L’estrena de la nova producció de Parsifal que ha inaugurat fa tres dies el Festival de Bayreuth 2023 anava envoltada del misteri i l’expectació per la proposta escènica de Jay Scheib (això no és gens original) i pel sorprenent encàrrec d’atorgar la direcció musical de la inauguració i d’una òpera tan bayreuthiana,  al director granadí Pablo Heras-Casado, una aposta arriscada i la segona vegada que el festival oferia a un espanyol la direcció musical d’una òpera, si bé puc dir sense embuts, sense cap ànim de crear polèmica i sense gens de por, que aquesta ha estat la primera vegada que el festival ha ofert la direcció a un DIRECTOR espanyol, l’altra, que no sé si cal dir el seu nom, no és un director musical i després del que ha ocorregut aquest any al Festival de Verbier, encara ho afirmo amb més motius. És un cantant ja acabat que vol fer veure i creure que és director musical i aprofitant els rèdits obtinguts com a insigne tenor i la seva xarxa de poder, roba sense escrúpols l’oportunitat a veritables mestres, no cal dir que amb molts més reconeguts mèrits a les seves espatlles,  de dirigir en els prestigiosos concerts i representacions al capdavant de grans orquestres i solistes, en els millors auditoris.

El cas és que Pablo Heras-Casado quan va ser anunciat com el director encarregat d’aquesta inauguració del festival 2023, va aixecar sorpresa, admiració, estranyesa i dubtes, una barreja de tot, almenys en el meu cas. La vàlua del mestre està fora de tota dubte, s’està guanyant la carrera amb un bon i seriós treball, sense gaire llançaments mediàtics, com altres, i amb resultats sempre en creixent reconeixement, però no us puc enganyar quan us dic que l’experiència wagneriana per les direccions fetes al Teatro Real, no em van semblar mereixedores d’obtenir l’honorable encàrrec d’inaugurar el festival wagnerià. El seu Wagner em semblava correcta però més aviat sense cap distinció, i parlo per la Tetralogia, una pedra de toc per a qualsevol wagnerià i també recordo un Der Fliegende Holländer més aviat ensopit i sorollós.

Certament, Parsifal és una obra molt més mística que èpica, i la direcció del festival va creure segurament que la visió d’un director llatí d’un país amb tantes arrels religioses podia ser una aposta interessant. Qui sap! El cas és que després d’escoltar dues vegades la representació del dia 25 (una només escoltada i l’altra visionant el vídeo) em sembla una gran direcció.

Els temps utilitzats són més aviat lleugers, però no per això el conjunt perd  dramatisme, profunditat o espiritualitat. Aconsegueix, fins i tot amb una certa violència en alguns moments orquestrals, atorgar una teatralitat molt carnal i també la solemnitat i el misticisme, molt més fluid del que estem acostumats en mans del sumo sacerdots i els seus concelebrats auto sacramentals, amb Kna al capdavant. El so de l’orquestra és fastuós, càlid i transparent, tot flueix amb la bellesa sense artificis ni edulcorants ficticis. El cor arrodoneix la festa amb aquella sonoritat única, compacte, dúctil i equilibrada, com cap cor operístic pot igualar, sobretot en aquesta òpera.

Nosaltres tristos mortals que no podem gaudir de l’experiència en directe, ens perdem a més a més, el control i domini acústic de la interpretació, tenint en compte la complexitat de l’exclusiu fossat  i la peculiar recepció del so a la sala, especialment ideada per aquesta òpera i que per  a tants grandiosos directors ha suposat un autèntic maldecap amb resultats poc satisfactoris. Ho explica molt bé Thielemann en l’imprescindible “Mi Vida con Wagner” (Ed.Akal), Doncs bé Heras-Casado, ha superat amb excel·lència la temible prova i ha ofert una direcció de gran categoria que ben segur l’augura un futur esplendorós al Turó Verd.

L’altre gran triomf de la representació ha estat l’equip vocal, d’una solidesa sense discussió possible. Segurament de les darreres produccions de Parsifal, aquesta, amb algun matís, és la que ha comptat amb el millor repartiment.

Em fa patir que Andreas Schager no acabi morint d’èxit assolint tots els rols wagnerians a tors els millors teatres del món i sense el descans necessari, tothom el reclama i ell aprofita el bon moment, almenys fins ara, per no tenir un no per  a ningú.

Aquest Parsifal no era per a ell, s’havia anunciat a Joseph Calleja que al final com altres tenors no wagnerians anunciats en altres edicions, no ha acabat cantant el rol, jo diria que per sort. Per a Schager no és un rol difícil, ara que ja canta Siegfried, Tristan o Tannhäuser, però la veu mostra més senyal de cansament que no pas de deteriorament, segurament degut a aquesta agenda tan farcida  (a Bayreuth també canta aquest estiu els dos Siegfried). Jo particularment vaig quedar més satisfet amb Schukoff al Liceu, la veu no és tan bonica, però el cant va ser molt més globalment satisfactori. Schager a moments l’oscil·lació de l’emissió feia témer el pitjor. Ho va resoldre bé, però no va estar a l’altura dels altres grans protagonistes de la vetllada.

Georg Zeppenfeld ningú dubte que és el Gurnemanz del moment. És un autèntic goig, per la noblesa i la naturalitat de l’emissió, arribant a tots els extrems necessaris de la tessitura, amb sobrada solvència i categoria. No és una veu enorme, però el rol tampoc ho necessita tant com una varietat de registres i sobretot evitar la monotonia discursiva de tants baixos interpretant aquest rol. Zeppenfeld ara com ara, és Gurnemanz.

Molt bé l’Amfortas del baix-baríton australià Derek Welton. Veu magnífica, sana en tot l’ampli registre necessari per fer de manera convincent els dos grans  i transcendents monòlegs de la seva part.

Pel que fa al baríton hawaià Jordan Shanahan potser el condicionant escènic el perjudica per un disseny estrafolari d’un Klingsor poc temible i massa carnavalesc, la veu sembla prou contundent, potser amb tendència al forte, si més no des de casa, per imposar-se amb més rudesa que temible autoritat.

Finalment, el baix alemany Tobias Kehrer tanca la nòmina masculina del cast, amb un Titurel més que suficient.

Debutava a Bayreuth la gran mezzosoprano letona Elīna Garanča, que ja havia cantat el rol a la Staatsoper de Viena al costat del Parsifal de Kaufmann i de la que a priori i després de l’experiència vienesa, només esperava una gèlida perfecció, però no, aquest debut a Bayreuth sembla que l’hagi motivat especialment i la interpretació intensa, sensual, exuberant, no només de la seva veu espectacularment bella, sinó d’aquella implicació que tantes vegades li trobo a faltar, va lluir amb desvergonyiment. Una interpretació majúscula, que situa aquestes representacions a un nivell estel·lar que hauria de ser l’habitual a Bayreuth. És l’únic rol de cast que té una altra cantant prevista, la sempre esplèndida, quan canta Wagner, mezzosoprano russa Ekaterina Gubanova que canta les quatre funcions de les set previstes ho te difícil per igualar l’exhibició de la letona.

La resta del cast, començant per les noies flor, els escuders i cavallers, perfectament acoblats a l’equip, sense veus que grinyolin.

Ara bé quan us hauria de parlar de la nova producció encarregada al nord-americà Jay Scheib no ho faré, perquè si he de parlar del que vàrem veure la majoria de públic, també a la sala, no només per televisió, l’experiència és frustrant.

Què per veure la producció haguessis de portar unes ulleres de realitat virtual per veure coses volar per la sala mentre sona la música pot ser una experiència si més no singular, un banc de proves fins a perfeccionar la idea o fer possible econòmicament que tothom pugui gaudir o no, però veure en la seva integritat el que proposa el director. Si això només ho va poder apreciar un 20% del públic assistent a la sala, em sembla impropi de Bayreuth, indigne, classista i fins i tot denunciable.

Pagaven més els que tenien ulleres per gaudir de la performance?

Els que no ho varen veure mitjançant les ulleres i es van haver de conformar amb el “real”, van assistir a un espectacle avorrit, sense cap altre ”aportació” que una “Gurnemanza” que acabarà posant ungüents a l’entrecuix del venerable guardià del Graal i a un final tan transgressor com el de Guth, Lenhoff o Herheim, per posar-ne tres, però sense aconseguir emocionar, com si s’assolia en els tres muntatges dels tres regidors esmentats.

Com és possible que una immensa majoria d’espectadors no hagin vist la proposta que han vist uns privilegiats?

Trobo que les protestes van ser poques, perquè aquest tracte diferencial entre espectadors obre una porta al més temible dels classismes. Tant pagues, tant veus, que al Liceu ja passa, però no a Bayreuth on Wagner volia que des de totes les localitats l’espectador pogués gaudir de l’escena.

Hem vist coses lletges a Bayreuth, però tant com el disseny de vestuari d’aquest Parsifal, poques, no supera el pitjor que he vist mai en un escenari, de Tabea Braun per la producció de Parsifal de Christoph Schlingensief, però gairebé.

Sense cap mena de dubte si retorno a aquest Parsifal, serà en la versió d’àudio perquè el no-res de la versió sense ulleres, és insultant.

Aviat l’apunt del Ring (àudio per sort)

Aquí us deixo el Youtube mentre hi hagi permisos

Richard Wagner
PARSIFAL

Amfortas: Derek Welton
Titurel: Tobias Kehrer
Gurnemanz: Georg Zeppenfeld
Parsifal: Andreas Schager
Klingsor: Jordan Shanahan
Kundry: Elīna Garanča
1. Gralsritter Siyabonga Maqungo
2. Gralsritter Jens-Erik Aasbø
1. Knappe Betsy Horne
2. Knappe Margaret Plummer
3. Knappe Jorge Rodríguez-Norton
4. Knappe Garrie Davislim
Klingsors Zaubermädchen
Evelin Novak, Camille Schnoor, Margaret Plummer, Julia Grüter, Betsy Horne, 
Marie Henriette Reinhold
Altsolo: Marie Henriette Reinhold

Cor i Orquestra del Bayreuther Festspiele
Director: Pablo Heras-Casado
Director del cor: Eberhard Friedrich
Director d’escena: Jay Scheib
Disseny escenogràfic: Mimi Lien
Disseny de vestuari: Meentje Nielsen
Disseny de llums: Rainer Casper
Video: Joshua Higgason
Dramaturgia: Marlene Schleicher