IN FERNEM LAND

SOTA L’OMBRA DE…SOUTH PACIFIC


Kelli O'Hara, Danny Burstein i les noies de South Pacific

Avui amics, em plau invitar-vos sota les palmeres d’una illa al Sud del Pacific, tan apropiada per passar uns dies d’estiu i fruir de les meravelles que Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, ens van regalar ja fa més de 61 anys (estrena a Broadway el 7 d’abril de 1949 al Majestic Theatre) amb el seu premiat i imprescindible South Pacific.

L’ocasió és especialment feliç ja que ahir, mentre m’engronxava sota l’ombra del equilibri em va aparèixer a les immensitats de la xarxa, la retransmissió efectuada al Vivian Beaumont Theater del Lincoln Center de New York aquest any 2010 de la celebrada producció del 2008.

És una representació magnífica que alguns il·lustres infernemlandaires van tenir la sort de fruir en directe i que jo ara, ni que sigui en petits bocins de sant YouTube poso a l’abast de tots vosaltres.

És cert que sortim una mica de la tònica habitual de les tardes estiuenques, ja que avui us proposo molts fragments, però els podeu anar assaborint de mica en mica, hi ha veritables perles.

El repartiment és el següent:

Rodgers and Hammerstein’s
SOUTH PACIFIC

Nellie Forbush: Kelli O’Hara
Emile de Becque: Paulo Szot
Luther Billis: Danny Burstein
Bloody Mary: Loretta Ables Sayre
Lt. Joseph Cable: Andrew Samonsky
Stewpot: Eric Anderson
Cmdr. William Harbison: Sean Cullen
Professor: Christian Delcroix
Jerome: Luka Kain
Liat: Li Jun Li
Ngana: Laurissa Romain
Capt. George Brackett: Skipp Sudduth
Johnny Noonan: Michael Arnold
Seaman Thomas Hassinger:  Craig Bennett
Kenneth Johnson: Christian Carter
Morton Wise: Todd Cerveris
Henry:  Helmar Augustus Cooper
Director Musical: Ted Sperling

Director: Bartlett Sher

Vivian Beaumont Theater, Lincoln Center 2010

Sense voler afeixugar als infernemlandaires que no comparteixen l’estima pel teatre musical començo per “A Cockeyed Optimist” per la fantàstica Kelli O’Hara.

Tot seguit, i sense donar gaire temps per respirar ens arriba un dels moments cabdals de la partitura, Some Enchanted Evening que a l’estrena va cantar Ezio Pinza el gran baix italià i que en aquesta premiada reposició del 2008 canta el baríton brasiler Paulo Szot. Per aquesta interpretació va guanyar el Tony, el Drama Desk awards i el premi de la crítica, a la millor interpretació masculina en el gènere musical.

La presentació dels marines de la base nord-americana no pot ser més engrescadora amb There Is Nothing Like a Dame on ja brilla el personatge del simpatiquíssim Luther Billis, aquí interpretat de manera brillant pel molt celebrat Danny Burstein.

Si hi ha una melodia que tothom (o quasi) coneix d’aquest musical, és la suggeridora Bali Hai que ens canta la Bloody Mary, personatge important de l’acció teatral col·lateral i que en la reposició del 2008 està interpretada per Loretta Ables Sayre.

I la presentació dels personatges principals de la trama acaba amb el tinent Cable i la magnífica Younger Than Springtime. En aquest muntatge el personatge del tinent es fa una mica odiós, i penso que està bé que sigui així, malgrat que l’excel·lent cantant que ho interpreta, no m’acabi de fer el pes com actor, estic parlant d’Andrew Samonsky.

Ara us proposo l’efectiu i dramàtic final del primer acte, on la dolçor i l’optimisme es trenca de sobta, fent esclatar el conflicte racial, que és l’eix de les dues trames dramàtiques paral·leles que desenvolupa aquest musical. Els excel·lents intèrprets us recordo que són, Kelli O’Hara (Nellie Forbush) i Paulo Szot (Emile de Becque).

El segon acte, tot i que tradicionalment més curt, ens reserva alguna preuada perla com la magnífica This Nearly Was Mine, interpretada magistralment per Paulo Szot així:

I bé amics, tot i que de moment i per manca de temps,no us puc oferir l’obra sencera, penso que la migdiada d’avui, tot i ser una mica més llarga del que ha estat habitual fins ara, us hagi complagut tant com m’ha complagut a mi la visió del espectacle i la preparació del post, que dedico especialment a l’Olympia, que quan va veure el show a Broadway em va portar el CD de regal i del que vaig fer us per fer un post de regal a Colbran per haver guanyat un concurs d’aquells que jo tenia per costum fer a In Fernem Land.

En el meu canal de YouTube, anireu trobant més vídeos d’aquest imprescindible espectacle.

Demà sota l’ombra de…donarà un altre gir que espero que us sorprengui alhora que agradi.

7 comments

  1. elisenda

    Joaquim: avui, cito paraules del meu marit, ens has fet un regal ja que ell va crèixer escoltant aquestes melodies.
    Hem fet un petit homenatge al meu sogre que era un gran afeccionat als musicals.
    Aquestes ombres d’estiu són d’una varietat fantàstica.

    M'agrada

  2. José Luis

    M’hauria de trencar el cap i fins i tot fer-me psicoanalitzar per esbrinar els motius, però el fet es que els musicals no m’entusiasmen. Segurament tinc algun prejudici i tampoc els hi he dedicat gaire temps. Clar que si aquesta Kelli O’Hara actués a tots, potser em posaria a la feina…

    M'agrada

  3. KÀTIA

    En a mi em passa com a Jose Luis,tampoc corro per escoltar els musicals i/o vereurel’s,i em passa com ell no ho entenc,dec tenir la neurona torta.De tota manera m’agradat molt eh? que consti.
    Recordo el West Side Story que la meva germana m’hi va arressogar a la força però d’on vaig surtir satisfeta.
    Suposo que us heu adonat que “una servidora” fa faltes de ortografía a punta pala,no m’ho tingueu en compte,sisplau.
    Fins demà esperant l’Ombra…

    M'agrada

  4. Jo tan sols voldria que tots aquells que tingueu al teatre musical, com una de les moltes assignatures pendents que tots tenim a la vida, us hi apropéssiu sense prejudicis i escoltéssiu This Nearly Was Mine, com qui escolta una ària d’òpera, o una cançó essencialment fenomenal. Els musicals, com tot, han d’estar ben fets, i la música i el teatre s’han d’unir sense aparents esforços.
    Hi ha muntatges que ajuden a entrar-hi i aquest South Pacific, a mi em sembla que és un d’ells.
    Si tot i així la màgia del teatre musical no s’apodera de vosaltres, no hi cap problema, tenim altres ombres que compartim amb fruïció.
    I una mica de limitacions per part vostre, tampoc us venen malament, he, he, he, he, he,

    M'agrada

  5. Estimat Joaquim,
    Encara no he tornat oficialment i ni jo mateixa em puc creure que he estat desconnectada tres setmanes. Com he pogut ? Ahir vaig “pentinar” les teves ombres per retrobar el plaer de llegir-te. Avui, ara mateix, veig el detall que -generós com sempre- m’has tingut. Sovint recordo aquella nit al Lincoln Center, la brillantor d’un espectacle que ara ja és al yutube i el portes al teu blog i com, a la sortida, me’n vaig anar directa a comprar el cd que avui recordes. Aquella nit hauria estat una de les tantes fites que tú i en Colbran compartiu i jo em vaig sentir com si veiés el South Pacific per delegació vostra i va ser, de debó, inoblidable.
    Gràcies, Joaquim i Colbran. Wonderful boys!!!

    M'agrada

  6. colbran

    Creo que en su momento ya lo dijo Joaquim, pero no está de más recordar que Paulo Szot, el barítono tan premiado por este extraordinario musical (cuyo estreno original con Mary Martin y Ezio Pinza tuvo lugar en 1949), es un cantante con una carrera encauzada en el mundo de la ópera. En el Liceu le vimos hace unas temporadas en “Le portrait de Manon”, de Massenet, junto a Isabel Rey y nos dejó una impresión muy grata como barítono y como actor.

    Durante mucho tiempo “South Pacific” fue el musical más valorado por los norteamericanos, no sólo por la música excelente y a menudo operática (“This nearly was mine” es una fantástica aria), sino por el tema de los conflictos raciales. Es el primer musical que se atrevió a plantear este problema, en un momento en que ni se podía soñar que un día presidiría los EEUU un ciudadano de raza negra y cuando en muchos estados los no blancos tenían asientos separados en los metros y autobuses y no podían acceder como intérpretes al Met, por ejemplo.

    Con su inspiradísima música consiguió 1925 representaciones consecutivas en Broadway, fue premiada con el premio Pulitzer y fue representada por todo el mundo. En España fue estrenada en el teatro de la Zarzuela con Luis Sagi.Vela y Lina Canalejas que la grabaron en disco para La Voz de su amo y en Barcelona el rol de Nellie lo interpretó la soprano Marta Santaolalla, interviniendo también un jovencísimo Vicente Parra.

    A mí me gusta muchísimo el musical, como tantos otros géneros, en realidad todos, y yo creo que “South Pacific”, a pesar de alguna ingenuidad, es de los mejores. Una obra que ya tiene 61 años de vida y cuya música sigue emocionando, al igual que su argumento, es que dispone de unos valores por encima de los habituales.

    El reparto de esta versión es magnífico y quienes lo disfrutaron en directo (Olympia y Roberto, por ejemplo) quedaron sumamente satisfechos. Yo sólo llevo visto el primer acto y ya me han entrado ganas de volver a Broadway o, como consolación, al West End que está más cerca.

    M'agrada

  7. Roberto

    Después de todo lo que hablamos ayer relacionado con la extraordinaria representación de South Pacific (ya lo dije en su momento en relación al otro post sobre el mismo tema, el mejor de los 6 ó 7 musicales que pude ver en Broadway hace un par de veranos), poca cosa puedo agregar. Joaquím, a mí también se me puso la piel de gallina al volver a oír This nearly was mine. El que hayas podido colgar estos vídeos en este post es algo que nunca te agradeceremos lo suficiente.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: