Hi ha molta sapiència en cada fotograma de Shutter Island, la darrera pel·lícula de Martin Scorsese, fins i tot en aquelles seqüències que un cop acabada, te’n adones que el genial director ha estat jugant amb tu.

No és pot explicar gaire bé res sense caure en el perill de pecar mortalment i donar pistes essencials per lligar els dubtes que van sorgint durant l’excessiu metratge 138′ (com la immensa majoria de pel·lícules actuals), que des de l’escena inicial en el vaixell i fins el fotograma final, puguin descobrir coses essencials abans d’hora a tots aquells que no l’hageu vist.

No és tan sols una pel·lícula amb trampa, que segurament també ho és, doncs un cop et té ben enganxat, la pel·lícula evidència massa aviat la realitat, però si que és una demostració del magistral domini de Scorsese per fer-nos creïbles tots els conflictes psicològics que es van trenant entre els personatges, en el seu passat, en el món actual i possiblement en el futur, alhora que ho vesteix amb un luxe visual cuidat a l’extrem, fins i tot en aquells aspectes que durant la pel·lícula no m’acabaven de quadrar i amb una pertorbadora  fotografia de Robert Richardson i una planificació narrativa amb constants girs, potenciats per una contundència visual d’extraordinària factura.

Certament, aquelles caminades inquietants pels corredors del centre psiquiàtric/presó, amb les cel·les a banda i banda, farcides del bo i millor dels malalts/reclusos, recorden massa la famosa “The silence of the lambs”, però el cinema està fet de referents i no hi ha cap dubte que la pel·licula de Demme ho és.

Scorsese ens fa entrar en un laberint pervers, des del misteri inicial, a l’angoixant i opressiu món intern dels personatges i potser el més difícil és sortir-ne de manera convincent. No sempre ho aconsegueix, però el resultat global és enlluernador.

No he llegit la novel·la de Dennis Lehane (el mateix autor de Mistic River) i no sé si Scorsese resolt la pel·lícula de manera fidel a com suposo que ho deu fer la novel·la. El cas és que faltant poc per acabar, se’ns descobreix de manera força brusca i inesperada el veritable entrellat i aleshores m’he sentit una mica estafat, per sort Scorsese recupera el to de la inquietant pel·lícula, en una escena final definitiva.

No crec que hi hagi algú que dubti hores d’ara, que Leonardo di Caprio ha donat el millor de si mateix en les pel·lícules de Scorsese.

Convincent en totes i cadascuna de les polièdriques facetes d’un personatge riquíssim, Di Caprio demostra que és quelcom més que un noiet d’aquests que tot sovint apareixen en el cinema i que s’acaben cremant al cap de tres o quatre fracassos (ell també els ha tingut), però suposo que caure en mans d’un gran director i esdevenir el seu actor fetitxe, també hi deu tenir molt a veure

La resta de l’excels repartiment estan a l’alçada i tots i cadascun d’ells i elles, encara que sigui en petitíssimes intervencions, tenen el seu moment per fer-te remoure inquiet a la butaca.

Em deixo pel final la impressionant banda sonora de la pel·lícula.

Scorsese no ha demanat la banda sonora de la pel·lícula al habitual Howard Shore, com si ho havia fet en els tres darrers treballs de ficció, del director italo-americà: Gangs of New York, The Aviator i The Departed.

Aquest cop ha demanat a Robbie Robertson, el lider del grup The Band (recordeu The last waltz del mateix Scorsese?) per tal de que trobes la banda sonora adequada, al complex món que Shutter island ens proposa.

Robertson ha fet una tria impressionant, tot i que variada, servint en cada escena un fragment que sembli escrit per a la pel·lícula i és en els crèdits finals quan ens adonem que les obres que han servit de banda sonora són entre d’altres l’angoixant i climàtic Pasacaglia de la simfonia núm 3 de Krzysztof Penderecki, per l’escena inicial

o els crèdits finals amb Dinah Washington cantant This bitter earth (cliqueu aquí ).

Entre mig, Hommage à John Cage de Nam June, On the Nature of Daylight de Max Richter, Cry de Johnnie Ray i músiques de Ingram Marshall, Giacinto Scelsi, Kay Star, Gustav Mahler o Philipp Vandré.

Totes elles, perfectament justificades en les escenes i ajudant en la inquietant i angoixant història a donar el toc de qualitat que hom espera d’una banda sonora. En aquest aspecte un 10 pel treball de recerca i adequació de la música amb la història i les imatges.

Us deixo finalment el tràiler en anglès, que sense descobrir-nos res, com a vegades passa amb els tràilers, us pot donar una idea del que us trobareu tots aquells que encara no hagueu anat a veure-la. Jo us la recomano, sobretot si us agrada el cinema clàssic, el cinema negre, d’intriga i suspens, els thrillers, el cinema amb diàlegs, les trames psicològiques i els mons obscurs de la ment humana, el treball dels actors per sobre dels efectes especials. També cinema comercial en definitiva, que els grans mestres com Scorsese, ens demostren que no ha d’estar renyit amb el bon cinema.