IN FERNEM LAND

OBC: OUE ÉS L’OCELL DE FOC


El diumenge 7 pel matí vaig anar a l’Auditori, ja us ho vaig anunciar en el post d’ahir.

Tornava el mestre Oue i sempre que pugui, no em perdré un concert dirigit per ell, el meu mestre, el que ha estat capaç de tornar-me a fer il·lusionar per l’OBC, una tasca no sempre fàcil, vista l’aparent manca de projecte artístic en la que els directius de la principal orquestra del País ens té sotmesos. La il·lusió doncs, es deu a la tasca indiscutible d’un home que ha aconseguit que la majoria dels integrants de la formació simfònica, s’hagin també il·lussionat en aquest projecte quixotesc, de lluita contra uns molins impossibles.

El resultat d’aquesta quimera és que avui per avui, el so de l’OBC és magnífic, malgrat les places vacants dels solistes que queden per cobrir, però és que al davant hi ha un director sensible que sap veure les potencialitats de la formació i d’aquesta manera, els concerts esdevenen alguna cosa més que un seguit d’obres, interpretades amb més o menys entrega i correcció, en un ritual rutinari de caire funcionarial que es repetiria setmana rere setmana, si ell no els hagués dotat de quelcom més estimulant i absolutament primordial per liderar una orquestra, la il·lusió i la qualitat d’un treball conscienciós, amb gestualitat extravertida i teatralitzant, però quina importància cabdal té això, si els resultats són els que són i el públic, els veritables destinatari del seu treball, senyors crítics ho ho oblidin això, es posa dempeus aplaudint en acabar els concerts.

És per això que mentre vingui a dirigir l’artífex d’aquest canvi, ja sigui d’actitud i d’autoestima dels musics, i com a conseqüència, per què no dir-ho, d’actitud també del públic que assistim regularment als seus concerts i que ens hem adonat que quelcom ha passat en el sí de la formació i malgrat que tot ha de ser necessàriament millorable, hem retornat a uns nivells que mai haguéssim hagut de deixar i que ens situen en una plataforma de llançament, que ves per on, em fa patir que a partir de l’any vinent no sigui prou aprofitada.

Centrant-nos en el programa d’aquest cap de setmana, confesso que no era precisament el tipus de programa que m’agrada, amb 5 obres de durada més aviat curta i amb 5 compositors diferents. Aquestes amanides o macedònies musicals no m’acaben mai de fer el pes. Em costa passar d’una a l’altre, tot i que com ha estat aquesta vegada, la projecció estilística del ordre establert d’interpretació, hagi estat del tot coherent, si més no, cronològicament.

La primera part estava formada per:

  • Le Corsaire, op 21, obertura de concert d’Hector Berlioz
  • Andante cantabile per a violoncel i orquestra de corda, op 11 de Piotr Íliotx Txaikovski
  • i el Concert per a violoncel i orquestra núm 1 en la menor de Camille Saint-Saëns.

El violoncel·lista solista de els dues obres va ser el brasiler Antonio Meneses

A la segona part teníem:

  • Danses de Galanta de Zoltán Kodaly, que s’escoltaven per primera vegada amb l’OBC.
  • L’Ocell de foc, suite (versió 1919) d’Igor Stravinsky.

Després d’una vibrant i enèrgica obertura d’Hector Berlioz, amb l’excel·lent corda, aclaparada en algun moment per l’excés dels metalls, el concert va fer un gir radical amb una versió del andante per a violoncel de Txaikovski, tota introspecció i intimisme, gràcies a la contenció cambrística de Meneses, que en cap moment va voler alterar el so suau, però sense els manierismes interpretatius, que  tan sovint cauen molts musics quan interpreten a aquest autor i tan fàcils en aquesta obra. Oue el va acompanyar amb una orquestra de corda amb sordina que deixava flotar els sons de l’acompanyament amb extraordinària cura.

Aquí ho teniu, son 8 minuts deliciosos

La interpretació del concert de Saint-Saëns, curiosament estructurat per l’autor, en una unitat més propera al poema simfònic, malgrat els tres temps canònics que el composen, va ser força austera per part del excel·lent solista, que no sembla ser gaire procliu als sons expansius o a les explosions que les amplies frases melòdiques que inunden la partitura, podrien fer preveure. Més aviat dona la sensació que Meneses talli tot sovint i massa en sec, el so per no caure en una versió massa ensucrada.

Aqui l’OBC sota l’atenta direcció del mestre Oue ha estat més present, com ha de ser per altre part, sense tapar mai al solista i donant tot el relleu necessari, ja fos en l’Allegro inicial, en el curiós i anacrònic acompanyament del minuet del segon temps o en el brillant moviment conclusiu on Meneses ens va mostrar altre cop el seu virtuosisme.

Per tal d’agrair les mostres d’entusiasme del públic, que si no va abarrotar del tot l’Auditori, va ser per culpa de la Marató,  Meneses, fidel a la introspecció severa que ens va mostrar en tot el concert, va anar a cercar al pare, per regalar-nos un  fragment d’una suite de J.S.Bach, magníficament transmesa.

Què en ple 2010 l’OBC interpreti per primera vegada una obra famosa de Kodaly no deixa de ser ben curiós, però estic segur que com en aquest cas, encara hi deu haver moltes obres d’autors consagrats, pendents de ser interpretades per primera vegada per l’OBC. La veritat és que l’obra te una magnífica orquestració, és suggeridora d’exotisme melòdic i rítmicament és molt vibrant. L’estudi folklòric, tan habitual en la seva obra, com també o va ser en la de Béla Bartók, de les danses del poble de Galanta, ens mostra una obra engrescadora i vital, ideal per preparar-nos per l’explosió final, amb l’esclatant interpretació de la suite de l’Ocell de foc de Stravinsky.

Arribats a aquest punt del concert, em va donar la sensació com si el mestre Oue, controlant la situació en tot moment, optés per emprar la tàctica Cruyff quan els hi va dir als jugadors abans de guanyar la primera Copa d’Europa del Barça, sortiu i divertiu-se, gaudiu el moment.

Quina meravella amics, quina explosió de colors i timbres, quines dinàmiques més extremes, quina exhibició dels excel·lents solistes de l’orquestra, amb la dolçor de les fustes (amb l’exigent i planyívol solo del fagot al capdavant, si em permeteu) i la brillantor del metall, tots ells arropats per una corda càlida i precisa, deixant-se endur pel misteri i l’encanteri que l’Ocell de Foc, el veritable ocell de foc de l’OBC, capaç de trencar com el protagonista del conte, tots els maleficis i l’encanteri pervers que ha arrossegat l’orquestra i oferir-nos en un crescendo final de veritable i catàrtica emoció, el resultat d’un treball no exempt de personalismes extrems, però obra d’un director discutit precisament per això, per no doblegar-se davant la mediocritat, creant i arriscant, que és l’única manera d’emocionar.

Els restrets, abstenir-se, és clar, tan sols veuran que va tornar a ballar i jo els donaré la raó, ja que el moviment dels braços era com unes ales que enlairaven notes i emocions directes al atonit, meravellat i eternament agraït auditori.

Si voleu baixar-vos l’Ocell de Foc interpretat el diumenge dia 7, tan sols heu de prémer AQUÍ (format mp3)

En les darreres tres setmanes, els brillants gestors de l’Auditori han decidit, com l’any passat, fer una enquesta, podríem afirmar sense equivocar-nos, que fantasma, ja que mai en sabrem el resultat, demanant-nos com l’any passat l’opinió, sobre amplis aspectes.

Si l’any passat em vaig desviure en la consulta (les preguntes eren les mateixes), aquest any, conscientment no he volgut contestar. Què els hi haig de dir?, què són uns cretins?, no, no cal, ells ja ho saben, tenen el lloc i la poltrona garantides, no hi ha perill que vagin a engreixar les llistes del Servei Català d’Ocupació.

Tan de bo el mestre González, que serà dintre de dos caps de setmana, l’encarregat de dirigir el concert, aprofiti aquest regal que li han fet, amb la designació d’una titularitat guanyada per mèrits poc demostrats i contrastats, tot i que hem d’esperar que els tingui i sent una mica hàbil, es guanyi la confiança i després l’estima dels musics de l’OBC, sense aquests dos reptes imminents, difícilment aixecarà un graó més el nivell actual i no assolirà mai la privilegiada categoria d’ocell de foc.

Tarragonins (dimecres 10), Lleidatans (dijous 11), Gironins (divendres 12) i Barcelonins (avui altre cop a l’Auditori), no us ho perdeu!

18 comments

  1. colbran

    No estuve presente en este concierto, pero lo seguí por radio. Fue muy brillante, pero lo que más me impresionó es la interpretaciòn de “L´ocell de foc” y es que yo siento una verdadera adoración por Stravinsky, desde que lo descubrí a finales de los años 50 del siglo pasado, vía las grabaciones excepcionales para la Decca del gran maestro Ernest Ansermet (que hoy parece que nadie quiera recordar) al frente de la Suisse Romande.

    Joan Vives, el locutor que se hace cargo de las retransmisiones desde el Auditori y que acostumbra a informarse muy bien, para dar paso a las sucesivas intervenciones de la OBC, en esta ocasión cometió una “pifia”, repetida, por lo menos, tres veces y que, si no la han corregido, podréis escucharla en la repetición de la retransmisión que se ofrece esta noche.

    Se trata de lo siguiente: al citar la obertura de “Le
    corsaire” (que primero fue bautizada por Berlioz como “La tour de Nèsle” y, finalmente, “Le corsaire rouge”), como mínimo por tres veces dijo que pertenecía a su ópera (sic) de más éxito (sic). de las tres (sic) que compuso. Joaquim ya ha mencionado que se trata de una obertura de concierto, compuesta en 1831 y revisada en 1855, pero no pertenece a ninguna de las 5, no 3, óperas compuestas por el gran músico francés y serían 6 si consideráramos ópera la cantata dramática “La damnation de Faust” que, generalmente, se escenifica y se presenta como tal. Yo la ví en el Liceu escenificada en diciembre de 1968 con Albert Lance como Faust.

    Las 5 óperas de Berlioz son: “Estelle et Nèmorin” (hoy se considra perdida, pero quizás aparezca en cualquier Biblioteca, como está sucediendo con las obras “perdidas” de Vivaldi), “Les Francs-juges” (de la que se conservan fragmentos, incluída la obertura que yo tengo grabada), “Benvenuto Cellini”, “Les Troyens” (ópera doble) y la ópera cómica “Béatrice et Bénédict”, aparte de la citada “Damnation de Faust”.

    Estos errores no se los puede permitir un locutor ante un micrófono, que tiene, o debiera tener, acceso a tanta información, o más, de la que pueda disponer yo, que no soy un profesional de la información, sino un simple dilettante que procura informarse de lo que le gusta, tanto como puede.

    M'agrada

  2. Raimon

    No vaig arribar amb els millors ànims al concert; després d’una hora entretingut per la marató, vaig arribar just al moment en què s’iniciava la interpretació de l’andante de Txaikovski … nerviós, enfadat per no haver previst millor les coses … i no vaig trigar gaire en oblidar tots els nervis i totes les angoixes … un so net, pur, onades contínues de sons produïdes per una orquestra de corda increïble, un celo que deixava anar emoció rere emoció, un director que dirigia amb delicadesa, amb musicalitat … una interpretació difícilment millorable … tot això em va envoltar ràpidament. I era solament el principi d’un concert dels que deixen empremta.
    El concert de Saint Saens va ser espectacular; un solista extraordinari al que no li cal fer-se el divo, ni fer gestos exagerats, solament li cal deixar anar uns sons preciosos, nets, clars … un plaer autèntic.
    A la segona part, un cop més, la nostra orquestra va palesar el seu extraordinari nivell, i el magnífic treball del director Oue.
    Estic d’acord amb en Joaquim; el treball del mestre Oue és extraordinari; i, un cop més, ens trobem en cavis en la direcció de l’orquestra rars, poc justificats i sorprenents. Ja ha passat molts cops; no soc capaç d’entendre-ho. Al mestre Decker, a qui li va costar molt fer-se amb la orquestra, que va fer una feina extraordinària, ara ja no el deixen ni dirigir; al mestre Foster, que va fer algunes coses magnífiques, tampoc l’hem vist més; i ara han decidit fer el més difícil: treure’s de sobre un director que ha aconseguit fer concerts extraordinaris, que ha creat un clima amb els músics immillorable, que ha situat a l’orquestra entre les millors del moment. I el canvien per un director jove no massa conegut. És això el què necessita l’orquestra? O definitivament volen acabar amb l’orquestra?. Quina ràbia estar pensant aquestes coses mentre gaudeixes d’uns concerts tan excepcionals. Un cop més alguns polítics fan la seva fastigosa feina tan malament com poden … i no hi podem fer res de res ….

    M'agrada

  3. Keselarte

    Coño, Colbran, cada vez me gusta usted más! Pero si és que habla de Ansermet, desaparecido incluso del mundo de las sombras. Y, sin embargo, ¿ha visto usted, maestro, que en los anaqueles de la libreria La Central de la barcelonesa calle de Mallorca están sus “Fondements de la musique dans la concience humaine”? Increible pero cierto.
    Y cómo acierta usted, también, al acusar a los comentaristas radiofónicos no ya de ignorancia sinó –mucho peor– de desfachatez, de falta de vergüenza, de desprecio a la exactitud. Cela decía que había que tener «amor a las cosas, no a las personas» (cf. entrevista televisiva de J. Soler Serrano en ‘A Fondo’). Esa gente no ama nada; esa gente ya no cree que la música sea ‘cosa’ ninguna.

    M'agrada

  4. GLORIA A.

    Doncs jo,com diu en Joaquim, tampoc vull perdre cap concert del “Mestre OUE”, de manera que em vaig treure una entradeta ja que, aquest concert no em corresponía dins el meu abonament i encara que el llòc del meu seient era molt dolent (sobre els trombons) el vaig gaudir moltíssim. El programa no era de la meva preferencia i em va sorpendre per a bé la peça d’en Kodaly. Respecte a l’Ocell de Foc tenía ja molt clar abans del concert que en les mans del “Mestre” podía ser espectacular….. i així va ser …i molt més…
    Es molt dur que sortín dels concerts tan plena, hagui de pensar que aquestes sensacions s’acaben i aixó m’entristeix i …per qué no dir-ho, m’emprenya, ho sento però , no ho he pogut païr …sòc conscient que d’aquest estat surto perjudicada jo, però, es que em nego rotundament a perdre l’encís dels meus matins de Diumenge i ara per ara estem en el que es diu amb “la corda fluixa” però no vull mostrar-me massa pessimista així que …….vaig a escoltar de nou el bombonet d’en Joaquim, vull dir …el bombonet que tan amablement ens envia en Joaquim, encara que segons la foto no em caldría rectificar … se’l veu de bona planta oi …?
    Petons,Glòria A.

    M'agrada

  5. Miquel

    Completament d’acord amb la excepcionalitat del mestre OUE. Per el meu torn d’abonament va ser el concert de despedida i la veritat es que em sap molt greu la seva absencia a partir d’ara. Proposo fer-li un homenatge en el ultim concert que fagi amb l’OBC que si no m’equivoco sera el dimarts 8 de juny a les 21 hores amb el programa de La “Ressurrecció” de Mahler.

    M'agrada

  6. Keselarte

    ¿No sería más útil organizar una manifestación de protesta? (en la foto se os ve demasiado quietos; muy elegantes, eso sí, con ese traje de homenajear y ese sombrero de despedida fàcil que escogísteis de entre los vuestros…)

    M'agrada

  7. Apa, Joaquim, quin diumenge, paio!

    Per sort, si el temps no ho impedeix -creuo els dits!- podré gaudir aquest concert dijous a la meva ciutat. És molt d’agrair que el mestre Oue hagi volgut participar cada any en aquestes gires per “províncies” amb el mateix tremp i entusiasme amb què ho fa a casa vostra. No cal ni dir que també a Lleida ha obtingut sempre un èxit esclatant.

    Gràcies per la crònica. Sempre m’ajudes a anar més ben informat sobre allò que he d’escoltar. Una abraçada.

    M'agrada

  8. Keselarte, o eres excesivamente críptico o me he perdido algo. ¿De qué foto hablas?.
    ¿Me permites una pregunta? ¿Vas normalmente a los conciertos y a la ópera, o escuchas grabaciones?
    Me gustaría saber tu opinión, si asistes normalmente a los conciertos, de l’OBC y al Liceu, de los conciertos semanales, del estado actual de la orquesta, de su director titular hasta ahora y del próximo y en cuanto al Liceu, de la programación y los espectáculos operísticos que nos ofrecer.
    Gracias anticipadas.

    M'agrada

  9. Keselarte

    Quizá tengas razón, Joaquim, y haya sido demasiado críptico; o quizá sólo demasiado crítico, no sé. Por si acaso voy a intentarlo de nuevo:

    ¿No sería más útil organizar una manifestación de protesta? (de pequeño, cuando alguien lograba quitarme uno de mis juguetes preferidos nunca se me ocurrió homenajear al juguete; lo único que se me ocurría era gritar y luchar para recuperarlo. Ya de mayor, he comprendido que lo de gritar quizá sobre, pero ¿lo de luchar? ¿por qué no ocuparse de Ollé antes que de Oue?)

    ES IST GENUG!

    M'agrada

    • Ahora está más que claro, diáfano diría yo.
      ¿Ollé? si, pero eso no quita que en el último concierto del maestro Oue, los que nos sentimos agradecidos por todo lo que nos ha dado, le tru¡butemos un merecido y sentido homenaje, algo diferente a los interminables bravos y ovaciones que se lleva en todos los conciertos. Hace días que me rondan ideas por la cabeza, que intentaré en breve plazo, exponer en el blog.
      Creo yo que es la manera más elegante de matar dos pájaros de un tiro. ¿Cuantos homenajes populares has visto tu del público al director que no renuevan?. Eso es una bomba contra Ollé, ¿No te parece?
      Por lo demás, doy por zanjadas más que respondidas, las preguntas que te he formulado y que con tu contundente ES IST GENUG, en mayúsculas, concluyes tu intervención y cualquier posibilidad de conocer tu opinión a las cuestiones planteadas.

      M'agrada

  10. Joaquim,
    Un imponderable em va obligar a renunciar a aquest concert. Vaig regalar l’entrada i espero que hagi fet el seu profit. Agraeïxo que ens deixis l’enregistrament perquè Stravinsky m’entusiasma-ja ho saps, The Rake’s Progress i d’altres.
    Mr. Colbran, dilettante sí, simple NO. És cert que els media no són gaire precisos i sovint s’equivoquen. Jo, de vegades, escric a la ràdio en sentir les errades que fan per pura falta de rigor professional però no crec que serveixi de res i això que els dic: Recordeu que esteu informant i s’ha de ser veraç…stop. Havia perdut la consciència de que això és un blog!

    M'agrada

  11. bocachete

    Vaig anar-hi el dimarts, en un horari inusual. Realment, va ser magnífic. El que he trobat més impressionant, en aquests anys ha estat l’evolució global de l’OBC però, sobretot, de la secció de corda: ha passat d’ésser una secció mediocre, “de la pila”, a sonar com el fonament de l’orquestra: el que ha de ser, de fet. Foster va assolir un nivell altíssim en vent i percussió, però la corda se li escapava, penso (i penso que qui més ha fet per posar l’OBC a nivell abans que Oue, ha estat Foster, i no tant Decker, però això ja són opinions); Martínez-Izquierdo va ser un període d'”estagnació”, podríem dir, que va mantenir aquest nivell. El que ha assolit Oue en aquest temps, és, simplement, meravellós. El so de l’orquestra en les cinc peces d’aquest concert, ha estat sublim: l’obra de Txaikovski, meravellosa. I L’ocell de foc, un redescobriment: jo diria que mai no havia sentit els diferents plans sonors de la dansa de Katcei amb una presència i una precisió tan esbalaidores com dimarts. Per primer cop, ja no podem dir que l’OBC està en un segon rengle de les orquestes espanyoles, després de Tenerife, Galícia o l’ONE; com a mínim, està al mateix nivell i, en concerts com el d’ahir, a nivell d’algunes d’europees de les que el senyor Ollé o Alfaya pagaria molts euros per tenir uns dies de visita. Aquesta la tenim permanentment aquí i “gratuitament” i no en tenim cura. Un concert extraordinari, sí senyor.
    Joaquim: sí, hem de fer alguna cosa per a aquest últim dia. Ara bé, l’últim dia de bo de bo no serà el diumenge, sinó un dilluns o dimarts. Penso que una bona part del públic estaria disposat a col·laborar-hi amb alguna cosa, i són molts… No sé dir-te ben bé què, però.

    M'agrada

    • Em ronda una idea Bocachete, ja t’escriuré per fer-te’n cinc cèntims quan m’ho hagi rumiat una mica.
      L’últim és l’últim, és a dir, dimarts. Aquell dia (a part dels altres que suposo que hi haurà festa grossa per mèrits estrictament musicals) haurem de fer-li alguna cosa més que aplaudir-lo a la sortida.

      M'agrada

  12. GLORIA A.

    I tant ! jo penso que seríem moltíssims que fariem el que calgui per fer un comiat digne d’una persona que ha estat tan important per nosaltres, jo tinc una petita idea que faré arribar a en Joaquim doncs no ho hauriem de pregonar gaire per que fos una petita sorpresa, us ho faré arribar més endavant ja que, per el que he pensat no es necessari cap preparació especial., només fer acte de pesencia……i aixó ja ho tenim oi que si …?

    M'agrada

  13. Manuel

    Hace muchos años, al pricipio de mi experiencia como oyente en directo de conciertos, oí de la mano de Edmond Colomer y esta orquesta, la consagración de la primavera. Dedsde entonces nunca volví a escuchar a Strawinski de aquel modo, transgresor, alucinatorio, surreal.
    Esa noche del viernes, tras unas páginas maravillosas (la vitalidad e la obertura el corsario de Berlioz, la soerprendente página de chaikovsky, y el elegante concuerto de Sant Saens, así como unas Danzas de Galanta de de Kodaly) llegó este prodigio fuera del tiempo y del espacio, este fulgor en el que lo diabólico y lo sagrado se conjugaron en una expresión única, este pájaro que sí que era de fuego, de luz. Una orquesta prodigiosa en su conjunto.

    M'agrada

  14. Antonio Sanchez

    Conec des de fa temps al Joan Vives de Catalunya Música. És un veritable crack! Un Comunicador com pocs en aquest país! Les seves xerrades sobre música son magistrals. Vaig estar parlant amb ell del tema de l’error en la presentació de l’Obertura del Corsari i em va comentar que havia estat un lapsus, una confusió d’obra. Se’n va adonar a la sortida, però ja era tard. Li va saber greu. En quant a les òperes de Berlioz, jo estic d’acord amb ell ja que realment son 3 òperes les que es conserven, i la “Condemna de Faust” Berlioz no la va concebre com una òpera malgrat que si és cert que sovint s’interpreta com si fos una mena de Cantata Escènica.

    M'agrada

    • Hola Antonio, benvingut.
      Gràcies per deixar-nos un comentari.
      Jo també admiro i segueixo quasi tots els programes de Joan Vives a Catalunya Música.
      Cal tenir en compte que ningú és infal·lible, però el que diuen les grans patums radiofòniques per les ones, va a missa i després costa molt fer entendre al personal que no, que també erren, tot i que estaràs d’acord amb mi que per les ones no es pot errar. Ells son grans professionals que haurien de vetllar per l’excel·lència de la informació que ens transmeten i aquest dia no va estar gaire afortunat.
      L’opinió que tinc de Joan Vives, malgrat aquesta sonada patinada, voreja la veneració, tan quan entrevista a personalitats del món musical, com quan ens parla de música antiga, amb el valuós Gran segle al capdavant.
      Torna quan vulguis per dir-hi la teva, estic segur que els infernemlandaires ho agrairan.

      M'agrada

  15. colbran

    Perdona, Antonio Sánchez, pero Joan Vives no dijo en ningún momento que eran TRES las óperas que se CONSERVAN, sino que dijo que eran tres las óperas que Berlioz COMPUSO y fueron cinco. Puede comprobarse escuchando la grabación de la retransmisión.

    Por otra parte, “La damnation de Faust” la compuso Berlioz como “opéra de concert”, pero tenía la intención de efectuar ciertos arreglos para que pudiera ser escenificada. Atendiendo a este deseo, que no pudo ver cumplido en vida (la obra se estrenó como tal ópera de concierto en la Opera Comique el 6 de diciembre de 1846), la Opera de Montecarlo la estrenó escenificada el 18 de febrero de 1893 y, posteriormente, se ha escenificado como ópera en múltiples ocasiones (Opera de París en 1964, Liceu en 1968, Covent Garden en 1969, etc… y en Salzburg La Fura dels Baus hizo una escenificación muy conseguida hace unos 10 o 12 años, lejos de las aberraciones de los últimos tiempos).

    En ningún momento he dudado de la capacidad de comunicación de Joan Vives, pero repitió por lo menos tres veces que la ópera de MAYOR EXITO (Berlioz no tuvo ningún éxito en vida) había sido “Le corsaire” (que sólo es una obertura de concierto) y no le hubiera costado nada excusarse en la siguiente retransmisión.

    A pesar de este lapsus, sigo las retransmisiones de Joan Vives con sumo interés y, a menudo, trae al micrófono invitados que suelem ampliar conceptos y conocimientos, respecto de las obras que se van a escuchar a continuación, sumamente interesantes y didácticos.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: