Paul Dukas (Paris 01.10.1865 - 17.05.1935)

Un dels atractius de la propera temporada del Gran Teatre del Liceu és la programació en caràcter d’estrena (El Liceu diu que és estrena a Espanya i a la Wikipedia anglesa diu que es va estrenar a Madrid l’any 1913. Investigaré!, tot i que amb la “Viqui” s’ha d’anar en compte) de l’única òpera de Paul Dukas, Ariane et Barbe-Bleue, escrita entre els anys 1899 i 1906, amb llibret de Maurice Maeterlink i estrenada a l’Opéra Comique de Paris, la nit del 10 de maig de 1907 amb Georgette Leblanc, l’esposa de Maeterlink com a Ariane.

Maeterlink aquí si que va aconseguir l’objectiu que la Leblanc fos la protagonista. Si teniu present el post que vaig dedicar al Pelléas et Melisande, recordareu que vaig comentar que un dels problemes de l’estrena de la genial òpera de Debussy va ser l’airada reacció del gran dramaturg en contra de l’òpera, pel fet que Debussy va triar a Mary Garden com a protagonista.

L’obra de Dukas pràcticament té un únic personatge rellevant, el d’Ariane, escrit per a una soprano dramàtica o una lírica amb la veu suficientment robusta per fer front al registre central i greu que demana la partitura. En alguns casos també ho han interpretat les mezzosopranos.

El segon rol en importància és, en contra del que sembla previsible pel títol, el de la Dida, que està destinat a una mezzosoprano o contralt.

La resta de rols són molt anecdòtics, començant pel Barbe-Bleue, escrit per a un baix baríton, però que és limita a cantar un parell de frases durant tota l’obra. Les 4 dones anteriors a Ariane (Ygerne, Mélisande i Bellanguere,  sopranos i Sélysette una contralt) , doncs la cinquena és un personatge mut (Alladine), tenen intervencions corals.

Altres tres rols pertanyents a camperols estan escrits per a un tenor i dos baixos.

En l’obra també intervé el cor, més com element de complement sonor que no pas protagonista de l’acció.

Georgette Leblanc, la primera Ariane

L’òpera a part de compartir el llibretista, té uns clars paral·lelismes amb el Pélleas et Melisande de Claude Debussy de qui Dukas va ser un ferm i decidit defensor, en la batalla artística que va suposar l’estrena a l’Ópera Comique, 5 anys abans que l’Ariane que avui ens ocupa. Dukas fins i tot fa un homenatge a Debussy al inici del acte segon.

L’atmosfera misteriosa i de nocturnitat, el conflicte entre la llum i les tenebres, l’actitud dels personatges, recorden l’obra debussiniana, però no succeeix el mateix amb l’orquestra, molt més densa de sonoritats. Tampoc l’escriptura vocal està centrada en l’etern recitat que tant desconcertà i enutjà, per no dir, enutja i desconcerta als oïdors de l’estrena i als actuals.

El tractament melòdic és oposat, però malauradament Dukas sembla que no acabi d’encertar amb veritables melodies que acabin donant personalitat a l’òpera, qui sap si per manca d’inspiració, però en canvi, la riquesa dels timbres i colors orquestrals, fan molt agradable el fluir melòdic, no exempt de brillant seducció sonora i harmònica. En el tercer acte fins i tot trobarem d’un cert impacte dramàtic, absent en els dos primers.

L’obra té una durada aproximada de dues hores.

La història no difereix del conflicte prou conegut del conte de Charles Perrault, d’on Metterlink va treure la base argumental per desenvolupar la història en clau simbolista, tret que precisament va ser el que va seduir a Dukas alhora de musicar-la.

Originalment el dramaturg havia destinat el llibret a Edvard Grieg, que en refusà l’oferiment va passar-li a Dukas.

No és una obra gaire representada i aquestes funcions del liceu són una oportunitat històrica que cal aprofitar. Cal afegir que el Liceu ha confiat aquestes representacions a una protagonista excepcional, la soprano holandesa Eva Marie Westbroek, que de ben segur ens oferirà una versió referencial, a jutjar per la carrera i els èxits que assoleix arreu en repertoris ben diferents.

Jo avui, per il·lustrar aquesta introducció a l’obra de Dukas, us deixaré la versió que va tenir lloc el dia 1 de maig al Concertgebouw d’Amsterdam (molt present darrerament a In Fernem Land) el dia 1 de maig de 2010, en una versió de concert que va comptar amb aquest repartiment:

Paul Dukas
ARIANE ET BARBE-BLEUE

Barbe-Bleue: André Cognet
Ariane: Katarina Karnéus
La Nourrice: Marie-Nicole Lemieux
Sélysette: Diana Axentii
Ygraine: Pauline Courtin
Mélisande: Hélène Guilmette
Bellangère: Estefanía Perdomo
Un vieux paysan: Palle Fuhr Jørgensen
2e paysan: Ludovic Provost
3e paysan: Lars Terray

Groot Omroepkoor
director: Gijs Leenaars
Radio Filharmonisch Orkest
Director: Lothar Zagrosek
Concertgebouw d’Amsterdam, 1 de Maig de 2010

Per baixar-vos l’obra sencera (arxius en format mp3), premeu sobre cadascun dels actes:

• ACTE 1er (33:53)
• ACTE 2on (36:10)
• ACTE 3er (54:26)

Finalment, per deixar-vos un tast, un dels més notables i potser el més wagnerià, us deixo l’escena final, quan Ariane després de descobrir les antigues dones de Barbe-Bleue recloses a una de les cambres, decideix marxar del castell, oferint la llibertat a les presoneres, però aquestes s’estimaran més romandre subjugades, mentre que Ariane s’allunyarà per sempre més de l’opressió i l’opressor.

Canta la mezzo-soprano sueca Katarina Karnéus, la contralt Marie Nicole Lemieux i dirigeix l’orquestra el mestre alemany Lothar Zagrosek.

Espero que per a tots aquells que no coneixeu l’obra, amb aquest suggeridor fragment, us en hagi fet entrar ganes.