JUan Dioego Flórez (Ricciardo)

Victoria Yarovaia (Zomira) Pretty Yende (Zoraide)

Juan Diego Flórez (Ricciardo) i Sergey Romanovsky (Agorante) ROF 2018

El ROF 2018 s’ha inaugurat amb una nova producció de Ricciardo e Zoraide, l’òpera estrenada al Teatro San Carlo de Nàpols el 3 de desembre de 1818, és a dir molt a prop de commemorar-se els 200 anys de l’esdeveniment.

L’òpera va ser escrita mentre el mestre de Pesaro ultimava Adina que es va estrenar molt més tard i en un altre Teatro San Carlo, però a Lisboa, el 22 de juny de 1826. El ROF, amb molt d’encert, les ha programat ambdues en aquesta edició i també hagués  pogut programar La gazza ladra, ja que malgrat haver-se estrenat a la Scala l’any anterior (31de maig de 1817) per la mateixa època Rossini va revisar-la en ocasió de la inauguració del Teatro Nuovo de Pesaro, però el ROF d’enguany ha programat com a tercera òpera el popular Barbiere.(1816).

Ricciardo e Zoraide suposa la gran aposta d’enguany, amb una nova producció i un repartiment estel·lar encapçalat per l’imprescindible Juan Diego Flórez com a Ricciardo, que cada nova aportació al ROF, on n’és un fidelíssim assistent, es revesteix de veritable esdeveniment gràcies al talent i l’art que el tenor peruà exhibeix i Pretty Yende com a Zoraide, rol destinat a Isabella Colbran i per tant allunyat en principi de la tessitura d’una soprano líric lleugera, tot i que la sopramo sud-africana, malgrat afegir algunes notes brillantíssimes que la Colbran no va tenir mai, sembla que s’hagi adaptat a la tessitura original gràcies a un registre cada vegada més ampli i sobretot  a un estil meravellosament belcantista i específicament rossinià que m’ha meravellat.

Acompanyant a la parella protagonista ens trobem amb el tenor rus Sergey Romanovsky, destinat a ser un imprescindible del festival, cantant el rol de Agorante, per  a baritenor (el va estrenar Nozzari), vocalitat que encara no és la seva malgrat que fa notables aproximacions tot i que la zona greu encara no és del tot natural. Amb ell ens trobem a la mezzosoprano  russa Victoria Yarovaya com a Zomira, un rol per a  contralt (estrenat per Rosmunda Pisaroni), tessitura que tampoc és la seva però que resolt amb estil.

Completa el quintet principal el baix Nicola Ulivieri, un expert i assidu al festival, cantant el rol de Ircano.

En rols menors destaca el tenor basc Xabier Anduaga, destinat a ser protagonista en properes edicions del festival, assumint rols protagonistes.

Ha suposat una gratíssima sorpresa la direcció musical del mestre Giacomo Sagripanti, sense cap mena de dubte contribuint, a banda de l’excel·lència del cast, a l’èxit obtingut al final de l’obra, per la fluïdesa, la transparència i l’agilitat del discurs dramàtic, dotant als sempre conflictius recitatius de la tensió dramàtica adequada i atorgant als números concertants d’un vigor engrescador, des del bellíssim tercet de Zoraida, Zomira i Agorante, del primer acte, al sempre espectacular finale primo o el quartet del segon acte (Zoraide, Ricciardo, Agorante i Ircano).

Bravo pel mestre Sagripanti que tan poc em va agradar en Il viaggio a Reims del setembre passat al Liceu, perquè amb aquesta direcció m’ha fet valorar molt més una òpera que tenia una mica travessada i que ara m’ha semblat meravellosa.

Juan Diego Flórez malgrat les incursions a rols més densos i dels que mai m’acaba de convèncer del repertori belcantista romàntic de més pes vocal, continua sent en el Rossini més contraltino on continua marcant les diferències. La veu del tenor peruà no sembla especialment deteriorada per assumir rols com el Ducca, Edgargo, Fernando, Werther o Hoffmann, per exemple, on no crec que li convingui insistir-hi, i en canvi en aquest Rossini destinat a l’heroi romàntic i enamoradís on brillava Giovanni David, és on ell desplega tota una seducció canora, d’elegància i refinament difícilment superable. La manera de lligar les frases, de respirar i fer front a les agilitats, amb naturalitat i mestrívol desvergonyiment, el fan inigualable, alhora que ha guanyat amb una expressivitat que a l’inici semblava que descuidava més a favor de la exhibició. No hi ha notes forçades i  aparentment tot flueix amb tanta naturalitat que sembla fàcil allò que tots sabem que és extraordinàriament difícil. Em rendeixo una vegada més al Rossini de Flórez

Pretty Yende és una soprano que tot i mantenir uns sobreaguts precisos i propis de les lleugeres, posseeix una veu central notable que la situa en la tessitura de les líriques belcantistes de possibilitats infinites si no vol anar més ràpid del que li convé. L’estil, la classe i el rigor interpretatiu fan que el seu cant no sigui exclusivament de lluïment i per tant fred. Està esplèndida  per la seguretat i també per l’expressivitat i la incisió del seu fraseig. Magnífica malgrat el despiste en la lletra de la seva escena del segon acte.

Ja he dit que Romanovsky està destinat a ser un gran del repertori rossinià, si bé la tessitura de baritenor encara li queda una mica forçada en les notes més greus. El rol de Agorante ha d’abraçar els dos Do, l’agut que ataca amb sobrada suficiència i el greu, que necessita d’una elaboració més artificiosa i que sense la complicitat de la direcció orquestral i un canvi de color en l’emissió forçada, seria inaudible. En canvi el tenor rus exhibeix coloratura i agilitat en el registre central per el que és mou amb admirable desimboltura. Admirable en la sortida i en el tercet del primer acte. En el duo amb Flórez pateix en la zona greu però li dóna una bona rèplica, quelcom sempre complicadíssima quan es canta amb el tenor peruà i és tracta de competir amb agilitats i demostracions tècniques en aquests combats vocals que Rossini escrivia per a Nozari i David.

Yarovaya no vol demostrar el que no és, per tant no obra la veu en els greus com fan tantes col·legues que volen ser contralts, vulgaritzant el so i enlletgint el belcanto, un contrasentit que molts i moltes no tenen en compte. És una cantant jove i per tant a seguir, tot esperat que no passi a repertoris més densos temptada per cants de sirena que tan sovint espatllen carreres prometedores. Promet

Nicola Ulivieri ha mostrat moltes vegades que és un rossinià expert. La part d’Ircano és molt poca cosa per a ell i per tant diríem allò que és un luxe, si no fos que quan una part petita està cantada per un gran cantant aquesta pren un relleu que beneficia a tothom

Atenció a Anduaga que malgrat no tenir moment de lluïment més exclusius, en els que intervé, sobretot en el primer acte, els fa lluir tots. Aviat l’escoltarem en els primers teatres en rols de primer tenor.

Les parts de Fatima, Elmira i Zamorre han estat ben atorgades a cantants de l’Accademia rossiniana.

Bé el cor i excel·lent l’orquestra.

La festa rossiniana està garantida, per tant els rossinians ho hem de celebrar.

Gioacchino Rossini
RICCIARDO E ZORAIDE
Dramma in due atti, libretto di Francesco Berio di Salsa

Agorante Sergey Romanovsky
Zoraide Pretty Yende
Ricciardo Juan Diego Flórez
Ircano Nicola Ulivieri
Zomira Victoria Yarovaya
Ernesto Xabier Anduaga
Fatima Sofia Mchedlishvili
Elmira Martiniana Antonie
Zamorre Ruzil Gatin

CORO DEL TEATRO VENTIDIO BASSO
Maestro del Coro Giovanni Farina
ORCHESTRA SINFONICA NAZIONALE DELLA RAI
Director musical Giacomo Sagripanti

11 d’agost de 2018, Adriatic Arena Pesaro