Entrada a l'Arsenal. Canaletto 1732
Avui amics us porto una ària barroca de l’òpera Armida al campo d’Egitto d’Antonio Vivaldi. Aquesta òpera s’acaba de publicar sota el incansable segell Naïve, que en la seva admirable tossuderia, ens va mostrant el llarguíssim catàleg d’aquest autor.
A la primera escoltada, no m’ha acabat de fer el pes i no és que Rinaldo Alessandrini i el seu Concerto Italiano no es mostrin inspirats, però no sé si el cast escollit no està a l’alçada de les altres propostes o és Vivaldi a qui li va mancar la inspiració d’altres vegades.
Estrenada al Teatro San Moisè de Venècia el 15 de febrer de 1718, l’Armida al campo d’Egitto beu de les fons de Torquato Tasso i la Gerusalemme liberata, com per altre part més de 50 títols operístics que s’entretenen en les vicissituds d’Armida i Rinaldo. La de Vivaldi clou la primera tanda operística veneciana, ja que a partir d’aleshores començarà la seva carrera fora de la ciutat del canals, centrada a Florència i Roma, però més coneguda per la seva activitat concertística, que no pas com a compositor de teatre.
Quando il seno alla tua bella, és un ària que canta Tisaferno, en aquest cas el contra-tenor argentí d’arrels italianes, Martín Oro. Pertany al “conflictiu” segona acte de l’òpera, dic conflictiu ja que s’ha hagut de reconstruir en la seva totalitat, per encàrrec de Frédéric Delaméa del segell discogràfic francès a Rinaldo Alessandrini, que ha escrit la música de tots els recitatius i ha buscat la música adient per a les àries, ja que el text es conservava íntegra a la biblioteca musical de Torí.
Tan sols tres àries del segon acte de l’Armida i que Vivaldi va utilitzar per altres obres, han pogut ser restituïdes en la seva integritat, per les altres, Delaméa i Alessandrini, han cercat aquelles que per mètrica i caràcter musical s’adaptessin a la perfecció amb el text original, escrit per Giovanni Palazzi, en el extens catàleg vivaldià.
En el cas de la que ens ocupa, l’escollida ha estat “Tu m’offendi” l’ària de Zelim del primer acte de La verità in cimento.
Escoltarem en primer lloc l’ària original, la de Zelim, cantada per Philippe Jaroussky, amb l’Ensemble Matheus sota la direcció de Jean-Christophe Spinosi
Zelim
Tu m’offendi,
Ma non rendi
Meno forte, e meno amante
Il costante
Mio fraterno dolce amor
Qual lo sia, son tuo Germano
e se fossi tuo sovrano
per te tale ei fora ancor
I ara escoltarem el que Rinaldo Alessandrini ens proposa per l’ària de Tisaferno a l’Armida, amb la veu de Martín Oro.
Tisaferno
Quando in seno alla tua bella
Coglierai soavi baci
Prendi un bacio anche per me
Già, che fiera è la mia Stella
Siano i tuoi dolci, e mordaci
il mio grato alla mia fe.
Què us sembla el canvi?, creieu que Alessandrini traeix a Vivaldi utilitzant la seva música?
És evident que Alessandrini manipula l’ària i l’orquestració. nN sé si calia i potser si el segon acte ha desaparegut, el millor hagués estat mostrar-nos el que quedava de l’òpera original.
Aquí us ho deixo, segur que per gaudir-ho i per poder establir, si voleu, un debat a l’entorn de la manipulació de les obres originals, per part dels artistes.
Si voleu gaudir més vegades i privadament de les dues àries, prement sobre el nom de cada contra-tenor, accedireu a l’arxiu.
Espero que us agradin.
IN FERNEM LAND 
Molt interessant l’enfocament d’avui. Què fer amb una obra inacabada?
Antigament els mestres d’obres amb les catedrals continuaven l’inacabat o el derruït amb noves tecnologies i estils adients; una església s’iniciava amb fonaments preromànics, continuava amb murs romànics, els gòtics l’aixecaren amunt cap a mirar a Déu, els renaixentistes li posaven una façana maca i endreçada al darrera (com bé sabeu s’entrava sempre pel costat), els barrocs ho desgraciaven tot una mica com el farciment d’un tortell i li afegien la sagristia, etc, etc, etc. Un edifici important quasi mai el veia acabat qui l’iniciava, llevat dels gens creïbles protagonistes dels Pilars de la Terra i els faraons.
Si l’òpera del nostre pèl-roig no té sencer el segon acte tenim, com molt bé dius Joaquim, dues solucions: no fer rés o afegir-hi un nou llibreto. Com ha de ser aquest? “Ah!” (amb veu imitant el Ferran Monegal).
Aposto descaradament pel que he explicat abans de les catedrals. Fitxaria un music competent i l’encomanaria l’acabament de l’obra amb llenguatge musical d’avui. És ara quan el mestre sabria (o no) quallar, mesclar, lligar la coherència tímbrica, les tonalitats, etc.
Fer “arqueologia musical falsa” no ho trobo adient; al món de l’arquitectura n’estan tips de jugar amb llenguatges contraposats amb uns resultats força bons. Per què hem de ser tan “misèries” i porucs per a profanar una obra inacabada o perduda? Hem de fer a ple any 2010 com si fóssim uns Süsmayers de pa sucat amb oli? Em jugo un pèsol a que un Albert Guinovart (per a dir el primer que m’ha vingut al cap) fresaria si li encarreguessin una obra així.
És la meva opinió, però de segur que les contràries seran tan raonades com la meva. Tal i com t’he escrit al principi, molt interessant debat.
PS: Aquest pont de la Pasqua de Maig hem estat tota la família passejant per la ciutat de la foto inicial. Té molta gràcia el poder accedir a La Fenice caminant… o amb góndola pel darrera.
M'agradaM'agrada
Es un caso que se ha dado en pleno siglo XX con Turandot o con la Décima de Mahler -ya sé que no es el caso no es exactamente el mismo- y no ha pasado nada ¿qué pasa que con el Barroco no se puede? Yo creo que las razones para reconstruir son las mismas. Ahora bien, con la cantidad de obras que hay esperando a ser exhumadas para qué perder el tiempo recomponiendo otras. Por cierto, bellísima el aria de Alessandrini.
M'agradaM'agrada
Bé, jo crec que hi ha una diferència substancial entre el Turandot o la dècima simfonia de Mahler i l’Armida de Vivaldi.
Vivaldi si que va escriure la música, s’ha perdut i ara Alessandrini intenta aproximar-se a una obra que ja existia, amb un pasticcio, és a dir, utilitzant àries d’altres òperes, com era habitual a l’època barroca.
A mi no em sembla malament, preferible sempre a la proposta de Guinovart que suggereix el pianista i en qualsevol cas, com diu maac, res a veure amb la comparació arquitectònica.
M'agradaM'agrada
De música no hi entenc gaire, peró d’arquitectura tinc una una miqueta més d’idea i, jo, particularment no soc partidària de fer remodelacions en els monuments segons les tendències de la darrera vanguàrdia, m èstimo més protegir-los tal com ens han arribat. No sé si aixó es aplicable a la musica, o si aquest plantejament fa inviable en molts casos que poguem gaudir-ne de nombroses partitures que sense alguna mena d’ arrenjament no es podrien interpretar.
M'agradaM'agrada
Pianista, menos lo que propones, cualquier cosa me parece bien (ya empezamos) 🙂 Como tu dices, en arquitectura se mezclan de forma natural los estilos, y parece lógico que resulten bien las reconstrucciones con contrastes, pero no me imagino una ópera barroca en la que de pronto se intercale un fragmento atonal, como es impensable que se restaurare un tapiz medieval al que le falta un pedazo con un patchwork de colorines tipo Miró.
Por lo demás, si el añadido es necesario o interesante y se hace bien, no veo motivo para oponerse en plan purista. En el caso que nos pone el profe, Alessandrini utiliza un aria de otra pieza, tal como Handel (y quizá Vivaldi, no lo sé) hacía continuamente, y cuando el resultado es tan brillante, creo que seremos muchos los que aplaudiremos sin pedir documento de autenticidad.
Otra cosa es que si no hay material sobre el que apoyarse y el hueco no perjudica el conjunto de la obra, lo más normal sería dejarla inacabada. En el caso de las óperas barrocas, el argumento tampoco suele ser tan apasionante como para que lamentemos la pérdida de alguna escena.
Y eso es todo. Espero sacar buena nota con este trabajo 🙂
M'agradaM'agrada
No creo aplicables los criterios arquitectónicos por una razón que comprenderéis enseguida. Una obra de arte arquitectónica, o pictórica, es la que es en su propia manifestación si la tocas te la cargas -recordad los debates que se producen sobre la conveniencia, sobre todo en iglesias, de ir retirando capas que se han añadido con el transcurso del tiempo alegando que no puedes destrozar una obra de arte para descubrir la que hay debajo-. Por el contrario la música es inmaterial, suena y se va, suena y se va, está plasmada en papeles, aunque la modifiques siempre está ahí para ser tocada tal como era en su origen. Se puede manipular una y mil veces sin que desaparezca.
M'agradaM'agrada
Como en GTL torn T son muy aficionados a los contratenores que mejor que escribir mi queja aquí en este post que será visitado por muchos de los comentaristas del blog antes citado.
En dicho blog de mi amiga Mei hay cieros comentaristas que han adoptado mi alias o derivados, utilizando en sus comentarios frases enteras y opiniones mías que yo he expresado con anterioridad en su propio blog (!). Se hacen llamar “Colbran ,el de siempre”), “Colbrante” y “Colbrante (el otro)”, esto si no hay más. Muy originales como podéis ver.
Pero no sólo han calcado dichas frases y opiniones mías de ese blog, sino también de éste, del de Maac i del de Jaume Radigales.
Lo pongo en vuestro conocimiento porque si alguna vez dicen una inconveniencia que pudiera perjudicarme, estéis bien atentos a quién firma. Yo soy Colbran desde hace más de tres años largos, es decir desde que se inauguró este blog i creo haber expresado mis opiniones con claridad y sin ofender a nadie, aunque sea discrepante en algunos casos de la opinión general.
Muchas gracias.
M'agradaM'agrada
Acabo de comprobar que Mei, en su blog GTL TurnT, ha suprimido los comentarios de mis “alter ego” (!), tanto de “Colbrante”, “Colbrante (el otro)” y “Colbran (el de siempre)”, e incluso mi queja por apropiación de opiniones y comentarios absolutamente míos, procedentes del blog de Jaume Radigales (referentes a la “Lucrezia Borgia” por Edita Gruberova) que escribí hace cuatro años, así como opiniones que he ido exponiendo a lo largo de más de tres años en los diferentes blogs citados y en otros foros, etc.
Mei ha procedido como ha creído conveniente y no tengo nada que decir al respecto, únicamente que los que queráis averiguar ahora qué decían esos comentarios no lo podréis comprobar, ni tampoco cómo expresaba mi queja, no fuérais a creer que estoy “turulato” y veo visiones.
Recomiendo a estos “sosias” míos que adopten otros alias, pues hay infinitos, pero agradecería que no hicieran uso de derivados del mío, pues tengo un cierto reconocimiento por quien me sigue y no quiero que sea enturbado. Al que me copia textualmente mi alias, haciéndose llamar “Colbran (el de siempre)” decirle que yo soy el único Colbran y no necesito clarificar que soy el de siempre y si quiere exponer opiniones y comentarios utilice su criterio y magín y no me “fusile” mis comentarios, como ha hecho.
A los que seguís este blog os agradecería que si en vuestras visitas a otros blogs encontráseis comentarios de esos sujetos me lo hagáis saber, porque entonces les respondería cómo se merecen. Mis años, mi experiencia, mis conocimientos y mis lecturas me han permitido disponer de un criterio personal que puede ser criticado por quien no esté de axuerdo con el mismo, pero lo que no tolero es que se apropien de lo que es mío. Si lo hacen deben citarme y si no que excarven en su cerebro y se pronuncien según crean, pero no utilizando mis ideas
En GTL TurnT, encontraréis, si no lo borra Mei ahora, un comentario en que me menciona sin que antes de éste aparezca uno mío, eso se debe a que responde al comentario-queja mío que ha sido borrado.
Agradezco, de toda formas a Mei que haya suprimido los comentarios de estos suplantadores.
Muchas gracias por atenderme.
M'agradaM'agrada