arribar a tothom; i una nit, la del dilluns, en la que un altre músic excepcional, Vladimir Spivakov, dirigia una orquestra extraordinària i on, un altra cop s’establia aquesta comunicació, aquest corrent elèctric que va de l’escenari fins al més llunyà dels espectadors … quin goig poder sentir a cada porus de la pell l’emoció d’una música emesa per artistes amb tanta sensibilitat.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » bis mejor que uno