IN FERNEM LAND

IL FASCINO DE RICCARDO MUTI FINALMENT AL MET: ATTILA


Attila al MET, Violeta Urmana (Odabella) - Attila (Ildar Abrazakov )

El mestre Muti ja ha debutat al MET de Nova York. Ho ha fet als 68 anys i després de numerosíssimes invitacions, sempre rebutjades. fa dos anys va acceptar aquesta direcció a un dels teatres més importants del món on encara no havia dirigit, tot aprofitant el sobtat buit que va suposar la sortida de la Scala, després de la revolta interna que el va obligar a replentajar-se el futur.

Ara, quan ja acceptat la direcció de l’orquestra de Chicago i la direcció del Teatre de l’Òpera de Roma, amb una clara voluntat de l’opera romana de desplaçar el protagonisme operístic italià cap al sud, ja ha anunciat que no tornarà al MET, o sigui que aquest Attila que avui us porto al blog, suposa el debut i comiat (de moment) del gran mestre al MET.

Aquesta fita de màxim interès cultural i musical, al marge del important cast al voltant de l’esdeveniment, ha suposat un altre èxit sense discussió possible del mestre napolità, en una òpera que sempre ha dirigit, com tot el primer Verdi, amb la genialitat que l’ha fet llegendari.

Escoltar el preludi que inicia l’òpera, amb l’exuberant orquestra novaiorquesa, que em sembla que alguna vegada ja he qualificat com la millor del món operístic, és tota una declaració de intencions. L’orquestra CANTA, fabulós!

Els enèrgics tempos marca de la casa, la calidesa del so i l’acurat treball en els mínims detalls del acompanyament de les veus en l’exigent partitura, atorguen a aquesta preciosa i enèrgica partitura un valor, que en mans d’els disciplinats i vulgars directors, roman com una òpera primerenca i prou, quan en realitat ens trobem davant d’una obra important, situada en un moment cabdal del Risorgimento polític i cultural d’Itàlia.

Sobta el xoc entre la concepció musical, feta tota ella d’un discurs continuat, amb una orquestra permanent i genialment tibada, on sembla que saltin espurnes dels dits de la càlida secció de corda, amb uns “staccatos” de vertigen i unes dinàmiques diabòliques, i un públic acostumat a aplaudir-ho, sense adonar-se’n que aquestes mostres d’aprovació, els priva d’un discurs continuat de luxuriosa sonoritat i força dramàtica sense precedents.

Segurament feia molt temps que al MET no s’escoltava un Verdi així, tan habituats com estaven a la concepció Levine, definitivament a les antípodes del mestre Muti, tot i que no per això menys vàlida. A mi si em doneu a escollir, trio Muti, tot i que és cert que els cantants queden enquadrats en un tot, sense tantes possibilitats de lluïment individual, cosa que Levine sempre ha tingut present, sense oblidar la quota de divisme directorial, que en el cas del director italià pren caràcter d’absolut protagonisme. El públic del MET embogeix cada cop que surt al fossar l’italià, no és per menys. han esperat molt a tenir-lo i el que escolten els té captivats.

Escoltar aquest Attila, més enllà del resultat vocal, és una experiència única i vital, una lliçó magistral de com s’ha de dirigir Verdi i l’evidència de la noblesa exaltada d’una música escrita directament amb el cor, al servei del drama i que apunta directament al cor dels oïdors. Els acompanyaments de les àries, en mans de Muti prenen tot un altre sentit i si no, preneu atenció al tractament orquestral de l’acompanyament del duo entre Attila i Ezio o el canvi radical, en el magistral preludi de la delicada ària d’Odabella “Liberamente or piangi…”, que inicia el primer acte.

primer el duo amb Ildar Abrazakov (Attila) i Giovanni Meoni (Ezio)

i ara escolteu, a part de la Urmana, l’acompanyament i tractament orquestral d’aquest “Liberamente or piangi”

Però aquest delicat, minuciós i profund treball a la recerca de la sonoritat al servei del drama, està en tots i cadascun dels compassos de la partitura. No hi ha cap petit detall que s’escapi de les mans de Muti.

Absolutament definitiu.

La qüestió vocal és tot un altre cosa. Tan llegendària com la magistral direcció del mestre, és la seva obstinada mania per preservar les notes impreses en la partitura, obviant fins i tot les llicències que el propi Verdi permetia, no deixant, diuen els seus enemics, que d’aquesta manera els cantants li robin el protagonisme. Jo sempre he pensat que amb agut final o sense, si un cantant està bé, el director, tot i ser el gran i fascinant Muti, no hi té res a fer.

Al Met, en la funció d’ahir dissabte 6 de febrer, el repartiment era el següent:

ATTILA
Dramma lirico in un prologo e tre atti di Temistocle Solera,
dalla tragedia “Attila, König der Hunnen” di Zacharias Werner
musica di Giuseppe Verdi

Attila: Ildar Abrazakov
Ezio: Giovanni Meoni
Odabella: Violeta Urmana
Foresto: Ramón Vargas
Uldino: Russell Thomas
Leone: Samuel Ramey

Orquestra i Cor del Metropolitan Opera House New York
mestre del cor: Donald Palumbo
Director musical: Riccardo Muti

Ildar Abrazakov ja fa temps que està predestinat a ser un dels grans baixos a tenir en compte, més enllà de l’obligatorietat d’agafar-nos a un ferro roent al no haver gran cosa per escollir. No és el cas, encara és prou jove per acabar de consolidar una veu que en aquest Attila ja se’ns mostre de baix, noble, clara, dúctil i amb el registre prou ampli per fer front als aguts (escrits) i als greus propis de la corda. Però el més important és la seva noblesa en la línia de cant i en les amples frases verdianes, el legato i la intenció en un acurat i dramàtic fraseig. Escolteu el “Spirti, fermate”, la bellíssima frase que inicia el concertant que clou el primer acte i entendreu el que vull dir. Fantàstic!

Sembla que Violeta Urmana estava refredada. Tot i que ja sabeu que tinc els meus dubtes i prevencions quan s’endinsa en el repertori italià, haig de confessar que la seva Odabella, en les sàvies mans de Muti, és magnífica i magnètica, intensa i vibrant, punyent i gens distant o freda en per la perfecció vocal d’uns mitjans privilegiats, que alguna vegada li he retret.

Escoltem-la ara en l’ària difícil, arriscada i compromesa “Santo di Patria!”, amb els salts d’octava i on el registre del intèrpret s’exposa al límit. Com era d’esperar en la que en altre tamps feia de mezzo i ara soprano, pateix una mica en la zona aguda i va sobrada dels greus que les sopranos, acostumen a obviar o quedar més esborrats.

El baríton Giovani Meoni va substituir al inicialment previst Carlos Álvarez en el rol d’Ezio, per malaltia del malagueny. Una llàstima, doncs estic segur que m’hagués agradat més. A la veu bonica de Meoni, li he trobat a faltar més incisió dramàtica,  massa tou per un personatge  que vocalment i en la confrontació amb Attila en el duo del pròleg, ha quedat en segon terme.

No m’ha agradat Ramón Vargas per cantar el Foresto, massa líric i pàlid, amb una emissió un tant cabruna i sense l’heroïcitat necessària. La veu potser és massa clara per aquest rol, això no és l’Alfredo Germont ni el Duc de Mantua. No canta malament, no, ja el coneixem prou, però no m’ha semblat apropiat.

La curta però decisiva intervenció del Papa Leone en el concertant que tanca el primer acte, ens ha evidenciat novament que el en altres temps magnífic Attila, entre molts altres rols, el grandiós Samuel Ramey, ha de pensar seriosament en deixar-ho estar. Si el que es pretén és un homenatge, millor pensar en altres fórmules, doncs l’estat vocal, amb les molestes oscil·lacions, desllueixen tot un concertant magnífic, que no justifica de cap manera la incorporació en el cast.

Us deixaré, com no podia ser d’altre manera, tota l’òpera sencera per baixar-vos, però abans podreu escoltar la gran ària del primer acte d’Attila, amb la pertinent cabaletta, “Mentre gonfiarsi l’anima”

Estic segur que ho gaudireu.


12 comments

  1. A jutjar per aquestos fragments que ens has deixat, aquest Attila és tot un esdeveniment musical, i ho és sobre tot gràcies a Muti, un grandíssim director en tot el repertori i especialment en el Verdi primerenc, per molt que de vegades el voldries matar per no deixar més llibertat als cantants. Però, huí per huí, el que fa Muti amb obres com aquesta no ho fa ningú més, no és d’estranyar que el públic del MET estiga tan content. Per cert, l’orquestra del MET és la gran obra que deixa Levine per a la posteritat, doncs quan ell va entrar, la que es va trobra era de segona B. El que passa és que, sense llevar-li mèrits a Levine, quan més m’agrada aquesta orquestra és quan la dirigeixen altres, com ara Muti.

    M'agrada

  2. El compte

    Bon dia!
    M’acabo de baixar-la sencera i m’he quedat al preludi, escoltant-lo quatre vegades.
    Masterclass orquestral !!!!
    Gràcies per l’obsequi i a guardar-lo com cal

    M'agrada

  3. alex

    De lo escuchado ya ( parcialmente), esto es Verdi en su pura esencia, vibrante hasta el máximo.
    Muti es desde hace años, el mejor director verdiano de la actualidad y con él hasta cantantes como Urmana -( que a veces puede parecer sosa y hasta lineal cantando, su Amelia del BALLO que dirigió en Madrid L.Cobos fue deficiente)- no siempre considerados demasiado verdianas, hasta se implican y parecen especialistas de verdad.
    Muy interesante el Foresto de Vargas, un profesional serio que me gustaría regresara al Liceu antes de que sea demasiado tarde.

    A ver Sr.Matabosch, ¿ para cuando nuevamente un Verdi joven en el Liceu, con un buen director de orquesta al frente, como ya lo fue Santi con el Nabucco? ( me refiero, ¿ cuando un ERNANI o un ATTILA o I LOMBARDI o AROLDO ?)

    M'agrada

    • Bienvenido Kostas. Ni como Odabella, ni como nada, son voces casi opuestas.
      ¿Tu, Cual prefieres?, Yo, y así me mojo, la Studer, que aunque no era la voz idónea, era más flexible e incluso expresiva (en el vídeo de la Scala está magnífica), aunque estaríamos en las mismas, el gran éxito fue gracias al maestro napolitano y quizás al mismo tiempo, fuese la desgraciada de la soprano americana, que siguiendo al maestro, arruinó una carretera más que prometedora en el repertorio germánico, donde empezó despuntando, hasta que el Sr. Bonynge le dijo que ella debía ser la nueva soprano absoluta y adentrarse en el belcanto. Más tarde se cruzó Muti y la remató, con una Duquesa Elena de I Vespri Siciliani de inefable recuerdo.

      M'agrada

  4. a mi no me sedujo para nada me quedo con la comercial de deutekom o las de gencer stella zampieri ,me gusta mucho la de chiara, el bajo bien pero no me hace olvidar a ramey en el colon con la gruber ,si me dicen como les paso la grabacion saludos

    M'agrada

  5. Nina

    Desde que anunciaron a la Urmana yo estaba muy intrigada con lo que podía salir de ahí. No me pegaba mucho… Pero la verdad es que se las apañó muy bien, muchísimo mejor de lo que yo esperaba. Por lo demás adoro esta ópera, que descubrí, como no, gracias a la grabación de Muti en estudio. Después de la función de ayer -¡Verdi, Verdi y Verdi! -era feliz como en pocas ocasiones.
    Studer tiene muchos detractores, pero últimamente he estado escuchando bastante su Odabella con atención y me parece que no está justificada tanta inquina hacia esa cantante en el papel. Lástima que a veces los cantantes parezcan no tener voluntad propia.

    M'agrada

  6. Quànta raó tens Joaquim! L’orquestra no només canta fabulós sinó que canta el que ha de cantar: VERDI. És fantàstic quan un intèrpret, des del director passant pels soloists, et fan sentir l’estimada veu del compositor i, és clar, aquesta afirmació val per tots els compositors del món. El mestre Muti, que aparenta 10 anys menys dels que tè, és un mag amb la batuta. Jo vaig tenir la sort de veure’l a Roma. Una sola vegada però era éll.

    M'agrada

  7. Joanpau

    Ahir em vas fer passar una bona tarda de diumenge. Mentre tu estaves al Liceu amb la Fille, jo escoltava l’Attila a casa.
    Moltes gràcies per aquests regals. T’ho he dit moltes vegades però mai en seran prous per agrair-te les bones estones que m’has fet passar amb aquestes gravacions, que no sé pas de on les treus i com t’ho apanyes per tenir-ho i penjar-ho tan ràpid.
    Lo Muti és miraculós i els cantants m’han agradat molt. Urmana més que la Studer, però de tots els Attila que he escoltat, el millor, sense pensar-m’ho dues vegades, Samuel Ramey és el millor. Vargas no comença gaire segur, però després millora i Meoni, el baríton amb nom ben curiós, m’ha agradat també força.
    El cor del Metropolitan no ha estat gaire a l’alçada, no et sembla?.
    Gràcies i mil cop gràcies.

    M'agrada

  8. Wini, perdona, se me pasó darte la bienvenida.
    Fíjate que el post està centrado en Muti y supongo que estarás de acuerdo conmigo, que de todas las versiones que mencionas (para mi gusto Zampieri no la incluiría nunca en ninguna lista) no hay dirección musical que se acerque, ni de lejos, a la del maestro Muti, ya sea esta del MET, como la de la Scala, o la grabación comercial de la EMI.
    De las voces también podríamos hablar mucho, pero seguro que da para otro post.
    Gracias por participar y espero que regreses por aquí.

    M'agrada

  9. Retroenllaç: Me marcho a Nueva York. Segunda parte: Attila « Música al dia

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: