Doncs si, era Bryn Terfel i ho heu decidit quasi per unanimitat.
S’ha constatat que els concursets mobilitzant als infernemlandaires i que lo de la competició us agrada, que us va la marxa, vaja!.
Si voleu veure al baix-baríton gal·lés interpretant aquesta Granada que ha escandalitzat (a aquestes alçades, Ai Senyor!) a més d’un/una, premeu AQUÍ. Els txecs sembla que no tan idiomàtics com nosaltres, no li posen tantes pegues. El concert es va celebrar a Praga el dia 13 de gener de 2009 i no és precisament un bis, és la tercera peça del programa, després de l’obertura de Nabucco i el credo de Iago de l’Otello verdià. Potser encara abduït per la malèfica personalitat del personatge shakesperià, entona un Granada tan “recarregat” i emfàtic.
Doncs l’encert més matiner, i això que era a l’hora de migdiada, va ser Colbran a les 16:31, després dels dos intents una “mica” esbiaixats de Joanpau i Maria Teresa, seguit via Facebook per Salarino a les 16:41 que em deia que era el cantant gal·lés i després d’algun que altre despistament, Kalamar inicia una constant reafirmació de Terfel com autor del sacrilegi a Agustín Lara.
L’ombra d’avui està “una mica” condicionada, ja que es tracta d’un premi improvisat per a l’ocasió, festiva i estiuenca i per a Colbran. Tot plegat ens obligarà a treure de l’armari el vestit de “faralaes”, bé, un no, molts i tots ben luxosos i també perruques a quina més font de Montjuïc i sobretot a fer cantar una guitarra ben glamurosa que acabarà amb una baixada d’escala com les més grans i és que “ella bien lo vale o valía”.
Aquí ho teniu, no cal dir res, ella sola és prou coneguda i l’ombra d’avui promet ser molt moguda (m’ha sortit fins i tot en vers, abduït per l’ambient tan castís).
Va por Colbran y por Ustedes:
Bajo el marco plateado
de un sombrero calañes
Unos labios van brindando
Las promesas de un querer
Una guitarra moruna
Deja sus notas sonar
Y uno ojos agarenos
Te fascinan al mirar
Canta guitarra
Canta guitarra
Canta guitarra mía
Canta guitarra agarena
Canta guitarra bravía
Canta canta guitarra
Canta guitarra mía
Canta guitarra siempre
Que yo en tus notas pongo mi vida
Canta guitarra
Canta guitarra
Canta guitarra mía
Canta guitarra agarena
Canta guitarra bravía
Canta canta guitarra
Canta guitarra mía
Canta guitarra siempre
Que yo en tus notas pongo mi vida
S’ha de veure des de YouTube, darrerament estan una mica pesats amb aquesta història.
El fragment pertany a la pel·lícula Esa Mujer, dirigida per Mario Camus l’any 1969 i la música és de Gregorio García Segura.
Gràcies Joanpau, Maria Teresa, Colbran, Salarino (a pesar de ser via Facebook), Montserrat (no si val canviar però…), Joaquim, Kalamar, Titus, Kenderina, Àngels, Roberto, Marga, Isolda, Assai, Glòria, Assur, Kàtia, Leonora, el pitjor pianista del món, Gloria A.,
El sota l’ombra de…demà ja us aviso que serà una tria, bé, la tria.
IN FERNEM LAND 
Impagable el guionista con lo de la confianza. Por lo demás, Sara en estado puro, es decir, para mí como para muchos un monumento al mal gusto y para otros muchos un icono adorable. Y Joaquim, haciendo alarde de su dotes provocadoras, en eso no creo que vaya a haber discusión.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias, Joaquim. Yo pertenezco a los del ícono, no agradable sino impescindible. Sara Montiel es la única estrella española que, aú habiendo trabajado en Hollywood, se ha ha ganado la fama desde España para todo el mundo, con sus películasy sus grabaciones. Tiene varios discos de oro, de los que se conseguían con la venta de 1 millón de copias, no como ahora que los otorgan cuando vendes 50.000 ejemplares, si no me equivoco.
Ha llegado a una respetable edad y ha cometido muchos erores, siendo actualmente una parodia de sí misma, pero aún la reclaman, de tanto en tanto, para asisitir a un homenaje donde se proyectan algunos de sus films, ya muy añejos, pues el último data de 1973.
No sé cómo piensa ahora, pero en 1958 (en pleno régimen franquista), se atrevió a definirse como socialista en la revista Triunfo, lo cual hubiera sido sufciente para vetarle los contratos, pero “El último cuplé” llevaba un año en cartel (tanto en Madrid como en Barcelona y seguiría a lo largo de un año más, pues enlazó con “La violetera”) y el favor del público pudo con todo.
Ahora tenemos a una Penélope Cruz, con una fama indiscutible. Quizas consiga un lugar como cantante, su inicio en “Nine” promete algo, pero, de momento, no es ícono de nada, aunque deseo que lo sea.
Muy acertada, pues, la elección, Joaquim. La bajada de las escaleras es propia de las grandes.
M'agradaM'agrada
No m’agrada gaire la Sara Montiel, però reconec que ha treballat molt i que té el seu públic, aixó és innegable . Deu tenir uns mérits que jo no li sé veure .
Ara bé que ha tingut el valor de ésser una dona obertament transgressora, en una época de repressió, aixó no és pot amagar i se li ha de reconéixer.
M'agradaM'agrada
Enhorabona al sempre acertat Colbran, per ser el primer, i a tots els que també ho han acertat, pero ja se sap…quien da primero…
M'agradaM'agrada
Pot agradar o no, però ens hem de treure el barret davant d’aquesta senyora que en una època on tot feia pudor de zotal, ella va posar Chanel.
El look d’aquesta pel•lícula és espantós, però igual passa amb els pel•lícules dels 60’s i 70’s americanes.
La Sara és un mite de l’Espanya traumatitzada i ella no ho ha sabut portar amb la dignitat necessària en l’etapa final d’una carrera acabadíssima.
A mi no m’agrada, tot i reconeixent que mèrits en té i ni sobren, però Què és el bon gust? Qui posa els criteris del bon gust o el mal gust?, Qui decideix el que és bo o dolent? Què és moda o què no ho és?.
Ara veig la canalla i la no tant canalla, amb els pantalons a mig cul ensenyant els calçotets i la marca, veurem quina cara posarem dintre de 10 anys quan ho veiem, o els tatoos o tantes i tantes coses
M'agradaM'agrada
Ei, Joaquim, que jo no tinc res en contra de l’accent british, simplement es nota!
A mí ni la Sarita, ni la Pe..se m’atraganten els actors i actrius espanyol@s, els trobo tan poc naturals…(con excepciones, claro, aunque no me acuerdo de nadie ahora 😕 )
M'agradaM'agrada
Cert, Concep, tots creiem que el bon gust es el nostre, però també es veritat que els criteris de cadascun reflecteixen una mica el seus valors. No tinc res contra la llençada i treballadora Sara Montiel, que en cap cas condemno com persona, però per mi (per mi) encarna la artificiositat, la ampul•lositat buida i els cuentos chinos. I si “feminisme” fos el contrari de “masclisme”, es a dir, entenent aquesta paraula amb el sentit pejoratiu, seria la més feminista de les dones, o la hembra ibérica, per a què ens entenguem: No ella, es clar, sinó el paper que representa. D’altre banda, no m’és difícil entendre per què hi ha gent que l’adora, i es cert que tenen raons molt raonables i al meu cervell no li costaria gens “cambiar de bando”, però el cor i l’estomac es neguen en rodó…
M'agradaM'agrada
Enhorabona Colbran! Una vegada més havies de ser tu el number one. La Sarita sempre va cantar molt bé amb veu clara, impecable dicció castellana i dramatització notable. Es pot dir que només era actriu de debó quan cantava perquè declamar declamar no estava fet per ella. Per sort la seva gran bellesa va fer de Sara una icona universal. Llàstima que, amb el temps, s’anés convertint en una caricatura de sí mateixa.
Joaquim: Un bon regal.
M'agradaM'agrada
Joanpau, Joaquim pretende distraernos y de paso que “exprimamos” un poco el cerebro. Encuentro tan fuera de lugar que alguien pusiera una valoración negativa a tu comentario (a no ser que por error teclara la mano derecha, en lugar de la izquierda), como los que han valorado positivamene con dos manos de la izquierda el comentario/”boutade” del simpático y por mí muy estimado Assur. Por consiguiente me agradaría que quien te ha valorado negativamente se desdijera y si no lo hace, Joanpau, olvídalo, porque valorar un resultado de concurso en negativo es algo inconcebible, en mi opinión, y absolutamente obviable.
José Luis, el buen o mal gusto es muy subjetivo y nunca universal, pero una señora como la Montiel, valorada (en su momento, ahora no lo sé), desde Francia hasta Escandinavia, desde Egipto hasta Grecia, desde Rusia (fue la primera cantante española no lírica en debutar en el Bolshoi de Moscú, mucho antes que Raphael) hasta el Japón y desde el Canadá hasta Chile algo debía tener. O sea que ojo con los criterios lanzados a la “babalá”.
Yo me he encontrado discos de la Montiel en Volendam y en Copenhague, en Hamburgo y en Malmö, en Londres y en París, etc. etc…A ver cuántos cantantes de su tiempo, no líricos, pueden decir lo mismo. Después, bastante después, irrumpieron en el mercado internacional Raphael y Julio Iglesias, pero ella abrió el camino, le pese a quien le pese.
Sobre femineidad, ella enseñó al mundo, a partir de sus films en Méjico, EEUU y, sobretodo, a partir de “El último cuplé” que las mujeres españolas tenían busto, caderas y otras cosas y un rostro de una belleza comparable o superior a todas las actrices mundiales del momento y además cantaba, con una voz acontraltada que al principio dejó estupefactos a los/las acostumbrados/as a los jilgueros estilo Raquél Meller/Lilián de Célis (cantantes que también sé valorar).
En persona, yo que la entrevisté en su camerino, a raíz de un espectáculo teatral (que hizo bastantes, aparte de televisión y conciertos/recitales por todo el mundo, incluído el Carnegie Hall y, creo, no estoy seguro que el Olympia, cosa que no sería rara, pues en Francia la adoraban y los de mi quinta la siguen adorando) era GUAPÍSIMA, muy bien formada y de una amabilidad y sencillez increíbles. Conservo la entrevista en cassette (aparte de las diapositivas, claro) y le hice preguntas que dirigidas a otra estrella hubieran sido motivo de cortar la entrevista y expulsarme del camerino, a cajas destempladas.
José Luis, lo de tu corazón y estómago habrá que tenerlo en cuenta para cuando te definas en tus gustos.El mundo no empieza ni termina con Proust (que nunca he podido pasar de sus primeras páginas), también existe Flaubert, Dostoievsky, Tolstoi, Pérez.Galdós, Valle.Inclán, Thomas Mann, Eça de Queiroz, Guy de Maupassant, Boccaccio, Virgilio, Plutarco, Ovidio, Somerset.Maugham y Jardiel Poncela…, entre millares y millares de escritores interesantes y dignos de lectura y que yo he leído.
Estás en pleno derecho de no aceptar a Sara Montiel, nadie te obliga, pero descalificándola, sea entre líneas o no, me ofendes, como puedes ofender a otros (y de hecho lo haces) en otras cuestiones. Hay que tener muco tacto para evitar los enfrentamientos y eso que ahora se dice: los “malos rollos”. Y como dice Cole Porter en el musical “Can Can” : “live and let live, love and let love…I like Offenbach you do not, so what, so what, so what?”
Supongo que lo entiendes.
M'agradaM'agrada
uf!! Aixó em depassa però tampoc s’ha de rebutjar.Es que la senyora Montiel no es sant de la meva devociò.Jo vaig viure la època de la Violetera i demés filmografía,en aquells temps no hi havien gaires opcions.El que sí s’ha de dir de Sara es que es una dona molt treballadora ha tingut els seus adeptes i ha viscut anys i panys de glòria.M’afegeixo a Kalamar quàn es refereix a Pe.Es rara,que consti que es la meva opinió com actriu no li trobo la gràcia.
Gràcies com sempre,Joaquim.
Demà també hi ha Ombra??
M'agradaM'agrada
Dec res Kàtia, si és clar, l’ombra de demà serà com posar-se a la fresca a triar mongetes, però com et pots imaginar la tria serà d’un altre tipus, i amb això, no deixarem al mes de setembre sense cantant protagonista.
Ombres, el que es diu, sota l’ombra de…, ni hauran fins diumenge. Dilluns el blog, deixarà de “reposar” i continuarà l’activitat habitual.
M'agradaM'agrada
Uf ! Joaquim, recordo molt bé les cuas per anar a veure “La Violetera” una era mooooolt més jove…crèc que la vaig veure més d’una vegada,però us haig de dir que el que em seduia de les seves pelis eren els seus personatges, no la actriu ja que llavors ja la trovaba molt maca fisicament però massa sobreactuada, jo mai em vaig identificar ni volía ser com ella, jo volía ser una Audrey o una Grace (medeixo 1’60 i sempre he estat “metidita en carnes,je,je,) tot i aixó, jo plorava com una beneïta amb aquelles històries tan ingenues i al mateix temps tan apassionades.
Jo també penso que cantant era més afortunada , amb una veu cálida i un to baix, les seves cançons eren força agradables i el més important, afinave, el que no sabia es que hagués estat tan valenta politicament, cosa que em fa admirar-la un chic més…
Gràcies Joaquim de nou per l’ombra nostàlgica d’avui, ja espero la próxima amb il.lusió………
M'agradaM'agrada
L’enhorabona, Colbran, perquè la vas encertar de seguida malgrat que la fotografia era molt enganyosa.
A mi ja em va estranyar, ja, que fos un dels Matamoros qui cantava aquella “Granada”, però com que aquesta gent d’allò que anomenen “premsa del cor” fa de tot, fins i tot de periodistes, vaig pensar que potser sí que també cantaven de tant en tant…
Diuen que una imatge val més que mil paraules, però en aquest cas, ja ho veus (o millor dit: ja ho llegeixes): no ha estat així, ja que va ser precisament la imatge qui em va conduir a l’error. :))
Una abraçada, bon amic!
M'agradaM'agrada
Sempre entro en aquest blog amb il.lusió, amb alegria, amb expectatives de sentir la millor música, la millor proposta: jo hi confio plenament en el gust del Joaquim i entenc el seu esforç per posa al nostre abast una oferta variada de diferents mostres d’art.
Jo ho agraeixo.
Opino sempre amb el cor, amb llibertat i no intento disimular els mes pensaments o les meves emocions. Crec que és un dels bens més vàluosos que tenim i que hem d’exercitar sense pors.
D’altra banda crec que , de vegades, tendim a portar les opinions dels altres a un terreney massa personal: com si fos una competició d’opinions i un s’hagués de portar un premi, o la opinió que expressa X resta valor a la del company .
Jo ho veig d’una manera: no entenc gaire d’ópera, ni de música clássica en general i quan m’acosto aquest blog i veig la varierat d’opinions que s’expressen em trobo fascinada. Les possibilitats d’aprendre, d’agafar el millor de cadascú són inmenses i dóno molta importància a la llibertat a la espontànietat -ben empreada- que els infernemlandaires aporten . Mai surto decebuda .
Per raons que no venen al cas explicar no porto gaire bé els conflictes personals , em depassen, en fan patir, encara que no estigui implicada.
Us he enyanorat molt aquests dies sense internet.
Us necessitu amb el mateix caliu, amb la mateixa dolcessa .
GRÀCIES AL JOAQUIM PER AQUEST AGOST TAN DOLÇ.
GRÀCIES A TOTS PER LES VOSTRES ENRIQUIDORES APORTACIONS, SI US PLAU NO DEIXEU DE DISCREPAR, JO N’HI TREC MOLT PROFIT.
M'agradaM'agrada
Nati, tunanta, ets un encant. I com que ens hem quedat sense aquests polzes imperials que tant m’agradaven, no tinc mes remei que enrollar-me per que ho sapigas… 😉
M'agradaM'agrada
No en tinguis cap dubte José Luis, sense dits imperials és molt millor i ens obliga a argumentar, cosa sempre més creativa.
M'agradaM'agrada
Los dedos “Calígula” constituían una gran idea, pero se hizo un uso perverso de ella y creo que ha sido acertado eliminarla, para evitar otras posibles futuras perversidades.
M'agradaM'agrada