IN FERNEM LAND

ROSES OF PICARDY


Serà què el cap de setmana primaveral ha accentuat el racó kitsch que tots amaguem per allò de voler ser sempre ben modernets o serà que la casualitat, que no existeix, m’ha portat fins a Roses of picardy, una cançó que enganxa, malgrat que la melodia tan ensucrada com inspirada, pot arribar a ser d’allò més embafadora, sobretot si el cantant no té cura i cau en el recurs més fàcil i en l’amanerament vocal que sembla que la melodia i el text inviten a fer-ho.

En qualsevol cas l’abril i les roses son quelcom ben nostrat i per començar un dilluns no està gens malament. Ja m’ho sabreu dir.

Frederick Weatherly

Els autors de la cançó són el lletrista Frederick Weatherly (1848-1929) i el compositor Haydn Wood (1882-1959). Weatherly va escriure la cançó quan era oficial del exercit anglès a l’any 1916, durant la Primera Gran Guerra i estava destinada a totes les dones que vetllen les cases en absència dels homes que han anat al front, tema recurrent a la literatura i al cinema.

Haydn Wood

Haydn Wood, va ser un compositor de música popular, escrivia principalment temes orquestrals, tot i que el seu catàleg de cançons inclou més de 180 cançons, entre les que destaca la que avui us proposo Roses of Picardy (1916), amb Ruth Rutherford de lletrista “Love’s garden of roses” (1914) o amb Royden Barrie “A brown bird singing (1924). L’any 1929 va col·laborar en la comèdia musical Dear Love.

ROSES OF PICARDY (Fred E. Weatherly – Haydn Wood)

She is watching by the poplars,
Colinette with the sea-blue eyes,
She is watching and longing, and waiting
Where the long white roadway lies,
And a song stirs in the silence,
As the wind in the boughs above,
She listens and starts and trembles,
‘Tis the first little song of love.

Roses are shining in Picardy,
In the hush of the silver dew,
Roses are flow’ring in Picardy,
But there’s never a rose like you!
And the roses will die with the summertime,
And our roads may be far apart,
But there’s one rose that dies not in Picardy,
‘Tis the rose that I keep in my heart

And the years fly on forever,
Till the shadows veil their skies,
But he loves to hold her little hands,
And look into her sea-blue eyes,
And she sees the road by the poplars,
Where they met in the bygone years,
For the first little song of the roses,
Is the last little song she hears:

Roses are shining in Picardy,
In the hush of the silver dew,
Roses are flow’ring in Picardy,
But there’s never a rose like you!
And the roses will die with the summertime,
And our roads may be far apart,
But there’s one rose that dies not in Picardy,
‘Tis the rose that I keep in my heart

La inspirada melodia de Wood, com podreu comprovar, va fer la resta i esdevingué com no podia ser d’altra manera una de les cançons més populars entre els soldats, però que traspassà un cop consolidada com un clàssic, el període estricta de la Guerra, sent versionada, com podreu comprovar, en ritmes i estils ben diferents.

Començaré per una de les versions més canòniques, la del tenor Richard Tauber que amb la seva veu baritonal i el seu gust exquisit es recrea de manera especialment “Lehariana”.

La versió més autòctona us la deixo pel tenor John McCormack. A mi em sembla deliciosament antiquada i encara que és coetània amb la de Tauber, potser la veu més aguda (al final fa una ascensió impossible per a Tauber) i el ritme més lleuger, acaben per atorgar-li una pàtina molt “british”.

L’any 1952 Mario Lanza va gravar una versió molt “hollywoodiana”, marcada pel carisma, l’empenta i aquella manera tan incisiva de frasejar. Jo crec, i que em perdoni qui m’hagi de perdonar, que es passa una mica de verista.

Canvi total de registre, ja que Frankie Lane amb l’orquestra de Paul Dumlap, van fer una versió jazzística estupenda, tres anys després de la versió de Lanza, és a dir 1955. Magnífics arranjaments, malgrat que òbviament amb aquesta versió perdem aquell toc nostàlgic de les versions inicials.

Una versió sorprenent de l’any 1928, amb l’orquestra de Ted Lewis. Els arranjaments jazzístics per a l’orquestra em sembla senzillament magnífics i això de que la lletra sigui recitada ens mostra un cop més, que tot ja està inventat o us creieu que el rap (no el peix) és una invenció actual?

Els anys 80 del segle passat van fer molt mal en molts aspectes i aquest vídeo de Jeane Manson, sobretot per una posada en escena de programa de dissabte nit, (el temps ho situa tot al lloc que han d’estar i no en perdona ni una) i uns arranjaments corals i orquestrals que destrossen la cançó sense pietat.

Per retornar una mica als orígens, més o menys lírics, us deixo la versió del baríton Thomas Allen, acompanyat al piano per Malcom Martineau a l’any 2003, quan les millors glòries vocals del magnífic baríton ja havien passat, però el seu gust exquisit, malgrat l’exagerat o mal calculat crescendo  final, ens acarona tendrament.

Acabo, tot i que a can YouTube teniu versions de tota mena, amb la versió de Ben Heppner al Liceu, en un del recitals més memorables als que jo hagi assistit mai.

Després d’un recital llarguíssim, magnífic i espectacular, cantant Grieg, Sibelius, Txaikovski i Tosti (i com va cantar Tosti!), ens va fer 5 propines, l’Amor ti vieta de la Fedora, el “Come un bel dí di maggio” de l’Andrea Chénier, la cançó del premi de Meistersinger, el Dein ist mein ganzes herz de Lehar i finalment quan ningú esperava una perla com aquella i cantada d’aquella manera, és va acomiadar del teatre embogit amb “Roses of Picardy“. L’acompanyava al piano Craig Rutenberg i era el 13 de desembre de 2004.

Aquí ho teniu, al final encara avui m’ha esborronat de dalt a baix, amb un crescendo emocional d’impacte.

Potser us he atabalat amb tanta rosa i tanta picardia, però trobo que és una cançó preciosa, tot i que en alguna versió, de les moltes que he escoltat per preparar el post, sembla que vulguin destrossar-la sense pietat.

Què tingueu un bon dia!

17 comments

  1. Concep

    Una cançó preciosa que no no coneixia. M’ha recordat les cançons de Nöel Coward.
    De tot aquest reguitzell, em quedo amb la versió de Richard Tauber i la de Mario Lanza.

    M'agrada

  2. pfp

    reconozco que este tipo de canción no me dice nada, absolutamente nada. Sin mezclar con la música me quedo con las rosas, y también cómo no con la picardía…

    besos criatura

    M'agrada

  3. Una cançó que no escolto quasi mai i trobo deliciosa, plena de velles i conegudes atmosferes. M’ha agradat en Tauber pero en Ben Heppner la fa inmillorable.
    Gràcies Joaquim.

    M'agrada

  4. Jose Luis

    Preciosa. Y no está nada mal para empezar la semana “después de”, y prepararse para el próximo envite. (Aunque no tenga mucho que ver, me ha recordado la estupenda “A Nightingale Sang In Berkely Square”)

    M'agrada

  5. Miquel

    M’ha agradat força aquets canço plena de tendresa i sensibilitat. Per mi la millor versió de les que has posat es le de Thomas Allen sense menysprear la també magnifica versió de Ben Heppner. Gracies de nou per les teves aportacions.

    M'agrada

  6. colbran

    Esta canción, que la vengo oyendo desde que era un chiquillo, se puede interpretar de modos diversos, como nos lo ha demostrado Joaquim, pero para mi gusto hay dos concepciones diferentes para cantarla: el estar de vuelta de todo, habiendo llegado a la madurez y el expresarla con ardor juvenil. El texto permite ambas.

    Por ello mis dos interpretaciones preferidas son la de Ben Heppner que la canta desde la madurez y con melancolía y la rebosante de vigor y juventud de Mario Lanza, cuya voz de oro es inolvidable y, además, su estilo interpretativo, en mi opinión, no ha pasado de moda.

    M'agrada

  7. No sé si serà perquè sóc un analfabet total en llengua anglesa, però em passa el mateix que a la Pilar: Normalment aquestes cançons no em diuen res.

    Que antipàtic estic avui, oi? 🙂

    M'agrada

  8. Joanpau

    Jo si que trobo magnífica aquesta cançó i si potser fos amb alemany, un idioma encara més “minoritari”i integrada dins d’un recital de lied, molts dels que ara li feu fastics, quedarieu extasiats, n’estic segur.
    Jo em quedo amb Heppner i Tauber.

    M'agrada

  9. Roberto

    Después de escucharla ¿cuantas? 7 u 8 veces, se me ha quedado grabada in mente y me paso el día repitiéndola. Tendré que escuchar otra para suplantarla. Todas las versiones me han parecido interesantes, cada una en su estilo, pero coincido en los elegidos por Colbran, Mario Lanza y Ben Heppner.

    M'agrada

  10. Joanpau: M’admira la gent segura de si mateixa, però la seguretat en un mateix no significa que es tingui raó a l’hora de jutjar els altres, i molt menys pels gustos personals que cadascú pot tenir… Vaja, així m’ho sembla.

    M'agrada

  11. Si em punxen no em treuen sang!
    No m’hagués imaginat mai un petit rebombori com aquest, en un post de Roses of Picardy, però després de més de tres anys de blogaire, puc afirmar que sou imprevisibles, per sort.
    Què l’ensucrada melodia faci fins i tot comentar a l’amic Amfortas, mut en posts de més carnassa i que aquesta carrinclona i preciosa melodia (Joaquim dixit) li faci entendre millor la música de Metalica, m’ha produït un sotrac al llegir-ho, del que encara no m’he recuperat.
    Però és que ara veig que s’ha obert un front assurià fins ara inaudit, que també em meravella.
    Mira que he fet l’enze molts dies, intentant trobar un post que motives una presa de posicionament del personal i ves per on això es produeix amb una cançoneta de saló que ha fet plorar a mig Europa i que fins i tot l’exercit alemany de la Primera Gran Guerra, va fer-se seva (diuen que era una de les predilectes de Hitler), una mica com la Lili Marlen en la Segona, salvant totes les distàncies possibles, però similar per allò de ser una cançó emprada pels dos bàndols.
    Jo encantat de la vida, ara ja sé per un altre dia, que res de Monteverdi, Nono o Calixto Bieito, la pol·lèmica segur que vindrà per un post dedicat al Romanç de Santa Llúcia o Baixant de la Font del Gat.
    Bona nit infernemlandaires, us estimo MOLT!

    M'agrada

  12. Joanpau

    Assur no tinc la percepció que el comentari sigui un judici, però hi ha coses que vist el tarannà de gustos personals que sol imperar en aquest bloc, em semblaven prou evidents, ja veig que no, que som molt més plurals. En qualsevol cas de la mateixa manera que jo vaig ser capaç de trobar-li punts d’interès a Metallica, una música i una lletra que no m’interessen i a priori a anys llum del meu món, també es podien trobar en una cançó tan melosa com aquesta.

    M'agrada

  13. Joanpau: Doncs jo sí que vaig tenir la percepció que, en el comentari que vas enviar per dir que la cançó t’havia agradat molt, judicaves als qui no amb tot un seguit de pressuposicions, si no, no t’hauria pas replicat. De tota manera, però, et ben asseguro que, per a mi, tot plegat, foc d’encenalls. Una abraçada.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: