IN FERNEM LAND

TEATRO REAL:DIE TOTE STADT


La rauxa ha pogut al seny i acceptant una deliciosa invitació, hem agafat l’avió com qui agafa el metro i ens hem presentat a Madrid per meravellar-nos un cop més de la màgia d’Erich Wolfgang Kornold. que de no haver estat precedit d’un dinar entranyable, de ben segur no m’hagués commogut tant.

Quan pertanys a la raça de les bledes assolellades i et deixes endur per les emocions, ja acostumen a passar aquestes coses i el millor és que em sento terriblement a gust i agraït per saber-les apreciar i compartir. És tot un luxe.

Què us haig de dir d’aquesta òpera i d’aquesta producció que no sapigueu?.

Malgrat que el programa del Teatro Real no fa menció de la participació del Liceu en aquesta producció del gran Willy Decker, recordo perfectament que quan es va estrenar a casa nostra, es deia que era una coproducció amb Salzburg, Viena i Covent Garden (d’aquest últim teatre no n’estic segur). Ara, al programa de ma del Real hem desaparegut i no sé pas si és que allò que ens varen vendre no era veritat o l’oblit del teatre madrileny és imperdonable. Una cosa magnífica que presumptament coproduïm i no la podem lluir com caldria. Investigaré.

Aniré a la part musical i vocal que és com m’agrada començar les cròniques.

Pinchas Steinberg ha optat per uns temps excessivament morosos i per una contundència sonora excessiva, que ha arribat a tapar vàries vegades als esforçats cantants.

La magnífica secció de corda de l’orquestra del Teatro Real ha quedat devorada per l’estrident metall, que no ha lluit la mateixa qualitat que els seus companys i és una llàstima, ja que hi han hagut moments molt ben estructurats que amb una mica més de rigor sonor i sobretot equilibri, s’hagués obtingut l’excel·lència.

Klaus Florian Vogt, l’escolanet com “afectuosament” l’anomeno moltes vegades, ja va fer aquest rol al Liceu, en un segon repartiment molt interessant. D’aleshores ençà he notat una certa evolució vocal, tot i que la veu continua sent molt lírica, quasi blanca. El centre s’ha eixamplat una mica i manté intactes totes les virtuts d’excel·lent línia i musicalitat extrema, però també les greus mancances per assolir segons quin repertori. El Paul necessita d’un tenor com ell, molt líric i expressiu, amb domini de les mitges veus i el cant piano, però també necessita un cant més heroic i spinto, sobretot en el exigent duo que clou el segon acte i en tot l’inici del tercer. Ha estat en aquest darrer acte on s’ha estavellat amb un tessitura exigent i un cos vocal que ell no té. Immediatament després de la notòria escanyada, ha estat inmisericordiosament tapat per l’orquestra, aneu a saber si per evitar mals majors. M’ha fet patir una mica, però se’n ha sortit molt bé, acabant l’obra de manera excelsa amb les frases que retornen a l’evocador lied de la Marietta, cantades amb un gust exquisit i un sentiment encomiable. Veurem que li succeirà en el futur, ha decidit fer front a rols molt més pesants dels que aparentment pot afrontar.

La Marietta/Marie de la soprano alemanya Manuela Uhl, m’ha sorprés molt. És una veu incisiva amb molts recursos tècnics i expressius, que domina el registre central i agut, però que queda una mica apagada en els greus. Malgrat aquest factor important ella canta un repertori de lírica spinto que abraça els rols més emblemàtics del repertori alemany i italià.

A partir del segon acte s’ha transformat amb una veritable fera d’escenari, imposant una intensitat creixent a les seves intervencions. Per a mi ha estat la triomfadora de la representació i una cantant més a seguir.

Lucas Meachem és un baríton nord-americà que s’esta començant a imposar als primers teatres internacionals. La veu és molt bonica, però com succeeix amb la majoria de cantants d’aquesta corda, “tenoreja”, o per dir-ho d’altre manera, no té la rotunditat central per esdevenir un veritable baríton. M’ha agradat més de Frank que de Fritz i això que el fabulós lied del Pierrot és un altre dels màgics moments que ens amaga aquesta imprescindible partitura.

No m’ha agradat gens la Brigitta de Nadine Weissmann, una de les guanyadores del Viñas del 2008 i si, bastant més, el quartet format per Susana Cordón (Juliette), Anna Tobella (Lucienne), Roger Padullés (Victorín i veu de Gaston) i Eduardo Santamaría (Comte Albert). Jesús Caramés en el rol ballat de Gaston, ha complertat de manera eficient el cast.

I finalment deixeu-me que torni a lloar la producció de Willy Decjker que ja vam admirar al Liceu i que avui, des de una localitat de privilegi, he fruit com mai.

Això és una producció amb tots els ets i uts, amb imaginació, creativitat, bellesa plàstica, treball dramatúrgic intens i resultats esplendorosos, amb una aparent sobrietat de mitjans i molta, però molta intel·ligència.

Quan veus una òpera com aquesta i amb una producció així, no entens com hi pot haver persones que es mostrin indiferents a l’òpera. Quin privilegi ser dels que ho gaudeixen.

Gràcies a tots els que han fet possible aquest Korngold day, romandrà per sempre al meva memòria més emocional i visceral.

11 comments

  1. pfp

    en el programa del Liceu temporada 2005/2006 leo que la coproducción es:
    del Gran Teatre del Liceu/
    Festival de Salzburgo/
    Staatsoper de Viena /
    Nederlandse Opera (Amsterdam).
    no hay mención de nada más

    par de besos

    M'agrada

  2. Quina sort haver pogut anar a aquesta funció. Jo vaig anar al Liceu fa uns anys, va ser la meua primera visita al Liceu, i vaig sortir bocabadat, tant per la producció (la millor que he presenciat a la meua vida junt amb el Rheingold de la Fura, que és amb diferència la millor de la seua tetralogia) com pels cantants, sobre tot per Torsten Kerl que estava inmens.

    M'agrada

  3. Kenderina

    Esta producción la pusieron en Covent Garden la temporada pasada…no sé si es coproducción o no, pero estar , estuvo.

    Me alegro que lo pasaras tan bien 🙂

    M'agrada

  4. Jordi C.

    Felicitats!

    Admiració i enveja. Jo la vaig veure al Liceu tres cops i encara tornaria uns quants més. Si es pot, val la pena fer aquestes bogeries que la vida és un suspir!.

    M'agrada

  5. colbran

    Volver a ver esta producción ha sido un auténtico placer, gracias a la generosidad de tan buenos amigos que se han desvivido por nosotros.

    Sigo prefiriendo a Torsten Kerl por encima de Klaus Florian Vogt en esta espléndida ópera, pero he de decir que éste ha mejorado algo, no obstante continúa con sus problemas de siempre en el registro agudo, hasta tal punto que su voz hizo “crack” de modo patente y estuvo próximo a hacerlo en tres ocasiones más. Mientras canta pausado puede controlar un canto agradable y muy musical, con una voz algo carente de armónicos, pero tan pronto tiene que agilizar el ritmo o ascender a las notas altas, comienza uno a padecer.

    M'agrada

  6. Si amics, efectivament va ser una sort i Titus, aquell Kerl que vas veure, encara no ha estat superat.
    He demanat a tota una autoritat, que em faci cinc cèntims del que ha passat amb la coproducció inicialment també del Liceu, d’aquest muntatge. Si tinc resposta, no ho dubteu que us faré saber. De moment la Pilar ja ens ha assegurat que en el programa del Liceu, com us vaig dir, ho deia.

    M'agrada

  7. Des de bon principi, a l’estrena a Salzburg es va dir que el Liceu hi participava. I més val que sigui així, perquè aquesta producció s’està venent a molts teatres.

    Dit això, reclinatori per a Korngold i Decker. Això sí que és “òpera total”.

    M'agrada

  8. Home Wimsey, ben tornat!
    Us informo que de fonts molt fidedignes, us puc dir que la coproducció de Die Tote Staadt, inicialment va estar pagada per el Festival de Salzburg, Viena, Amsterdam i el Liceu.
    Posteriorment el Liceu i també el Festival de Salzburg, desconec si Amsterdam també, varen vendre la seva part a la Staatsoper de Viena, on aquesta òpera és de repertori (quina enveja oi?).
    Per tant, és lògic que al Real s’hagin tret de sobre el Liceu, però per la mateixa raó haguessin hagut de treure la propietat del Festival de Salzburg i aquí deixeu-me interpretar, amb una certa malicia, que Salzburg els donava prestigi i el Liceu els feia una certa nosa. Oi?, o serà que estic molt sensibilitzat amb temes estatutaris?

    M'agrada

  9. El personatge de Brigitta potser és sobre l’escenari deu minuts i canta encara menys, però és bàsic tenir una bona cantant.

    Hi ha aquell moment en què diu “no sé què és la vida perquè estic sola”, i després puja fins el La sobre la paraula “amor”, i Korngold la cobreix amb violins i cascades d’arpes… És subim! I tot això al minut 4 de l’obra!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: