Esdeveniment important al Liceu ahir per la tarda. Tot i que un dissabte del mes de juny a les sis de la tarda no sembla la data més propicia, s’escoltava per primera vegada Igrok (El jugador) l’òpera del compositor Serguei Prokófiev.
He dit malauradament s’escoltava, ja que com us vaig dir, la Direcció artística del Liceu va tenir a bé programar-la (ja era hora) però malauradament en versió de concert. Jo penso que si hi ha una òpera que s’ha de representar és aquesta. L’acció teatral és tan important i la música s’adiu tant amb les situacions dramàtiques, que aquestes perden rellevància, de la mateixa manera que el llibret demana a crits l’escenificació. Ens trobem a les antípodes del belcanto, i mentre una Maria Stuarda o una Norma accepten la mar de bé, una versió de concert, aquesta, com un Britten, necessiten de la vessant teatral per prendre tot el sentit.
No ha pogut ser i és una veritable llàstima, doncs l’equip vocal és bo i l’orquestra encarregada de fer voltar la ruleta és l’estimada OBC, que ha deixat l’Auditori, per prendre possessió durant dos dies del escenari del Liceu.
Aquest fet que no es produïa des de aquell notable Edip d’Enescu sota la direcció del mestre Foster, sembla que amb l’actuació d’enguany i la prevista Daphne de la temporada vinent, comença a prendre una regularitat que celebro.
Ja m’agradaria que l’orquestra del Liceu tingués el nivell de l’OBC, on s’ha de signar?. Tan sols iniciar-se els primers compassos ja s’apreciava que el so era tot un altre, però si us haig de ser franc, l’OBC al Liceu, no sona com a l’Auditori. Potser perquè la meitat de la plantilla tocaven al fossar, però aixecat a nivell d’escenari, i l’altre meitat dins la caixa acústica, però el so no era aquell habitual, en detriment de la potent secció de corda, que ha quedat esmorteïda en contrast amb la secció de fusta, excel·lent i molt més present, així com el metall i la percussió, amb un so més sec que que al seu habitat natural i és que l’acústica del Liceu, es excessivament seca.
M’ha agradat l’orquestra, tot i que estic segur que amb un director més original i arriscat que Aleksandr Anissimov, l’obra hagués pres un altre volada.
Anissimov compleix molt bé, però no ens enganyem, no és una de les figures de la direcció actual. Hi han una colla de directors de l’àrea d’influència eslava, tots ells joves i alguns d’ells ja han dirigit al Liceu, que estic segur que haguessin fet una versió més brillant, extraient de l’OBC tot el potencial que els seus seguidors sabem que posseeix i de la que el director rus no ha sabut trobar.
Direcció doncs, eficaç per a una obra de difícil i complicada orquestració, que no té en la melodia i el cant, cap ajuda fàcil per a la majoria del public que s’hi acosti per primera vegada.
El protagonista principal és Aleksei, un rol per a tenor, d’una exigència vocal i interpretativa de primera magnitud. Malauradament els protagonistes anunciats han anat caient. El inicialment previst Galuzin, en fa tota una creació (enregistrament amb Gergiev per a la Philips) i el seu substitut també, com ja us vaig dir en ocasió del post dedicat al DVD que ha sortit a la venda aquests dies. Però Misha DiDyk a canviat la ruleta per les cartes de la Pikovaia Dama, al tenir que substituir corra cuita a Ben Heppner.
El Liceu, en aquesta febre ludòpata que envaeix el teatre aquests dies, se l’ha jugat amb el substitut, doncs oferir aquest rol al cantant que a la Pikovaia Dama canta el rol de Txaplitski i que també havia de cantar el jugador geperut en l’òpera de Prokófiev, té molt de risc.
Si atenem al currículum del programa, Mikhail Vekua entrà a formar part al 2002 com a solista de l’Stanislavski and Nemirovitx-Dantxenko Academic Music Theatre de Moscou i la llista de rols que interpreta son protagonistes, però a on?, això ja és tot un altre cosa, en qualsevol cas el programa no ens treu l’entrellat. També sabem que va guanyà al 2003 el gran premi i el Premi del President del Festival Internacional Shabyt de Kazakhstan. No ens enganyem, molt engrescador no sembla, però el Sr. Mikhail Vekua penso que amb aquesta substitució sobtada, ha tingut l’oportunitat de la seva vida i l’ha aprofitada.
La veu, malgrat la seva petita alçada, és força notable i en els aguts (la partitura ni reserva uns quants temibles) la veu pren molta presència. No és que sigui excessivament d’un color gaire atractiu, però és molt idiomàtica, vull dir que sona molt eslava, amb una certa tendència al metall més que al vellut, però a moments de força impacte. Jo diria, per el poc que conec l’obra (he vist un cop el DVD i m’he escoltat també un cop la versió de Gergiev), que li manca categoria artística per ser un primer tenor. Ahir hi van haver moments que la veu esdevenia quasi un crit i tampoc em va donar la impressió que el treball interpretatiu fos notable, tenint en compte que és un personatge psicològicament complex. És clar que aquest aspecte se li perdona, vistes les circumstàncies de tot plegat.
És ben cert que ha vestit tota la prestació d’una gran valentia i de molta dignitat i li haurem d’agrair sempre que no ens hagi fet patir, ara, tampoc ens haurà deixat l’empremta que Misha Didyk em va deixar després de visionar el DVD de Berlín. Didyk segurament no serà mai Nelepp, Kozlovski o Lemeshev, però atorga a les seves actuacions un plus de qualitat que Vekua, no té o no ha pogut donar. En qualsevol cas moltes gràcies per salvar la funció i enhorabona per fer-ho tan dignament.
Vladimir Ognovenko, tot i que han passat dos anys de la representació de Berlín amb Barenboim, ha tornat a demostrar lo bon cantant i actor que és, assumint magníficament el rol del general. És un cantant veterà que domina l’escena, malgrat ser en versió de concert i sap utilitzar la presència per imposar caràcter a un personatge que realment no veiem. L’escena de la mort n’ha estat una prova, però l’he trobat a faltar en una versió escenificada, doncs la grandària i misèria del personatge pren unes dimensions que així es perden. La veu no està en el mateix estat que en el seu debut liceista a la Khovanchina (2007), però Déu ni do.
Magnífic debut el de Olga Guryakova cantant el breu però intens rol de Polina. La Guryakova té una veu molt eslava, més aviat de tonalitats fosques i amb un bon registre central i greu, amb predomini del incisiu metall. Quan ha de pujar (la Polina no ho requereix), l’agut s’obre i es transforma amb un so més aviat feridor. Acabo d’escoltar la seva Tatiana a Viena i no em va agradar gaire, però en canvi al natural, com succeeix sempre, la veu agafa uns colors més càlids i la seva intensitat interpretativa, la faria ideal per cantar la Lisa de la Pikovaia, tot i que ens asseguraria uns quants aguts crispats, cosa que avui no ha succeït. M’ha agradat molt.
Com a la Pikovaia Dama, Igrok té un rol reservat a una cantant veterana, que ha d’interpretar el rol de l’àvia. Per l’ocasió el Liceu ens ha portat a una glòria com Elena Obraztsova, que tantes magnífiques nits ens ha regalat. Per a ella també han passat els anys i puc dir-vos que no queda casi res d’allò que la va fer immensa. L’Obraztsova era una cantant amb un registre greu impressionant, molt acontraltat i un agut esplendorós, molt de soprano, però el seu centre era més aviat pobre, això si, la veu era gran i luxosa. La seva grapa dramàtica era molt gran. De tot allò ara no queda pràcticament, res de res. La en altre temps gran cantant, ja ha passat la setantena i per molt que el rol sigui d’una iaia, ha de cantar. Si no tenia centre quan era immensa, ara menys, i ara ho supleix parlant amb una certa entonació. El greu continua tenint presència, però queda en molts moments velat i de l’agut no en parlem, ja que la part no és, per sort, l’Amneris o l’Azucena. Ens queda part d’aquella grapa, però con que cada vegada sóc menys mitòman, m’hagués agradat una àvia vorejant la cinquantena, per entendre’ns.
El rol de Blanche ha estat eficientment cantat per Olga Savova, així com el marqués de Stephan Rügamer i el Mr Astley de Joan Martín Royo, aquest amb una veu molt bonica.
A l’escena de la sala de joc hi intervenen un allau de cantants, que amb veus més o menys audibles i de qualitats diverses, han complert el compromís sense la vessant escènica, cosa que en aquest moment és essencial, però que ben situats davant del cor, han arribat bé a la sala, malgrat fer d’estaquirots multicolors (això de deixar que les senyores vagin amb els vestits particulars, acostuma a ferir l’estètica més elemental, sobretot si al costat d’un fúcsia li toca un verd cotorra).
La intervenció del cor es limita en aquesta escena de la sala de joc. Bona i contundent intervenció, amb qualitats diverses si atenem al sexe dels seus integrants. Encara manca una mica de neteja a la corda femenina, que decididament s’ha de rejovenir. Els senyors, com ja demostraven en l’emocionant escena final de la Pikovaia, estan al punt.
En definitiva amics: punts d’interès per anar dimarts a la segona funció d’El jugador ni ha molts, però no us negaré un cop més, el desencís de no poder gaudir-la escenificada (si hagués estat amb la producció de Dmitri Txerniakov, el triomf estava assegurat) i atenent a les circumstàncies, no diré res més de voluntariós, però mancat de grandesa èpica, Mikhail Vekua, prou ha fet.
Al final un bon èxit per a tothom, i un caos a l’hora de saludar, com feia temps que no veia. A les versions de concert, aquest aspecte també s’hauria assajar.
No us la perdeu, de veritat.
IN FERNEM LAND 
Bon dia Joaquim
És asombrós com en tan poc temps pots fer la teva crònica i tan ajustada al que va passar ahir. Pràcticament han apagat les llums del Liceu!. Però sóc un nouvingut a IFL i pel que veig ja m’aniré acostumant a tanta efectivitat.
Totalment d’acord amb tu sobre Igrok. La veritat és què malgrat les limitacions de la versió orquestral, m’ho vaih passar molt bé. Gran mérit de Mikhail Vekua, malgrat que li venia gran, aceptar la responsabilitat i fer-ho amb molta dignitat parlen molt bé d’aquest cantant, encara què, malauradament, el nivell quedés curt.
Totalment d’acord amb respecte de l’orquestra del Liceu. El greuje comparatiu de salaris, condicions i tracte amb respecte de l’OBC es fa molt més evident quan la formació de l’Auditori toca al Coliseu de la Rambla.
Com estic totalment d’acord amb tot el que dius, sols insistir en que és una llàstima que ‘El Jugador’ sigui en versió orquestral i que solament tingui dues escarrancides oportunitats de ser gaudida.
Fins aviat
M'agradaM'agrada
Esta ópera la habia medio oido una sola vez y no me pareció muy interesante. Hoy, ante tu insistencia, la he vuelto a escuchar con atención, y apesar de ser CD, o sea también version concierto 🙂 me ha gustado mucho y seguro que repetiré (un día que tenga ganas de marcha, porque menuda tensión). Muchas gracias, profe.
Respecto a lo de la orquesta, también yo firmaría para que la del Liceo tuviera el nivel de la OBC, incluso de una a medio gas. Y aunque según decís han habido épocas mucho peores, para los nuevos como yo resulta sorprendente que el mítico Liceo, en producciones enormes y acompañando a cantantes de primera, tenga una orquesta que a veces no es de segunda, sino de tercera. Y si no es sensato ni soñar con una Dresden Staatkapelle ;-), si lo es pedir el nivel de una OBC, que menudo subidón supondría.
M'agradaM'agrada
Vuelvo a repetir, creo, que estas operas deberian estar fuera de abono, y quien quiera verlas que vaya.
Para cuando abonos a medida ?????
Dicho esto, voy al tema…. Yo, bajo mi modesta opinión……Me iba a ir al intermedio, pero…. salió la Obraztsova y todo cambió…. El tenor estaba genial, la Savova prometedora, pero ver a mi tieta Angelina, encima del escenario, me hizo ílusión.
La Obraztsova, semblanzas familiares aparte, solo la he visto en la peliculera Cavalleria Rusticana con Placido Domingo, de ahí mi veneracíon por esta obra……
A todos nos pasan los años, a espejos me remito….
Pero el rol de la yaya, es digamos que simpatico y muy expresivo.
Ya me gustaría llegar a su edad y estar por lo menos así, que me invitaran a saraos, y encima viajar y tenerme distraidita.
Razón te doy de los coloridos vestidos de las cantantes segundonas….. tanto vestido para media frase… crisis quien dijo crisis…….
La música salvo el ultimo acto …. para olvidar…. sobre todo el primer acto es para poner como ejemplo de lo que no es música ni canto, …… siempre bajo mi modesta opinión……..Claro.
M'agradaM'agrada
Perdón donde digo Savova, quería decir a Guryakova.
Ay estos nombres rusos, que parecen todos iguales….. Ya estoy como mi tieta Angelina, mas p’allá que pa’acá.
Buen domingo…
Ah se me olvidaba…..
Hoy en 3SAT , 20,15 horas, Renee Fleming en directo, desde el tradicional recital-nocturno-estival de Waldühne.
M'agradaM'agrada
Para los que no tengais 3SAT si quereis ver a la Fleming lo ponen (gratis) en medici.tv.
En cuanto al Jugador, lo han puesto esta misma temporada en Covent Garden…escenificado, y las críticas decian que era mejor una versión concierto , jajaajaj. Les faltó el canto de un duro para regalar entradas…..y ni así llenaron el local.
M'agradaM'agrada
Una de les gràcies d’aquesta pàgina és poder llegir opinions tan diverses fetes des de la sinceritat, molta cultura i grans coneixements musicals. Jo, des d’una gran modèstia he de dir que no estic massa d’acord amb algunes de les coses que he llegit.
L’orquestra; de veritat s’hi poden fer tants retrets? He de confessar-vos que pràcticament mai havia pogut gaudir d’una interpretació musical al Liceu com la d’ahir. La música d’aquesta òpera em sembla magnífica, una música que t’explica el què està passant, amb fragments preciosos, amb dificultats tremendes … i la nostra orquestra OCB ho va fer quasi perfecte. Que no era al seu lloc i estava a l’escenari i per això el so és diferent? clar, lògic. Que no és una orquestra específica de teatre d’òpera? Clar, i bé que me’n alegro. Que el director no era un número ú? Potser no, però em sembla que ho va fe prou bé …. Que en alguns moments l’orquestra tapava algunes veus? Clar, per la col•locació, potser per la direcció, potser perquè algun cantant no tenia prou potència … però mai va tapar a la Polina, per exemple.
Estic d’acord amb l’Emilio … quan va sortir l’àvia tot va canviar … sembla com si de sobte tothom es posés les piles i fins i tot el tenor a partir d’aquell moment ho va fer molt però molt millor. Li han passat els anys a la Obratzsova, i tant que li han passat … però confesso que la vaig sentir a més d’escoltar.
Una llàstima que fos en versió concert, però dubto que hagués gaudit tant de la música com ho vaig fer ahir; ahir la música, una música preciosa, va planar per sobre de les veus, però també algunes veus en alguns moments em varen agradar molt i em varen emocionar; especialment el baix Ognovenko, algun moment espectacular del tenor, el magnífic cor del Liceu que mai ens falla …. i … caram … l’orgull de tenir una orquestra extraordinària.
Ho notarem el proper cap de setmana … amb un War Rèquiem de Brittem preciós, magnífic, extraordinari … i que exigeix molt a l’orquestra … encara recordo el que ens va oferir l’OCB a l’Auditori l’any 2004, no fa massa temps, dirigit per Rostropovitch … va ser màgic …
M'agradaM'agrada
Estimat Joaquim, subscric -un cop més- la teva (excel·lent) crònica al 100 %. No puc afegir res més, a part del fet que va ser molt d’agrair la implicació interpretativa de tots els cantants, menys en el cas de Vekua, per raons òbvies. Vaig trobar impagable l’estàtica presència de la Guryakova mirant fixament a l’infinit mentre es desenvolupava l’escena (esplèndida) de la sala de joc.
No estava en la ubicació més idònia (molt lateral en una llotja de platea) per gaudir de les riques sonoritats de la partitura, però va ser una nit magnífica. Quin contrast, parlant de concerts, amb l’ensopit Elias totalment de tràmit que ens van engalipar a principis de temporada!
Una consulta, per acabar. El mes vinent he de veure la Guryakova fent l’Elisabetta del Don Carlo. Creus (creieu) que pot defensar bé el paper amb els seus mitjans?
Una abraçada i moltes gràcies.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
Deixa’m que primer de tot et feliciti per aquest magnífic blog, que pràcticament s’ha convertit en la meva pàgina d’inici, i també als visitants habituals, que amb els seus interessants comentaris “m’obligen” a tornar al blog diverses vegades al dia. Jo mateix he estat temptat més d’un cop a deixar algun comentari, però fins avui mai m’havia decidit. Suposo que ara que ja he trencat el gel això canviarà.
Estic completament d’acord amb la teva crònica, llevat que l’Obraztsova em va agradar una mica més. Jo m’esperava alguna cosa pitjor, i la veritat és que em va semblar una actuació molt digna, tot i els evidents defectes de la veu, propis de l’edat.
M’ha agradat molt que parlessis tan bé de la Guryakova. Jo la vaig veure farà un més a Viena cantant la Tatiana i em va impressionar. Tenia por que l’emoció que van suposar aquelles funcions vieneses em fessin ser poc objectiu, però veig que no és el cas. He d’admetre que tinc certa debilitat pels timbres eslaus, com a mínim en el repertori rus (de fet hagués preferit una Lisa eslava abans que l’Emily Magee, que no em va convencer gens), però trobo que la Guryakova se’n surt especialment bé, sobretot per la seva intensitat interpretativa, com molt bé dius. Com a Tatiana fou d’allò més creible, i va complir les espectatives (molt altes) que tenia per la seva Polina.
Per cert, Joaquim, si em perdones l’atreviment en la meva primera intervenció al blog, en la teva crònica dius que has escoltat l’Onegin de Viena, disposes de la gravació sencera? Seria possible aconseguir-la? Em faria molta il·lusió tenir un record d’aquella funció.
Salutacions!
M'agradaM'agrada
Hola Elio benvingut i gràcies per estrenar-te.
Ja t’escriuré al teu e-mail per parlar-te del Oneguin, però ja hi pots comptar, tot i que com ja he comentat, no em va acabar de fer el pes. tenia previst dedicar-li un post i tan sols escoltat el vaig trobar d’allò més rutinari (vocalment parlant) tret d’alguna excepció. Entenc que al natural, segur que va ser tot una altre cosa.
Estem en contacte.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim!
Pot ser que després d’escoltar-lo de nou, sense l’emoció del directe, et doni la raó, però en qualsevol cas serà un bon record per a mi.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Raimon, no he dit pas que l’OBC estigués malament, he dit que no sonava com a l’Auditori i això ha perjudicat la valoració global. També estic segur que l’actuació escènica del baix Ognovenko, hagués acabat d’arrodonir l’esplèndida versió musical. Mira el DVD i ja m’ho sabràs dir.
Emilio, haga quien haga el rol de la abuela, se beneficia que a partir de su aparición, la obra tome un interés especial. Quizás a ti te haya parecido que es un mérito de la Obratzsova, pero si te decides a ver (te lo aconsejo) el vídeo de Baremboin, te darás cuenta que lo mismo sucede, aunque con más vehemencia aún, cuando aparece la Toczyska.
Por cierto Kenderina, los críticos ingleses no saben de la aparición del DVD de Berlin?, seguro que de haberse tomado la molestia de visionarlo, no opinarían igual. Desconozco como era la producción del ROH, pero mejor que en concierto, seguro.
Por cierto Emilio, si todos fuéramos de tu opinión, no existían los abonos, ya que yo podría negarme (nunca lo haría) a que me incluyeran Monteverdi y otro belcanto, con lo cual con tu respetable criterio, nos limitaríamos a CavPag, Traviata, Bohème y Lohengrin, como base de todas las temporadas. ¿Lleno asegurado?, no estoy tan seguro.
M'agradaM'agrada
Joaquim, la producción de Londres de Richard Jones era nueva (y fea), por eso algunas lcriticas decian que para hacer eso la versión concierto era mejor, no se referian a la obra en sí.
M'agradaM'agrada