Atenció als infernemlandaires que avui o demà pugueu desplaçar-vos fins al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, no ho dubteu, teniu una oportunitat única de descobrir la música d’un compositor català, Joan Rius, que va néixer a l’any 1845 i va morir al 1915.

D’aquest compositor i director d’orquestra es coneix ben poca cosa. Entre d’altres sabem que va fundar una companyia de sarsuela que feia temporada a Barcelona, Tarragona, Reus, Falset, el Vendrell o Tortosa, arribant fins a València.

Sabem que l’any 1876 va estrena tres joguines comicolíriques i que una d’elles, Dorm!, estrenada al Teatre Novedades, amb llibret de Narcís Capmany, va ser molt ben acollida i celebrada per un públic que la va mantenir en cartell fins abans de la Guerra Civil.

Aquella petita peça amb 5 números musicals, ha servit per què l’Òpera Còmica de Barcelona, la incansable mini companyia que dirigeix Arturn Arranz i Viviana Salisi, en una empresa extraordinàriament lloable pel que representa de recerca i investigació d’un llegat que semblava definitivament perdut i abandonat en les prestatgeries d’algunes institucions (SGAE, Biblioteca del Museu de les Arts Escèniques del Institut del Teatre), vegi la llum i pugui sorprendre’ns, amb la corresponent adaptació, de la manera tan grata que ho va fer ahir divendres, Diada de Sant Jordi, en la primera de les tres representacions previstes de Sopar per a dos, que és com s’anomena la intel·ligent adaptació que Arranz i Salisi han fet del Dorm! original de Rius i Capmany, afegint-hi escenes, retocant les existents i sobretot incorporant cinc números musicals més, provinents d’altres obres dels mateixos autors, per allargar una obra originalment massa breu i alhora donar a conèixer més música de la que l’original ens oferia.

El resultat, creieu-me que és, malgrat la senzillesa i els pocs mitjans que la companyia disposa, d’una admirable correcció.

L’Òpera Cómica de Barcelona ja em va sorprendre amb la versió que van fer de Música Clásica de Ruperto Chapí (juliol del 2008) i ara han tornat a fer-ho amb aquesta petit (un hora i quart de durada) joiell, que amaga si més no, un número exquisit, però anem a pams.

L’obra és un petit vodevil, una comèdia d’embolics, mals entesos i final feliç, que amb la picara ingenuïtat d’alguns texts i amb la doble intenció necessària per fer que la rialla no deixi mai d’aflorar als nostres llavis, ens manté ingènuament entretinguts durant tota l’estona.

Això com us podeu imaginar, no s’aguantaria per enlloc si al darrera no hi hagués una feina o millor una feinada, molt honesta, pulcre i entusiasta dels directors de la companyia i dels cantants actors que de manera absolutament feliç, porten a terme l’embolic del matrimoni Palau, la criada Roseta i el seu promès, en Pepet.

Es nota que s’ho passen bé, hi posen totes les ganes i els resultats són immediats.

S’ha respectat el català arcaic que grinyola per totes bandes i que pot ferir les sensibilitats de tots els correctors, fins portar-los a la feridura, però d’aquesta manera és respecte amb molta gràcia, el sabor que la música i el text, atorguen a aquest vodevil, que amb un català actual (nivell C), perdria tota validesa.

Els castellanismes més grinyolaires que hom es pugui imaginar, afloren tot sovint en uns diàlegs ben trenats, que en la majoria de casos, donen pas als números musicals, carregats dels ritmes que feien furor a l’època, és a dir vals-jota, masurques, havaneres, tiranes o seguidilles.

De tots els números, deliciosos, no gaire complicats i sense gaires dificultats tècniques, destaca un tercet molt rossinià, entre el Sr. Palau (baix baríton), Roseta (mezzosoprano) i en Pepet (tenor), què és un número divertidíssim i enginyós, que sense la dificultat tècnica dels números concertants del geni de Pesaro, utilitza recursos emprats per aquest, com son les onomatopeies per demostrar la perplexitat dels personatges en una situació hilarant, confosa i absurda, que acaba produint en el públic una franca i poc dissimulada rialla. Veritablement genial!.

Els artífexs d’aquest èxit són la Viviana Salisi, com a directora musical, al front del piano, que sona com una orquestra transparent, lleugera i espurnejant com demana aquest tipus de música i ritmes tant propers al music hall i una direcció escènica impecable d’Artur Arranz, que amb quatre elements corporis de mobiliari i escenogràfics, un vestuari ben adhoc i un treball a fons amb els cantants, que extreuen tota la bis còmica de les situacions, amb gestualitats i complicitats amb el públic inclosos, fan que l’obra passi en un tres i no res, això si, sense cap relectura dramatúrgica transgressora i provocativa, més enllà de la provocació picaresca d’un vodevil vuitcentista.

El quartet de cantants actors, està encapçalat per Marta Valero, que ja a Música Clásica em va agradar, però aquí potser més. Està senzillament perfecte, amb una veu segura i una desimboltura escènica, dins de l’estereotip de minyona traçuda i centre de tot l’entremat argumental. Serà ella qui en tot moment farà girar la confusió al seu voltant i se’n sortirà de totes.

Al seu costat la histriònica gestualitat,  sobretot facial, del tenor Ferran Campabadal, fent quasi el mateix rol que a Música Clásica, d’enamorat fatxenda, és un roba escenes permanent. Tan divertit com vocalment sobrat, ja que el rol de Pepet no li reporta gaires complicacions, Campabadal vol fer i fa molta gràcia.

El baix-baríton Josep Jarque, s’apunta a la festa, amb un Sr. Palau, estereotip del burgés català, fabricant tèxtil, seriós a casa i molt amant de les gresques amb vídues, artistes o minyones. Vocalment va patir una mica, però ho supleix amb unes taules escèniques de desbordant simpatia típics del teatre més digne i estereotipat, fins i tot amb un monòleg d’entrada d’aquells que motiven l’aplaudiment en acabar.

La Sra.Palau, el rol més curt i poc rellevant, i que en aquesta versió s’incorpora en dos números musicals, a part del final, està interpretat per la soprano Maria Teresa Vert, l’únic membre de la companyia que no coneixia. Està francament bé, tot i que el seu rol és el menys lluit. La Sra. Palau, veient que el Sr. Palau no li fa cas, aprofita que aquest fa veure que marxa a un funeral, però en realitat vol anar a passar la nit amb una vídua alegre) per anar, amb la complicitat de la minyona, a un ball de disfresses del Liceu, a divertir-se. Marxa al principi de l’obra, per tornar al final. La seva actuació arrodoneix aquest petit joguet còmic, que paga la pena veure.

Ja sabem que la sarsuela a casa nostra no està ni ben vista, ni acostuma a estar ben feta. Aquesta nova proposta de l’Òpera Còmica de Barcelona demostra que talent ni ha, ganes també i estaria molt bé que amb la vostre assistència demostréssiu que també hi ha públic disposat a fruir en una mica més d’una horeta, d’aquesta joguina que ens ha descobert un músic català que ningú recordava i ens confirma altre cop, una companyia molt honesta, que aprofita els pocs mitjans amb el màxim rendiment.

Recordeu:

Sopar per a dos (si, pot ser), joguet còmic i líric en un acte, basat en Dorm! lletra de Narcís Campmany i Pahissa, música de Joan Rius,

avui dissabte 24 d’abril a les 21:30

demà diumenge a les 19:00

Teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat.

Espero que els que em feu cas i hi aneu, deixeu després la vostra opinió. Estic segur que els amants del gènere s’ho passaran d’allò més bé i qui sap si els que no ho saben també.