IN FERNEM LAND

Què Déu l’hagi perdonat!


Amb aquesta frase, l’enyorada Puig concloïa l’epitafi d’algú que difícilment podia rebre el perdó. Ella ho acabava així, jo ho faré una mica més llarg, però no gaire.

On eren tots els que ahir van fer el paperina anant al Palau de la Generalitat i a la catedral de Barcelona a fer honors a Juan Antonio Samarach, el dia el 19 de juny de 2009?.

Aquest dia moria a Anatanpur (India) Vicenç Ferrer, un home compromès, un model a seguir, un home que algun dia ens hauran d’explicar el perquè les institucions públiques i privades, en la seva immensa majoria, van oblidar-lo en vida i també el dia del seu enterrament.

Què ha fet millor Samaranch que Ferrer per merèixer aquesta corrua de declaracions laudatòries i mostres de condol de TOT  l’arc parlamentari, amb una vida carregada de tants punts foscos, febles i indignes? Que jo sàpiga no hi va haver mai penediment de tot allò i en canvi com la Molly Brown, hi ha una sèrie de personatges difícilment recuperables, ell també, al menys per esdevenir homes il·lustres mereixedors d’aquest final gloriós. Homes que han passat olímpicament i mai millor dit, del penediment i el càstig, que sense cap mena de dubte haguessin hagut de rebre. No s’han penedit mai i mai han estat castigats, ans el contrari. Ni vull imaginar-me el dia que mori Fraga Iribarne.

Es perdona quan hi ha reconeixement de la malifeta, oi?.

Una tasca brillantíssima al davant del COI, un ens fosc, fosc, fosc, defensant els valors olímpics corromputs per mil·lions i mil·lions de dollars, de contractes comercials, drets televisius i d’altres prostitucions tolerades, beneïdes i propulsades per la família olímpica, no em semblen prou meritoris per desbancar i en molt, la resposta institucional i de país, d’un altre català universal que no va merèixer, ni de lluny, aquesta pantomima que es va viure ahir a can fanga.

Què Déu l’hagi perdonat i a mi també, quan em toqui.

off topic: En el post d’ahir dedicat a la Netrebko, ja teniu el vídeo que faltava

34 comments

  1. Sabes? En el fondo cada cual ha llevado lo que merece: uno ha llevado la pompa y el boato, los brillos y los dorados. Mucha apariencia y poco sentimiento.
    El otro no tuvo lujos, ni brillos, pero seguramente que hubo más lágrimas sinceras a su muerte. Y tiene un sitio en el corazón de muchas personas, no sólo de aquellos a los que ayudó, sino de muchas más. Y pervivirá más en el tiempo.

    Saludos, desde Andalucía.

    M'agrada

  2. Joaquim,
    Enhorabona un cop més per la teva valentia i llibertad d’expressió. Avui no hem escoltat cap ària però t’hem sentit clamant al cel i jo m’afegeixo al cor.
    És cert el què diu landahlauts: les llàgrimes vessades per la mort de Vicente Ferrer venen del cor, les de l’altra devien ser, com a mínim, estòmacs agraïts.

    M'agrada

  3. Miquel

    M’ha sorpres el teu comentari perque esperava quecom referent a un concert o una opera, pero veig que a mes a mes ets valent esctibint el que penses sobre aquest personatge fosc al llarg de casi tota la seva vida i sempre al costat del poder sigui quin sigui. Gracies per ser-hi i contrarestar aquest allau d’elogis d’aquets dies. Encara que no ho sembli som molts els que pensem com tu.

    M'agrada

  4. Emilio-Bcn

    Bravo, Joaquim.
    Aunque si todos los que levantaron la mano, salieran en la foto, me temo que sería interminable y tendriamos muchas sorpresas……..
    Vicente Ferrer era la bondad personificada y el que se ha ido solo fue un cambia-chaquetas-al-sol-que-mas-calienta. Y de esos conocemos mas o menos, todos en nuestra vida diaria…..
    De todas formas, que tengamos todos/as una Bona Diada de Sant Jordi.

    M'agrada

  5. No sobra ni una coma de tot el que has dit. Penso el mateix però naturalment no ho expresso tan be com tu.
    La història posarà cadascú al seu lloc, això és el que espero, potser soc un pel ingenu.
    Bona diada de Sant Jordi!

    M'agrada

  6. Luis

    La fotografia és un testimoni de valor únic pels que obliden. Si en Samaranch no hagués participat activament de la ideologia no hauria tingut de fer la salutació feixista. Fixeu-vos que entre les autoritats franquistes hi ha un que no aixeca la ma.
    Em recorda una anècdota del físic alemany Max Von Laue que va romandre a Alemanya tot i no ser nazi: per evitar fer la salutació cada vegada que sortia del seu laboratori anava amb un paquet a cada braç.
    Bon Sant Jordi!

    M'agrada

  7. Daniel (Barcelona)

    Estic molt d’acord amb el teu comentari: educat, per que el moment de la mort d’algú no es el moment de la crítica però tampoc de les lloances llefiscoses però contundent, dient el que penses.

    M'agrada

  8. Joanpau

    Amb la foto ni ha prou, no cal afegir res a tot el que ja heu dit entre tots.
    No hi va haver mai penediment.
    Segurament en plena dictadura hagués tingut el mateix enterrament i les mateixes paraules que ahir no es van cansar de pronunciar els que es queixen de la desafecció de la ciutadania en la classe política.
    Es pensen que som babaus?

    M'agrada

  9. Amb tot aquest vergonyós “affaire”, no puc estar més d’acord amb el que acaba reblant en Joanpau: “I després es queixen de la desafecció de la ciutadania envers la classe política”.

    Potser sí que Déu els perdonarà, però a mi cada dia em foten més fàstic.

    M'agrada

  10. colbran

    Si la foto expuesta fuera de 1944 lo “casi” entendería, siendo de 1974 es toda una declaración de principios, como la que hace Martín-Villa que está a su lado, pero por lo visto, en esa reunión, no era obligatorio hacer el saludo fascista pues lo hacen muy pocos.

    Que a este sujeto se le haya dado la “pompa y circunstancia” casi de un monarca o de un presidente de gobierno muerto en activo, me da verdadera repugnancia y que, además, se hayan reunido todos los colores políticos para rendirle tributo, me deja estupefacto,. Es que nadie tiene memoria?

    Tiene razón quien dice que “qué se le hará a Fraga Iribarne cuando fallezca”, aquí en Catalunya, cuando en su momento expresó a los medios de comunicación que a Catalunya había que invadirla de tanto en tanto, para frenar sus ideales?

    Todo ello una verdadera vergüenza.

    M'agrada

  11. kalamar

    qué foto tan terrorífica, el que da más miedo es ese señor de la izquierda, es igual que el Palomino!

    També molt vergonyós ha estat el seguiment dels mitjans, bravissimo pel post i felicitats a tots per la Diada.

    M'agrada

  12. respetat Sr, he entrado muchas veces a su blog por que, me gusta mucho la lírica, aunque nunca le haya puesto ningún comentario, hoy si, hoy le pongo un comentario por que, estoy totalmente de acuerdo en su exposición sobre el susodicho personaje, felicidades por su razonamiento de la significación de la libertad……….saludos paco

    M'agrada

  13. Juan Manuel Cardenete

    Per una vegada he de manifestar el meu desacord més contundent amb el Ximo. Encara som molt un pais de “comecuras” i “meapilas”, i si no superem el passat, acabarem glaçant-nos el cor una i altra vegada. Efectivament el senyor Samaranch tenia un passat d’implicació en el regimen anterior, però tot i així, és una de les persones que més ha aconseguit, a la pràctica, per el pais, molt més que la immensa majoria dels que es donen cops de pit cantant el virolai… Quant al Vicente Ferrer, és clar que també va ser una persona amb molt mèrit, i que posiblement es mereixia més reconeixement, i sobretot més recolzament en vida. Però sincerament, la foteta dels del braç alçat crec que sobrava. Hem de superar d’una punyetera vegada el passat recent, que si no ens continuarà lastrant per sempre. I per cert, he dit SUPERAR, i no pas OBLIDAR…això sí que seria un crim inaceptable….els morts de les cunetes, per exemple, no sé que collons foten encara allà.

    M'agrada

  14. KÀTIA

    El comentari tan fantàstic de Joaquim amb qui estic absolutament d’acord jo hi afegeixo que sento exactament el mateix quàn es parla o s’honora a Josep Pla i Salvador Dalí dos “CATALANS UNIVERSALS???” que van fer exactament el mateix que Samaranch,col.laborar amb el franquisme i ajudar sensa mesura a la destrucciò de Catalunya.Hi ha persones que justament per la seva universaliitat haurien hagut de fer quelcom més pel nostre país.Un era escriptor,l`altre pintor i???.Res de res.Mai he mirat un quadre de Dalí i mai he llegit Pla.Jo no sóc ningú peró m’atreveixo a mensprearlos.Perdoneu-ma,no es el tema pero qué descansada m’he quedat!!!!!!Sisplau no em renyeu gaire.Bon dia de Sant Jordi

    M'agrada

  15. Vivente persiguió la pompa y el boato de la sonrisa de un niño; la tuvo a raudales…

    Cada vez va quedando más claro que la Transición se cerró en falso. Faltó arrepentimiento y perdón, sobraron cadáveres, reales, políticos, mentales y sociológicos.

    Así estamos…

    PS: se puede perdonar sin arrepentimiento, como ha hecho el Vaticano.

    M'agrada

  16. Jose Luis

    Cardenete: Comprendo y comparto tu intención, y estoy de acuerdo con el “superar”. Pero todos, y especialmente los medios de comunicación que nos repitieron hasta la saciedad la foto de Adolfo Suarez falangista, y han omitido hasta el final media vida del Sr. Samaranch. No opino mal tanto de él como de los que dicen defender la libertad de expresión y callan lo que les conviene.
    Respecto a los personajes, no hay problema. Seguro que fué más feliz Vicente Ferrer en su piel de lo que lo ha sido Samaranch en la suya. Y ahora, a ninguno de los dos les importa ya el presente. O eso creo yo.

    M'agrada

  17. El compte

    El meu agraiment i la meva adhesió al post.
    El que fes aquest personatge ja és història, però va ser estar sempre “enganxat” al poder allà on n’hi havia (la falange, el franquisme, el coi, la caixa,….) però la pregunta clau és “on eren tots els que ahir omplien el Palau de la Generalitat i la Catedral el 19 de juny del 2009”?
    Als difunts que “Déu els hagi perdonat, amén” però tots aquests altres han quedat ben retratats i quasi millor que la foto de la portada

    M'agrada

  18. assai

    Mi admiración por las personas que se rigen por normas de conducta atemporales basadas en el respeto a los demás y en la bondad. Por eso le voy a dar a “La Puig” un sobresaliente cum laude, porque vaya frasecita.

    Mi felicitación por este post tan bien escrito que nos invita a todos a la reflexión, que plantea interrogantes y cuestiones inteligentísimas.

    Sabes, estoy segura que hoy San Jorge estará felicitando a La Puig por el post que ha hecho el “seu nen”

    Enhorabuena!

    M'agrada

  19. anna

    Jo crec que tots sabem quin passat tenia el Sr. Samarach però tu ho has explicat molt bé. Persones con ell o pitjors n’hi ha moltes per desgràcia a la nostra societat. La meva mare també hauria dit “que Déu el perdoni” tot i que també ho deia encara que la persona morta no hagués sigut especialment dolenta perque tots, en més o menys grau, tenim els nostres pecats.

    Li voldria dir al Sr. Juan Manuel Cardenete si creu realment que podem superar el passat tal i com es tracten.

    M'agrada

  20. Alex Lorenzo

    Arran de la seva mort, molta gent a Catalunya s’ha apressat a denunciar el passat franquista (i el present de corrupció al COI) de J.A. Samaranch. Jo discrepo d’aquesta postura, i ho explico de la següent forma.
    El franquisme va fer molt mal a Catalunya, per la postura de molts espanyols que governaven i de no pocs catalans que no només no protestaven, sinó que n’eren fidels seguidors. Quan va acabar la guerra civil, molta gent es va adaptar a la nova situació per progressar o per portar el pa cada dia, alguns menyspreant l’ètica més elemental. Ara se sent molt als mitjans que el franquisme no va ser mai jutjat; així doncs, molts dels declarats adeptes van adaptar-se de nou a la nova situació, acceptant o no la democràcia, però sense enfrontar-s’hi (tret del Tejero!). Si a tots els catalans que van tenir èxit a la vida durant el franquisme, des dels artistes fins als polítics se’ls ha de retreure haver-ho fet (amb o sense ètica, quan no hi havia gaire exemple del seu us), i sense distingir als repressors dels que només maldaven per fer-se un paper, hauríem de fer una llista negra ben llarga.
    A mi no m’importa gaire que Suárez o Samaranch tinguessin passat franquista. A partir de la transició, crec que no haguéssim pogut esborrar sense mes totes les persones de passat franquista situades a l’administració, la universitat o les altes institucions: se n’havia de fer ús del seu potencial, perquè la transició no va ser una ruptura, sinó només un canvi de règim polític, sense fer cap purga. Jo tinc una profunda animadversió pel el franquisme (especialment) i els feixismes, i per altres formes de totalitarismes, però a mi no ha estat difícil no tenir en compte el franquisme de, per exemple, els meus quatre avis i avies, i altres familiars, amics o coneguts, que no havien fet mai, que jo sàpiga, cap acte de contrició política per ser adeptes a l’anterior règim.
    Si Samaranch hagués volgut mostrar-se com a demòcrata abans del 75 certament no hagués destacat políticament i un cop mort el dictador no hagués estat en situació de convertir-se en director del COI. Això vol dir que les olimpíades del 92, per exemple, no les haguéssim tingut (potser sí més tard, no se sap mai). Igual algú s’ho hagués estimat més d’aquesta manera. El franquisme era essencialment malvat, però no tots els franquistes ho eren, i en molts casos, ni tan sols es pot dir que aquest motiu els hagi marcat necessariament: ser lluitador contra la democràcia no era una qüestió automàtica ni obligatòria; de fet, volia molta valentia i fortalesa. Altres sí tenen alguna taqueta negra pel passat pro-franquista, però això no treu que el que hagin fet durant la democràcia hagi estat exemplar. Jo no recordo aquesta denúncia tan contundent del passat del Samaranch, que sembla invalidar la resta de la seva activitat, quan va venir amb les olimpíades o quan va ser nomenat director de La Caixa (potser com que no hi havien blogs les opinions passaven més desapercebudes), ni va ser un personatge odiat durant el franquisme.
    Parlar-ne malament ara, en els termes que s’han fet servir en aquest blog i en d’altres, quan hi han hagut tantes altres ocasions, oblidant-se de tants altres franquismes catalans recolocats a nostra democràcia, em sembla oportunista i com de revenja. Crec que gens del que va fer Samaranch durant el franquisme és condemnable, i si es va enriquir de forma poc neta, n’hauríem de fer un blog per anar denunciant, al 90% dels industrials catalans. Moltes gràcies per permetre’m explicar-me i perdoneu la mida d’aquest comentari.

    M'agrada

    • Alex, benvingut, hem creuat comentaris quilomètrics.
      Les olimpíades del 92, sense una candidatura collonuda, fins i tot amb en Samaranch fent prevaricació, no les haguéssim guanyat. Sembla com si tot s’hagi d’agrair a ell, a ell el que li correspon, però també a altres, no?. Unes olímpiades nio les fa o aconsegueix un sol home.
      La transició va ser el que va ser, i així ens va ara.
      Alex, insisteixo, a mi, amb l’oportunisme que em dona la mort d’aquest senyor, aprofito per carregar contra uns polítics que no entenc. Ell, francament mai em va motivar la més mínima admiració, el recordo com a protagonista d’unes eleccions no democràtiques on els carrers anaven plens de paperetes amb el seu nom, per tal de que fos escollit, com lògicament va succeir, per ser diputat de les Cortes de Madrid, crec. Això passava a finals dels anys 60 i recordo com si fos ara , el que segurament va ser el primer discurs polític que em va fer el meu pare, arran d’alguna pregunta que jo vaig fer-li al respecte. L’opinió del meu pare va ser contundent, molt llunyana al Déu l’hagi perdonat de la meva mare. El que si et puc dir, és que d’ençà que vaig tenir memòria d’aquest personatge, més o menys a l’època de la foto de capçalera, fins ahir, aquest home servint-se d’un poder no democràtic i feixista, es va mantenir, com molts d’altres certament, al poder fins ara. Les Cortes, la Diputación Provincial de Barcelona, l’Ambaixada a Moscou o el COI, La Caixa i tantes altres institucions públiques so privades.

      Vols dir que n’he parlat malament?, que la gent s’ha mostrat més dolenta del que ell va ser en una part de la seva vida?, vols dir que ell no tenia més coses a amagar que la majoria de tots nosaltres?.
      No oblido, però tampoc és el motiu de l’existència d’aquest blog, tots els catalans que van ajudar molt i molt al franquisme. Catalans reciclats i recol·locats en la majoria de partits que han governat a Catalunya. És clar que no ho oblidem això, però tenim prohibit parlar-ne? Hem de passar pàgina? Per què no podem recordar la història?, tota la història.
      Recorda que la meva indignació venia arran de que quan es va morir Vicenç Ferrer, un català molt més universal i ecumènic, tots aquests que s’han congregat davant el fèretre d’aquest insigne, no hi eren, tots van excusar l’assistència, per raons que algú tindrà que esbrinar, sigui a un blog o a un diari, o a una tesi, doncs la seva obra de cooperant ha deixat un rastre inoblidable i una obra a seguir, cosa que el personatge que ens ocupa, no.

      M'agrada

  21. Katia i Paco, benvinguts a In Fernem Land. M’hagués agradat més que el vostre primer comentari fos motivat per un tema musical i no per una d’aquestes divagacions extra musicals, que de tant en tant em regiren l’estomac i haig de vomitar sense pudor i que poden desagradar a més d’un.
    Estic segur que no tan sols en Juan Manuel Cardenete, amb la seva valentia i sinceritat ha discrepat obertament del contingut del post d’avui, però a ell l’honora ser la veu públicament contraria a un pensament que no deu ser tan majoritari com podria semblar per la quantitat de comentaris que ha suscitat a favor. Les cues a la plaça Sant Jaume, les declaracions i les mostres d’efecte i estima al voltant de la figura del difunt, em fan creure que no es així.
    Ara bé, jo sincerament pretenia obrir un debat sobre la classe política, la seva postura i reacció davant la mort d’un home que ja va demostrar amb escreix, amb la seva vida i obra qui era, que pensava i al bàndol que jugava.
    Déu me’n guard de voler parlar d’en Juan Antonio Samarach, mirant unes quantes fotografies de la seva vida ni ha prou. Fotografies, testimonis gràfics d’una realitat que no es pot ni amagar, ni destruir, sortosament. Fotografies que no haurien d’avergonyir, ni molestar a ningú, és història i si el Sr. Samaranch, al centre, amb el braç enlairat i al costat d’un altre notable supervivent com Martin Villa, encara ara comparteixen protagonisme polític i social, i això enutja a molts, no es qüestió de “comecuras i meapilas”, és com molt bé han dit més amunt que la transició no va acabar la feina que hagués hagut de fer.
    Insisteixo, jo no volia parlar de Samaranch, però si que la foto, m’anava molt bé per tal de de criticar als polítics que són capaços d’organitzar un sarao per què una cantant israelita ve a actuar a la festa de l’11 de setembre i en canvi no fan manifestacions o excusen l’assistència als actes programats del enterrament i la vetlla. També aquells que s’omplen el bec amb proclames sobiranistes i en contra de la família reial, comparteixen poltrones i fotografies de manera vergonyosa amb el Borbons i tot per acomiadar un personatge que en un altre àmbit i moment, estic segur que utilitzarien en contra.

    El post d’ahir no parlava tant de Juan Antonio Samaranch, que té poc interès per a mi, tot i que sempre reconeixeré que el “a la ville de Barcelona” em va fer plorar com a bona bleda assolellada que sóc. El post era una queixa contra aquests polítics que com bé diu en Joanpau i Assur reafirma, que em treuen de polleguera quan es sorprenen quan la ciutadania farta de tanta comèdia, els donem l’esquena.

    El post volia reflexionar sobre aquest fet. Potser si hagués ajuntat la foto de capçalera (impossible no posar-la), al costat d’una de les que han sortit a diaris i telenotícies, amb tota la patuleia ben junteta, hagués estat més clar.

    Ara resultarà que la unitat catalana que tanta falta ens fa per defensar l’atac del Tribunal Constitucional i tot el que hi ha al darrere i que ens és imprescindible per mantenir-nos dignament en la defensa d’allò que el Parlament de Catalunya va votar i aprovar, tans sols s’aconseguirà en l’enterrament d’una figura que segurament creia que tot això eren collonades.

    Ei! parlant de collonades, Kàtia, el pensament polític d’en Pla deixa’l de banda, la seva obra literària és del milloret que ha donat Catalunya i les obres mestres de Dalí, molt més enllà de les indignes mostres de submissió al Caudillo queden per la història.
    Sabem quin era el pensament polític de molts dels artistes que admirem?, no, no fa falta, ens importa poc, és l’obra artística la que preval.
    L’obre de Samaranch reciclat, francament no és comparable amb cap obra artística, a part de que són àmbits diferents no comparables entre si. No cal dir que l’obra abans de reciclar-se era directament delictiva.
    Samaranch era un home casat amb el poder i el poder si que és profundament criticable. La presidència del COI, tot i tenir al darrere aspectes d’ajuda al esport, també té tots els altres aspectes més negatius, corruptes i foscos. No es poden comparar, al menys per a mi, amb el Quadern Gris, per exemple.

    M'agrada

  22. KÀTIA

    Bon dia.Només un parell de coses.El que està a la fotografía sensa aixecar el braç es Masó,qui després va ser alcalde de Barcelona.S’ha parlat de Suàrez,jo recordo molt bé que aquest senyor va assistir al consell de ministres que va firmar la pena de mort de Puig Antich.La història terrible d’aquest pais la tinc molt present,soc una persona gran,he viscut la postguerra i hi han pasatjes de la nostra història que em fan mot de mal.
    Joaquim,gràcies pel teu toc de atenciò.En a mí també m’agradaria que l’obra artistica prevalgués per sobra de la vida personal però no puc.No parlaré més de politica.Sento si us he pogut molestar.

    M'agrada

    • Kàtia, mai la teva o cap altre opinió, respectuosa i lliure haurien de suposar cap molèstia.
      Pots parlar del que vulguis i quan vulguis.
      La política no acostuma a ser un tema tractat al blog, però hi ha moments que tinc la necessitat d’esbravar-me i el blog és el vehicle. Tots esteu sempre convidats a dir el que penseu i òbviament, sense necessitat que la vostre opinió i a la meva siguin coincidents.
      Gràcies per el teu valuós testimoniatge. La veritat és que la foto fa molta por i sembla juràssica i ben mirat tampoc fa tants anys.

      M'agrada

  23. Alex Lorenzo

    Joaquim, gràcies per respondre el meu comentari: vol dir que has tingut interès en llegir-lo. Però te’l has pres massa personalment, quan de fet el van desencadenar els comentaris al post inicial del teu blog, i a d’altres que he llegit a alguns diaris digitals, i no pas el teu comentari, bastant més comedit que molts d’altres. Sembla que la prensa només l’ha criticat al Regne Unit, no tant pel seu passat franquista, que també, com pels tèrbols affairs que ha viscut el COI des de que ell el dirigía. Aquí els diaris han passat de puntetes pel seu passat, i potser s’estan esperant un dies per fer-ne un anàlisi més fred de la persona i la trajectoria, sense oblidar cap etapa de la seva biografia (algunes que han sortit d’entre aquests comentaris no les coneixia).

    Em sumo al homenatge que has fet tu i altres al Vicent Ferrer, però ho faig amb la boca petita del que només és benintencionat (enteneu aquí la contraposició entre intencions i fets!!).

    També fa molt de temps que dessitjo que a Espanya, i a Catalunya també, arribi una època en que parlem de l’anterior règim com ara parlem de la Primera República o del regnat de Ferran VII: sense passar per alt cap detall, però amb desapasionament. I per aixó no sé si caldria que la nostra generació (la darrera que ha nascut durant el franquisme) també sigui “difunta”. Molts nois i noies joves ni tan sols saben qui era Franco, i potser així és millor.

    Moltes gràcies altre cop.

    M'agrada

  24. perre carles

    Molt d´acord amb l´Alex Lorenzo. M´agradaría que les catalans deixessim les lluites intestines i els “bonismes” per tal de ser un xic mes pragmatics.
    Aquesta terra nostra, está tan malbé, que necessitem mes homes com en Samaranch. Sí d´acord que buscava el seu interés… pero prefereixo 1 home que gracies al seu egoïsme sigui capaç de posar Barcelona en boca de tots, ( i la riquesa que encara genera per tothom ) que mil “bones persones” que son tan maldestres que no fan mai res .pero aixó sí parlan molt. Ho sento amics, ho sento , pero ara es l ´hora de ser practics, …Mercés Alex Lorenzo i mercés Joaquim per el teu blog.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: