Tamara Wilson, Günther Groissböck i Piotr Beczała a «Lohengrin» Foto: Marty Sohl / Met Opera

Per fi he trobat el moment per parlar-vos de la nova producció de Lohengrin signada pel quebequès François Girard que s’ha estrenat al MET de Nova York sota la direcció musical del titular de la casa i també canadenc Yannick Nézet–Séguin.

Nézet–Séguin seguint la tradició musical del seu antecessor James Levine, concep la direcció de manera molt teatral i quasi acaronant els cantants, dotant de molta força els conjunts, gràcies també a la solidesa de la reconeguda vàlua de l’orquestra de la casa, però també del cor que en aquesta ocasió no sé si estava reforçat, i que m’ha semblat molt més cohesionat que de costum. Posats a trobar peròs a una direcció, certament espectacular, diria que en els moments més eteris els hi ha mancat misteri i aquell so flotant que tant predisposava a la catarsi, com succeeix en preciosista preludi del primer acte, i és clar, tant l’entrada com el comiat del protagonista, però, en canvi, dota d’una força teatral molt impactant els grans concertants del final del primer acte i tota l’escena davant la catedral (en el llibret original) del segon acte. L’orquestra i el cor, com ja he dit, en estat de gràcia, ajuden molt al contundent èxit al final de la representació, si bé cal dir, que a causa de les protestes del dia de l’estrena, sobretot degudes a la producció, semblava que el dia de la retransmissió per ràdio i als cinemes del món, haguessin volgut assegurar l’èxit amb una claca addicional per si de cas. Crec que al final es va demostrar que no era necessari, ni tampoc la pluja de paperets reservada en altres èpoques, només als divos i dives de llarga trajectòria a la casa i en nits especialment memorables.

L’equip de cantants era bo, no potser excepcional, però bo i conjuntat.

Piotr Beczala, a banda d’esdevenir el principal tenor de la casa novaiorquesa, demostra que és potser el millor Lohengrin del moment, ara que Kaufmann està engrescat en altres rols, la majoria no wagnerians. Magnífica projecció (tenint en compte que al cinema el tema de la projecció està clarament adulterat), seguretat en tot el registre, esplendorosos aguts, gens escadussers i molt ben timbrats i col·locats, i també un bon domini de les mitges veus, tan fonamental en un rol que prové de terres llunyanes, etèries i imprescindibles en missions més espirituals que no pas guerreres. És un heroi extraterrestre que ha de fer flotar el so, com si levités, tant en la seva presentació, com en el seu comiat quan revela la seva identitat. El tenor polonès aconsegueix dominar aquest registre flotant alhora que sap imposar la seva veu en la confrontació del segon acte i fer-la convenientment carnal en el gran duo de la cambra nupcial (en el llibret original). No és Sandor Konya, a qui podríem associar per similitud de les característiques vocals, però no hi ha cap mena de dubte que està entre els grans Lohengrin.

Tamara Wilson, ja encaminada cap als rols més dramàtics configura encara una bona Elsa, ja que la veu manté encara un bon estat en el registre agut i central, sense les estridències que malauradament solen assolir les líriques wagnerianes quan comencen a sovintejar rols de més pes i exigència de registre. No manté la mateixa unitat de color en la zona greu, però és vocalment molt sòlida i més discreta com a actriu, segurament condicionada per un físic que l’allunya de la lleugeresa i debilitat psicològica del rol.

Christine Goerke (Ortrud) Photo: Marty Sohl/Metropolitan Opera

La novaiorquesa Christine Goerke, juga a casa i té l’èxit garantit. La seva Ortrud, no obstant això, és massa genèrica, fa totes les notes, però li manca allò que potser cantants amb menys cabal vocal saben transmetre. D’acord que el rol afavoreix el gran guinyol i la producció de Girard l’exagera fins a la paròdia, però no parlo del gest exagerat, parlo d’aquell punt de bogeria que aconseguien la Varnay, la Ludwig, la Rysanek, la Marton o la Meier i que actualment també assoleix Herlitzius. Ella això no ho té i les seves imprecacions paganes no trasbalsen i no fan embogir al públic del MET tan procliu a interrompre amb aplaudiments aquesta escena, sempre que l’Ortrud sigui embogidament demoníaca.

No m’agrada o no em convenç el Telramund de Nikitin, amb una emissió tendent a la fixació i sense aquella profunditat maligne i sibil·lina que atemoreix. Ell com Goerke esdevenen personatges del gran guinyol, dolents de còmic o de Pastorets, només faltava la caracterització de Tim Yp, que segurament desconeix el que són els Pastorets de Folch i Torres, per fer més genèrics i ridícules les seves actuacions.

Günther Groissböck ha esdevingut un artista del MET, el baix austríac sovinteja els repartiments del teatre i el públic l’estima, d’acord, s’ho mereix per la solidesa de l’instrument i aquest cant natural sense falsejar el preciós color. No és un baix rotund, però el registre és inequívoc. No m’ha semblat el millor que l’he escoltat, amb alguna limitació en el registre agut, però és una aposta segura que dona solidesa, qualitat i prestigi, abans que es gravava, en dèiem repartiment de disc.

Brian Mulligan fa front a l’herald, pel meu gust amb un timbre massa clar, però amb seguretat, cap retret li podem fer.

Pel que fa a la discutida i protestada el dia de l’estrena (quelcom rar al MET), producció de François Girard, cal dir que suposa una bona decepció, sí. Després d’aquell magnífic Parsifal amb Kaufmann, Dalaymann i Pape que es va editar en DVD i i que va suposar el seu debut al MET (ha dirigit també a la casa Der Fliegende Holländer) , m’esperava un treball més intel·ligent, però les seves idees s’acaben aviat i a banda de presentar una proposta fosca, quasi tètrica, encotillada en una escenografia única, contundent i que segurament beneficia la projecció de les veus amb un mur foradat que permet veure unes projeccions a vegades estimulants i altres vorejant la lletjor o el ridícul i que deixa poc espai a l’acció escènica però obliga als cantants a cantar sempre davant de l’escenari, es limita a uns efectes amb el vestuari, que la primera vegada sorprenen, tot i la ingenuïtat de voler identificar els personatges i les situacions en blanc o el bé (Lohengrin), vermell o la maldat (Ortrud i Telramund) i el poder amb el verd del Rei Enric, la cosa no va més enllà. No diré que aquest joc amb les túniques dels coristes, segurament una idea del japonés Tim Yip, autor de l’escenografia i del vestuari, canviants segons les situacions dramàtiques de cada escena i ambientades en la tradició del teatre nipó, no siguin atractives en un moment concret, però em sembla que com a única idea, és molt feble per aguantar més tres hores de representació, amb un moviment escènic de teatre decimonònic i uns moviments dels protagonistes, en el cas d’Ortrud que cau en el ridícul més clamorós.

Lohengrin amb mànigues de camisa i pantalons del Cortefiel pot significar la senzillesa vinguda del més enllà, davant del farragós disseny i textures del vestuari dels rols solistes i les ja esmentades túniques tricolors que ho acaben limitant tot en un muntatge impropi d’aquella casa. És un missatge poc treballat, recurrent i que limita les capacitats del públic a discernir propostes més imaginatives i estimulants. N’espero  més del MET

Aquí, al Liceu, esperem amb ganes i temor la proposta de Katharina Wagner, posposada per la Covid i que sembla que la temporada vinent tampoc tindrem.

Metropolitan Opera House
March 18, 2023 Matinee/Live in HD

Richard Wagner
LOHENGRIN
Lohengrin……………..Piotr Beczala
Elsa………………….Tamara Wilson
Ortrud………………..Christine Goerke
Telramund……………..Evgeny Nikitin
King Heinrich………….Günther Groissböck
Herald………………..Brian Mulligan
Gottfried……………..Andrew Spriggs
Noble…………………Errin Duane Brooks
Noble…………………Thomas Capobianco
Noble…………………Anthony Clark Evans
Noble…………………Stefan Egerstrom
Page………………….Catherine MiEun Choi-Steckmeyer
Page………………….Andrea Coleman
Page………………….Alexa Jarvis
Page………………….Anne Nonnemacher

Conductor……………..Yannick Nézet-Séguin
Production…………….François Girard
Set and Costume Designer..Tim Yip
Lighting Designer………David Finn
Projection Designer…….Peter Flaherty
Choregrapher…………..Serge Bennathan
Dramaturg……………..Serge Lamothe