Endut per la campanya persistent que els mitjans han fet d’aquest espectacle, he anat a veure al Poliorama, l’espectacle de Sergi López, l’actor de Vilanova i la Geltrú, Nonsolum.
No sóc gaire amant dels monòlegs, però reconec que davant d’un gran actor i un gran text, poden ser una experiència extraordinària, doncs bé, per a mi, el Nonsolum no ho és.
Comencem pel text de Jorge Picó i el mateix Sergi López.
És un text fàcil, previsible, quasi infantil, de caca pedo culo, per entendre’ns. Cap pretensió literària, cap picada d’ullet a la intel·ligència del públic que s’asseu a la platea com si estigués davant de la TV, res, tot ben facilet, mastegat i a la recerca de la rialla franca.
Hi ha qui diu que és el millor text de teatre a la cartellera barcelonina i també hi ha qui diu que és la millor obra de teatre que ha vist mai (Marius Serra). No sé si és una falca publicitària o s’ajusta a la veritat, en tot cas és una “boutade”, una ocurrència sense gaires fonaments literaris.
Bàsicament es tracta de tres monòlegs, clarament diferenciats, però amb un nexe d’unió que beu del teatre del absurd, del existencialisme, de la sàtira política i del pur entreteniment.
Per tal de que es produeixi l’afecte rialler, cal un actor capaç d’oferir mil i un registres i sobretot que tingui al públic guanyat de bell antuvi. Sergi López compleix el requisit, de no ser així, no entenc com a la primera mitja hora (lo pitjor del espectacle), el públic ja es recargola de riure.
És cert que López fa allò que s’anomena un tour de force, ja que durant una hora i mitja, no para mai, però crec que li manquen uns quants registres. Està magnífic en la faceta més còmica, tot i que moltes vegades s’emmiralla amb Pepe Rubianes i no se’n acaba de sortir, sobretot en la faceta onomatopeica del relat, però on Sergi López m’ha semblat més justet és quan el monòleg pretent agafar camins una mica més tortuosos, són petits moments de sol·litud dels personatges, aquells que voreja la demència, a l’inici del tercer blog. Un altre actor estic segur que seria fins i tot capaç d’extremir-nos, són pocs minuts, però suficients per obrir tot el ventall i deixar-nos bocabadats, però no, m’ha semblat que ell no podia o qui sap si no volia, per no arribar a desconcertar un públic que sembla voler la sal més gruixuda.
Passada la difícilment suportable primera mitja hora, arriba el segon monòleg, el més fàcil, el més agraït. Parlar de sexe sempre agrada, i el monòleg esdevé a moments genial i López, tot resultar previsible, està deliciós.
La darrera mitja hora és la que conté el millor teatre. Hi ha un joc interactiu amb el públic molt interessant i Sergi López l’aprofita al màxim i quan es posa les ulleres i troba al polític entre el públic, aleshores utilitzant els recursos més fàcils i d’aplaudiment garantit, el public es rendeix a la gràcia d’aquest actor, amb pinta d’amateur, que sap utilitzar al públic a les mil meravelles, com un mag i els seus trucs, però que no m’ha acabat de convèncer, més enllà de la faceta més pallassa i gruixuda, d’un actor que possiblement sigui molt millor del que m’ha semblat en aquest Nonsolum.
He començat avorrint-me molt i he acabat somrient complagut, però mentre que tot o quasi, el teatre li rei les gràcies, jom pensava que no ni havia per a tant.
És molt probable que em caiguin tota mena d’exabruptes per aquesta crònica. De fet és una reposició, ja que es va estrenar la temporada passada al Nacional i deprès ha fet gira per l’Estat Espanyol. L’èxit ha sigut unànime, tant de crítica, com de públic- Així doncs, quasi sembla una heretgia parlar-ne malament, però que voleu que us digui si he trobat que es tractava d’un espectacle molt millorable.
Fins el 20 de juny!
IN FERNEM LAND 
Em penso que s’han donat dos components per que no t’agradés: Segurament no tenies un bon dia (indispensable) i, degut al ressò mediàtic, t’esperaves molt més del que t’has trobat. Com pots veure a mi si em va agradar i estic d’acord amb algunes crítiques en que es el millor que he vist enguany al Nacional, una temporada, per altra banda decebedora… Malgrat tot, conec a força gent que es va avorrir. Sergi López, per a mi, fa un treball brillant, alhora que molt dur amb canvis de ritme constants, alguns gairebé histèrics i altres on allarga al temps i transforma l’escena en quelcom semblant a un mim. Una altra cosa (que és l’encant del teatre i l’òpera) és que mai surten dos representacions iguals, dies millors… dies pitjors… anem al teatre!
M'agradaM'agrada
No estoy de acuerdo con Ricard, como ya bien lo sabe. La discutimos con motivo de su esteno en el Nacional y cuando menciona a gente que se aburrió, seguramente se refería a nosotros. Que Sergi López hace un “tour de force” no cabe ninguna duda, que es un actor carismático, que cae muy bien al público, pero de ahí a que su espectáculo es el mejor de una temporada entera me parece que hay un largo trecho. Me reconozco no ser muy amante de los monólogos y éste en particular no agrega nada a lo ya visto otras veces, ni tampoco me anima a volver a ver otros. Si me hubieras preguntado Joaquím, seguramente te lo habría advertido, claro que si le hubieras preguntado a Ricard….. Una cosa que me molestó profundamente es que en el programa hay alguien que tiene el valor de reconocerse autor de la ¿escenografía?. ¡Un telón negro y una especie de maleta en medio del escenario! Y no es que haya días mejores o peores, es que donde no haya un buen texto que defender……..
M'agradaM'agrada
Yo me aburrí solemnemente en este espectáculo. En el primer sketch pensaba que me iba a dar algo, de tan reiterativo, sin llegar a ninguna parte. En el segundo, todo era tan mascado y previsible que no le ví la gracia por ninguna parte y los bostezos y las miradas al reloj para imaginarme cuándo se iba acabar no paraban. La gente “tronchándose” de risa a cada gesto (todos muy repetidos) y a cada palabra y yo mirándoles con ojos como “naranjas”. En el tercero, el único que me interesó, ví por dónde tenía que haberse orientado el espectáculo. Aunque las palabras groseras y los “tacos” no pararon en todo el “show” aquí me parecieron más aceptables.
Si a la mayoría del público le gusta es válido (lógica aristotélica) para mí no. He visto monólogos mucho más interesantes a lo largo de mi vida y mejor resueltos: “Las manos de Euriice” , de Pedro Bloch, interpretado magistralmente por Enrique Guitart
(dió más de 5.000 representaciones, a partir de 1953) y “Cinco horas con Mario”, de Miguel Delibes, que Lola Herrera estuvo interpretando, desde 1979 hasta que se cansó…, por ejemplo.
La fórmula empleada por Sergi López, actor que considero muy estimable en cine, tiene muchos puntos de contacto con la utilizada por Pepe Rubianes, como indica Joaquim, pero también con la empleada por el actor porno francés Titof, hace pocos años en París y es probable que este actor catalán viera, ya que gran parte de su carrera la desarrolla en el país vecino y le inspirara llevar a cabo una labor parecida en nuestro país.
Para los incondicionales de Sergi López, haga lo que haga.
M'agradaM'agrada
Roberto, quan dic que és el millor que he vist aquest any al Nacional, ho dic perquè és així. Cap dels altres 7 muntatges que he pogut veure aquesta temporada m’han aportat res. Non Solum, en canvi, em va fer passar una bona estona i em segueix semblant un espectacle notable. No és el millor que he vist enguany en teatre, però sens dubte sí el millor que he vist al Nacional (i penso que els que han patit aquesta temporada estaran d’acord amb mi).
M'agradaM'agrada
Jo també he “patit” aquesta temporada del TNC…realment lamentable…. tan lamentable que estic valorant de deixar de ser abonat per primer cop del TNC des-de el seu naixement. Sergi Belbel m’ha defraudat molt com a director artístic d’aquest Teatre públic….. jo demanaria un canvi urgent de Direcció. (Res a veure amb la bona programació de l’ altre Teatre Públic de Barcelona ” EL LLIURE” que a cada temporada es supera a si mateix).
De totes maneres aquesta temporada del TNC excloc uns quants espectacles d’aquesta “debacle”…. EL BALL per mi meravellós, LA CASA SOTA LA SORRA un espectacle familiar que em va sorpendra per la seva qualitat i sobretot LLUNY DE NUUK que per mi, ha sigut el millor de la temporada i de llarg (dins del projecte T6).
NOM SOLUM aquesta temporada conec a molta gent que l’ha anat a veure i ha sortit fent FU com el gat…. suposo que perquè s’esperaven molt mes desprès d’una campanya publicitaria molt forta. Jo la vaig veure a la primera temporada del TNC (l’anterior) i tinc que dir que em va agradar molt…. però únicament va fer 7 o 8 representacions perquè desprès es va posar afònic per l’esforc i va tenir que suspendre l’espectacle en ple èxit.
No serà que de la primera temporada a la segona, l’espectacle va canviar per que requeria massa esforç físic a Sergi López ?
M'agradaM'agrada
Partiendo de la base que… sobre gustos no hay nada escrito……..
Esta temporada del TNC ha sido, por ahora, digamos que importante y mejor que en años anteriores.
Recuerdo El Casament d’en Terregada, genial.
Recuerdo El Ball, obra maestra.
Recuerdo LLuny de Nuuk, magistral…..
Yo lo siento, pero cuando en septiembre vi el avance de temporada y vi el Nonsolum de Sergio Lopez, me entró sarpullido….
No puedo con él, no puedo.
Presento excusas a sus fans.
Pero lo que pienso, lo digo.
Feliz fin de semana, Besos.
M'agradaM'agrada
Doncs a mi m’ha semblat un espectacle excel•lent, divertidíssim i molt entretingut, ple d’enginy i una extraordinària demostració de les qualitats interpretatives de Sergi López, un actor no discutit a França, a on se’l venera i on sembla, com acostuma a ser llastimos i habitual, se’l critica a casa seva.
El dia que hi vaig anar es va acabar amb el públic absolutament entregat i aplaudint una bona estona i tots drets.
Lamento que no t’hagi agradat, és clar que ja és una cosa habitual, sempre trobes pegues a tot.
M'agradaM'agrada
Concep, tu has sortit guanyant, et va satisfer molt, a mi no i si et sap greu ho sento, però no diré el contrari pensant que a tots aquells que us ha agradat, no us agradi llegir-ho.
A mi m’agrada un altre teatre i sobretot dono molta importància al text que ha de servir per unes interpretacions que sempre desitjo memorables. Hi ha qui amb el Tricicle en té prou.
M'agradaM'agrada
Jo al vaig veure al TNC. No em vaig avorrir gens i el Sergi López em va agradar molt, molt més que fent cinema. L’obra no la vaig trobar tan bona però a mi m’nteressava més el l treball de l’actor que el texte.
M'agradaM'agrada
algú ha tastat Platonov?
M'agradaM'agrada
Kalamar, et deixo la ressenya de l’amic Julianen :PLATONOV
M'agradaM'agrada
Concep, que te haya gustado y que el publico se entregara……, lo celebro.
Pero lo que no sea discutido en Francia, a mi …ni fu ni fa.
No todo lo que venga o guste en la France, ha de sentar precedente, vamos digo yo…..
Georgie Dann, tambien vino del pais vecino ……y como que no….
Vuelvo a repetrir… sobre gustos no hay nada escrito…..
M'agradaM'agrada
Emilio no has pensat que Georgie Dann va venir aquí perquè allà no agradava?
Tret del acudit que m’has facilitat, em sembla que si tot el teatre es rendeix a un artista, deu ser per alguna cosa, però efectivament, sobre gustos no hi ha res escrit.
Pensa que quan França adopta a artistes forans, és que són molt bons. Ells són molt seus.
M'agradaM'agrada
Kalamar: “Probé” Platonov el pasado sábado, y mal. Hoy he leido una crítica que la deja por las nubes, pero yo firmaría hasta las comas de la de “El Pais”, que titula “De Hamlet a Groucho”, o sea que imagínate. No creo que la adaptación sea muy acertada, con un estado de permanente exaltación que no deja lugar a las sutilezas de Chejov y unos toques de humor absolutamente fuera de lugar, pero es que tampoco el original debe ser el tio Vanya, aunque se le reconozcan los mimbres.
Concep y Emilio (con ganas de polemizar) 🙂 Ya sabeis que a eso de que “Sobre gustos no hay nada escrito” (que es falso, porque incluso aquí nos pasamos el dia escribiendo de gustos) se le puede añadir lo otro de “pero hay gustos que merecen patadas”, que si uno se para a pensar es más cierto que lo anterior. 😉 Y por lo mismo, respecto a rendiciones universales, lo más que se puede concluir es que la cosa ha gustado (a veces ni eso, porque hay quien aplaude en función del precio de la entrada), y sólo hay que pensar en las listas de éxitos musicales, literarios y cinematográficos para ver que a veces la relación es incluso inversa: A menor calidad mayor éxito. :*
M'agradaM'agrada
kalamar: el enlace de la crítica
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Hamlet/Groucho/elpepuespcat/20100606elpcat_21/Tes
M'agradaM'agrada
Jo la vaig veure al TNC i la vaig trobar passable atès que en Sergi López és un actor tan bo com gens convencional: La seva dicció és popular -res que veure, per exemple, amb en Jordi Boixaderas-i la seva manera de dir és també molt propera. La naturalitat que té a l’escenari pot ser una virtud. L’obra no és res de l’altra món i estic d’acord amb en Joaquim que el climax neig quan l’actor es posa les ulleres.
Que em perdoni la Concep però jo no medeixo les meves exigències pel raser dels francesos. Sí, ells són molt seus i jo i tu i l’altre som molt nostres. Potser que no els agradés en Georgie Dann -no ho sé- però han venerat altres figures que no han tingut cap més valor que el fet de ser franceses: Claude François, Sheila, Halliday, Vartan, Gall i així. Agradables veuetes que lluny del seu país no haurien fet mai res.
Fins aviat!
M'agradaM'agrada
Disculpeu que em fiqui entremig per parlar d’una cosa que res té a veure amb l’obra de teatre de què esteu parlant, però és que m’ha fet gràcia que havent-hi aquí, a “Can Infernem” (perdó per la confiança), novetats al post dedicat a Jaume Cabré, sortís en un comentari de Kalamar el nom de Platonov, un nom que, precisament per tenir a Cabré d’”actualitat”, l’he associat immediatament amb l’escriptor català i no amb el títol de l’obra de teatre de Txèkhov.
El que vull dir és que si existeix un Cabré escriptor és perquè un dia Cabré va llegir un autor rus que es deia Platonov, Andrei Platonov. Transcric un petit fragment de “El sentit de la ficció” on Jaume Cabré explica, referint-se a uns relats que va llegir d’aquest escriptor rus:
“Llegint Platonov vaig entendre que es pot parlar de dues coses a la vegada; que es poden emetre silencis; que es pot mostrar un sentiment nu… Quan vaig descobrir aquests contes, ja havia publicat un llibre, però jo sé que sóc escriptor per haver llegit Andrei Platonov.”
Perdoneu si us he semblat un saberut repel·lent, però jo, per Jaume Cabré, MA-TO!, i no em fa res, en aquest cas, haver-ne semblat, de repel·lent. 😉
Una abraçada a tothom!
M'agradaM'agrada
gràcies amics per totes les informacions: crec que no veuré al Platonov-Arquillué, però Assur, m’han vingut moltes ganes de tastar a l’Andrei escriptor, (casualitat un altre cop, aquest curs que m’estic fent un biblioteca d’autors russos i com estic disfrutant) . Estic encantada de parlar amb “repel.lents” com vosaltres, visca els empollons saberuts!
M'agradaM'agrada
Hola, vaig anar veure a Sergi Lopez sense saber que faria o diria , disposada a veur-el en directe la seva interpretació, crec que fou un mim ,una retornada als seus origens, un texte embolica que fa fort,i un portar al públic a on ell pretenía , hi ha un moment que es posá a un lateral mirant al públic i ho va allargar fins que li va semblar prou, no vaig entendre res, pero com jo no tenía pressa, anar miran, fins quant es posá en horizontal sobre una cadira el públic apladir pensant que era el final pero que encara va durar uns vint minuts més.Total ,molt simpátic, un día que interpreti a una obra de Chéjov i ja en parlarem.-
M'agradaM'agrada
Hola,
Arribo tard: vaig veure ahir el Non solum i abans d’ahir el Platónov. De Non solum, ell ho fa bé, certament, però l’obra és més aviat fluixeta: que té la seva gràcia, sí, i moments divertits, és clar, però és un entreteniment i prou, sense més. Que ja està bé que ho sigui, i tant. Potser sí que tenia massa expectatives.
Platónov, en canvi, és un gran espectacle; gens d’acord amb la crítica d’El país. Arquillué en fa una creació, i no és còmic, en començar, sinó cínic: en cap moment pots pensar en una comicitat per part del personatge. La resta de personatges, molt ben triats i interpretats: Machi, per exemple, no té res a veure amb els seus personatges televisius i fa una ingènua exquisita, d’una innocència extremada. El “problema” és el text: és excessiu, un pèl melodramàtic, sobretot al final, amb alguna situació forçada, potser, però comparant-ho amb l’original de Txèkhov, és que és així: l’obra d’un jove que encara no domina del tot els recursos i acaba acumulant-los i, sense acabar alguna situació, la deixa sense polir. Ara bé, el personatge de Platònov, cínic, feble, sense voluntat per dur a terme els nobles ideals, que es deixa arrossegar pels desitjos, és una troballa. Mayorga canvia el final de l’obra, però la solució trobada és coherent. I l’escenografia, etc., molt, molt encertades, amb un primer “acte” que recrea l’atmosfera d’altres obres txekhovianes amb gran encert. Val la pena.
M'agradaM'agrada